Shōsetsu no seikō

Avui em prenc la llibertat d'adreçar-me a tots aquells fabricants de llibres que es fan dir editors, per fer-los arribar una proposta que sens dubte els hi pot ser de molt de profit, si més no econòmic, que potser és l'únic profit sensat que conec: publicar una nova versió de les Lletres d'amor d'Aristènet. No pas amb aquest títol i aquesta autoria, només faltaria, ni amb tots els noms grecs i les paròdies textuals que farceixen el text, però sí amb moltes de les seves anecdòtiques trames, convenientment actualitzades, i fent signar el nou llibre a alguna persona d'aquestes que acostumen a sortir ben sovint per televisió. Pels drets d'autor no caldria amoïnar-se, doncs l'original sembla ser del segle cinquè, i el poc que sabem del tal Aristènet és que potser mai no va existir. Ningú, doncs, protestarà pel plagi, i no pocs es podran beneficiar de la nova versió, des del negre que faci l'adaptació a canvi d'un o dos plats de llenties, fins al famós que es guanyarà un immerescut però sempre satisfactori prestigi literari a canvi de fer-ne la corresponent promoció. I que dir de l'editor que accepti la meva proposta, que sens dubte farà un calaix espectacular, encara més quan es vengui els drets per fer-ne una adaptació cinematogràfica que jo des d'aquí proposo que sigui dirigida per na Isabel Coixet, i protagonitzada pel difunt Philip Seymour Hoffman i per la sempre llaminera Laia Marull.

Yomimasu ka

Què et sembla el noiet que estimo? Jo cec que és formós, però, enamorada com estic, potser m'equivoco en el judici del meu amat i per amor vaig errada de criteri, m'imagino que potser li demana una noia a alguna amiga seva, per així escatir el dubte que cop sobte li ha sobrevingut, sobre si el noiet que ella creu estimar és formós o no, aspecte aquest, el de la formosor, no pas menor. I si la noia que imagino li demana el que li demana a alguna amiga seva, és per què una cosa així fora estrany que li demanés a la mare o a la tieta fadrina, o tal vegada a la minyona filipina. Però de fet sí que li demana a la minyona i no pas a cap amiga, encara que la minyona no és pas filipina, doncs allò que dic imaginar no ho imagino pas, sinó que ho llegeixo en una de les lletres d'amor, l'onzena del primer llibre, atribuïdes a un tal Aristenet, suposat autor del segle cinquè que em recorda no pas poc a un potser contemporani seu, Llucià de Samòsata. Però com qui això escriu, jo mateix, no té cap compromís amb la dita veritat, res no m'impedeix escriure que sí, que m'imagino com una noia li demana a alguna amiga seva, tal vegada prenent un te o fent un cafè, que què li sembla el noi que estima, que ella creu que és formós, però que, enamorada com està, potser s'equivoca en el judici del seu amat i per amor va errada de criteri, i etcètera.

Kobane desu ka, Khartum desu ka

Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub, més popularment conegut per Saladí, fou una presència habitual de la meva infantesa. Primer gràcies a les lamentables adaptacions al còmic que l'editorial Bruguera feu de no poques novel·les de sir Walte Scott, després per les adaptacions cinematogràfiques d'aquestes mateixes novel·les que s'acostumaven a emetre per televisió, i, finalment, per la lectura de les pròpies novel·les. I més enllà d'altres figures aleshores habituals en les ficcions que aquell infant que gastava el meu nom i cognoms consumia sense cap criteri sensat, com ara el brau i forçut Ricard cor de lleó, o el noble cavaller Ivanhoe o l'alegre Robin Hood, Saladí em semblava la personificació de totes les virtuts, una mena de bon salvatge que de salvatge en tenia ben poc, i que com vaig descobrir anys més tard no era pas àrab, com jo creia, sinó kurd, nascut a Tikrit, hores d'ara al kurdistan iraquià.

I així és com encara avui, quan sento parlar dels kurds, no puc evitar recordar a Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub, més popularment conegut per Saladí, sobretot en veure per televisió les imatges de les aparentment decidides i uniformades xiquetes de les milícies peixmergues, encara que l'actual i mediàtica batalla de Kobane em porta més aviat el record del setge de Khartum ficcionat per la Metro Goldwyn Mayer, on Londres vivia pendent de la sort dels sempre valerosos defensors de la ciutat encapçalats per l'insensat general Gordon, que diu rere dia s'enfrontaven a les cruels i innúmers hordes del mal, tothora frisosos de l'arribada d'uns reforços que, és clar, mai no varen arribar.

Laphroaig o nomimasu

És el dels Estats Units d'Amèrica un estat políticament admirable? Aquesta innecessària i probablement estúpida qüestió només es pot respondre afirmativament des de la llunyania i el desconeixement, en ser la llunyania i el desconeixement uns factors sempre decisius a l'hora d'apreciar mèrits i virtuts, alhora que tant proximitat com coneixement només acostumen a portar a un concloent desencís. Però vist de lluny potser sí que el dels Estats Units d'Amèrica és un estat políticament admirable. I si dic que és políticament admirable, és per la defensa que els seus principis fundacionals semblen fer d'un concepte tan eteri i esmunyedís com és el de la llibertat. La llibertat no pas entesa com el dret a fer el que a hom més li plagui, sinó com a absència de coacció, això és, la llibertat que tothom té a que el deixin en pau, tal com la va enunciar Isaiah Berlin a Dos conceptes de llibertat.

Però els Estats Units d'Amèrica tenen una taca fosca en el seu potser no sempre admirable historial en defensa de la llibertat, la divuitena esmena de la seva constitució, implementada per la Llei Volstead, més popularment coneguda com a Llei Seca. L'aprovació d'aquesta atziaga llei no només va ser un atac a la llibertat de les persones, sinó una ineptitud manifesta, doncs va deixar la fabricació, distribució i venda de begudes alcohòliques en mans de bandes organitzades de malfactors mancats de qualsevol escrúpol. Afortunadament, tretze anys després de la seva implementació, i després també d'uns quants milers de morts a causa de les ja esmentades bandes organitzades de malfactors mancats de qualsevol escrúpol, la vint-i-uena esmena derogà l'esmentada i atziaga llei.

Al llarg de tretze anys, doncs, la venda, importació i fabricació de begudes alcohòliques fou prohibida a tots els Estats Units amb una única i feliç excepció, el whisky produït en una remota destil·leria de l'illa d'Islay, a la no menys remota costa oest escocesa, anomenada Laphroaig, mot gaèlic de molt gustosa fonètica, que per causa del seu alt contingut en iode fou considerat medicinal per les autoritats sanitàries dels Estats Units d'Amèrica. Jo, és clar, no estic en condicions de corroborar o desmentir la suposada salubritat del whisky destil·lat per Laphroaig, però si puc afirmar que les autoritats sanitàries dels Estats Units d'Amèrica tenien, si més no als anys vint del segle passat, un gust exquisit, això és, idèntic al meu.

Sumimasu (IV)

Però que et casis o no, no depèn del que tu vulguis, sinó del que acabi passant! Nosaltres no triem! No triem el nostre destí, com tampoc no triem els nostres pares o la nostra pròpia persona: la nostra fortalesa física, el nostre caràcter, el color dels nostres ulls o les circumstàncies del nostre cervell. Això ho sap tothom. De la mateixa manera que tampoc no triem la dona, l'amant o els fills. Els aconseguim, els tenim, i possiblement els perdem. Però no els triem!

Són les de més amunt paraules que l'autor de la novel·la, Hjalmar Södergerg, torna a posar en boca del ja esmentat Merkel, que de tant en tant, i atenent a les obligacions contretes per un grau de parentiu difús i poc concret, es creu en el deure d'alliçonar moralment al protagonista de la narració, el ja també esmentat Arvid Stjärnblom. I encara que les paraules del tal Merkel acostumen a ser sempre certes i exactes, aquest cop em plau no pas esmenar-les, només faltaria, però potser sí completar-les, doncs si per sobre de tota altra cosa alguna cosa no hem triat pas, i de ben segur perdrem, és viure.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Watashi no toshokan (II)

- Pel que sembla, els pastors d'avui dia han oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri. Tal com resumeixen les paraules del profeta Malaquies, “La boca del pastor ha de custodiar la veritat”. Fixa't que diu custodiar, i no pas difondre. Voler ser pastor i alhora difondre la veritat... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Aquest cop l'autor, encara Hjalmar Söderberg, posa les paraules de més amunt en boca d'un dels personatges secundaris de la novel·la, un tal Merkel, individu clarivident i concís, escèptic i sorneguer, capaç de fer dir als profetes el que potser haguessin hagut de dir, però que mai no van dir. I on el tal Merkel parla de pastors i ministeris, jo llegeixo biblioteques i literatura, de manera que em porto l'aigua cap al meu molí i em demano com és possible que els bibliotecaris d'avui dia hagin oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri, el de custodiar la literatura, i fixin-se que dic custodiar, i no pas difondre. Voler ser bibliotecari i alhora difondre la literatura... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Majimena asobi

No... ell no era poeta. La seva visió del món era massa àrida, massa sòbria. Li faltava la feliç capacitat, necessària per fer poesia, d'autoenganyar-se i extasiar-se amb les seves pròpies il·lusions. I potser també l'absoluta manca d'escrúpols dels poetes! Per descomptat que un poeta pot tenir algun tipus de consciència, però sempre serà de la mena més laxa que existeix.

Són aquestes paraules que l'autor, Hjalmar Söderbeg, posa en el pensament del protagonista de la novel·la, Arvid Stjärnblom. I encara que és possible que algú pugui objectar que potser no tots els poetes s'autoenganyen i s'extasien amb les seves pròpies fantasies, ni que tampoc tots els poetes estan mancats de qualsevol tipus d'escrúpol, ni que potser tampoc tots els poetes tenen la veu de la consciència aspre, sorda i rogallosa, això és afònica; és innegable i indubtable que les paraules que l'autor posa en el pensament del seu protagonista són tan exactes i certes com tota paraula ho pot arribar a ser. I si de cas vostès coneixen algun poeta que no compleixi amb els requisits esmentats, no ho dubtin, es tracte d'un mal poeta, d'un pèssim poeta, d'un poeta de fireta, no més que un impostor i un falsari, un ésser menyspreable que de ben segur és abstemi i molt bona persona, i que tard o d'hora acabarà editat per Planeta o, encara pitjor, guanyant el premi Nobel.

Gasòmetre-dori desu

Des de la confluència del carrer Unió amb el carrer Apodaca, el carrer Gasòmetre s'allarga uns tres-cents metres fins arribar al carrer Mallorca, on fineix, tot i que el lloc que ocupava l'antiga fàbrica del gas encara resta lluny, allà on ara és emplaçat el centre comercial del Parc Central, a tocar de la llera del Francolí.

El carrer Gasòmetre té una secció d'uns dotze metres d'amplada repartits en una calçada de sis metres i dues voreres simètriques de tres. Les dues voreres estan pavimentades amb un lleig panot de quaranta per quaranta centímetres que alterna peces d'un gris fosc amb d'altres de més clares, limitades per una vorada de peces de pedra granítica flamejada. En petits escocells de vuitanta per vuitanta centímetres s'ha plantat a cada vorera una filera d'arbres que no arribo a identificar, de copa vertical, que de tant en tant es combinen amb els fanals que han d'assegurar una correcta il·luminació del carrer per les nits. La calçada, en canvi, definida per una rigola feta amb les habituals peces blanques de ciment a cada banda, és asimètrica, amb un carril de circulació i un cordó d'estacionament de zona blava al costat de muntanya, com si diguéssim, que s'alterna amb diverses àrees reservades per la càrrega i descàrrega de mercaderies, doncs molts i principals són els comerços emplaçats al carrer Gasòmetre, sens dubte, i com sap tot nadiu, el carrer més important de la ciutat.

Shiro no kyōsō

Que ahir la colla jove dels xiquets de Valls obtingués una poc lluïda setena posició en el concurs de castells de Tarragona d'enguany és un fet que els honora. De sortida els vermells tiraren amunt un sempre enrevessat cinc de nou amb folre que descarregaren amb una certa solvència. En segona ronda encararen l'imponent quatre de nou net, tot un senyor castell a l'abast de molt poques colles, un castell de veritat, sense folres ni manilles ni subterfugis, una decisió agosarada si no fos que el quatre net ja l'havien carregat per Sant Félix. Però si vols guanyar el concurs cal ser agosarat, i el castell pujà molt bé fins que els dosos tiraren avall i el castell restà en intent. Repetiren en tercera ronda, doncs l'estructura del quatre s'havia palesat ferma, però aquest cop, potser pel cansament propi d'una tercera ronda, l'estructura resultà més bellugadissa i la canalla es tornà a arronsar. En quarta ronda, potser per asserenar els ànims, la colla descarregà un sobrat tres de nou amb folre. I arribaren així a la cinquena i darrera ronda, on potser haguessin pogut tirar amunt un quatre de nou amb folre per assegurar-se la quarta plaça i qui dia passa any empeny. Però no, la colla jove no havia anat pas al concurs a complir amb l'expedient, i decidiren tirar amunt un sempre esmunyedís pilar de vuit amb folre i manilles, que en cas de carregar-se o descarregar-se també els deixaria en quarta posició. No era, doncs, una decisió tàctica, la del pilar de vuit, sinó una mena de crit d'orgullosa autoafirmació. Però el pilar es revinclà, i encara que es pogué salvar l'ensurt, la motxilla final resultà fatal i el pilar feu llenya, deixant a la colla en setena posició amb només dos castells puntuats. I que ahir la colla jove dels xiquets de Valls obtingués una poc lluïda setena posició en el concurs de castells de Tarragona d'enguany és un fet que, com ja ha estat dit, els honora. I no pas poc.

Watashi no toshokan

J. Arranz, de @bibliotequesbcn comenta com les biblios s'han convertit en els ateneus d'avui #TIC #agenda

I jo, només faltaria, no puc estar més d'acord amb la fina apreciació de la dita realitat que recull la piulada de més amunt, que descriu amb exactitud el procés de metamorfosi que estan experimentat allò que encara anomenem biblioteques. En canvi, discrepo amb braó del to que acompanya la piulada, que sembla encoratjar amb no poc entusiasme l'esmentada metamorfosi. I com enumerar els nombrosos motius que em porten a discrepar fora excessiu, em prenc la llibertat de citar a qui ja ha expressat les que podrien ser les meves raons amb contundent claredat aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.

És potser per tot això que ja fa un cert temps que tinc decidit que fer en cas d'assolir un cert capital, diguem-ne uns cinc milions d'euros: primer donar personalitat jurídica a la meva insignificant biblioteca personal, segon dotar-la econòmicament dels esmentats cinc milions d'euros per garantir la seva continuïtat un cop jo falti, tercer estudiar biblioteconomia, quart cercar una bona parcel·la qualificada com a sòl urbà destinat a equipament, cinquè comprar-la, sisè projectar un edifici destinat a albergar una discreta biblioteca, setè fer-lo construir, vuitè contractar una bibliotecària a temps parcial, novè traslladar-hi els prop de dos mil volums que ara mateix tinc a casa i fer-los créixer amb un cert criteri que ara fora llarg exposar fins a una xifra d'uns cent mil volums, i finalment dedicar-ho tot plegat a la preservació del patrimoni editorial, sense cursos ni tallers, ni clubs de lectura ni sales d'estudi, ni cafeteria ni audiovisuals, ni sales d'actes ni presentacions de llibres, ni lectures públiques ni concursos, ni préstec ni TICs. Només silenci, lleixes i més lleixes de llibres i dues butaques, doncs l'aforament de la biblioteca restarà limitat a dues persones: jo mateix i qui sigui que hi vulgui entrar, que les biblioteques bé han de ser obertes a tothom.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.