Watashi wa, doa o akemasu

Després de molts anys pontificant sobre gèneres literaris, de sobte m'adono, gràcies a la lectura d'aquests dies, que havia negligit esmentat un dels gèneres més populars i de més llarga tradició que potser existeixen, això és, el de les novel·les el narrador de les quals explica vida i miracles d'un conegut seu.

En efecte, posats a buscar històries per narrar, és normal que l'autor de torn es fixi en saludats, coneguts o amics per provar de trobar fets dignes de ser narrats, en ser com acostuma a ser la vida dels autors de torn mancada d'aquest tipus de fets. I, en aquestes circumstàncies, res més honest que reconèixer la procedència de l'excusa que permet la narració, fent de la veu narradora corretja de transmissió de la veu del veritable protagonista, l'abans esmentat saludat, conegut o amic de l'autor.

I en funció de si aquesta veu narradora és més o menys coincident amb la veu del mateix autor, trobarem dos subgèneres de desigual interès. Per una banda, el format per les novel·les on tot plegat no és més, ni menys, que un artifici narratiu d'eficàcia més que provada, com per exemple s'esdevé en el cas de les aventures d'un conegut detectiu londinenc, que són narrades per un company de pis, essent tant detectiu com company de pis personatges que no tenen una relació del tot directa amb l'autor de torn, un tal Conan Doyle, que potser coneixeran.

En canvi, i tal com passa amb la molt admirable Austerlitz de W. G. Sebald, tenim el subgènere de les novel·les on la veu narradora sembla coincidir amb la veu del mateix autor, que en el cas d'Austerlitz aprofita la curiosa coneixença d'un tal Jacques Austerlitz per part del senyor Sebald, per narrar una de les històries més intenses que recordo haver llegit. I el mateix s'esdevé amb la lectura d'aquests dies, l'encara no esmentada La porta, de Magda Szabó, on mitjançant la completa i exhaustiva descripció de la relació que la narradora (qui sap si la mateixa Szabó) estableix amb la seva minyona (sigui aquesta relació recordada o imaginada, que si fa no fa és el mateix), ens ofereix el que ara prefereixo no esmentar, doncs molt millor llegir-ho en les paraules de la mateixa Szabó.

I per acabar un consell: no siguin mai amics, coneguts o saludats d'un escriptor.

Jibun o damasu

Crec que amb el temps he après a donar una aparença de solidesa al que escric, i fins i tot crec que he desenvolupat un estil més o menys propi que fa certa patxoca. Malgrat això trobo que els continguts se’m resisteixen, que més enllà de parlar per no callar, no tinc res a dir. Però, en descàrrec meu, haig de dir que el mateix defecte trobo a bona part del que llegeixo, fins al punt que acabo pensant que és inevitable, que ja ha estat tot dit, una i mil vegades, del dret i del revés, de manera endreçada o enrevessada, i que els que actualment continuem escrivint moguts per una incerta ambició, més que res ho fem per vici, per amagar alguna carència, alguna tara, alguna lletja imperfecció. Potser per això cada cop més tinc el costum de llegir només autors morts, aquells que encara es podien enganyar pensant que, el que escrivien, s’escrivia per primer cop.

Jibun ga omotte iru jibun ni narimashou

Com que res no és, sovint és fàcil deixar-se endur per les aparences i creure que allò que veiem, allò que ensumem, llegim o tastem… és (i no només és, sinó que aquest ser, és el que sembla ser). Però, repeteixo, allò que veiem no és, mai és, tal com allò que ensumem, llegim o tastem tampoc és. I en no ser, hem de parar atenció per no deixar-nos endur per la percepció del moment i, si més no, provar d'elaborar una mica més l'engany que tot, en no ser, és.

Potser per això, en un primer moment la lectura em pot fer pensar que les hiperbòliques i sobrenaturals dimensions del penis del protagonista d'allò que llegeixo és el que no és. I també potser per això, un cop vist que l'hiperbòlic i sobrenatural penis no és més que el recurs que fa servir l'autor, un tal Hal Bennett, per fer avançar la narració, puc arribar a pensar que el molt versemblant paisatge per on transita aquesta narració és el que tampoc no és, o que fins i tot els fets narrats són el que tampoc són. Aleshores, al final, què és, allò que llegeixo? No res, és clar. Però, si més no, i un cop esbandides les primeres percepcions, puc enganyar-me dient que és la més completa, elaborada i potser sincera mostra del que vol dir ser un negre als Estats Units, això és, el que vol dir odiar-se a un mateix pel fet ser qui s'és, això és, odiar-se per ser qui creus ser, qui t'han fet creure que ets.

Tsumitobachi

Molt sovint, massa sovint, en llegir els primers paràgrafs d'una nova lectura començo a anticipar el que vindrà tot seguit. El que vindrà tot seguit o, més ben dit, el que hauria de venir tot seguit, el que començo a desitjar que vingui tot seguit, el que jo mateix hauria escrit tot seguit. Però, ai las, passats aquests primers paràgrafs començo a trobar no pas el que he anticipat o desitjat, sinó el que l'autor de torn ha decidit escriure. I, tal com ha de ser, tal com és, allò que he anticipat mai no concorda amb allò que trobo escrit, essent precisament aquesta desconcordança el que em fa valorar la lectura, segons si allò que trobo em resulta més llaminer que allò que he anticipat o no.

Però, malgrat tot, encara que el camí transitat m'acabi resultant molt més plaent, molt més profitós, molt més pràctic que no pas el desitjat, no puc evitar sentir una certa recança per no haver anat cap a on en un principi desitjava anar. I és potser per això, per posar fi a aquesta certa recança, que he decidit reescriure totes les grans obres de la literatura universal, començant per la més desorientada de totes, Crim i càstig. I és que mai m'ha semblat desitjable que el bo de Raskolnikov s'enfonsés de la manera que es va enfonsar per haver esberlat un parell de cranis.

Dit això, començo: un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora...

Shi no kyōfu

A On the Fear of Death, un dels petits assajos inclosos en El plaer d'odiar i altres assajos, l’escriptor William Hazlit planteja alguna idea poc habitual sobre com vèncer la por a la mort. Però una mica com passa amb Epicur, quan deia allò de què si quan jo hi soc, la mort no hi és, i quan la mort hi és, jo no hi soc, i, en conseqüència, la mort no ens ha d’importar, al final tot són jocs de paraules que necessiten un cert voluntarisme per prendre-se'ls seriosament. En el cas de Hazlit, l’ocurrència, brillantment exposada, ens ve a dir que morir no és més que tornar a ser aquell o allò que érem abans de néixer. I que si normalment no ens angoixa pensar en aquell abans, no té cap sentit que ens angoixem pel després, que no deixarà de ser el mateix abans, i sens dubte serà un mateix abans-després molt més relaxat, tranquil i satisfactori que no pas el neguit que sovint és l’entremig. Com passa amb Epicur, l’ocurrència de Hazlit és brillant (encara que potser no tant, i potser per això recordem molt més Epicur que no pas Hazlit), però no deixa de ser el que és, una ocurrència, una broma, un joc de paraules que només ens podem prendre seriosament quan som joves, quan, com diu el mateix Hazlit, la idea de la mort se’ns presenta com un concepte abstracte ben allunyat de qualsevol concreció pràctica.

Dansei no kumi

I és en un cert moment que veiem un grup d'homes reunits al voltant d'una taula, un grup d'homes que comenten els aspectes tècnics d'una proposta, un grup d'homes que es miren uns plànols i escolten com qui sembla un enginyer explica l'eficiència del plantejament que els hi fa. Un grup d'homes que, en definitiva, fan el que molts altres grups d'homes fan sovint, el que jo mateix he fet en més d'una ocasió, trobar la manera més eficient, econòmica i ràpida d'executar una tasca de certa envergadura.

Tot molt civilitzat, si no fos que el grup d'homes que escolta al que sembla un enginyer vesteixen els uniformes de les Schutzstaffel, i la tasca d'una certa envergadura a executar és la cremació d'uns quants milions de jueus prèviament assassinats.

Glazer-san no eiga o mimashita

Sovint he expressat el meu enuig amb la manera amb què no pocs directors de cinema utilitzen la música en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de melodies embafadores que només destorben, amb la manera amb què obvien el silenci o el propi so dels esdeveniments que es mostren a la pantalla. Però el que encara no havia expressat mai és el meu enuig amb la manera com no pocs directors de cinema utilitzen les imatges en les seves pel·lícules, amb la manera amb què ho omplen tot de postals que només destorben, amb la manera amb què obvien el fos en negre com la millor manera d'acompanyar el moment.

I si encara no havia mostrat el meu just enuig, potser ha estat perquè encara no havia vist The Zone of Interest, on Jonathan Glazer gosa fer el que pocs gosen fer, deixar la pantalla fosa en negre (o en blanc o en vermell) tota l'estona que cregui convenient, atès que la suposada absència d'imatge també és una imatge.

Doko ni Jota-san ga imasu ka (V)

I és travessant el carrer Balmes pel semàfor de sota plaça Molina, que topo de cara amb Jota, a qui fa temps que no veig, de qui fa temps que no en sé res, i així li vaig saber. Jota, caram, quant de temps, li dic, sense aturar el pas, per provar que el paparra de Jota no se m'enganxi. Sí, sí, molt de temps, i d'això voldria parlar-vos, em respon Jota, que se'm posa al costat i prova de seguir-me el pas. Perquè sabeu, afegeix, fa temps que no escriviu res de mi, sembla retreure'm. Però si no recordo malament, li responc apressant encara més el pas, crec recordar que no us agradava gens, el que escrivia de vós, i just quan anava a acomiadar-me haig d'aturar-me en trobar vermell el semàfor de Via Augusta, avinentesa que aprofita Jota per lamentar-se. Poc, poc que m'agradava, gens que m'agradava, el que escrivíeu de mi… però almenys era alguna cosa. Ara, amb aquest silenci, no existeixo, i potser sí que no m'agrada la vida que em fèieu viure, però si més no era vida, i vulguis que no, fins i tot m'havia acostumat a les coltellades amb què m'acomiadàveu. Però això, aquest silenci, aquesta inanició, aquest oblit, aquest no res, és inhumà. Si us plau, dErsu_, us ho prego, escriviu de mi, ni que sigui per ridiculitzar-me, ni que sigui per mofar-vos, ni que sigui per martiritzar-me, però escriviu, escriviu, que vull viure, si us plau.

I és per tot això que en tornar a casa no tinc més remei que obrir l'ordinador i començar a escriure que és travessant el carrer Balmes, pel semàfor de sota plaça Molina, que topo de cara amb Jota, a qui fa temps que no veig, de qui…

Watashi wa watashi desu ka

… com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?, és una frase que, per irrellevants raons que ni abans ni ara no venen al cas, vaig escriure fa uns dies.

Però el cas és que la frase em turmenta. I no pas per allò que significa, per la possibilitat que planteja, que jo mateix no sigui qui crec ser. No, no pas. El tema és que en llegir la frase en veu alta (o baixa) faig servir l'entonació que s'acostuma a fer servir quan es fa una pregunta, entonació que voldria finir quan dic el primer això, que és, vulguis que no, fins on es planteja el dubte, la possibilitat de ser o de no ser. Però, ai las, la frase continua, quan m'allargo oferint una hipotètica resposta al dubte plantejat, la poc llaminera possibilitat que jo mateix només sigui el trist pseudònim d'un difunt. I aquí ve el gros problema, que no és un altre que saber on hauria de posar el signe d'interrogació. Si el poso on per qüestió d'entonació crec que pertocaria, la frase queda tallada i ferida per una pausa excessiva. I si el poso al final, se'm fa estrany haver de dir amb entonació d'interrogació el que no és cap interrogació.

Gros turment, el meu, sens dubte. I si algú sap la resposta, que calli.

Bardera-san no hon o yomimasu (I)

En contra del lleig costum que tinc de no llegir autors vius, llegeixo Bardera, que si haig de fer cas a la informació biogràfica del llibre que tinc a les mans, sembla que es viu. Però, a més de semblar-ho, ho està? Podria ser que l'editor mentís, o que estigués mal informat, o que la informació que dona fos certa en el moment de maquetar el llibre però no pas ara… o totes tres coses alhora, i que el tal Bardera ja fos mort. O, potser, el tal Bardera no ha existit mai, essent el cognom de Bardera no més que el pseudònim rere el qual ves a saber qui s'amaga, potser la Pilar Rahola. Podria ser. O no, atès que segons sembla hi ha més gent que ha conegut al tal Bardera, de qui no és difícil trobar a la xarxa articles, entrevistes i vídeos on surt una persona que en imatge coincideix amb la imatge d'aquell que hi ha a la solapa del llibre que tinc a les mans. Però, com sé que tot plegat no és més que un muntatge? Com sé que per raons que em són ocultes, la persona que veig en vídeos, la persona que veig fotografiada, la persona que es presenta com a Damià Bardera, no és més que un actor contractat per la Pilar Rahola per donar credibilitat a la seva fosca maniobra?

Però, abans no pugui escatir res, un altre dubte em colpeja ben endins: com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?

Kensatsu-gawa shō-nin

A mesura que el metratge avança, la ficció que se'm mostra a la grossa pantalla del cinema deriva cap a un gènere prou conegut, el de les pel·lícules que narren en detall el desenvolupament d'un judici per homicidi, segons el patró establert per Billy Wilder a Witness for the Prosecution.

Però abans de transitar cap a terres més conegudes, la ficció ens ofereix la narració d'un cert esdeveniment previ. D'un cert esdeveniment que es narra no només amb la solvència visual que ens acompanyarà al llarg de tot el metratge, sinó, també, amb una utilització del so i de la música que costa de veure (més aviat d'escoltar) en el cinema d'abans i ara. I és que en no poques pel·lícules el so no és més que l'embafador acompanyament que tapa la suposada incomoditat del silenci, l'innecessari farciment que acaba fent més nosa que servei, la prova evident que qui dirigeix no sap que es fa.

Però a Anatomie d'une chute Justine Triet sap perfectament el que es fa o, si més no, ho sembla, que potser és millor.

Shōsetsu no taitoru

Briedshead Revisited, The sacret & Profane Memories of Captain Charles Ryder, és el títol original de la coneguda (i en el seu moment força popular) novel·la d'Evelyn Waugh, que el traductor Xavier Pàmies simplifica, en la versió que llegeixo, a un més manejable Retorn a Briedshead.

I més enllà de la sensatesa de la simplificació, és indubtable que el títol original (amb la seva coma i el seu et) ens adverteix del que trobarem. Ens adverteix que Waugh no serà breu, que Wauhg es complaurà en els detalls, que Wauhg ho descriurà tot minuciosament, molt minuciosament, essent precisament aquesta minuciositat, virtut i defecte d'allò que Waugh escriu. Però com que ho escriu amb una certa, indubtable i anacrònica gràcia, acaben pesant més les virtuts que no pas els defectes, i encara que en cap moment tingui jo gaire clar cap on anem, com tampoc tinc cap interès per arribar enlloc, si més no gaudeixo del paisatge.

Higeki o sōzō shite shimasu

Fa uns anys vaig imaginar un relat protagonitzat per tres personatges que eren cinc. El primer personatge (A1) era un actor que treballava en la gravació d'un serial per la televisió. El segon (B1) era una actriu que també treballava en la gravació del serial on treballava A1. El tercer (C1), que no sabia jo si era actor o no, i que potser faria de narrador, era un amic d'A1. El quart (A2), que també era el primer, era el personatge interpretat per A1 al serial i, conseqüentment, el cinquè (B2) era el personatge interpretat per B1.

El cas és que vaig imaginar que A1 s'enamorava de B2, i així li feia saber a C1. C1, aleshores, i amb tota la bona intenció, deia a A1 que li demanés a B1 per sortir, aprofitant, deia C1, que B1 estava lliure. Però A1 responia a C1 que no suportava a B1, que la trobava una persona buida i vanitosa, estúpida i malcarada, irritant i perversa, i que ell estava enamorat de B2, no pas de B1. I tot seguit imaginava que A1 explicava a C1 les nombroses i indubtables virtuts de B2, i com B2 i ell (A1), compartien gustos i aficions, i com ambdós també tenien una mateixa manera de veure i encarar el món, que sens dubte eren ànimes bessones, i que no s'imaginava la vida sense compartir-la amb ella, amb B2. Tot seguit, A1 confessava a C1 el seu desesper, atès que la productora de la sèrie li havia comunicat que no li renovarien el contracte per la pròxima temporada, que el seu personatge moriria en un accident de trànsit. Quina putada, vaig imaginar que li responia aleshores C1, que va voler saber si A1 tenia alguna altra feina en perspectiva, o si tornaria a fer de cambrer. Però aleshores vaig imaginar que A1 responia a C1 que poc l'importava, la feina, que allò que el turmentava era que si no continuava a la sèrie, no tornaria a veure a B2, no la tornaria a mirar als ulls, no li tornaria a parlar, no la tornaria a besar. I que sense ella ell no era res, que darrerament la seva vida es limitava als moments del rodatge, que forà d'aquelles sessions era com si no visqués, i que ara tot allò ho perdria, i que tot allò era tot.

També vaig imaginar que, en el que podríem anomenar segona part, A1 i C1 es retrobaven i tornaven a parlar. A1 estava desmillorat i confessava a C1 que portava una vida desendreçada, que per provar d'oblidar a B2 se n'anava al llit amb tothom, homes o dones, joves o vells, sàdics o masoquistes, i que bevia més del que mai havia begut, i això que, com C1 ja sabia, d'habitud A1 era un bevedor que no coneixia mesura.

Finalment, i a tall de conclusió, vaig imaginar com un cert temps després A1 i C1 tornaven a coincidir i tornaven a parlar, i com A1 explicava a C1 que ja ho havia paït, que ja havia fet les fases del dol, i que ara, més que lamentar el que havia perdut, es plaïa a celebrar el que havia tingut, i com a prova li ensenyava el fons de pantalla del mòbil, on vaig imaginar que es veia una foto d'ell amb B2 feta durant el rodatge del segon capítol, quan ambdós es besaren per primer cop, quan era indubtable que ambdós s'estimaven, que ambdós estaven fets l'un per l'altre. Aleshores vaig imaginar que C1 responia a A1 que s'enganyava, que B2 havia estimat a A2, no a ell, a A1. I com a punt final, i per a fer-ho tot més real i versemblant, vaig imaginar com A1 no entomava bé la destrucció de la faula que es complaïa a recordar, i com, amb una crueltat extrema lligada al personatge de Titus Andrònic que aleshores interpretava en un petit teatre alternatiu, assassinava a C1 i B1, i tot seguit se suïcidava, encara que això em plantegés un irresoluble però irrellevant problema de coherència amb la figura del narrador.

Tokutei no kyarakutā no (II)

I és també assegut al pati de butaques, al poc de començar la projecció, que de cop reconec la càlida i característica veu de Toshika Shinohara, veu que no acostuma a faltar en les pel·lícules d'Aki Kaurismäki. I és també assegut al pati de butaques que em demano com devia ser que el tal Shinohara acabés fent estada a Finlàndia, com devia ser que conegués a Kaurismäki, com devia ser que aquest li produís un disc, com devia ser tot plegat.

I és encara assegut al pati de butaques, que em dic que potser hauria d'escriure la biografia del tal Shinohara o, si més no, la biografia d'un discret cantant japonès que acabà fent estada a Finlàndia, que conegué a Kaurismäki en curioses i potser sorprenents circumstàncies, que gravà un disc produït per aquest, i on s'expliqués com va anar, com hagués pogut anar, com no va anar, tot plegat.

Tokutei no kyarakutā no

I és assegut al pati de butaques, que de cop en demano com seria viure envoltat de personatges d'Aki Kaurismäki, això és, viure envoltat de persones hieràtiques i discretes, poc donades al moviment, de mirades directes i paraules escasses, molt escasses. Persones, en definitiva, que només he ensopegat dins les pel·lícules de Kaurismäki (Aki, no pas Mika), amb el benentès, és clar, que acostumen a ser actors que fan o deixen de fer segons Kaurismäki els digui que facin o deixen de fer, i que en el seu quefer diari és possible, fins i tot probable, que es comportin amb maneres més expansives, més bellugadisses, més garlaires. O no, qui sap, potser Karuismäki només tria actors discrets i mesurats.

Sigui com sigui, d'un parell de pel·lícules ençà em demano si el cinema de Karusimäki (Aki, insisteixo, no pas Mika) cada cop queda més reduït al particular i característic capteniment dels seus particulars i característics personatges.