Tannhauser mō desu (III)

De nou amb el Tannhauser recordo una pel·lícula de King Vidor, the crowd, on es relata amb un ritme portentós la història d'un home comú, en John, un no ningú. John té tot el que un home qualsevol pot desitjar: feina, un habitatge, una muller que l'estima i dos fills. Però en John no té prou amb això, doncs ell és especial, més que ningú, i tot és poc per a ell. Tan desagraït és en John amb la seva sort, que Vidor decideix esclafar-lo sense misericòrdia, i al llarg del metratge perd la feina, veu com una malaltia se li emporta un fill, i resta convertit en una ombra que va d'aquí cap allà sense fer res de bo, ell, en Johnny, que s'havia de menjar el món. Fins que, en un dels finals més cruels que recordo, John accepta ser el que és, un no ningú, algú que, còmodament arrepapat en el pati de butaques d'un teatre qualsevol, riu les bufonades que es representen a l'escenari, alhora que la càmera s'allunya en una seqüència memorable (minut 9) que el dilueix en una multitud de la que res no el diferencia.

I qui és aquest Tannhauser creat per Carsen, sinó un John qualsevol que renuncia a ell mateix a canvi de l'èxit? doncs què és l'èxit, sinó el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer el que de nosaltres s'espera.

Yōchien ni ikimasu

Camí del sorral, amb l'estat d'esperit propi d'aquells que temen equivocar-se, examinem amb detall una qüestió que ens enquimera: va massa abrigada la petita A.? Quan caminem per voreres assolellades, on el sol escalfa de valent, creiem que potser fora convenient llevar-li la jaqueta, no fos cas que sués per portar massa roba; en canvi, quan caminem per voreres en ombra, trobem l’ambient fresc i pensem que una jaqueta pot ajudar a evitar-li enutjosos refredats. Si caminéssim tota l'estona per una mateixa vorera la decisió fora fàcil, sense jaqueta si toqués el sol, amb jaqueta si no. Però el camí que seguim ens obliga a fer ziga-zagues tot alternant sol i ombra, i no ens veiem amb cor d'emetre un judici que resulti, més que cert, adient. Fins que enmig de múltiples consideracions arribem al sorral, i, tot i que encara no hem resolt res, els dubtes s’esvaeixen de cop, doncs el sol pica de valent i no dubtem a llevar-li la jaqueta, alhora que li protegim el cap amb un barret abans de deixar-la sobre la sorra, acompanyada dels estris preceptius: cubell, pala i rasclet.

I de tornada cap a casa, amb l'estat d'esperit propi d'aquells que temen equivocar-se, examinem amb detall una qüestió que ens enquimera: va massa poc abrigada la petita A.?

Tannhauser mō desu (II)

Fa vint-i-cinc anys que assisteixo amb una certa regularitat a representacions d’òpera al Gran Teatre del Liceu. Vint-i-cinc anys de tornar cap a casa pensant que mai més, que per suportar les incomoditats de quatre o cinc hores de funció amb una posada en escena vergonyant, millor quedar-se a casa i escoltar alguna versió enllaunada.

És per això que dimarts passat la sorpresa fou majúscula, doncs Robert Carsen fa un treball esplèndid amb el Tannhauser. I no només amb l’escenografia, també amb la direcció d’actors i els moviments del cor, fins i tot amb el canvi de rol del protagonista, de minnesänger a pintor. Carsen és valent i agosarat, alhora que respectuós amb el text, però, per sobre de tot, és brillant, això és, excel·lent, admirable en el seu gènere. I és que al llarg dels anys he vist muntatges on era tanta la valentia i la gosadia, o tant el respecte reverencial vers l’original, que tot es reduïa a fer-se el fatxenda o a amagar el cap sota l’ala, com si la modernitat o la tradició, per elles soles, fossin alguna cosa més que paraules, de deu lletres la primera, vuit la segona.

Tannhauser mō desu

I al final del tercer acte, enmig dels aplaudiments, recordo dues pel·lícules de Lars von Trier, breaking the waves i dancer in the dark, que tot i tenir noms diferents, actors diferents i trames diferents, són la mateixa cosa. En totes dues hi ha la figura d'una dona, Bess McNeill a la primera, Selma Jezková a la segona, que han de sacrificar les seves vides per tal de salvar a l'ésser estimat. La senyora McNeill mor violada i torturada, i la senyora Jezková executada a la forca per un crim que no ha comès, per tal que el marit d'una i el fill de l'altre puguin recuperar la salut i viure molts anys. Si fa no fa com Elisabeth, la fidel Penèlope de Tannhauser, que ofereix la seva vida a canvi del perdó del seu estimat, que rep la gràcia no pas pel seu penediment ni pel seu pelegrinatge a Roma, sinó pel sacrifici de la dolça Elisabeth.

En el seu moment la crítica va comparar breaking the waves i dancer in the dark amb Ordet, el clàssic de Carl Theodor Dreyer, on els papers, però, estan bescanviats. A Ordet qui rep la gràcia divina i torna d'entre els morts és Inger, l'estimada esposa de Mikkel, a qui no es demana que mori a canvi del miracle, doncs, on s'ha vist que un home sacrifiqui la vida per una dona?

Ulisses desu ka, Tannhauser desu ka

És en el primer acte, enmig del duet entre Venus i Tannhauser, que em retorna la imatge d’Ulisses pres a l’illa de Calipso. A l’òpera de Wagner, Tannhauser és al Venusberg, on Venus li ha ofert la immortalitat a canvi que aquest satisfaci la seva luxúria; i al poema homèric és Calipso qui ofereix la immortalitat a Ulisses a canvi del mateix. I tant Tannhauser com Ulisses, per molt que les cadenes que els lliguen siguin d’or, frisen per fugir del captiveri, doncs enyoren la terra paterna i la companyonia dels seus semblants.

Un cop lliures, però, les seves històries divergeixen, doncs si bé ningú retreu a Ulisses els deu anys passats al llit de Calipso, Tannhauser és veu rebutjat per tothom. I no pas per una qüestió de moral, sinó per un conflicte d’autoritat, doncs si el Venusberg on sojorna Tannhauser és un reducte pagà enmig de la cristiandat, l'illa de Calipso està regida per la mateixa cosmogonia olímpica que el món a on retorna Ulisses. El que no se li perdona a Tannhauser no és pas la còpula fora del sagrat vincle matrimonial, sinó haver gosat viure sota unes altres lleis, una altra autoritat, doncs ja ho deia Joan Fuster, que dels pecats del piu, nostre senyor se'n riu, però de l'autoritat, afegeixo jo, no se’n riu ni déu.

Kinō gekijō ni ikimashita (II)

Venga... le faccio vedere una cosa... Guardi, qua, sotto questo baffo... qua, vede che bel tubero violaceo? Sa come si chiama questo? Ah, un nome dolcissimo... più dolce d'una caramella: Epitelioma, si chiama. Pronunzii, sentirà che dolcezza: epitelioma... La morte, capisce? è passata. M'ha ficcato questo fiore in bocca, e m'ha detto: Tientelo, caro: ripasserò fra otto o dieci mesi!

Ma ci sono albicocche così buone. Però hi ha uns albercocs tan bons, en traducció catalana. La frase, no m’ho negaran, és esplèndida, doncs que en són de bons, els albercocs. I no s’hi val a dir que no els agraden els albercocs, doncs qui diu albercocs diu maduixes, taronges o pomes, peres o figues, castanyes o magranes, ametlles o prunes, cireres o préssecs, nous o serves, llimones o codony, síndries o raïm. Què no els agrada la saborosa fruita? I qui parla de fruita? No pas jo, tampoc Pirandello, l’autor.

Però hi ha uns albercocs tan bons, s’excusa el protagonista després d’afirmar que ell mateix es llevaria la vida un cop que la mort li ha estat anunciada en forma de melodiós epitelioma, tumor maligne de la pell, als llavis en el seu cas, d’aquí el títol L'Uomo dal Fiore in Bocca.

Fins el vint-i-set d’abril sota les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.

Chotto matte kudasai (VI)

Aquest cop em ve a buscar al despatx, i quan el convido a passar em respon que no cal, que porta pressa i que el segueixi escales avall, doncs la dalla no li cap a l’ascensor. Jo resto sorprès, doncs poc em pensava que haguéssim d’anar enlloc, i és per això que trigo un moment a reaccionar abans de seguir-lo, pensant que potser hem d’anar a fer algun tràmit burocràtic, doncs avui dia fan falta papers per a tot. Però no, res de burocràcia, doncs el meu acompanyant aprofita el camí per fer feina, fins que som una colla ben galdosa marxant al seu darrera, i semblem un d’aquells grups de turistes que segueixen obedients el paraigua del seu guia, una dalla en el nostre cas.

I així anem desfilant, camí de ves a saber on, potser del port per la direcció que portem, per si ens hem d'embarcar per creuar l'Aqueront, suposo. Però en arribar a Via Laietana ens embrollem, doncs coincidim amb una manifestació d’estudiants i una altra de conductors d’autobús. I uns per aquí, els altres per allà, ens disgreguem i jo quedo bloquejat sota l’edifici dels sindicats, des d’on veig, impotent, com la dalla s’allunya per Jaume I. I quan per fi puc creuar ja és massa tard, doncs encara que m’arribo fins a la plaça Sant Jaume no veig la dalla per enlloc. Pregunto als vianants, que em miren burletes, talment em faltes un bull; i quan pregunto als mossos que fan guàrdia a la porta de Palau em fan fora amb grolleria. Finalment, després de molt voltar pels carrerons del Gòtic, ho deixo estar i decideixo anar cap a casa, doncs ja s’ha fet l’hora de dinar, amb el dubte de saber si encara sóc viu, o ja sóc mort.

Tsukue no ue

Imaginin un disc de sis centímetres de diàmetre i una circumferència de vuit. Imaginin que ambdues figures es troben situades en dos plans paral·lels, de manera que si projectéssim ortogonalment un pla sobre l’altre, els centres de totes dues figures serien coincidents. Imaginin que la distància entre els dos plans és de dotze centímetres. Imaginin que unim amb un segment recte un punt qualsevol de la circumferència amb el punt del perímetre del disc que li és més proper. Imaginin que desplacem aquest segment al llarg de tota la circumferència o, el que és el mateix, al llarg de tot el perímetre del disc, definint un cos assimilable a la figura d'un con recte de base circular truncat, és a dir, sense punxa. I ja per acabar, imaginin que sota el disc hi ha enganxat un altre disc, de goma i diàmetre sensiblement inferior al primer, per tal que l'objecte en qüestió, fet de llauna, no malmeti les superfícies horitzontals on es recolza.

L’objecte en qüestió no és més que un d’aquells pots que es fan servir per posar bolígrafs, un gobelet, vas més ample de la boca que del fons, sense peu, de llauna, coure o altre material no transparent, a l’interior del qual hi ha tres llapis, quatre portamines, tres bolígrafs, dos retoladors i un cúter.

Kochira wa O-san desu

A enutjà a la deessa Ar donant mort a un dels seus cérvols. Ar, rancuniosa, exigí com a desgreuge el sacrifici d’I, filla d’A i C, que tot seguit fou sacrificada per A, que portava presa per marxar a la guerra. Deu anys més tard, en tornar A victoriós, C forçà al seu amant, E, a assassinar A, a qui no perdonava la mort d'I. Anys després, en atènyer la majoria d'edat, O, l'únic fill mascle d'A, rebé el mandat del déu Ap de venjar la mort del seu pare, això és, de donar mort a C i E.

I vet aquí el conflicte, doncs, ha d'obeir O a Ap, o bé ha de respectar els sagrats costums de pietat familiar i no aixecar la mà contra C, la seva mare? Si obeeix, les Er, forces primigènies anteriors als déus, perseguiran O fins a donar-li mort. Però, si desobeeix, es guanyarà la còlera d’Ap. I, si obeeix, podrà O apaivagar la fúria de les Er amb l'excusa de l'obediència deguda als déus? I, si desobeeix, podrà apaivagar la còlera d'Ap amb l'excusa de l'obediència deguda als sagrats vincles familiars?

Tot plegat sembla la trama d’una novel·la de K, amb un ciutadà, tal vegada O, atrapat entre l’obediència deguda a dues Administracions Públiques antagòniques, Ap i Er, l’únic propòsit de les quals, qui ho diria, és manar.

A - Ap - Ar - C - E - Er - I - K - O

Jōzu dewa arimasen

Avui he deixat les ulleres i m'he posat lents de contacte, m'he afaitat amb cura, i he afegit una mica de color a les meves galtes. He envermellit els meus llavis, enfosquit les parpelles, i m'he posat una perruca de cabells rinxolats. He amagat les cames sota unes mitges negres, i el penis i els testicles rere unes calces, noranta-dos per cent de cotó, vuit per cent de polièster. M’he posat uns sostenidors amb una petita pròtesi de silicona a cada copa, una samarreta entallada i un bonic vestit gris de cotó. M'he calçat botins negres, amb un poc de taló, i m'he cordat una rebeca de franel·la amb trenzilles de seda. M'he posat una arracada a cada orella, d'aquestes de pinça, amb un garbuix de filferro prenent la forma d'un petit cub, i tot un seguit de circumferències concèntriques, de preuat or blanc, al voltant del coll. M'he cenyit un anell al dit anular de la mà esquerra, a joc amb el braçalet del canell dret, i m'he penjat a l'espatlla dreta, tot travessant la corretja pel mig del pit, una bonica bossa feta amb la lona d'una banderola publicitària, on es podia llegir la paraula Homer, poeta grec suposat autor de la Ilíada i de l'Odissea. I davant del mirall, ja per acabar, m'he aplicat una mica de rímel a les pestanyes, més per espessir-les que no pas per allargar-les, alhora que constatava que, tot i la meva cura, el meu aspecte era grotesc, d'una lletjor que no es poden ni imaginar.

I així abillat, apressat com sempre, he sortit al carrer.

Hato desu ka, oomu desu ka

He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. (Jn 1,32)

L’Esperit Sant, segons estableix el dogma de l’Església Catòlica, és la Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, tres persones que són un sol Déu. A la Bíblia, llibre sagrat dels cristians, l’Esperit Sant acostuma a prendre forma de colom; però, com bé demostrà Gustave Flaubert a un coeur simple, l’associació de l’Esperit Sant amb la figura del colom és un error. L’Esperit Sant, segons Flaubert, no es materialitza en forma de colom, sinó de lloro, un animal molt més adient a l’hora d’establir comunicació amb els fidels, doncs ben ensinistrat pot arribar a parlar. L’error en els redactors del text sagrat s’explicaria per la raresa dels lloros en les ribes del mar Roig. Davant del desconeixement degueren identificar l’animal com algun tipus de colom rar, i un cop posat per escrit, l’error esdevingué dogma.

Però no hi ha cap raó per a què avui en dia, amb un coneixement ornitològic força complert, es perseveri en l’error. És per això que els convido a llegir un coeur simple, i si els arguments del senyor Flaubert no els convencen, almenys gaudiran de la seva prosa, que no és poc.