I Sócrates fou acusat de corrompre a la joventut i de no creure en els Déus. I fou jutjat, fou trobat culpable i fou condemnat. I Sócrates begué el suc d’una planta herbàcia de la família de les umbel·líferes, de fulles verdes, toves i fètides, altament metzinosa, dita cicuta. I morí.
Això i res més sabem del Sócrates històric. Del Sòcrates literari, però, sabem que fou el més savi, el més noble, el millor dels seus contemporanis. Ho va escriure Plató i ho profetitzaren els Déus. I potser sí que Sócrates fou verament el més savi, el més noble, el millor dels atenencs. I potser, segur, que per això morí, i tornaria a morir ara i sempre, doncs... fora possible conviure amb Sócrates?
5 comentaris:
No, odiem viure amb els deus. Els deus son per adorar no per viure-hi
a qué sabe la cicuta??
Potser tanta perfecció resultaria inaguantable.
:)
-Saludos
jo el tenia molt visualitzat a en socrates (tipus avi barbut encantador) fins que nosequi em va dir que era monstruosament lleig, i sembla que no quadri un aspecte espantós i una ànima tant brillant, o si, o nose, o avui no és el meu dia per comentar (aix, val més un mal comentari que cap comentari?)
Va ser ell, que no va parlar mai de les dones?
Sort de Plató. Ell només pensava i caminava, i molt.
Publica un comentari a l'entrada