Texas ni ikimashita

Prop de trenta-un anys després torno a veure París, Texas, de la que sobretot recordava les dues escenes del monòleg/diàleg amb Natassja Kinski a través del mirall, especialment la segona. El que no recordava, i és potser l'únic però que li faria a la pel·lícula, és la perfectibilitat moral de tots els personatges. I és que no només en Travis, personatge potser principal, reconeix els seus errors i s'esmena de manera virtuosa, sinó que també el seu germà, la cunyada i la mare del seu fill reaccionen en tot moment de la manera més justa i entenimentada. Fins i tot el seu fill, de tan sols vuit anys, sembla comportar-se amb la lucidesa pròpia d'aquells que han pogut sobreviure a les habituals adversitats del viure, tal com sens dubte és el cas.

Hobonichi

Des del passat ú de gener porto una agenda hobobichi a cinc anys, que cada vespre omplo disciplinadament amb la meva lletra diminuta i poc llegible, anotant les petites banalitats del dia a dia, com ara si he anat aquí o allà, m'he trobat amb aquest o aquell, o he llegit això o allò. Però m'haig de controlar per no fer el que crec que em vindria de gust fer, que no seria altra cosa que començar a omplir, a l'atzar, els dies que encara estan per arribar, especulant sobre que faré o llegiré el vuit d'agost o el quinze de maig de 2026, el vint-i-tres de novembre o el dotze de juliol 2029, inventant, així, una vida que sens dubte seria molt més plaent de viure que no pas l'absurda monotonia dels dies que visc.

Ser profeta o cronista, vet aquí el fals dilema, en ser tant profetes com cronistes uns folls idealistes que menyspreen el més important, l'absurda monotonia del present.

Dick-san no hon o yomimashita

Per motius que un cop més no venen al cas, llegeixo Philip K. Dick, Ubik, i si no fos per la parafernàlia futurista que ho embolcalla tot, i que potser és la part que trobo que ha envellit pitjor, per moments em sembla que llegeixo Raymond Chandler. Potser pel cinisme dels diàlegs, o pel naufragi d'uns personatges desballestats, o per la descripció d'un món on sembla que els vius facin nosa. 

El cas és, és que de cop em torna el record de la versió de Dune de David Lynch, i també del Brazil de Terry Guillliam. I no pas per cap similitud, sinó, més aviat, per les evidents diferències que trobo amb l'embolcall futurista de Dick. Més que res, per l'encert, tant de Lynch com de Guilliam, de proposar una mena de retro-futurisme que, vulguis que no, trobo que envelleix més dignament.

Tade Kuu Mushi

Està escrita amb un estil antic i, quan escrius amb un estil antic, estàs obligat a dir coses antigues, li diu en un cert moment un dels personatges principals de la narració a un altre dels personatges principals de la narració. Personatges que, a més, són marit i muller i, personatges, que estan a punt de divorciar-se. I més enllà de com el significat del que es diuen lliga perfectament amb la petita trama que es desenvolupa en la narració de Tanizaki, El gust de les ortigues, trobo que el que es diuen té el seu què.

Però té el seu què, o només ho sembla?  És a dir, es tracta d'una frase ben llaminera, una frase d'aquelles que agrada dir, d'aquelles que agrada escoltar i llegir, d'aquelles que agradaria haver escrit. I si bé és innegable que les formes també són contingut, i que per això poden condicionar el contingut que expressen, ¿és impossible escapar d'aquesta cotilla potser més imaginària que real? No, és clar que no.

És el perill de les frases llamineres, que semblen certes, tal com la bellesa acostuma a semblar-nos sempre certa.