La filologia és aquella Art venerable que demana dels seus practicants una cosa, sobretot: apartar-se, prendre-s'ho amb calma, prendre's un temps, anar a poc a poc -és una art d'orfebreria i de coneixença dels mots, que no té res a fer, i que no fa res, si no ho fa a poc a poc. Precisament per aquesta raó, avui és més necessària que mai; precisament per això, ens fetilla i ens encanta més, en el cor d'una era de productivitat, és a dir d'apressament, d'indecent pressa suada, que vol resoldre-ho tot de cop, fins i tot qualsevol llibre, vell o nou. Aquesta Art no dóna mai res per resolt; ensenya a llegir bé, és a dir, a llegir a poc a poc, pregonament, mirant amb precaució endavant i endarrere, amb reserves, deixant portes obertes, amb dits i ulls delicats.
Escrigué Nietzsche al pròleg d'Aurora, text que retrobo al pròleg del llibre del professor Pòrtulas.
Però, coses de la impaciència, la precipitació en la lectura em fa llegir filosofia per filologia, i resto sorprès per l'adjectiu, venerable, tot i combregar amb la resta del text a ulls clucs, doncs, que podria tenir de venerable la filosofia?