Kochira wa Síssif-sama desu (III)

Diuen que Síssif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins dalt d'un turó. Tan ingrata penitència, però, mai era satisfeta, doncs el roc sempre rodolava pendent avall i Síssif havia de recomençar, un i altre cop, per tota l'eternitat, la seva impossible missió. Però, quin era exactament el càstig?: la inutilitat de la tasca? la seva impossibilitat? la infinita repetició? o potser la infinita repetició d'una tasca inútil i impossible? però, la infinita repetició de tasques inútils i impossibles és un càstig? estem tots, doncs, castigats? O potser, com afirma l'insensat, Síssif no fou castigat i tot plegat no fou més que una manera de mantenir-lo ocupat per a què el seu enginy no tornés a entabanar als Déus?

Ahir, amb altres coses al cap, vaig tornar a Síssif, i no vaig pensar ni en el roc ni en el turó, ni en inutilitats ni en impossibles, només en Síssif anant costa amunt arrossegant el roc, costa avall corrent rere la pedra, costa amunt de nou, costa avall, costa amunt, costa avall... i per una vegada vaig sentir pietat, commiseració, compassió, llàstima, sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres, per algú que, potser, no era jo.

Shōsetsu

Un home amb bigoti recolzat al respatller d’un seient que parla amb una dona amb ulleres. Una noia d’aspecte eslau que llueix un enorme braçalet de bijuteria al canell dret. Una noia de cabells rossos que escolta música a través d’uns auriculars. Una dona amb ulleres fosques agafada a la corretja d’un gos pigall. Un xinès que tragina un farcell de dimensions considerables. Un home de cabells curts i rossos amb una gran maleta. Una noia amb un mínim de cinc pírcings a la cara. Un noi amb evidents problemes de salut mental. Un matrimoni de jubilats que parla en veu baixa. Un home que llegeix un llibre de llom vermell. Quatre adolescents que parlen a crits. Un home de cabells, pell i ulls negres. Una dóna amb un mocador al cap. Dos nens amb carteres escolars. Dos homes que parlen en rus. Tres homes sense corbata. Una parella de japoneses. Un pare amb la seva filla. Un home amb corbata. Un noi amb trenes. Un mendicant. Sis dones.

I tots, al llarg de dues parades, prenen una efímera existència en esdevenir personatges de les meves ficcions, fins que a l’arribar a Tetuan davallo del vagó i apresso el pas, abandonant trenta-vuit personatges i un gos, com qui estripa un full guixat que no porta enlloc.

Gyakusetsu

El silenci, en tant que absència de tot so o soroll, ens és insuportable, dotats com estem del sentit de l'oïda, que transforma en agradables i imprescindibles sensacions els moviments ondulatoris generats per la vibració de certs cossos; alhora que el silenci, en tant que fet de no expressar el pensament per paraules o per escrit, ens és indispensable, doncs res de més vergonyant que les opinions, pròpies o alienes, fora de les quals res no podem dir. És per això que aquí podran vostès trobar tota mena de sons, i fora de la seva sonoritat, de la més o menys agradabilitat en la seqüència vibratòria que capti la seva oïda, no esperin trobar res, doncs qualsevol cosa que jo pugui dir, la dic empès per les seves qualitats sonores i resta mancada de qualsevol contingut, talment una salmòdia, el més gratificant dels gèneres literaris.

És per això que els prego que, en la mesura del possible, tinguin la bondat de llegir-me en veu alta i no parin mai esment en res del que dic.

Watashi wa achira desu ka (IV)

Avui, un cop més, m’he creuat amb nombrosos desconeguts. Tants, que no m’hi he pogut estar i, en hora fosca, encuriosit per aquest misteri que són els altres, m’he aturat davant una noia de cabells curts. L’he mirada als ulls, l’he ensumada, he llepat la seva pell, i amb un petit trempaplomes li he fet un tall al coll, per veure si sagnava. I sí, ha sagnat com hagués sagnat jo, la seva pell era salada com ho és la meva, feia olor de net i els seus ulls eren marrons, com ho són els meus. Enfebrat, amb passió d’entomòleg, ho he anotat tot en la llibreteta que sempre duc, i m’he apressat a prendre mostres de la seva saliva, de la seva sang, de la seva pell, fins que he hagut de marxar cuita-corrents, doncs en resposta als seus crits han començat a aplegar-se altres desconeguts al nostre voltant, que solidaris amb la noia, em fitaven amb malvolença.

Demà, de nou en hora fosca, tornaré a sortir, i només espero tenir més sort per poder completar, en la privadesa d’algun racó, els meus estudis.

Watashi no tokei

Avui he somniat que em volien prendre el rellotge, un bonic Hamilton de la sèrie Khaki. Jo em trobava en dificultats i necessitava l’ajut d’un desconegut, que exigia el meu rellotge com a pagament pels seus serveis. Escandalitzat, jo considerava que el seu ajut (un acte humanitari) havia de ser de franc, donades les circumstàncies, i li feia notar que la corretja del rellotge estava molt deteriorada (tant és, responia ell, la canviaré) o que el model que jo portava era de senyora, i que si bé a mi ja m’esqueia, doncs el meu canell és ben escanyolit, a ell li quedaria ridícul, amb aquells braços forçuts (tant és, repetia, l’obsequiaré a la meva esposa). Sense saber que més dir em treia el rellotge i l’hi allargava, però, tan aviat com ell el prenia amb les seves mans, el rellotge començava a perdre peces (petites molles, minúscules rodetes, cargols microscòpics), fins que tot ell es convertia en una sorra fina que se li escolava d’entre els dits. Aleshores jo només havia d’ajupir-me, recollir el rellotge (miraculosament reconstruït) del terra, i acomiadar-me amb educació abans de tornar cap a casa, doncs les dificultats, sembla ser, havien desaparegut.

X-san no monogatari

X. nasqué una xafogosa matinada de juliol mitjançant cesària, doncs venia de costat. Al llarg de cinquanta-quatre anys les seves circumstàncies foren variades i interessants, o almenys tan variades i interessants com ho poden ser les de qualsevol de nosaltres (qui vulgui conèixer els detalls que miri al seu voltant), fins que després d'uns mesos de digestions difícils, gràcies a una exploració endoscòpica, se li diagnosticà un tumor invasiu a la paret de l'estòmac. La biòpsia de les mostres extretes confirmà el diagnòstic i la propagació del tumor, a través dels nodes limfàtics, a fetge i pàncrees. Tres setmanes després, sedat amb morfina per reduir la dolorosa excitació del sistema nerviós central, el cos d'X. deixà de funcionar. Al cap de dos dies el seu cadàver fou introduït en un forn crematori, on restà exposat a una temperatura d’uns nou-cents graus en l'escala d'Anders Celsius al llarg de quatre hores. L’endemà, les cendres resultants de la combustió foren llençades a l'inodor d'una cambra de bany per un parent llunyà, fill d'una cosina, que fou qui s'encarregà dels enutjosos tràmits legals. Dues setmanes més tard ningú ja no recordava que mai hagués existit algú anomenat X., tampoc jo. És per això que, potser, el que acabo d’escriure és ficció.

Hashitte, hashitte

Correm, correm!, sento veus que criden, i tafaner surto al balcó, des d’on veig passar una multitud a la carrera que ocupa tot l’ample del carrer. Correm, correm!, sento que els anima un dels capdavanters, megàfon en mà, fet un bon espinguet. Correm, correm!, arenguen els corredors, que amb roba de carrer o d’estar per casa, algú amb calça curta, encoratgen als badocs a afegir-se a la cursa. Correm, correm!, criden els que s’hi uneixen, curulls d’entusiasme, com qui canta un himne. Correm, correm!, repeteixen els que es veuen arrossegats per la riuada, acceptant estoics l’inevitable, que hi farem. Correm, correm!, sento les veus dels forts que encoratgen als febles, no fos cas que defallissin, doncs gran és l’esforç. Correm, correm!, bramen veus autoritàries, que amb gest violent empenyen als que no poden més, que van d’aquí cap allà, entrebancant-se. Correm, correm, intueixo que gemeguen alguns, d’esma, només per dir alguna cosa abans de caure. Correm, correm, sento el ressò de les veus, un cop els corredors han passat, deixant rere seu les despulles dels que no han pogut més. Correm, correm, cantussejo cofoi, alhora que torno cap endins, a deixar passar la tarda.

Bloger wa nan desu ka

Cridem palplantats al bell mig del carrer o amagats rere una bústia. Cridem frases simples o compostes, coordinades o subordinades. Cridem la llista de la compra o la carta als Reis d’Orient. Cridem anhels o desenganys, somnis o frustracions. Cridem bells pensaments o lúbriques obscenitats. Cridem paraules agudes, planes o esdrúixoles. Cridem sons guturals o nostrats fonemes. Cridem educadament o amb grolleria. Cridem en bell català o en japonès. Cridem a qui ens escolta i a qui no. Cridem monosíl·labs àtons o tònics. Cridem amb veu clara o rovellada. Cridem en vers o en prosa. Cridem obvietats. Cridem a tothora. Cridem a tothom. Cridem.

I un cop envoltats de passavolants desvagats, de queixosos veïns, de periodistes tafaners, de comprensius familiars, d’incondicionals amics, de soferts coneguts, de setciències que ens volen esmenar, de deixebles amatents, d’acrítics admiradors, de turistes tafaners, de policies uniformats, de maldestres babaus, de venedors de fum, de trols busca-raons, de polítics interessats, de peixos grossos i petits... comptem la rotllana i mostrem-nos satisfets, contents, cofois, encantats, entusiasmats, exaltats, apassionats, encoratjats, embriagats, coratjosos, afalagats, envanits, genials, adulats, vanitosos, envejosos, orgullosos, superiors, autoritaris, dictatorials, demiürgs, condescendents, paternalistes, comprensius, humans.

I serem blogers.

Kyō go-han o tabemashita

En aixecar la vista del llibre, assegut a la sorra, veig una, dues, tres, deu, quinze, vint, fins a vint-i-set veles al meu davant, que es desplacen paral·leles a la línia de costa, mar endins, impulsades per la força del vent. En altre temps jo m’hagués aixecat espaordit i hagués corregut a donar l’alarma, si és que encara cap campana no repicava alertant del perill moro. Cames ajudeu-me hagués corregut terra endins fugint del captiveri, o m’hagués refugiat, enmig de bons cristians, rere els sòlids murs d’alguna torre o mas fortificat, a on, tots a una, haguéssim plantat cara al pirata, lluitant per les nostres incertes vides.

Avui, però, he vist passar les veles, sens dubte una regata, sense fer-ne esment, i l’únic maldecap ha estat decidir a on, d’entre l’amplia oferta de la zona, anàvem a fer un arròs.

Watashi desu (VII)

Avui, ja em perdonaran, faré trampa. El que a continuació llegiran, a diferència de tot el que han pogut llegir fins ara aquí, no ho hauré escrit jo. És més, per estalviar-me feina i perquè no m’acusin de plagi, al Cèsar el que és del Cèsar (Mt 22, 21-22), em limitaré a posar tot un seguit d’enllaços, fins a cent, perquè puguin llegir, si així els hi plau, fins a cansar-se. Dit això, endavant.

01 02 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 100

Do-yōbi ni Laie ni ikimashita

Dissabte, vigília de reis, visito Laie, on l’atzar em retorna als anys infantils en què la màgia d’orient ho feia tot possible, fins i tot que a la taula de novetats trobi el millor dels regals, els Maia, d’Eça de Queirós, editat en llemosí per Funambulista, segell editorial domiciliat a la bonica ciutat de Madrid.

I camí de casa, encara escèptic, no puc evitar de pensar que empeny a una empresa madrilenya a perdre diners en l’edició d’una traducció al català d’un clàssic de la literatura portuguesa del segle XIX, doncs no tinc ganes de pensar com és possible que, del 1888 ençà, any de publicació de l’original portuguès, cap editorial catalana hagi tingut la mateixa pensada.

Kyō no kakimono (VIII)

Entre allò que aquí es pot llegir i jo mateix, que sóc qui ho escriu, hi ha una certa distància: un interval indeterminat que va i bé segons les circumstàncies, que em porten al seu caprici d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. Ja ho saben, panta rei, que digué el savi. Però, de la mateixa manera que un rellotge aturat dóna bona hora dos cops al dia, tot i la ridiculesa que suposa identificar-se amb les pròpies opinions, en alguns instants, afortunadament pocs, trobo que allò que he escrit es correspon amb tota exactitud amb allò que crec (que crec, insisteixo, no pas que penso), i és aleshores que em sé presoner de les meves paraules, i anhelo, com qui és tancat a presó, la llibertat del silenci.