Origaruhi

Essent Ciros rei de reis de l'Imperi Persa, no foren pocs els oligarques grecs residents a la Jònia que acataren i cercaren el jou persa a canvi de poder mantenir el seu poder sobre els ciutadans de les polis que governaven, ciutadans que farts de la tirania reclamaven la sempre desitjada isonomia, i que amb l'ajut de l'exèrcit persa foren de nou reduïts a súbdits de llurs corresponents oligarques.

De la mateixa manera, essent Darios rei de reis de l'imperi Persa, no foren pocs els oligarques grecs residents a la Cirenaica i l'Hel·lespont que acataren i cercaren el jou persa a canvi de poder mantenir el seu poder sobre els ciutadans de les polis que governaven, ciutadans que farts de la tirania reclamaven la sempre desitjada isonomia, i que amb l'ajut de l'exèrcit persa foren de nou reduïts a súbdits de llurs corresponents oligarques.

I encara en qualsevol altre temps, no són pocs els oligarques d'arreu que acaten i cerquen qualsevol jou a canvi de poder mantenir el seu poder sobre els ciutadans que governen, ciutadans que farts de la tirania reclamen la sempre desitjada isonomia, i que amb l'ajut de qui faci falta són de nou reduïts a súbdits de llurs corresponents oligarques.

Kore wa muri desu

I allò que fins a dia d'avui era impossible, del tot contrari a les immutables lleis que regeixen el món on creiem viure i als sempre capriciosos designis dels déus, finalment s'ha esdevingut. No pas que la Terra hagi deixat de girar al voltant del sol, ni que la nit hagi deixat de seguir al dia o que les pomes hagin deixat de caure dels arbres atretes per la dita llei de gravitació universal. No, no pas, doncs tot això no hagués estat més que menudalla, anècdotes sense cap importància al costat d'allò de verament extraordinari que s'ha esdevingut, que catorze càrrecs electes de l'anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya, ja saben, l'ETT aquella que té la seu al carrer de Nicaràgua, han votat en contra d'allò que tenien manat.

Kutsu no kojiki

Avui he vist un home que calçava sabates desaparellades. Però el més curiós de l'home que calçava sabates desaparellades no eren pas les sabates desaparellades que calçava, sinó la bossa d'esport plena a vessar de sabates que traginava, fins al punt que la cremallera que hauria d'haver tancat la bossa d'esport plena a vessar de sabates que traginava l'home que calçava sabates desaparellades, restava oberta i les sabates sobreeixien de la bossa d'esport, permetent que qualsevol vianant pogués veure que la bossa d'esport que traginava l'home que calçava sabates desaparellades era plena de sabates.

I com que l'home que calçava sabates desaparellades vestia parracs i mostrava poca sensatesa en el seu capteniment, he continuat el meu camí amb cura de no mostrar gaire atenció en el seu quefer, sobretot quan l'home que calçava sabates desaparellades s'ha assegut en un banc de la via pública i ha començat a emprovar-se les diferents sabates que traginava dins la bossa d'esport que sobreeixia de sabates. D'aquesta manera, en haver estat la meva observació precipitada i incomplerta, puc obviar els fets observats i complaure'm en la redacció d'un text que, més enllà de reflectir unes dades objectives, repeteix sistemàticament que avui he vist un home que calçava sabates desaparellades.

Homer-san no monogatari (II)

Ja fa un cert temps em va plaure escriure sobre la possibilitat, potser quimèrica però certament llaminera, que sota el nom d'Homer s'amagués Polifem, l'insensat fill de Posidò que diuen que regnà sobre els ciclops. Passat el temps, la possibilitat esbossada, potser quimèrica però certament llaminera, resta en el més agradós dels oblits, en no haver estat recollida per cap dels doctes especialistes que estudien la qüestió homèrica, ni tampoc per cap dels indoctes generalistes que no l'estudien gens. Però una dada és irrefutable, els ciclops, Polifem inclòs, no existeixen ni han existit mai, en no haver-hi cap dada sensata que documenti la possible presència de gegants d'un sol ull que s'alimentin de carn humana. De la mateixa manera, cada cop hi ha més unanimitat en l'autoanomenada comunitat científica que el tal Homer, el cec de Quios, tampoc no va existir mai. Coincideixen, doncs, ambdós personatges en una no-existència que el sensacionalisme demagog que em caracteritza m'obliga a qualificar d'evidència sumària, meridiana i irrefutable de l'indiscutible fet que, sota el nom d'Homer, s'amaga Polifem, l'insensat fill de Posidò qui diuen que regnà sobre els ciclops.

Kazoemasu ka

Amb els nombres dits naturals hom pot comptar i sumar. Per poder restar sense restriccions, però, cal considerar també el conjunt dels nombres dits negatius, que conjuntament amb els nombres dits naturals formen el conjunt dels nombres dits enters. Per poder dividir es fan també necessaris els nombres dits decimals, en no ser sempre exacte el resultat d'un quocient. Nombres dits decimals i nombres dits sencers formen el conjunt dels nombres dits racionals, dits precisament així perquè sempre es poden expressar com el resultat d'una raó, això és, una divisió. Però els nombres dits racionals no són suficients per realitzar algunes operacions aritmètiques més complexes, com ara arrels quadrades, i hom també ha de servir-se dels nombres dits irracionals, que conjuntament amb els nombres dits racionals, formen el conjunt dels nombres dits reals. Amb els nombres dits reals, però, no es pot pas obtenir l'arrel quadrada d'un nombre dit negatiu, i és aleshores que cal servir-se dels nombres dits imaginaris, que convenientment aparellats amb els nombres dits reals, formen el conjunt dels nombres dits complexos. I encara que s'ha donat nom a molts altres conjunts de nombres, qui això escriu, persona poc versada en l'imaginatiu art de l'aritmètica, no arriba més enllà.

Paris-san Edshiputo ni imasu

Avui em plau explicar que Heròdot explica que li explicaren uns sacerdots egipcis que Paris, a qui els sacerdots anomenaren Alexandre, va fer estada a Egipte en la seva fugida d'Esparta. I em plau també explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que el faraó, escandalitzat per la impietat de Paris, que rapinyà bens i dona en agraïment a l'hospitalitat rebuda a Esparta, ordenà expulsar Paris del país i retingué els seus bens, Hèlena inclosa, per quan aquests poguessin ser retornats al seu legítim propietari, Menelau, rei d'Esparta. I ja arribats aquí és necessari explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que Menelau, al front d'un formidable exèrcit, es presentà davant les muralles d'Iion reclamant allò que li pertanyia, i que els troians, a qui els sacerdots anomenaren teucres, li respongueren que Helena era a Egipte, paraules a les que els grecs no donaren cap crèdit. I ja només em resta  explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que els grecs, després de prendre Troia per la força i no trobar Hèlena, acabaren creient en les paraules dels troians i fou el propi Menelau qui es traslladà a Egipte, on finalment retrobà dona i bens.

Shitte imasu ka

I si bé és del tot decebedor arribar a conèixer als altres, conèixer-se a un mateix és desolador. I no pas per què les pròpies follies siguin més folles que les follies dels altres, ni les pròpies insensateses més insensates, ni les malvestats més malvestes. És, només, que en fer coneixença dels altres i en fer coneixença d'un mateix, hom potser descobreix que res no diferència les pròpies follies de les follies dels altres, les pròpies insensateses de les insensateses dels altres, les pròpies malvestats de les malvestats dels altres, d'aquells que mai no hauran gaudit del que crèiem un privilegi, haver estat, ser o arribar a ser, aquell que nosaltres crèiem, creiem o creurem ser.

Heròdot-san no jitsuwa o yomimasu

Perquè ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau, en la qual els fills enterren els pares; en la guerra, els pares enterren els fills.

Són aquestes paraules escrites per Heròdot a la seva Història, suposadament adreçades per Cresos, rei dels lidis, a Ciros, rei de reis dels perses. Amb anterioritat Cresos havia enviat els seus exercits contra els perses amb el resultat d'una desfeta total. En el seu descàrrec Cresos culpà Apol·lo de la guerra, doncs, ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau. Cresos, és clar, oblidà que fou ell mateix, frisos d'ampliar les fronteres del seu reialme, qui manà consultar Apol·lo sobre la conveniència d'atacar als perses, i també oblidà que fou ell mateix qui interpretà amb poc encert les sempre fosques paraules de l'oracle, i que fou ell mateix qui finalment ordenà i encapçalà l'atac. Culpar als altres de les pròpies follies i eludir tota responsabilitat sembla, doncs, més vell que l'anar a peu.

Però més enllà dels fets narrats, el text d'Heròdot no ens parla tant de Cresos i Ciros, de lidis i perses, com d'ell mateix i dels grecs que li són contemporanis. Quan Heròdot accepta la validesa d'un oracle, dóna per bona la miraculosa salvació de Cresos o justifica la seva desfeta per la necessària expiació de les faltes d'un avantpassat, Heròdot, més que mostrar-nos allò que veu, ens mostra la seva mirada. El text d'Heròdot, com tot text com cal, parla, per sobre de tot, del seu autor, Heròdot d'Halicarnàs.

Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare

Sekkushimasu ka

"Com és possible viure com un mort?" es preguntava mentre observava els habitants del poble per la finestra. "¿Com s'ho fan per respirar? ¿Com suporten la seva existència miserable, atès que no coneixen allò de què jo he gaudit..."

Són aquestes paraules que l'autor, Gerhart Hauptmann, fa dir al seu protagonista, un jove sacerdot que tot just acaba de descobrir el goig de la carn. S'ha de disculpar, doncs, al jove Francesco, en ser aquest, el de Francesco, el nom del jove sacerdot a qui, repeteixo, s'ha de disculpar que en la seva inexperta joia no només no sàpiga veure com de comú és el seu goig, prou conegut de tothom, sinó que no arribi a capir que allò que ens fa respirar, allò que ens fa suportar la miserable existència no és, de cap de les maneres, l'agradós goig de la carn, sinó alguna altra cosa que, qui això escriu, no sap pas com anomenar.