Jinsei o sōzō shimasu (I)

De vegades m'imagino duent la vida que crec que m'agradaria viure. Una vida solitària i endreçada per rutines estrictes, on tot es limitaria a llegir i escriure, caminar i dormir, separant-se totes quatre activitats pels petits intervals de les excrecions i els àpats, que serien senzills i estarien pautats segons el que crec desitjar: amanides per esmorzar, llegum o peix als dinars, verdura per sopar. També les lectures estarien endreçades, Shakespeare, Carroll i epígons els dilluns, Pla els dimarts, antiguitat grecollatina els dimecres, autors alemanys els dijous, italians i francesos els divendres, eslaus els dissabtes, textos bíblics els diumenges. Igualment, endreçaria l'escriptura, que es limitaria a la metòdica i repetitiva reescriptura de tot el que hagués arribat a escriure abans. Finalment, aprofitant els moments d'allitar-me per dormir, em sacsejaria el penis amb un cert vigor no exempt de subtilesa, per així regalar-me gustoses i sanitoses pol·lucions, que provaria de repetir en el moment posterior al despertar.

I així dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, fins que arribés el moment, ja fos llegint escarxofat a l'única butaca que tindria, o adormit al llit, o caminant apressat anant o tornant d'enlloc, que el cor se m'aturés.

Si no fos, és clar, que en no haver-me bategat mai, no arribi a aturar-se tampoc mai, perllongant-se aquesta vida, aquesta no-vida que imagino que crec que m'agradaria viure, per sempre més.

Watashi wa, doa o akemasu

Després de molts anys pontificant sobre gèneres literaris, de sobte m'adono, gràcies a la lectura d'aquests dies, que havia negligit esmentat un dels gèneres més populars i de més llarga tradició que potser existeixen, això és, el de les novel·les el narrador de les quals explica vida i miracles d'un conegut seu.

En efecte, posats a buscar històries per narrar, és normal que l'autor de torn es fixi en saludats, coneguts o amics per provar de trobar fets dignes de ser narrats, en ser com acostuma a ser la vida dels autors de torn mancada d'aquest tipus de fets. I, en aquestes circumstàncies, res més honest que reconèixer la procedència de l'excusa que permet la narració, fent de la veu narradora corretja de transmissió de la veu del veritable protagonista, l'abans esmentat saludat, conegut o amic de l'autor.

I en funció de si aquesta veu narradora és més o menys coincident amb la veu del mateix autor, trobarem dos subgèneres de desigual interès. Per una banda, el format per les novel·les on tot plegat no és més, ni menys, que un artifici narratiu d'eficàcia més que provada, com per exemple s'esdevé en el cas de les aventures d'un conegut detectiu londinenc, que són narrades per un company de pis, essent tant detectiu com company de pis personatges que no tenen una relació del tot directa amb l'autor de torn, un tal Conan Doyle, que potser coneixeran.

En canvi, i tal com passa amb la molt admirable Austerlitz de W. G. Sebald, tenim el subgènere de les novel·les on la veu narradora sembla coincidir amb la veu del mateix autor, que en el cas d'Austerlitz aprofita la curiosa coneixença d'un tal Jacques Austerlitz per part del senyor Sebald, per narrar una de les històries més intenses que recordo haver llegit. I el mateix s'esdevé amb la lectura d'aquests dies, l'encara no esmentada La porta, de Magda Szabó, on mitjançant la completa i exhaustiva descripció de la relació que la narradora (qui sap si la mateixa Szabó) estableix amb la seva minyona (sigui aquesta relació recordada o imaginada, que si fa no fa és el mateix), ens ofereix el que ara prefereixo no esmentar, doncs molt millor llegir-ho en les paraules de la mateixa Szabó.

I per acabar un consell: no siguin mai amics, coneguts o saludats d'un escriptor.

Jibun o damasu

Crec que amb el temps he après a donar una aparença de solidesa al que escric, i fins i tot crec que he desenvolupat un estil més o menys propi que fa certa patxoca. Malgrat això trobo que els continguts se’m resisteixen, que més enllà de parlar per no callar, no tinc res a dir. Però, en descàrrec meu, haig de dir que el mateix defecte trobo a bona part del que llegeixo, fins al punt que acabo pensant que és inevitable, que ja ha estat tot dit, una i mil vegades, del dret i del revés, de manera endreçada o enrevessada, i que els que actualment continuem escrivint moguts per una incerta ambició, més que res ho fem per vici, per amagar alguna carència, alguna tara, alguna lletja imperfecció. Potser per això cada cop més tinc el costum de llegir només autors morts, aquells que encara es podien enganyar pensant que, el que escrivien, s’escrivia per primer cop.