Fuku

Surto de casa corrents, agafant al vol unes galetes per a esmorzar, cordant-me l’abric mentre davallo les escales, doncs un cop més he mandrejat massa. Però en ser al carrer la incredulitat, en topar-me amb el cos completament nu d’una noia de poc més de vint anys, que enmig de la vorera exhibeix l’esplendor de la seva joventut, m’atura. En veure’m, però, la noia ofega un xiscle i marxa corrents, trepitjant amb els peus nus el panot de la vorera. Encara sobtat començo a caminar, però resto de nou aturat en veure com s’apropa un home acompanyat de dos nens, els seus fills, suposo, doncs tots tres van també despullats, amb els penis que se’ls balancegen entre les cames, envoltat de pèl el de l’home, impúbers els dels nens. I veig com l’home, en ser a la meva alçada, gira la cara per tal de no veure’m, com si la meva presència l’ofengués, alhora que un dels infants, el més menut, no deixa de mirar-me, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I més endavant em creuo amb grans i petits, homes i dones, blancs i grocs, també negres, tots despullats, mostrant cossos de tota condició, arrugats i musculats, contrafets i esvelts, obesos i anorèxics, ofensius i enllaminidors... i espaordit apresso el pas per arribar d’una vegada a la feina, per refugiar-me en la privadesa del despatx, mentre em sento el centre de totes les mirades, incrèdules algunes, encuriosides d’altres, hostils la majoria. Fins que a punt d’arribar, aturat en un semàfor, se m’apropen dos homes que, en un to de veu entre condescendent i burleta, em pregunten, tot mirant-me de fit a fit, i vostè, es pot saber com és que va vestit?

Watashi wa kenchikuka dewa arimasen

Jo no sóc arquitecte, per molt que un document que tinc desat dins una carpeta, a l’armari del rebedor, ho reconegui, i els meus clients, sempre escassos, s’ho pensin. Tampoc escriptor, encara que ompli mil papers amb una lletra diminuta, i d’altres, pacients, em llegeixin. Ni sóc cuiner, per moltes sopes i estofats que prepari. Tampoc alpinista, ni xofer, ni embriac, ni res.

Jo no sóc català, per molt que parli i escrigui en català, per molt que visqui i treballi a Catalunya. Encara menys sóc espanyol, tot i que un altre document, ben diminut, així ho afirmi. Ni sóc europeu, que ningú, tampoc jo, sap ben bé el que és. Ni grec, encara que a Utrecht un restaurant de cuina grega porti de nom el meu cognom. Ni tampoc sóc japonès, ni d’enlloc.

Jo no sóc hedonista, ni epicuri, per molt que cerqui, sempre, el plaer en tot, això és, l’absència de dolor. Ni estoic, encara que intenti fer bona cara enmig del desastre, i faci el que de mi s’espera, de vegades. Tampoc sóc cínic, ni irònic, ni sarcàstic, tot i el que diuen de mi, els altres, que no saben, ni ho sabran mai, qui sóc. Ni sóc platònic, doncs només crec en res.

Senshu eiga o mimashita (II)

Si Vittorio De Sica hagués dirigit Laitakaupunguin valot, probablement el títol hagués estat Luci nella penombra, els actors haguessin parlat italià enlloc de finès i rus, i el personatge principal s’hagués vist acompanyat en la seva desgràcia per una dona cridanera i un fill llagrimer que, al davant de la més adjectivada de les càmeres, haguessin cridat i plorat sense descans, una i mil vegades, en una melodramàtica polifonia, la misèria de llurs patètiques vides.

Però afortunadament no ha estat així. El director ha estat l’admirable i mesuradíssim Aki Käurismaki (a qui de cap de les maneres s’ha de confondre amb Mika Käurismaki, el seu germà, de qui es diu que també és director de cinema) que, a més del seu geni, ens ha tornat a regalar la inconfusible veu de Toshitake Shinohara, que ha cantat, per uns breus instants, Ogonek.

Kochira wa Sísif-sama desu (II)

Diuen que en Síssif, el més astut dels mortals, fou castigat a arrossegar un gran roc fins dalt d’un turó. La penitència, però, mai era assolida, doncs la pedra sempre rodolava pendent avall, i Síssif havia de recomençar, una i mil vegades, dia rere dia, per sempre més, la seva impossible missió.

Diu l’insensat, però, que l’impossible treball d'en Síssif no era cap càstig, cap condemna. Només era (només és) la manera que van trobar els Déus de tenir-lo atrafegat, per tal que no tingués temps de rumiar paraules que tot ho giren, aquí el d’allà, allà el d’aquí, i, un cop més, els tornés a entabanar.

I nosaltres, els més soques dels mortals, a qui es deuen pensar que podríem arribar a enredar, els Déus, per donar-nos igual mal, igual treball?

Kyō no konsāto

Assegut a la sala imagino que surto de casa, tombo a la cantonada i camino a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que giro per Bruc, travesso la ronda, trenco per Ortigosa, baixo per Amadeu Vives, i arribo al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui és sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic toca una partitura diferent, alhora que el director declama, en silenci, el llibre dels Salms.

Assegut a la sala recordo com he sortit de casa, tombat a la cantonada i caminat a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que he girat per Bruc, travessat la ronda, trencat per Ortigosa, baixat per Amadeu vives, i he arribat al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui era sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic ha tocat una partitura diferent, alhora que el director declamava, en silenci, el llibre dels Salms.

Nani ga itai desu ka

...havent sopat, m’oblido de tot en notar una lleu cremor d’estómac. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la cremor encara hi és. És per això que per dinar decideixo fer-me un brou ben lleuger, amb arròs, i prendre de postres una poma al forn. Però la cremor roman, i tot i que deixo de menjar avellanes, evito els condiments i rosego comprimits d’almagat, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la cremor en notar una lleu irritació a la gola. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la irritació encara hi és. És per això que després de rentar-me les dents faig gàrgares amb una solució de iode. Però el malestar roman, i tot i que deixo de prendre sucs àcids, bec molta aigua i em poso jerseis de coll alt, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la irritació en notar una lleu punxada al genoll dret. Lleu, però persistent, doncs l’endemà, en llevar-me, la punxada encara hi és. És per això que decideixo baixar en ascensor i agafar el metro per anar a treballar, en lloc d’anar-hi a peu. Però la punxada roman, i tot i que em faig sedentari, sembla que no hi ha res a fer.

Res a fer fins que tres dies després, havent sopat, m’oblido de la punxada en notar una lleu cremor d’estómac. Lleu, però persistent, doncs....

Watashi wa achira desu ka (II)

Demà de bon matí, abillat com tothom amb les meves millors robes, sortiré al carrer, traginant, com tothom, mil embalums, per repartir, com tothom, obsequis i presents, i, alhora, desembolicar els que m’hauran portat a mi, com a tothom, els dits Reis d’Orient. I després, com tothom, aniré a dinar en família, prenent per postres una massa d’ametlles, clara d’ou, sucre i mel, fins que atipat tornaré, carregat com tothom, cap a casa, amb la por que algú, només per què m’hagi vist fent, un cop més, el que fa tothom, es pugui pensar, ni per un instant, que jo, en dErsu_, el preferit dels Déus, sóc com tothom.