Jiometori no kami

Si bé és cert que de ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor, i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, darrerament el meu ateisme manca cada cop més de convicció. Serà cosa d'anar fent anys, però la imatge d'un univers farcit de pedres que van voltant segons unes òrbites bellament establertes, però sense cap intel·ligència que hi posi ordre, em destarota. De moment, però, el meu ateisme continua vigent, encara que quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, el meu magí es complau en joguinejar amb la idea d'una mena de déu geòmetra. Un déu que completament alié als quefers de la humana existència i ignorant de tota moral, endreça l'univers a cop d'axiomes, teoremes i equacions. Enmig d'aital perfecció, els humans no seríem més que una mena de gra al cul, de minúscul gra al cul, que potser algun dia, si continuem amb aquesta dèria nostre de voler-ho saber i entendre tot, acabarem despertant l'enuig, la curiositat o la benvolença d'aquest déu geòmetra. Però fins que el moment no sigui arribat, si és que mai arriba, els Elements d'Euclides deuen ser el més semblant a un catecisme que mai hauré llegit, i el seu cinquè postulat tot un acte de fe.

I Euclides, és clar, un profeta.

Shinbun o yomimasu ka

Des de que tinc ús d'una certa raó, creia jo ser de l'opinió que llegir diaris era una bestiesa com una casa de pagès. No negava pas que els fulls dels diaris poguessin tenir una certa utilitat, com ara la d'embolicar entrepans, fer un camí de fulls per sobre d'un terra humit, protegir el sobre d'una taula a l'hora de fer treballs manuals, folrar un llibre o encendre un foc. Però llegir-los? quina bestiesa. I per reafirmar-me en la meva opinió tenia jo diversos i variats arguments, com ara les presses amb que es fan els diaris, la manca d'independència dels seus redactors, la confusió entre informació, opinió i publicitat, la ineptitud dels seus articulistes i mil nicieses més. Però com l'excés d'arguments no és més que la pitjor manera de dissimular la falta d'un argument ferm i definitiu, haig de reconèixer que estava jo equivocat, de mig a mig. Els diaris, si més no alguns, són una lectura excel·lent. És, només qüestió de paciència, no deixar-se endur per la novetat, i repassar la premsa de fa vuitanta anys. I si no em creuen, llegeixin, llegeixin els articles de Xammar o Pla a La Publicitat.

Watashi wa ki ga suki desu

M'agraden els arbres. Molt. M'agraden les seves capçades, els seus troncs i les seves arrels. També m'agraden les seves fulles i la seva escorça. M'agrada el seu tacte i la seva olor. M'agrada la remor de les seves fulles quan són sacsades pel vent i el cruixir de la seva decadència. M'agraden els perennes i els caducifolis, els frondosos i les coníferes, els grossos i els menuts, els joves i els vells, els vius i els morts. M'agraden tant les xicrandes com les tipuanes, però també els lledoners, les alzines, els faigs, els roures, els plàtans, els castanyers, els til·lers, les sequoies i els bedolls, fins i tot les figueres. M'agraden en temps de primavera, d'estiu, de tardor o d'hivern. M'agraden arrenglerats als carrers o lliurement emplaçats en un coster. M'agraden barrejats o en monocultiu, m'agraden amb fulla o nus, de prop o de lluny, d'un en un o de molts en molts. I m'agraden de viu en viu, molt, però també recordats, fotografiats, dibuixats o pintats. Però com potser m'agraden més, si més no avui, és filmats per Tarkovski a La infància d'Ivan.

Kochira wa Ishiguro-san no atarashī hon desu

Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 1954) viu a Gran Bretanya des de 1960. Format a les universitats de Kent i d'East Anglia,l la seva obra ha sigut traduïda a més de quaranta idiomes. En català fins ara s'han publicat les seves novel·les Quan érem orfes i No em deixis mai, i els relats de Nocturns. Va guanyar el Premi Booker amb El que queda del dia, duta al cinema per James Ivory. És oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic i cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres francès.

És la de més amunt la lamentable nota biogràfica que acompanya la traducció al català de la darrera novel·la d'Ishiguro, El gegant enterrat, publicada per l'editorial Anagrama, que té la seu al número cinquanta-vuit del carrer Pedró de la Creu, a la ciutat de Barcelona, tot just al costat de la que fou seu d'Edicions 62 fins fa cosa de tres anys, carrer Pedró de la Creu seixanta-dos, i que l'any mil nou-cents noranta-quatre publicà El que queda del dia i el mil nou-cents noranta-set Els inconsolables. A més, Documenta Balear publicà Una pàl·lida vista dels turons l'any mil nou-cents noranta-nou.

Dades, totes elles, perfectament negligibles tant pel redactor de notes biogràfiques d'Anagrama com pel seu hipotètic i probablement inexistent corrector, que amb la seva desídia i poca traça potser demostren que més que editors, els senyors d'Anagrama només són fabricants de llibres.

Zweig-san no hon o yonde imasu (III)

Recordo amb un cert enyor el temps en què la lectura d'Zweig m'era plaent. El temps en què tot i la seva evident murrieria a l'hora de manipular al lector a cor que vols, les pàgines d'Zweig em lliscaven amb promptitud i joia d'entre els dits. Ara ja no. Ara Zweig se'm fa previsible i massa arterós, i el que abans em semblava una exemplar agilitat narrativa ara em sembla no més que un inacabable rastellera d'obvietats repetides una i mil vegades amb l'únic objectiu de convencer al lector dels sempre lloables punts de vista de l'autor. Sens dubte exagero, doncs prou em plau exagerar, però, malauradament, els llibres d'Zweig em cauen de les mans, talment algun mal em privés de fermesa a l'hora de subjectar-los. La cosa va començar amb Els prodigis de la vida, va continuar amb El món de 1914 i L'embriaguesa de la metamorfosi, i aquests dies se'm torna a fer palesa amb Petita crònica, doncs crec que em falta el necessari entusiasme que la lectura d'Zweig demanda.

Yashin o motte imasu ka

Tenia vint anys i patia d'aspiracions, escriu Kipling al començament de La millor història del món, on la veu narradora es complau en presentar al lector a un treballador de banca que aspira a fer-se un nom immortal, a escriure alguna cosa realment gran. I si bé en un primer moment la frase de Kipling m'ha resultat d'allò més llaminera, doncs que lluït que resulta dir que algú pateix d'aspiracions, al cap de no poca estona m'he dit que no, que només faltaria que algú de vint anys no tingués (no patís) aspiracions. Que algú que disposa d'un cos jove i sa, que algú que encara no ha fet una coneixença íntima amb el dolor, que encara no deu haver llegit pràcticament res, algú que, en definitiva, és un ignorant com una casa de pagès, un imbècil barbamec i mal·leable, un menyspreable bufanúvols de pa sucat amb oli... només faltaria que semblant xitxarel·lo no tingués aspiracions, ni que sigui la de fer-se un nom immortal, la d'escriure alguna cosa realment gran, doncs bé cal molta saviesa per no aspirar a res, molta fortalesa per guarir-se de tota aspiració.

O és que, tal vegada, vostès ja no aspiren a res?

Sore wa dono yō ni suru koto ga dekimasu ka

Renunciation -- is the Choosing

Against itself --

Itself to justify

Unto itself --

Com pot ser, em demano repetidament aquests darrers dies, que quatre versos escrits farà cosa de cent cinquanta anys en una llengua que m'és aliena, escrits per algú que visqué unes circumstàncies del tot diferents a les meves pròpies circumstàncies, allà lluny, a l'altra banda de l'oceà, a Massachusetts, amb qui ben poques lectures tinc compartides... com pot ser, em demano, doncs, que quatre versos, els quatre versos de més amunt, em provoquin el gros trasbals que em provoquen, talment la seva autora em conegués molt millor del que, afortunadament, mai m'arribaré a conèixer jo mateix.

Ban-gohan no mae

Abans no sigui l'hora de passar al menjador faig temps en una de les butaques de la sala, on m'embadoco amb la contemplació de les capçades dels pollancres que es veuen rere els grossos finestrals. Mancades de clorofila, carotenoides i antocianines, les capçades no només vesteixen els colors propis de la tardor, sinó que sota la discreta i horitzontal llum del capvespre em resulten especialment plaents. Tan plaents que m'oblido de tot allò que m'envolta i només paro atenció al fer i desfer de les seves fulles, talment no em trobés jo envoltat de coneguts que potser em parlen. Però de cop sobte una mà em tusta l'espatlla dreta i em veig obligat a tombar-me i alçar-me, a respondre qualque bestiesa a allò que se'm demana i a encaixar les mans que se m'ofereixen. Un cop, però, complerts els sempre enutjosos tràmits socials, sec de nou i torno a tombar-me cap els pollancres, només que, ai las, el moment ja és passat. Ara la llum és somorta, més pròpia del vespre que del capvespre, i les capçades ja no són més que unes taques fosques i planes mancades de tota subtilesa, no més que unes tristes ombres d'allò que fins fa un moment eren.

I és just aleshores, abans no sigui l'hora de passar al menjador, fent temps en una de les butaques de la sala, que sento, per uns moments, la dolorosa punyida de qui veu com el temps se li escola d'entre els dits.