Ashita natsu-yasumi ikimasen (IX)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Dare ga Neff-san desu ka

A Double Indemnity Fred McMurray és Walter Neff, un venedor d'assegurances que es passa de llest i acaba cometent un assassinat pràcticament perfecte obsessionat pel desig vers una Barbara Stanwyck massa ambiciosa. Com bé recordaran, la pel·lícula comença amb la confessió d'un Neff ferit, i acaba amb un Neff que fuma tot esperant que la policia, els infermers, o els enterramorts, se l'enduguin. Entremig se'ns explica la trama, ara mateix irrellevant.

A The Apartment, en canvi, Fred McMurray és Jeff D. Sheldrake, un sàtir que fa de cap de personal d'una empresa d'assegurances. Però del que no és pot dubtar és que Sheldrake no és més que el pseudònim que fa servir Neff per amagar la seva veritable identitat, i  així ocultar un passat que en cas de fer-se públic el perjudicaria en la seva carrera professional i en la seva ja prou complicada vida privada. Ara només faltaria que algú, a poder ser Billy Wilder, ens expliqués la història que porta de Neff a Sheldrake, i com aquell Neff aparentment derrotat por acabar esdevenint un depredador sexual al capdamunt de Manhattan (i pare d'un marrec que vol posar unes mosques en òrbita, a veure si es reprodueixen).

Anata wa Watashi o Oboete Imasu Ka

Torno a viure entre les coses

que em recorden

que he existit.

Ahir vaig rebre un correu electrònic d'algú amb qui vaig viure una certa intimitat farà cosa de vint anys, que aviat és dit, i de qui feia molt de temps que no en sabia res. I aquest algú, com qui pica a una porta amb poca determinació, m'ha escrit per fer-me saber que aquests dies d'estiu em recorda. Però, m'he demanat jo en llegir les seves breus paraules, em recorda a mi, o en creure que em recorda a mi tan sols és recorda a ella? I en aquestes he recordat jo els versos de na Sílvia Bel de més amunt.

I és potser per això, o potser tan sols per tocar el que no sona, que no m'he pogut estar de respondre i preguntar si realment em recordava a mi, o tan sols s'estava recordant a ella, doncs en ser com és tan incert això de la pròpia existència, trobo que mai no està de més recordar-se a un mateix.

Burondo no onna no ko

Aquest vespre tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Deuen venir del nord, em dic, en agradar-me com m'agrada l'obvietat. I, quan el presentador de l'acte on som dóna peu a l'entrada de la bandera alemanya, les noies esclaten en irreflexius crits d'aparent joia, avinentesa que em confirma la grossa obvietat. 

Com que la cosa allarga i l'espai exterior on som convida a un cert relaxament en les formes, de tant en tant alguna de les noies s'alça, corre esvalotada d'aquí cap allà, i sovint acaba abraçada amb alguna altra noia esvalotada o amb algun dels adults que semblen acompanyar-les, persones totes elles també de cabells rossos, pell clara i ulls blaus. Les noies, tot sigui dit, vesteixen samarretes vermelles i semblen molt cofoies. De tant en tant s'hi canta l'Stella Splendens, cant polifònic que em plau d'allò més i que, en certa mesura, tempera la incomoditat de la situació, doncs en no ser jo una noia impúber de cabells rossos, pell clara i ulls blaus, no sé ben bé que hi faig, allà on sóc, més enllà de repetir-me que tinc assegudes al meu davant tota una munió de noies impúbers de cabells rossos, pell clara i ulls blaus.

Anata wa akuma desu ka

Leviatan, ens diu, ocupava el centre del front de la priora; Beherit estava allotjat al seu estómac; Balaam, sota la segona costella de la dreta: Isacaaron, sota l'última costella de l'esquerra, llista Pillet de la Mesnardière, metge personal de Richelieu, el dels tres mosqueters que eren quatre, segons ens diu Huxley, Els dimonis de Loudun.

És a dir, un home de ciència del segle disset no té cap inconvenient en llistar amb absolut convenciment el nom i la concreta ubicació dels dimonis que s'hostatgen al cos de la priora d'un convent. Avinentesa que em porta a pensar en totes les llistes que els homes de ciència del segle vint-i-u acostumen a llistar amb semblant convenciment, com ara la dels cinc subfilums en què es classifiquen els dits artròpodes.

I si se'm perdona la grossa demagògia, un cop més no puc més que dubtar de tot allò que se'm presenta sota l'aval de la dita ciència, bonic entreteniment que amb la definició ja paga, coneixença exacta d’un cert ordre de coses, això és, rigorosament conforme amb la veritat.