Dasshoei desu ka

Després que ens hagin donat la vida, que ens hagin alimentat, vestit i educat, potser fins i tot estimat; després d'haver gaudit dels beneficis de la penicil·lina, dels plaers de la carn, del vers d'Homer; després d'haver tastat els fruits de milers d'anys de progrés; després de tot plegat i encara més, ens és lícit desertar? abandonar? no participar en la res-publica? enterrar-nos en vida, com Walser, en un manicomi? llevar-nos la vida? ens és lícit no procrear i fer que tot l'esforç dels nostres avantpassats fineixi amb nosaltres? abandonar-nos en el tedi més absolut? esperar, simplement, l'arribada de l'àngel alliberador?

Podem excusar-nos (i tant que podem) dient que res vàrem demanar, que res volíem. Però, és lícit fer el que fem?

Juni-gatsu nijugo-nichi

Tal dia com avui, vint-i-cinc de desembre, uns nens trobaren el cos, inert enmig de la neu, de Robert Walser. Era l'any 1956, i en feia més de vint-i-cinc que Walser havia ingressat de manera voluntària en un sanatori psiquiàtric. Waldau primer, Herisau després.

Al llarg dels anys d'internament Walser es dedicà a fer llargues caminades pels voltants del sanatori, i a escriure en petits bocins de paper amb una cal·ligrafia indesxifrable. Herisau es va convertir per a ell en un modest racó on poder somniar sense haver de respondre davant de ningú; esdevenir finalment el zero a l'esquerra que, potser, sempre havia volgut ser.

I és que només la bogeria ens pot donar la lucidesa necessària per destriar el gra de la palla? per adonar-nos que, en paraules escrites pel propi Walser, en aquest món tal vegada no hi ha res que valgui la pena d'ambicionar honestament.

Oni

Ogre, del francès ogre, potser derivat del llatí orcus, el dimoni de la mort, gegant barbut que apareix en les pintures funeràries dels etruscos. Amb el temps s'ha aproximat al panteó hel·lènic i ha esdevingut un dels noms de Plutó, Dis Pater, l'Hades.

Ogre, del francès ogre, potser derivat d'Ogur, antic nom donat als hongaresos, tal vegada referint-se als vàndals, poble indoeuropeu de família germànica originari de la riba del mar Bàltic, o persona que destrueix una obra d'art sense cap necessitat.

Ogre, personatge de ficció propi del nord d'Europa que es caracteritza pel seu aspecte grotescament humà i per una intel·ligència escassa. Acostuma a segrestar i/o devorar els infants als quals es dirigeixen els relats que protagonitza. Tenen la capacitat de transformar-se en animals endèmics dels boscos on viuen.

Ogre, Schrott, personatge de ficció interpretat per Gert Fröbe a el cebo de Ladislao Vajda el 1958, segons l'obra de Friedrich Dürrenmatt. Schrott, persona apocada i tímida, només trobava consol en la submissió dels més dèbils, això és, dels nens. Nenes, en el seu cas, a les que assassinava.

Sumitai desu ka

En una de les pàgines del darrer llibre d'Imre Kertész publicat a casa nostra, Valaki mas. A változás kronikája, se'm fa present un insensat excel·lent, Ligeti, György Ligeti, paorós autor de músiques impossibles.

A la fi, del públic més aviat migrat, en surt un home amb un jersei, cabells blancs, lluïssor a la mirada. Es presenta: György Ligeti. Durant uns instants em quedo sense alè.

Pocs dies després, al cinema, un número musical d'una de les darreres pel·lícules del senyor Burton, Charlie and the Chocolate factory, paròdia una escena de 2001: a space odyssey de Kubrick. De fons, unes veus quasi imperceptibles ens transporten al foll malson del Rèquiem de Ligeti. Normalment associem l'obra de Kubrick amb una de les peces més conegudes de Richard Strauss, Also sprach Zarathustra, però Ligeti també hi és, i tant que hi és. Com també hi és en una altra de les seves pel·lícules, Eyes Wide Shut, basada en una breu novel·la d'Arthur Schnitzler.

Kertész, Ligeti (per partida doble en menys d'un mes), Burton, Kubrick, Strauss, Schnitzler. Potser si que paga la pena de viure.

Kochira wa Sísif-sama desu

Sísif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins al cim d'un turó. Els motius del càstig, irrellevants, resten desconeguts. Tan ingrata penitència, però, mai era assolida, car el roc sempre rodolava pendent avall, i Sísif havia de recomençar, un i altre cop, dia rere dia, per tota l'eternitat, la seva impossible missió.

Era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços? Acceptava resignat el seu fat, del qual ni tan sols la mort, mort com ja era, el podia alliberar? o tal vegada albergava, potser en el racó més ignot del seu cor, una petita ombra d'esperança?.

I nosaltres, els més soques dels mortals, alberguem encara cap esperança?

Ohayogozaimasu

Sunrise és el títol de la primera pel·lícula que el meu admirat Murnau, Friedrich Wilhelm Murnau, va dirigir als Estats Units. Sunrise es pot traduir fàcilment al català per l'alba. Si se'm permet la llibertat, però, a mi sunrise em sona a somriure (coses de la fonètica imaginativa ), i que m'excusin els lingüistes. El somriure de qui? del sol, és clar. L'alba, el somriure del sol. Si, ja ho sé, sona com el que és, ridícul, però tampoc passa res si cada matí, en ser acaronats per la llum del dia, pensem, endebades, que el sol somriu o, molt millor, que ens somriu, tot desitjant-nos un bon dia.

I tot plegat gràcies a Murnau, que canvià el títol original previst, The trip to Tilsit (el guió del film era una adaptació de l'obra Die Reise nach Tilsit de Hermann Sudermann) primer, Tale of two humans després, pel definitiu Sunrise, el somriure del sol.

Nani o shitai desu ka

Dimarts passat, a l'Avui, l'imparable Bofill escrivia sobre les generacions filles del benestar econòmic. Adolescents, joves, i no tant joves, sense cap interès per res ni per ningú, orfes d'entusiasme, desertors socials. En el nostre món, però, en el nostre temps, és possible l'entusiasme?

El diccionari de l'IEC defineix entusiasme com exaltació de l'ànima sota la inspiració divina. I, etimològicament, l'entusiasme deriva del grec έυθονσιαψός (arrapatament, èxtasi), que prové de έυθονσιάζω (estar inspirat per una divinitat), que al seu torn deriva de θεός (déu).

I en un món on els Déus jeuen morts i oblidats, qui (o que) exaltarà les nostres ànimes?, qui (o que) farà bategar els nostres cors?, qui (o que) il·luminarà els nostres dies?, qui (o que) ens deslliurarà del tedi, l'ensopiment, la insatisfacció? qui (o que) ens farà viure?

O, tal vegada, ens conformem amb sobreviure?

Shiroi-san ni noborimashita

Després d'una ascensió llarga i monòtona, de no molta exigència física i nul·la dificultat tècnica, vaig arribar al cim del Montblanc en companyia d'un company i de nombrosos desconeguts. Això fou a finals del mes de juliol de l'any vuitanta-vuit, mil nou-cents vuitanta-vuit. Als nostres peus s'estenia la b/vella Europa, la formosa donzella seduïda per Zeus, que restava amagada sota un espès mar de núvols que semblava protegir, sense gaire èxit, la solitud dels cims. Fins i tot la propera vall de Chamonix semblava una vana il·lusió, no més que un somni, un record llunyà.

La davallada resultà penosa. Després d'haver caminat per sobre dels núvols, d'haver dormit a quatre mil metres, d'haver esquivat el llamp, la còlera de Zeus, enmig de geleres; tornar al món dels humans se'm presentava com la més terrible de les penitències. El pecat? la supèrbia. La supèrbia d'haver volgut, ni que fos fugisserament, albirar el món reservat als Déus.

I és que ja ho digué Santa Teresa, més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses que per les desateses.

Ima nan-ji desu ka

La més terrible de les idees concebudes per la ment humana és, sens dubte, la del temps, això és, la durada i successió de les coses finites, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme.

El més terrible dels fills d'Urà i de Gea, de la terra i del cel, fou, sens dubte, Cronos, que s'assimilà tardanament, i per tradició òrfica, amb Chronos, el temps. Cronos castrà al seu pare, abocà al Tàrtar als seus germans, i es menjà als seus propis fills. El poder que tot ho devora: passat, present i futur.

Avui, amb els Déus morts i els Titans oblidats, res no ha canviat, perquè res pot canviar. El temps continua devorant les nostres efímeres i fràgils vides, devorant-se a ell mateix, car, sense nosaltres, el temps mai hagués existit.

Barcelona desu

A voltes el desànim m'aclapara. Soc al carrer i, per tot on miro, no veig més que estòlids. Escolto les seves faules absurdes, contemplo llurs abominables rostres, m'esgarrifo dels seus actes. Feu, penso, que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. Però no, carrer de la dreta de l'Eixample, amb la seva vorera canònica de cinc metres. Espaordit fujo. Ara soc a casa, a les fosques, sense gosar encendre cap llum, no fos cas que l'espill, inclement, em mostrés un rostre, el meu, a on es descobrís la mateixa abominació, la mateixa estupidesa, la mateixa follia que m'ha fet fugir.

Finalment, enmig de la fosca protectora llegeixo a Foix, pensant que potser Foix va llegir a Swift, Jonathan Swift, un mirall (cruel, com no) que ens retorna la nostra pròpia imatge.

Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?.

Diari (1918)

Kochira wa Xirinacs desu

Xirinacs, Lluís Maria Xirinacs, fou condemnat el mes de març de 2004 a dos anys de presó i quatre d'inhabilitació absoluta. La Secció Tercera (Penal) de l'Audiència Nacional el trobà culpable d'apologia del terrorisme per unes declaracions fetes l'onze de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres. Abans d'ahir, vint-i-cinc d'octubre de 2005, dinou mesos desprès de la condemna, Xirinacs va ser detingut quan anava a renovar-se el DNI a la comissaria del carrer Nou de la Rambla de la ciutat de Barcelona.

Xirinacs, doncs, potser cansat d'esperar a què la muntanya vingués a ell, sembla que va decidir iniciar l'ascensió pel seu propi peu. El cim? l'egolatria. Xirinacs s'ha negat, fins ara, a què es tramités la petició de suspensió de condemna, i ha mostrat la seva satisfacció per l'ingrés a presó. Si fins i tot el denunciant, l'ACVOT, ha declarat que mai ha fet cap moviment per demanar l'ingrés de Xirinacs a presó.

La blogosfera s'ha omplert, ràpidament, de peticions reclamant l'immediat alliberament d'en Xirinacs. Jo no m'hi afegiré. Primer perquè no fa cap falta, la justícia espanyola ja ha emès l'ordre d'alliberament (i de fet, ja ha estat alliberat); segon, perquè no tinc cap simpatia pels candidats a màrtir; tercer, perquè en Xirinacs ha fet, repetidament, declaracions defensant l'ús de la violència per solucionar els nostres problemes, això és, crits a la barbàrie; i, finalment, perquè ell mateix ha estat qui ha trucat a la porta dels senyors policies (tot i que crec que aquests, enlloc de portar-lo al jutge, l'haguessin hagut de posar en mans d'un bon psiquiatre), i no seré pas jo qui li rigui la rebaqueria.

Doko kara kimashita ka

Com és ben sabut el Parlament de Catalunya ha aprovat un projecte d'Estatut d'autonomia, el tercer, després dels de Núria i Sau. Abans, però, de tant estatut hi hagué la Mancomunitat, pur voluntarisme, que per primer cop des del desastre de 1714 aglutinà sota un mateix ens administratiu les quatre províncies en què va ser dividit el Principat.

Al davant de la Mancomunitat hi hagué una persona excel·lent, discretament excel·lent, però excel·lent, el senyor Prat, Enric Prat de la Riba; el primer a dir, en veu alta, que ens calien institucions pròpies. El senyor Prat, però, a més de parlar actuà, i la seva acció de govern fou la més decisiva que hi ha hagut al nostre país en molt de temps.

Gràcies al senyor Prat es creà i impulsà l'Institut d'Estudis Catalans, secció filològica inclosa, al davant de la qual hi hagué el senyor Fabra, Pompeu Fabra, que amb la seva reforma obrà el miracle de convertir una llengua adotzenada, disgregada, arcaica, jocfloralesca i moribunda, de costellada, en una llengua moderna i útil, veu d'una cultura sense la qual no existiríem.

Després vingueren les vedettes. El noucentisme finà i arribà la revolució, Macià i Companys, Durruti i Líster. Quaranta anys més tard els senyors de la trancisió. Avui Mas, Maragall, Carod i les seves ETT's. Primeres espases que omplen papers i més papers, castells de focs que només empudeguen l'ambient amb la seva flaire a pólvora humida, recursos malbaratats i il·lusions frustrades.

Sort, però, que encara ens queden els fruits del noucentisme, de la cultura, del senyor Prat: l'IEC, les normes ortogràfiques, la Bernat Metge, la Biblioteca de Catalunya ...

Watashi tachi wa gaiaku desu ka

De nit, és quan dormo que hi veig clar, a voltes recordo les vides de persones que, amb llurs actes, han ennoblit allò que, tendrament, podríem anomenar condició humana. Esperits nobles que ho han donat tot en benefici d'una (temible) humanitat sense esperar cap torna.

I no em refereixo pas a aquelles persones (notables, sens dubte) que amb la seva empenta, la seva lucidesa, intel·ligència, o potser sort, ens han abellit la vida amb el progrés que han ajudat a crear, o amb la bellesa que ens han regalat. No, res d'excel·lència professional, res de descobridors de la penicil·lina, res de decoradors de salons petitburgesos. Em refereixo a noblesa d'esperit, a cors generosos, ànimes caritatives. Em refereixo a gent com el senyor Sugihara, o com el senyor Ziyang.

Ziyang passà els darrers quinze anys de la seva vida arrestat. Sugihara fou més afortunat, només dos anys de presó primer, el descrèdit i la ignomínia després. És comprensible. Potser fins i tot desitjable, car, per ventura, en una societat humana és tolerable l'existència d'uns senyors tan excel·lents com ho foren el senyor Sugihara o el senyor Ziyang?

Watashi wa gaiaku desu ka

Tot sovint podem escoltar veus que, des del que hom anomena esquerra, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, ideals, en base a la indiscutible noblesa dels mateixos. Tot allò de la dita justícia social, la igualtat i un futur maravellós on tots conviurem en harmonia com a germans. Belles paraules, sens dubte.

Paral·lelament podem escoltar veus que, des d'àmbits religiosos, defensen la superioritat moral de llurs, diguem-ne, creences, en base a la indiscutible noblesa de les mateixes. Tot allò de l'amor al proïsme, la justícia divina i, de nou, el futur meravellós, ni que sigui en el més enllà. Belles paraules, novament.

No seré pas jo, lliberal i ateu, irònic i contingent, pessimista i nihilista (un cretí, en definitiva) qui discuteixi tan entenimentats i entendridors arguments. Ni seré jo qui recordi els milions de morts causats per llurs nobles ideals, per llurs amoroses creences. Però s'equivoquen. I tant que s'equivoquen. La superioritat moral no és pas seva, sinó meva i ben meva. I és meva gràcies a les meves conviccions, als meus ideals i a les meves creences. I perquè les meves conviccions, ideals, i/o creences són millors que les seves? Doncs perquè són les meves, de la mateixa manera que ells, verament, pensen que les seves són superiors perquè són les seves. Però tant és, car en el fons tot això de la superioritat moral no són més que romanços.

Kin-yobi

Divendres passat el conegut se'm va fer ignot. Atemorit vaig cercar amb la mirada i, rere un paisatge polsegós, vaig albirar el meu destí. A pas viu vaig mirar d'atansar-m'hi, però a cada passa que feia me n'allunyava més i més. Angoixat vaig pensar que faria tard o, pitjor encara, que no arribaria mai, ni al meu destí, ni enlloc, car em trobava perdut i havia oblidat no tant sols cap a on anava, sinó d'on venia.

De sobte, però, vaig despertar i el malson se'm feu transparent. El despertador no havia sonat i faria tard a la feina. Per sort vaig recordar allò que el meu subconscient havia oblidat, aquell divendres era festiu i podia mandrejar tant com volgués.

Alleugerit vaig tancar els ulls i, en el breu lapse de temps que vaig trigar a adormir-me de nou, vaig pensar que el meu subconscient grinyolava. No tant per haver oblidat la festivitat local, sinó per creure, ni que fos en somnis, que en aquest món, a part de morir, tenim alguna cosa a fer.

Haibun

De tothom és coneguda la famosa equació enunciada pel senyor Einstein, Albert Einstein, E=mc², on E és energia, m massa, i c velocitat de la llum. Així tenim que l'energia és igual al producte de la massa pel quadrat de la velocitat de la llum.

L'equació no deixa de ser una expressió del nostre llenguatge que ens permet una aproximació útil, utilíssima (molt més útil que les metàfores dels físics anteriors, car els físics, més que científics són poetes), al món que ens envolta, però, en cap cas, té cap relació amb la natura del món, perquè tant energia, com massa, velocitat o llum, són conceptes abstractes que només existeixen en la nostra parla, en la nostra ment, i no pas en el món.

Podem viure al món (a l'univers), podem gaudir-ne o podem patir la seva fúria, el podem aprofitar o el podem malbaratar, hi podem viure o podem morir, però el que no podrem fer mai serà conèixer-lo, car, a conèixer, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de res.

Uguisu no
tone ni tsururu
hinode kana (Chora).

Nani o tabemasu ka

El vegetarianisme és, segons el diccionari de l'IEC, un sistema d'alimentació que exclou (més o menys) l'ús d'aliments d'origen animal i, afegeixo jo, qualsevol tipus de gaudi sensorial.

Com és ben sabut, el fet de menjar, a part de nodrir el nostre organisme, pot ser una font de plaer gens menyspreable pels nostres sentits. Dins el vegetarianisme, però, aquest gaudi sembla haver estat foragitat, proscrit, talment el plaer fos el pitjor dels pecats de tot bon vegetarianista. Així els restaurants dits vegetarians, acostumen a ser llocs inhòspits, incòmodes, a on, en un ambient a voltes sectari, hom s'introdueix dins el cos, a través de l'aparell digestiu, tot de productes manipulats (en cap cas cuinats o elaborats) per algú que desconeix completament l'existènica del noble art de la cuina.

Celebrem, doncs, les excepcions i aplaudim al senyor Rovira, Francesc Rovira, i el seu menú vegetarianis... vull dir, vegetal.

Shibo

La terra només gira perquè jo sóc aquí i jo sóc un
PALLASSO qui agonitza

recita, gràcies a la reproductibilitat tècnica, l'Ovidi Montllor. Toti Soler, com no, l'acompanya, l'acompanyava, a la guitarra. El text, sensacional, és d'en Papasseit, Joan Salvat-Papasseit, un fragment de "Marxa nupcial", un dels poemes, a voltes incomprensible, de "L'irradiador del port i les gavines".

Perquè, oi que el dia en què em llevi la vida, quan el meu cap s'esclafi contra les roques, el meu cor deixi de bategar i els meus llavis restin muts per sempre més, cecs els meus ulls ... la terra deixarà de rotar sobre el seu eix, deixarà de girar al voltant del sol, i el món, tal com el coneixem, com el conec, finarà amb mi?

Nani mo

L'esfondrament és la pedra fonamental de tot projecte humà, va escriure Jünger, Ernst Jünger.

La força desfermada de la natura, la còlera dels Déus, la follia humana, . . . tant és. Inconsolables contemplem amb satisfacció la pròpia desgràcia, admirem les flames, car en la seva lluïssor també hi ha (sic) joia, i, insensatament, tornem a arrossegar el roc d'alt del turó. Potser així creiem, vanament, que la nostra voluntat perdurarà, que els poetes cantaran les nostres gestes, que els nostres actes tindran memòria.

Però Jünger no tenia raó. La pedra fonamental de tot projecte humà és l'oblit, sense l'èpica del foc i sense cap esperança.

Bakana

Ícar, fill de Dèdal, fou un insensat quan, ple d'orgull, s'enlairà tan amunt que els raigs del sol fongueren la cera de les ales amb les que fugí del laberint de Minos i es precipità al mar, on morí ofegat.

Patrocle, fill de Meneci, fou també un insensat quan, abillat amb les armes d'Aquil·les, trobà la mort en enfrontar-se follament a Hèctor.

Lloats siguin, però, els insensats que amb llurs insensateses han fet possible l'impossible, quotidià l'extraordinari, conegut l'ignot, i humà l'inhumà, car també Semmelweis fou un insensat, i Chiune Sugihara, i tants i tants altres. Lloats siguin, doncs, els insensats i llurs insensateses.

Ashita Nihon ni ikimasu

Doncs això, demà de bon matí avió cap a Schipol (Amsterdam), i a migdia avió cap a Narita (Tokyo). Així que, fins a finals d'agost, el bloc queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Cicero-san desu

Dimecres em vaig comprar a Laie un clàssic d'Stefan Zweig, "Moments estelars de la humanitat". Fa temps que frueixo amb la prossa del senyor Zweig i admiro el seu entusiasme. Entusiasme que, com no podia ser altrament, el portà al suïcidi, car, en aquest mon, mai no hi ha hagut lloc per esperits nobles com el seu.

El primer moment estel·lar, però, m'ha sorprès. Zweig ens presenta a Ciceró, Marc Tul·li Ciceró, com un noble i idealista lluitador en defensa de la llibertat i la democràcia, de la llei i la justícia, enfront dels intents (reeixits) de Cèsar primer, Marc Antoni després, d'esdevenir dictadors, emperadors de Roma, amos del mon.

Al llarg dels anys la historiografia ha estat molt volàtil amb la figura de Ciceró. Des de l'apassionada defensa dels Il·lustrats francesos, fins al cruel acarnissament dels historiadors alemanys del XIX. Jo tendeixo a veure a Ciceró com un egòlatra defensor de l'oligarquia romana i un immobilista defensor de les estructures de l'estat. Potser Zweig, que va publicar el llibre el 1928, més que en la república romana pensava en la jove i fràgil República de Weimar, amenaçada aleshores per la follia nazi i la barbàrie comunista. Potser Ciceró li va servir d'exemple per intentar alertar i encoratjar als ciutadans de la seva utòpica Europa. Potser. Si fou així, fou un intent inútil, com tots sabem, i perillós, car ningú que hagi accedit (o ho hagi intentat) a les més altes cotes de poder, ho ha fet mogut per allò que hom anomenaria, tendrament, ideals.

Kyu no san

Em diuen darrera de qui m'haig de posar i jo, obedient, m'hi poso. Darrera meu també es col·loca algú i, poc a poc, comencem a ajuntar-nos. Tanqueu, diu una veu. Doblego una mica els genolls i m'agafo als camals dels pantalons de l'home que tinc al davant, alhora que noto com algú s'agafa als meus. Des del darrera m'enpenyen i, en aixecar el cap, veig com els segons es posen a lloc. Pugen terços i acoto el cap, car ja sento els peus de la gent del folre. Em queda un peu a l'espatlla dreta. Tot i que no ho hauria de fer, torno a mirar amunt i veig els quarts col·locats. Els quints esperen per enfilar-se, però un dels quarts no ho veu clar. Avall, crida. En un tres i no res tothom és a baix, i la gent de la pinya ens podem airejar un poc.

Tornem-hi. Ja torno a estar premut al rengle. Aquest cop, però, no tinc cap preu a sobre, tot i que la cara em queda entaforada entre els peus del segon vent. Miro amunt. Quarts col·locats i quins preparats. Jo trobo el tronc una mica tancat. Una veu ho confirma: el fem un pel tancat per si de cas després s'ha d'obrir una mica. Música de gralles, ara va de bo. Acoto el cap i empenyo. Els peus del folre no es mouen ni poc ni molt, bon senyal. Està preciós, sento que criden. Canvia la música i sento aplaudiments, ja ho tenim carregat. Pocs segons després noto una mà al cap, em trepitgen i un peu em dóna un cop al nas. Quan tothom és a terra ens separem i aplaudim. Hi ha alegria, però no pas eufòria, que ja és el segon tres de nou amb folre de la temporada.

Un conegut m'abraça i em pregunta si havia fet castells abans. I tant, responc, i ens comencem a explicar batalletes. Ell es pensa que soc de Premià, com la meva companya. No, de Tarragona, el corregeixo.

Dare ga akuma desu ka

En contra del que molts poguem arribar a pensar, el diable, amb banyes, cua i trident, existeix. L'ase de tots els cops, o el boc expiatori, encarnació del mal absolut, que ens deslliura de tota maldat, car, quan actuem injustament, sempre ho farem posseïts pel seu esperit.

I a casa nostre el diable té nom i cognoms, Aleix Vidal-Quadras, físic de formació, home polític per vocació. En altres indrets, però, el personatge canvia de personalitat, i el podem (o podíem) trobar reencarnat en forma de senyor austríac de bigoti ridícul, de milionari saudita, de president d'una unió d'estats federals, de líder d'una formació esquerranosa, republicana i catalana, d'escriptor de manuals d'economia ... si fins i tot, en la nostra capacitat d'abstracció, podem arribar a identificar al maligne amb conceptes més eteris, com per exemple el lliure mercat, la coca-cola, el dit nacionalisme, les teories sobre la distribució de les plusvàlues, els extraterrestres ... en fi, que hi ha per triar i remenar.

Entendridor. Jo, que soc un cagadubtes, no m'acabo de decidir... Però va, em mullaré i proclamaré, a tot aquell que em vulgui escoltar, que la culpa de tot és del senyor Newton, Isaac Newton, que, amb les seves teories, va provocar la caiguda del millor de la humanitat, això és, dels pits de les senyores.

Doko e ikitai desu ka

Jo crec fermament en l'existència de vida extraterrestre. També crec, però, que el contacte, tot i que possible, és del tot improbable. Tant improbable que em contradiré a mi mateix i diré que és impossible. I perquè? Primer per la mida de l'univers, i després per la pròpia forma, per anormenar-la d'alguna manera, que pot prendre aquesta vida. Però, si el contacte fos possible, fora dessitjable?

Hi ha veus que troben que no, que fora certament forassenyat, talment un suïcidi. Si una civilització extraterrestre contactés amb nosaltres, fora pel seu gran desenvolupament tecnològic, molt superior al nostre, i això comportaria, indefectiblement, la colonització del "nostre" planeta i el segur extermini (o esclavatge) dels humans. Millor, doncs, restar en un discret anonimat.

Altres teories, però, pressuposen una natura bondadosa en l'extraterrestre i troben que el contacte no només és convenient, sinó desitjable, car podríem beneficiar-nos dels seus coneixements. I en què basen aquesta suposada bondat? Doncs en el seu propi avanç tecnològic. Una (diguem-ne) societat prou desenvolupada com per viatjar per l'espai amb una certa solvència, ja faria temps que s'hauria autodestruit, fruit de la seva pròpia capacitat tecnològica, de no estar guiada per nobles i pietosos sentiments.

Personalment trobo totes dues teories (amb totes les variacions possibles) del tot inadequades, car, més que d'extraterrestres, trobo que tracten d'éssers humans, com no pot ser altrament. I és que, per ventura, els humans podem filosofar sobre res que no sigui el nostre melic?

Kanpai

Tots conexiem al senyor Boadella, Albert Boadella, còmic insigne que, ja sigui a través del teatre o la televisió, del cinema o la lletra impresa, sempre ens ha sabut transmetre, amb brillantor i enginy, el gust per la facècia i la ironia. Bromes gruixudes o subtils, acudits irònics o sarcàstics, delicats o grollers, de tot s'ha servit el senyor Boadella per aconseguir el nostre somriure, la nostra rialla.

No és d'estranyar, doncs, que en companyia del millor dels còmics, qualsevol, fins la persona més seriosa i circumspecte, es vegi transformada en el més graciós dels pierrots. I així trobem que amics i coneguts del senyor Boadella han acabat fent de la vida un acudit constant. Qui s'ho hagués pogut arribar a imaginar, que personatges tant entenimentats i seriosos, tant intel·lectuals, tant progressistes, tant compromesos amb la humanitat, tant, en definitiva, admirables, ho hagin deixat tot, ofici i benefici, per dedicar-se al món de la faràndula. Gràcies, un cop més, senyor Boadella pel regal de la vostra trouppe, de la vostra companyia d'intel·lectuals taxidermistes, dedicada, dia rere dia, a fer somriure a petits i grans. Perquè qui es pot resistir al brillant, brillantíssim senyor Trias, Eugenio Trias, en el seu paper de pierrot; o el senyor Espasa, ai, perdó, Espada, Arcadi Espada, transfigurat en el més rebel dels augusts; i el senyor Azua, Félix de Azua, que, amb el seu rictus fa oblidar al mític Charlie Rivel; i Francesc de Carreras, que dir del senyor de Carreras, catedràtic de l'humor, mag de la boutade.

Gràcies, i mil cops gràcies, senyor Boadella, per haver posat a la flor i nata de la nostra intel·lectualitat al servei del més noble dels oficis, el de bufó, el de pallasso.

I ara, tots plegats,al damunt dels nostres cants, aixequem les nostres veus i, triomfants, cantem la més bonica de les melodies:

Ahora que vamos despacio, ahora que vamos despacio
vamos a contar mentiras tralará, vamos a contar mentiras tralará, vamos a contrar mentiras.
. . .

Tengoku ni ikitai desu

Arribar al paradís no costa gaire. Primer hem de caminar prop de deu minuts per un terreny pla fins que albirem el mar. Aleshores trenquem cap a l'esquerra tot enfilant-nos per un fort pendent que, en poc més de cinc minuts, ens deixa en un petit coll que ens ofereix unes vistes magnífiques. Tot seguit hem de travessar, per un estretíssim corriol, a voltes inexistent, uns espadats basàltics que poden provocar vertigen a qui no estigui fet a les alçades. I ja només ens resta davallar fins arribar a les millors platges que conec: tres llargues esteses de sorra fosca i fina banyades per unes aigües tan netes que semblen impròpies del Mediterrani. Un onatge suau i una concurrència escassa, a vegades inexistent, acaben de completar el quadre. I quin quadre: al front el mar, a banda i banda els penya-segats que ens protegeixen de tot mal i, al darrere, tot un seguit de turons desèrtics que semblen portar directament al no res.

El primer cop que hi vaig anar, fa prop de tres anys, estava llegint "El Doctor Faustus" de Thomas Mann, una excel·lent novel·la que em proporcionà moments certament plaents, i la descoberta de les darreres obres del senyor Beethoven, en concret, de la sonata per a piano nº.32 en Do menor, opus 111.

I cada cop que ho penso no deixo de sorprendre'm: el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que s'ha de fer per arribar a aquestes platges; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per fruir de la lectura de les obres del senyor Mann; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per gaudir de la música del senyor Ludwig. I tot i això, les platges resten desertes, a Thomas Mann només el llegim quatre gats, i al senyor Beethoven . . . tres quarts del mateix.

Be, certament he estat imprecís, car,de sorprès, no ho estic gens. Almenys ara ja no.

Ashita

L'activitat humana és, per antonomàsia, gasosa. Això és, tendeix a maximitzar-se. Algú descobreix que el foc cou els aliments, i a l'endemà Ferran Adrià ja prepara croquetes d'aire. És el que en el món de la física es coneix com a expansivitat dins la teoria cinètica dels gasos. I potser és per aquesta expansivitat humana que el capitalisme s'ha acabat imposant com el marc més idoni on desenvolupar les nostres vides, car, enlloc de voler limitar o dirigir les nostres activitats, les encoratja fins a l'infinit.

El capitalisme, tots ho sabem, es basa en el creixement econòmic sense mesura, talment un tumor en plena metàstasi. I l'exemple del tumor no és gratuït. De la mateixa manera que un càncer pot fulminar qualsevol cos humà, el creixement econòmic il·limitat acabarà esgotant el planeta on vivim molt abans que (afortunadament, m'atreviria a dir) siguem capaços de colonitzar altres mons.

Contra tota lògica, però, els humans hem inventat l'ecologisme per intentar escapar d'un futur tant galdós. Pur egoisme que, a estones, em desperta altes dosis de simpatia, i un gran escepticisme. Perquè escepticisme? Doncs perquè pressuposa que els humans, de la nit al dia, deixarem de comportar-nos tal com ho hem fet en els darrers mil·lennisi i bandejarem el nostre pressent per un hipotètic futur. Entendridor.

Potser, però, fora millor estalviar-nos la quimioteràpia i aspirar a una mort digne, si és que es pot morir dignament.

Doko ni Herodes-san ga imasu ka

Els infants, ja em perdonareu, no m'agraden. I no m'agraden gens.

INFANT prové del llatí INFANS, -NTIS, "incapaç d'enraonar", derivat, al seu torn, de FARI "parlar". I aquí ho tenim, els nens, nins, marrecs, infants, xiquets, al·lots, o com els vulgueu dir, són éssers humans que no enraonen i només responen a estímuls primaris, això és, a la gana, el fred, la calor, el dolor, la por, la són, l'avorriment. . . el fet social els és aliè en tant que la seva natura els priva de comprendre, acceptar i respectar el pacte social en què, amb permís del senyor Rousseau, es fonamenta la nostra fràgil convivència. Antigament això rai, els infants eren una mena de pàries que restaven al marge de tot. Si fins i tot el meu poc estimat Plató, a la República, els privava de qualsevol dret, com no podia ser d'una altra manera. El problema rau quan, avui en dia, els infants es converteixen en el centre de tot, car els adults els subliminen en base a uns sentiments que em resulten del tot incomprensibles, el mercat (conscient de la seva natura) els converteix en el seu principal objectiu, i els legisladors (per tal de satisfer als seus votants) els protegeix de tot mal. El resultat? uns éssers monstruosos, la dictadura dels quals, tiranitza les nostres vides.

Tal com diu el senyor Alzamora, de nom Sebastià, una societat opulenta i decadent com la nostra només té un camí, el de l'extinció, cosa que converteix a la reproducció humana, així com als seus fruïts, això és, els infants, en un fet detestable.

Kochira wa Chillida-san desu

La Fundació de la Caixa de Catalunya va programar, ja fa uns quants anys, una exposició retrospectiva al voltant de l'obra d'Eduardo Chillida. A l'exposició, a la planta noble de la Pedrera (un més dels excessius edificis del senyor Gaudí), hi havia escultures de petit format i dibuixos amb esbossos i croquis d'obres de dimensions més importants. El que em va interessar més, però, fou un vídeo a on el senyor Chillida parlava de la seva trajectòria professional amb molta sensatesa i un punt d'entusiasme que, a la seva edat, resultava envejable. Explicava el procés mental que seguia a l'hora de treballar, i ho exemplificava amb un cas concret: resulta que estava executant una de les seves primeres obres de gran format, i els treballs es realitzaven a les instal·lacions d'una empresa metal·lúrgica. En acabar l'obra l'encarregat de l'empresa se li apropa i li diu "Ahora que ya sabemos como se hace, la próxima nos quedará perfecta", tot i que potser, més que perfecta, el senyor encarregat va fer servir una expressió que lligava el concepte de maternitat amb una de les professions més antigues que es coneixen. El que vaig trobar sensacional, però, fou la resposta del senyor Chillida "Ahora que ya sabemos como se hace, no haremos ninguna más".

Girona desu ka, Londres desu ka

Un divendres de fa uns quants anys jo era enmig del no res, això és, a l'estació de tren de Maçanet-Massanes. Els que conegueu el lloc em comprendreu. Era cap al tard i la fosca s'ensenyoria de les andanes, talment aquestes no fossin més que una vana il·lusió, un miratge que en qualsevol moment s'hagués de dissoldre en l'èter. Aclapara't em vaig refugiar a l'interior del precari edifici de l'estació que, en aquelles circumstàncies, se'm presentava com la més acollidora de les llars. Aparentment salvat de la dissolució vaig decidir passar l'estona llegint, car la meva companya encara trigaria una hora ben llarga en recollir-me.

La lectura, però, no fou possible. Una veu em retornà al món real, com si diguéssim, i, en aixecar la vista, em vaig trobar un noi assegut al meu costat. Jo, sorprès, vaig posar cara d'estar enemistat amb la humanitat i vaig respondre-li amb monosíl·labs. Fou inútil. El noi també havia de fer temps, i havia decidit que la millor manera de fer-ho era parlant amb mi, ja fos de grat o per força. Anava a Girona a passar el cap de setmana de festa. Jo, resignat, l'escoltava sense escoltar, pensant que Nostre Senyor era cruel amb mi. Pensaments a banda, el monòleg continuava. I continuà amb una afirmació certament curiosa, sorprenent: "Me gusta Gerona porque es como Londres". I ràpidament afegí: "Las dos son ciudades de franquicias". Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, li vaig donar tota la raó i, des d'aleshores, sempre que m'ho pregunten, dic que el que més m'agrada de Londres és el riu. El Tàmesis? No, l'Onyar.

Ban-gohan

El terreny és inhòspit. El vent bufa, bufa i bufa. Lleixes de pissarra i matolls de filferro per tot fins arribar al mar que, violent, escuma contra la mà que l'esgarrapa. Les onades, però, des de darrera dels vidres resten lluny. De sobte, a l'horitzó, una vela . . . deu, cent, mil . . . són els vaixells aqueus que s'apropen. Agamèmnon n'és el capitost. Nobles prínceps, units pel jurament fet quan tots pretenien a la bella Helena, l'acompanyen. Cassandra parla, però ningú se l'escolta. Hèctor és amb nosaltres, Apol·lo ens protegeix, Hècuba és la nostra mare. Que vinguin, els grecs, que vinguin, les seves dones els ploraran.

Els grecs, però, no venen. Només arriba el cambrer. Acaben de portar el peix del port i podem triar entre llobarro, daurada o rogers. Decidim llobarro. De primer sopa de peix i una amanida. Per beure un got de vi, i una plata de crema per postres. I els grecs? . . . els grecs ja fa temps que varen passar per aquí i, darrera seu, romans, bàrbars, àrabs, espanyols . . . fins arribar als holandesos que tenim a la taula del costat.

Shashin o totte mo ii desu ka

El senyor Albert Einstein va ser, tots ho sabem, un gran físic. De la mateixa manera, el senyor Ernesto Che Guevara va ser un gran revolucionari. A part, però, del senyor Einstein, al llarg de la història hi han hagut altres físics d'allò més importants, com ara Max Planck, Isaac Newton, Erwin Schrödinger . . . I el mateix podem dir dels revolucionaris. Des dels temps de la guillotina als del Gulag hem tingut una llarga nòmina de revolucionaris diversos. Però tant Einstein com el Che sembla que tenen alguna cosa especial, una mena de carisma que transcendeix la seva pròpia figura històrica i el seu camp d'actuació, ja sigui aquest el de la física o el de la revolució. I això és, crec, la fotogènia. Perquè, no ens enganyem, no és el mateix tenir penjat un pòster amb una fotografia d'Einstein traient la llengua, que un retrat de Newton amb la perruca posada. I que dir del Che, amb la seva mirada perduda en l'infinit, les seves grenyes, la boina amb l'estrella de cinc puntes, el seu posat aventurer . . . molt millor que no pas els bigotis del senyor Stalin, no?. El més curiós, però, és que totes dues figures hagin esdevingut icones de tot tipus de moviments, inclosos els pacifistes. I dic pacifistes perquè tots dos personatges, tant el senyor Einstein que va posar el seu coneixement al servei de l'ús militar de l'energia atòmica, com el senyor Guevara que, fusell en ma, anava a engegar trets allà on el demanessin, de pacífics tenien ben poca cosa. En fi, coses de la fotogènia.

Nichi-yobi

L'aire mou, mandrosament, les cortines. Des de la butaca on sóc assegut veig la buguenvíl·lia que tenim al pati, amb les seves flors blanques. Al costat, els geranis, d'una varietat més aviat estranya i, una mica més cap aquí, sobre la taula, els tres grans cactus. Al davant l'hamaca, que em crida. Jo, però, m'hi resisteixo, car sempre m'acabo marejant. A més, tot i el tendal, el sol escalfa de valent. De fons escolto al senyor Pla, de nom Albert, que recomana fer un pipi abans d'anar a dormir, si no ens volem pixar al llit. Sàvies paraules, les seves. De sobte, però, el senyor Nabokov, de nom Vladimir, apareix empaitant papallones. Tot just el saludo que ja ha marxat darrera d'una Plusia Phytometra (coses dels entomòlegs). Ara el senyor Pla udola, talment fos un llop. Jo, espantat, abaixo la vista i veig, camí de sol, per les rutes amigues, unes formigues. M'aixeco i vaig a buscar un llibre del senyor Salvat-Papasseit, de nom Joan. L'obro a l'atzar i, no em creieu, trobo un vers que hi diu:

camí de sol - per les rutes amigues - unes formigues

El senyor Pla ja no udola, ara versiona al senyor Sisa, de nom Jaume, "Qualsevol nit pot sortir el sol". Aniré, doncs, a rebre als convidats.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.

Toshitake Shinohara

"La vie de bohéme" (1992) és una pel·lícula dirigida per Aki Kaurismaki que narra les misèries de tres entranyables personatges. El film, rodat en blanc i negre i ambientat a París, defuig la tràgica i brillant simplicitat d'altres obres de Kaurismaki (com per exemple, Tulitikkutehtaan tyttö, 1990), i juga amb un sentit de l'humor que ens fa passar bou per bèstia grossa. Així, sense que ens adonem, Kaurismaki ens porta a un món desesperat que esclata quan sentim, just al final, la terrible veu de Toshitake Shinohara entonant la cançó més angoixosa que us pugueu arribar a imaginar. Ni Andròmaca, ni Hécuba, lamentant la mort del fill d'Hèctor, del seu fill, del seu net, varen arribar tant lluny en l'expressió del dolor humà.

I qui és Toshitake Shinohara? Doncs, pel que jo sé, un músic japonès establert a Karkkila, Finlàndia. Allà, suposo, devia conèixer a Aki Kaurismaki, que el 1993 li va produir un disc (Japanilaisia lauluja). I ja no puc dir res més. Per molt que busco no trobo res més, per molt que ho intento, no puc tornar a escoltar l'anguniosa veu de Shinohara-san. Potser millor així, car, tornar a sentir aquella veu, de ben segur, fora el pas definitiu cap a la follia.

Teinosha

La setmana passada vaig escoltar, a la ràdio, una notícia d'aquelles que tan bé defineixen com som els humans. Sembla ser que els mossos d'esquadra varen detenir a un noi que planejava el segrest de la seva mare. La dona era la propietària d'una important joieria i el fill havia contactat amb una banda de malfactors kosovars per tal que l'ajudessin a rebre un avançament de l'herència materna o, qui sap, l'herència sencera.

I avui, quan la fèiem petar amb unes amigues al pati de casa, el tema ha sortit a la conversa. Una de les nostres convidades coneix, a través de terceres persones, a la família afectada. El que m'ha sobtat ha estat el mot que ha fet servir per referir-se al detingut: cretí. I mira, la paraula m'ha interessat. Potser pel seu ús infreqüent, car la gent, quan ens diem el nom del porc, acostumem a fer servir altres insults que ara no venen al cas. En quedar-me sol a casa (la meva companya ha marxat amb les convidades a fer un tomb) he mirat com defineix el diccionari de l'I.E.C. el terme cretí:

Cretí -ina: adj. i m. i f. Que pateix de cretinisme. Fig. Persona estúpida.
Cretinisme m. Idiotesa endèmica o heretada acompanyada de degeneració física i deformitats, freqüent en certes regions muntanyoses.

I això m'ha portat a recordar un documental de Luis Buñuel, "Las Hurdes, tierra sin pan" de l'any 1933. Ara parlo de memòria, però crec recordar que la veu narradora era la de Francisco Rabal i que, en un cert moment, feia servir el terme cretí (o potser deia idiota?) per a referir-se clarament al que el diccionari defineix com a cretinisme, això és, idiotesa endèmica . . . sense cap ombra d'insult. Tot seguit he consultat el diccionari etimològic de Coromines:

CRETÍ: del fr. crétin id., que per la seva banda es prengué d'una parlar de la Suïssa francesa, on és la forma local del mot francès chrétien "cristià" aplicada allí als cretins com a eufemisme compassiu.

Sensacional, no? Com si d'aquí a uns anys els nostres descendents, per ofendre's, es cridessin l'un a l'altre: discapacitat psíquic!!!!!!, car, com demostra l'etimologia, tots els eufemismes que pugem arribar a inventar, tard o d'hora, deixaran de ser un eufemisme per esdevenir, per mèrits propis, un bon cop de puny.

Watashi wa bukui desu

El nou mercat és tot un èxit. L'edifici, exuberant, agrada. Els turistes hi fan fotos, els nens se'l miren bocabadats i els grans s'encanten amb la seva coberta multicolor, la seva complexa estructura, els seus absurds tancaments, la banal disposició dels seus espais . . . Poc importa ara que les obres hagin durat el triple del temps previst, o que el cost s'hagi multiplicat també per tres. Ni que, tot just estrenada, l'aclamada coberta ja presenti importants patologies. Poc importa, doncs, que l'arquitectura es converteixi en una escenografia al servei de l'ego personal del seu difunt autor, i que no sigui res més que una nova atracció de fira per oferir als milers i milers de turistes que ens visiten. Fet i fet, que som els humans, sinó un ramat d'egòlatres envejosos. Perquè nomès des de l'egolatria s'entén el projecte; nomès des de la nostra condició de xais s'entén el seu acrític èxit; i només des de l'enveja s'entenen les meves paraules.

Kore wa ikura desu ka

Tal com acostuma a fer, ahir la meva companya em va tallar els cabells. Enmig de l'operació va comentar, faceciosament, que potser m'hauria de cobrar uns honoraris per la feina. Jo, seguint-li el joc, vaig estar d'acord en tant justa proposta i vaig preguntar quin seria el preu. Cinquanta euros, va dir. Poca broma, vaig pensar. Però be, jo no havia demanat el preu abans de començar, i tampoc era cosa de deixar la feina a mitges. En acabar, doncs, vaig anar a buscar un bitllet de cinquanta euros i, en donar-li, em va dir que no, que no feia falta, que sinó encara m'hauria de cobrar per tot el que fa per mi, i ella m'hauria de pagar per tot el que jo faig per ella, i que tot plegat, fora massa embolicat.

Vaig respirar alleugerit. Si hagués de pagar la diferència entre tot el que ella fa per mi, i el que jo faig per ella . . . me n'anava de pet a la suspensió de pagaments.

Kirguizistan, Kirgistan, Kirguizia

Hi ha llocs que només haurien d'existir dins l'imaginari, ja fos aquest individual o col·lectiu, públic o privat. I un d'aquests llocs era, sens dubte, el Kirguizistan. El passat mes de març, però, el Kirguizistan va esdevenir insuportablement real, quan una revolta va foragitar del poder als que havien dirigit el país des dels temps del malson soviètic. A les imatges de televisió hom va poder veure carrers asfaltats, blocs d'habitatges, semàfors, senyals de trànsit . . . si fins i tot es van veure kirguisos vestits amb camisa, pantalons i sabates. El Kirguizistan, doncs, ha deixat de ser el territori fabulós que el senyor Kipling, de nom Rudyard, ens va obsequiar en narrar-nos la història de Daniel Dravot, el desheretat que va esdevenir rei, rei del Kirguizistan.

Hana

Imagineu un petit borrissol esfèric definit per un munt de radis. Això és, un punt central d'on neixen tot de fils blancs i flonjos. Imagineu-vos ara, deu, mil, infinits d'aquests borrissols voleiant capriciosament per l'aire, talment fossin una desorientada nevada de finals de maig, els flocs de la qual, abans d'arribar a terra, dubtessin sobre el millor lloc on aterrar. Aquests flocs no són més que les flors dels pollancres, flors en aments, segons diu l'enciclopèdia. Inflorescències unisexuals amb aspecte d'espiga, sovint pèndula, afegeix el diccionari de l'I.E.C. Angelets, segons deien els meus companys, que havien aprés el nom en una edat en la que encara crèiem en tot el que ens deien.

Per moments, llegint les desventures del jove Werther, atacat per innúmers aments, envoltat pel cant de més ocells dels que podia reconèixer, escoltant com espurnejaven les ròmbiques fulles dels pollancres i, sobretot, fruint de l'absència de veus humanes, he recordat els meus anys d'infant, quan el meu més gran anhel era esdevenir Niebla, el gos de la Heidi.

Sui-yobi

Avui les circumstàncies són certament favorables: el sol esplèndid, el matí agradabilíssim, les avellanes tot just torrades, el bacallà saborós, el raïm dolcíssim, les cireres gustoses. . . si fins i tot m'han vingut al cap els fruits saborosos d'en Carner

hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;

En moments així, quan fins i tot miro amb simpatia a la gent que trobo pel carrer, sempre em ve al cap la moneda de mig euro, això és, cinquanta cèntims, per dir-me que no, que som el que som.
I què hi té a veure una moneda de mig euro? És la dels supermercats, la que es necessita per poder agafar un carro, altrament, després de fer-lo servir, no el tornaríem a lloc. Què és pot esperar d'una societat que necessita una penyora de cinquanta cèntims per comportar-se amb un mínim d'urbanitat?. Com a mostra, un fragment de Nabokov, a Pnin:

". . . havien conjurat la imatge de Mira amb una força insòlita. I això era fortament torbador. Només en el despreniment d'una malaltia incurable, en la sanitat d'una mort propera, es podia resistir una cosa com aquella, un instant. Per tal de poder existir racionalment, Pnin s'havia ensinistrat ell mateix, durant els darrers deu anys, a no pensar mai en Mira Belotxkin - . . . perquè, si hom era prou sincer amb ell mateix, cap consciència no podia subsistir conscienciosament en un món on eren possibles coses com la mort de Mira. Calia oblidar, perquè era impossible viure pensant que aquella dona jove, tendra, graciosa, fràgil, amb aquells ulls, aquell somriure, aquells jardins i aquella neu al fons, havia estat transportada en un vagó de bestiar a un camp d'exterminació, i executada per mitjà d'una injecció de fenol al cor, en aquell cor gentil que hom havia sentit bategar sota els llavis en la penombra del passat."

Kekkon-shiki

Avui, amb perdó, pontificaré:

Com és ben sabut, en compliment d'una promesa electoral, el nostre bon govern ha decidit legalitzar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Això és, entre dues dones o entre dos homes. Des de les files de l'autoanomenat progressisme s'ha aplaudit, enfervoridament, la mesura, alhora que tota la maquinària de la premsa amiga, que no és poca, es llençava a la lloa de tant justa, noble, igualitària, necessària i progressista mesura. Des de les rengles de la dreta, en canvi, s'ha posat el crit al cel, talment les forces del maligne s'haguessin ensenyorit de tots nosaltres i ens conduïssin, en processó, als focs de l'infern.

I dic jo: perquè dimonis l'estat, la cosa pública, ha de legislar sobre un assumpte tant privat, potser el més privat de tots, com ara és l'hipotètic amor que es tenen dues persones? Què potser legisla sobre l'amistat? o sobre l'enveja, la ira o la gola? I no només legisla, sinó que discrimina als que, com jo, no volem barrejar assumptes privats amb els serveis que, per dir-ho d'alguna manera, ens ofereix l'estat. El matrimoni, pontifico, hauria de ser un fet estrictament privat, que cadascú resolgués segons les seves inclinacions, ja siguin aquestes homosexuals o heterosexuals, religioses o agnòstiques, insensates o raonables, . . . però, en tots els casos, sense cap tipus de reconeixement legal.

El que em sorprèn més, però, és la falta de debat al respecte. Què potser l'insensat, el foll, soc jo? Només en un article de l'imparable Bofill, de nom Hèctor, publicat ja fa un temps, vaig trobar uns arguments semblants als meus.

Midori ni naru

Ahir a la tarda érem a la platja prenent les aigües. Unes aigües, tot sigui dit, fredíssimes. I no estàvem pas sols, que hi havia força gent, potser fins i tot massa. Cap al tard, quan ja teníem pensaments de marxar, em vaig fixar, sorprès, en un home, car la seva pell era tota verda. La cara, creieu-me, espantava, talment es tractés d'un ésser mutant provinent d'alguna pel·lícula de sèrie B. Jo, prudent de mena, vaig proposar a la meva companya de marxar immediatament, no fos cas que, en fer-se més fosc, la mutació fos complerta, i el verdós homínid es transformés en algun tipus de monstre pelut i psicòtic, i acabés amb les nostres vides. La meva companya, però, que no està per bajanades, ho va veure clar: l'home s'havia posat una mena de crema de color verd per tot el cos. Certament la seva era una explicació raonable i molt més plausible que no pas la meva. L'espant, aleshores, fou sincer. Si aquell home era capaç de fer-li tot allò al seu propi cos, a saber el que podria arribar a fer-nos a nosaltres, simples desconeguts de pell envermellida pel sol.

No cal dir-ho, encara vàrem trigar una bona estona a marxar.

Kochira wa Marco-san desu

Lapidació, matar a pedrades, una de les pràctiques de justícia humana més antigues que es coneix, afavorida, indubtablement, per l'abundant matèria prima. Cert que, nostre senyor, en la seva infinita bondat, va dir allò tant entendridor de, qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Nobles paraules, les seves, que pressuposaven una certa bondat en els lapidadors, altrament, hagués estat com predicar en el desert. Catalunya, doncs, país de deserts pedregosos, s'ha llençat entusiasta a la lapidació pública del senyor Marco, de nom Enric, doncs sembla ser que el senyor Marco ha dit una mentida. Només faltaria, és un ésser humà, i en els humans, com és ben sabut, la mentida és una cosa tant natural com la transpiració. On s'ha vist, una persona que no menteixi?. Només un foll o un retardat. No podem anar pel món dient la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat. Podríem ara recordar un relat del senyor Monzó, de nom Quim, Joaquim, sobre una parella d'enamorats que decideixen dir-se sempre la veritat, car, una sola mentida, destruiria el seu amor. Bé, van fer falta ben poques veritats, per destruir-lo igualment.

De totes maneres, la denúncia de l'holocaust que més m'ha colpit, més que els imprecisos i abrandats discursos del senyor Marco, han estat les novel·les del senyor Kertész, de nom Imre.

http://www.avui.com/avui/diari/05/mai/12/90112.htm

Kodomo, kodomo, kodomo

Resulta certament entendridor que, després de tants i tants anys, després del genocidi armeni, després de Mauthausen, de Nagasaki, del Gulag, dels Khmers rojos, de la guerra d'Algèria, de Bòsnia, Ruanda . . . després de tot això i molt més, encara quedin ànimes nobles i idealistes, ànimes generoses amb el proïsme, ànimes amatents amb el món que ens envolta. Ànimes que, en definitiva, encara tenen fe en la humanitat i la creuen capaç d'un darrer i suprem sacrifici en benefici d'una cosa tant abstracte com ara és la mare natura, Gea.

Ja vaig llegir, fa temps, alguna cosa similar en un relat de Tolstoi. Però és que Tolstoi era un cas com un cabàs. En fi, visiteu aquesta web, i emocioneu-vos:

http://www.freewebs.com/vehemente/INDEX.htm

Oishikata desu

Jo ho faig així:

Aboco una mica de tomàquet triturat en una olla amb oli. I que es vagi sofregint una estoneta, per concentrar el gust. Després sal, pebre, una mica de bitxo i els vegetals que trobi per la nevera: nap, porro, pastanaga, col, ceba, api, julivert, . . . el que hi hagi. Remeno una mica i hi afegeixo els caps i les espines de peix i, si pot ser, algun cap de gamba, que aixafo ràpidament amb el cullerot, o alguna galera. Torno a remenar i hi aboco una mica de vi de xerès, sec. Aleshores, si acosto el nas, noto l'alcohol del vi, que s'evapora. Remeno una mica més i poso l'aigua. I au, anar fent, una mitja hora, no pas mes. Després ve la part bruta: colar el brou i esquitxar tots els fogons. Un cop colat, hi afegeixo una mica de safrà, rectifico de sal i, quan torna a bullir, afegeixo un grapat d'arròs, no gaire, que a mi la sopa m'agrada clareta. Quinze-vint minuts més, primer a foc viu, després més suau. Mentrestant passo el drap per la cuina i vaig desmigant una mica de peix: lluç, salmó, rap . . . també el que hi hagi. Ho poso, cru, en un bol. També hi afegeixo una mica de ceba tendra, de la part del tronc, tallada a rodanxes ben fines; i una mica de wakame ja posats. Un cop l'arròs ja és cuit, aboco directament la sopa al bol. El peix, amb l'escalfor del líquid, ja es cou suficientment, i au, a menjar.

La sopa que he menjat avui al Shojiro, però, no estava feta així. La meva es deixa menjar, però la d'avui ha estat magnífica, superba. Amb les seves gambetes, unes cloïsses, fideus enlloc d'arròs. Però no ens enganyem, això només era l'acompanyament. El brou, el brou era prodigiós. Un brou de color fosc, d'un gust fort, que entrava per la vista, pel nas, per tot arreu entrava. On hi hagi un bon cuiner . . . els aficionats fem nosa.

Clar, que la sopa de pa amb tòfona del Drolma, també és cosa fina. Però aquesta ja és tota una altra història.

Moku-yobi

Dijous. És un quart de vuit de la tarda. Vespre, potser? encara toca el sol. El dia és magnífic, però, . . . quin dia no ho és? Fora d'allò més agradable que algú em convidés a orxata. Jo ja portaria els fartons.

Mentrestant, però, aniré a estendre la roba.

O-TeArai

O-TeArai. Del verb Araimasu (forma diccionari Arau), és a dir, netejar. Netejar el què? les mans, és a dir, Te. Netejar-se les mans. Honoríficament, és clar, que hi ha l'O. És a dir, cagadero en japonès.

Doko ni o-tearai ga arimasu ka. Al fons a la dreta.

Etiquetes

ACTORS Catherine Deneuve, Charles Laughton, Christian Friedel, Clara Segura, Emil Jannings, Eric Idle, Francisco Rabal, Graham Chapman, Groucho Marx, Harrison Ford, Humphrey Bogart, Jean-Paul Belmondo, Jerry Lewis, John Cleese, Julie Christie, Klaus Kinski, Leopoldo Fregoli, Michael Palin, Robert Mitchum, Terry Guilliam, Terry Jones ARQUITECTES Alvar Aalto, Antoni Gaudí, Enric Miralles, Frank Lloyd Wright, Jan Duiker, Jan Molema, Joan Rubió i Bellvé, Konstantin Melnikov, Mies van der Rohe, RCR ARTISTES PLÀSTICS Aleksandr Ródtxenko, Annette Swoboda, Antoni Llena, Antoni Viladomat, Antonio López, Banksy, Eduardo Chillida, Edward Hopper, Edward Munch, Francisco Ibáñez, José Escobar, Kasimir Malevic, Manuel Vázquez, Olafur Eliasson, Piet Mondrian, Pieter Brueghel, Rembrandt, René Magritte, Richard Serra, Tanit Plana, Theo van Doesburg, Vasili Kandinski, Vilhelm Hammershøi ASSASSINS Adolf Hitler, Durruti, Ernesto Che Guevara, Iósif Stalin, Jorge Rafael Videla, Josehp Goebbels, Lev Trotski, Lister, Mao Zedong, Millán-Astray, Pol Pot, Robespierre CIENTÍFICS Albert Einstein, Anders Celsius, Charles Darwin, Ctèsies, Erwin Schrödinger, Ignaz Semmelweis, Isaac Newton, Joan Coromines, Max Plank, Pedro Alonso, Pompeu Fabra CINEASTES Aki Kaurismaki, Aleksandr Sokúrov, Alfred Hitchcock, Andrei Tarkovski, Billy Wilder, Carl Theodor Dreyer, David Fincher, David Lynch, Don Siegel, Dziga Vertov, Ethal Cohen, François Truffaut, Friedrih Wilhelm Murnau, Fritz Lang, James Cameron, Jia Zhangke, Joel Cohen, John Huston, Josep Rovira, Josep von Sternberg, Ken Loach, Kevin Brownlow, King Vidor, Ladislao Vajda, Lars Von Trier, Luis Buñuel, Michael Haneke, Mika Kaurismaki, Nicholas Ray, Orson Welles, Pere Portabella, Ridley Scott, Robert Flaherty, Roman Polanski, Sam Mendes, Serguéi Eisenstein, Stanley Kubrick, Steven Soderbergh, Takeshi Kitano, Tim Burton, Tomas Alfredson, Vittorio de Sica, Víctor Erice, Werner Herzog, Wolfang Petersen, Woody Allen CLOWNS Albert Boadella, Charlie Rivell CUINERS Francesc Rovira, Hideki Matsuhisa, Jordi Herrera DIVULGADORS Andrew Grahan-Yoll, Arcadi Espada, Arrià de Nicomèdia, Bibiana Ballbè, Eduard Punset, Enric Marco, Enric Sòria, Enric Vila, Félix de Azua, Ferran Sáez Mateu, Harold Bloom, Hèctor Bofill, Heròdot, Isaiah Berlin, Jaume Pórtulas, Jaume Vallcorba, Joan Sanmartí, Joaquim Balcells, Jordi Llovet, Mateu, Mónica López, Oskar Pollak, Pilar Parcerisas, Plutarc, Xavier Bosch ESCRIPTORS Agatha Christie, Agustí Bartra, Albert Camus, Alberto Moravia, Alèxandros Papadiamandis, Amin Maalouf, Anaïs Nin, André Breton, André Gide, Andreas Embirikos, Antoine François Prévost, Anton Txékhov, Arthur Schnitzler, Asai Ryoi, Bai Juyi, Blai Bonet, Bram Stoker, C.S. Lewis, Carles Riba, Carlos Manzano, Carson McCullers, Charles Dickens, Chora, Claudio Magris, Daniïl Kharms, David Bezmozgis, David Grubb, De Eduardo De Filippo, Dino Buzzati, Elies Canetti, Emili Teixidor, Emilio Salgari, Ernst Jünger, Esquil, Eurípides, Eça de Queirós, Fiódor Dostoievski, Francesc Fontanella, Francesc Trabal, Franz Kafka, Frederic Manning, Frederic Soler, Friedrich Dürrenmatt, Gabriel Alomar, Gai Juli Higí, Gao Xingjian, Gerhart Hauptmann, Gesualdo Bufalino, Giani Stuparich, Guillaume Apollinaire, Gustave Flaubert, Guy de Maupassant, Haruki Murakami, Heimito von Dorerer, Henrik Ibsen, Henry Roth, Herman Melville, Herman Suderman, Hesíode, Hjalmar Söderberg, Homer, Horaci, Hugo von Hofmannsthal, Humphrey Carpenter, Imre Kertész, Isop, Italo Calvino, Italo Svevo, Ivan Turgueniev, Joaquim Ruyra, J.R.R. Tolkien, J.V.Foix, James Joyce, Jetta Carleton, Joan Brossa, Joan Fuster, Joan Herrera, Joan Maragall, Joan Sales,  Joan Sellent, Joan Salvat-Papasseit, Johann Wolfgang von Goethe, John Maxwell Coetzee, Jonathan Franzen, Jonathan Littell, Jonathan Swift, Jorge Luis Borges, Jorge Semprún, José Agustín Goytisolo, Josep Carner, Josep Maria Güell, Josep Pla, Joseph Conrad, Joseph Roth, Julien Gracq, Julio Ramón Ribeyro, Katherine Mansfield, Kazuo Ishiguro, Konstantin Kavafis, Ladislav Fuks, Leonid Andrèiev, Lev Tolstoi, Lewis Carroll, Licòfron, Louis-Ferdinand Celine, Luigi Pirandello, Manuel Baixauli, Manuel Balasch, Manuel de Pedrolo, Manuel Lobo, Marc Romera, Marcel Proust, Margarida Ponsatí-Murlà, Marisa Madieri, Martin Amis, Massimo Bontempelli, Max Frisch, Mercè Rodoreda, Miguel de Cervantes, Miguel Hernández, Mijail Bulgàkov, Mikhail Lérmontov, Miquel Àngel Riera, Montserrat Ros, Nicolas Guillen, Nikolai Gógol, Omar Khayyam, Oscar Wilde, Ovidi, Pablo Neruda, Paul Valéry, Pere Calders, Pere Gimfarrer, Philip K. Dick, Philip Roth, Philippe Claudel, Pierre Bergounioux,  Pietro Citati, Píndar, Primo Levi, Quim Monzó, Rafael Alberti, Ramón del Valle Inclan, Ramon Muntaner, Ray Bradbury, Reiner Maria Rilke, Reiner Zimnik, Robert Musil, Robert Walser, Roberto Bolaño, Robert Louis Stevenson, Roberto Calasso, Robertson Davies, Rubem Fonseca, Rudyard Kipling, Salinger, Salvador Espriu, Sándor Márai, Sebastià Alzamora, Serguei Dovlatov, Sherwood Anderson, Somerset Maugham, Stanislav Lem, Stepan Zweig, Stephen King, Sylvia Plath, Sòfocles, Theodor Fontane, Thomas Mann, Tibor Déry, Toni Sala, Truman Capote, Valentí Puig, Varlam Xamalov, Virgili, Virginia Wolf, Vladimir Arseniev, Vladimir Nabokov, William Shakespeare, Xavier Pàmies, Yasmine Reza, Yasunari Kawabata, Yu Xuanji, Yukio Mishima, Zbigniew Herbert ESPORTISTES Anelka, Henry FILÒSOFS Alfred North Whitehead, Apol·loni de Tíana, Bao Jingyan, Bertrand Russell, David Hume, Descartes, Diògenes, Epicur, Ernst Jünger, Eugenio Trias, Gèorgies, Gottlob Frege, Gregori de Nissa, Hannah Arendt, Heràclit, Immanuel Kant, Jean-Jacques Rousseau, Jeremy Bentham, Karl Jaspers, Lucreci, Ludwig Wittgenstein, Martin Heidegger, Michel de Montaigne, Michel Onfray, Montesquieu, Nicolas Chamfort, Nietzsche, Plató, Richard Rorty, Slavoj Zizek, Sócrates, Søren Kierkegaard, Spinoza, Wilhelm von Humboldt, Zenó d’Elea HEROIS Abel, Afrodita, Agàmenon, Agenor, Ahab, Àiax, Àiax Lòcrida, Alceu, Alonso Quijano, Amfitrió, Amfortas, Andròmaca, Antígona, Apol·lo, Aquil·les, Ariadna, Àrtemis, Artús, Asterió, Astiànax, Atenea, Caïm, Calipso, Cassandra, Circe, Clímenes, Clitemnestra, Creont, Cronos, Dèdal, Dionís, Èdip, Egist, Ennes, Equidna, Erínnies, Eteocles, Eurídice, Europa, Filoctetes, Filomèlides, Gea, Gilgamesh, Hades, Hefest, Helena, Hèctor, Hècuba, Hèmon, Hèracles, Hermes, Ícar, Ifigènia, Iocasta, Ismene, Ixiò, Jàpet, Jeremiah Johnson, Laertes, Lai, Lot, Menelau, Moisès, Minos, Molós, Nausica, Neoptòlem, Orestes, Orfeu, Paris, Parsifal, Pasífae, Patrocle, Peleu, Penèlope, Pentesilea,  Pèrgam, Persèfone, Píel, Polifem, Polinices, Políxena, Posidó, Príam, Prometeu, Queequeg, Radamant, Salmoneu, Sara, Sarpedó, Siegmund, Sieglinde, Sígfried, Síssif, Tannhauser, Tàntal, Telefaassa, Telèmac, Tersites, Teseu, Tetis, Tifó, Tirèsies, Tiro, Ulisses, Venus, Zeus MÚSICS Albert Pla, Dmitri Xostakòvitx, Giuseppe Verdi, György Sándor Ligeti, Jennifer Wilson, Johan Strauss (pare), Ludwing van Beethoven, Ovidi Montllor, Richard Strauss, Richard Wagner, Rick Astley, Serguéi Prokófiev, Toshitake Shinohara, Toti Soler POLÍTICS Aleix Vidal-Quadras, Alfred Falloux, Alexandre, Artur Mas, Atila, Barack Obama, Carles I, Chiune Sugihara, Ciros, Darios, Enric Masó i Vázquez, Enric Prat de la Riba, Ferran de Trastàmara, Francesc de Carreres, Gerrald Winstanley, Isabel de Castella, Jacint Soler i Padró, Joan Herrera, José Luís Rodríguez, Josep Antoni Duran i Lleida, Josep-Lluis Carod Rovira, Hugo Chávez, Juan Negrín, Juli Cèsar, Leònides, Lluis Companys, Lluis Maria Xirinacs, Manuel Belgrano, Marc Antoni, Marc Tul·li Ciceró, Milà i Camps, Mohamed Ould Abdel Aziz, Narcís Serra, Oliver Cromwell, Pascual Maragall, Pau Claris, Pere II, Pericles, Ponç Pilat, Zhao Ziyang VARIS Asha Miró, Buzz Lightyear, Claus Guth, Francesc Guardans, Francesc Pujols, García Stevenson, Jean-Paul Sartre, Josep Maria Urquinaona, Jürgen Flimm, Laszlo Balázs, Lucette Desouches, Marta Pera Cucurell, Oleguer Presas, Oriol Broggi, Publi Corneli Escipió Emilià, Ramon Alcoberro, Robert Carsen, Roger de Llúria, Santa Teresa, Tarzàn, Valentín Roma, Victòria Gili