Dare ga jiyū desu ka

És sempre un gest amable deixar un ocell en llibertat? Què és la llibertat, exactament? En primer lloc, i per damunt de tot, de segur que és el poder d'una cosa per ésser allò que és. En un sentit, l'ocell groc era lliure dins la gàbia. Era lliure per estar tot sol. Lliure per cantar. Al bosc, li trencarien les plomes a trossos i li ofegarien el cant per sempre més, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

Però si féssim cas de les llamineres paraules del protagonista, tot obviant la molt discutible dicotomia entre llibertat i seguretat, el primer requisit per ser lliures seria saber qui som, pas previ i necessari per poder ser aquell qui som, doncs si no sabem qui som poc que ho podrem ser, aquell qui som. Grossa dificultat, aquest saber qui som, que ens portaria al famós manament òrfic, aquell de coneix-te a tu mateix. Només li resta, doncs, a tot aquell que cregui voler ser lliure deixar estar aquesta primera i ambiciosa manera de ser lliure i cercar, si de cas, una manera secundària i més modesta, com ara triar, d'entre totes les opcions de la prestatgeria, la lectura més agradosa i l'aiguardent més saborós, sens dubte, aquest.

Dare mo ga kansen imasen

I del que de moment em sembla un reguitzell d'erudites notes a peu de pàgina, només en plau destacar una petita anècdota final, ja als títols de crèdit, on sota l'epígraf d'agraïments el director fa esment d'Andrei Tarkovski, doncs si d'alguna cosa ha fet gala el director al llarg dels anys, és d'una superba elació, no sempre mancada de fonament, que el fa semblar el que potser és, un ésser altiu i petulant, fatu i orgullós, talment ell es cregués ser qui no és, el favorit dels Déus.

Però si atenem a l'obra feta fins ara, també als riscos assumits i els resultats obtinguts, potser ningú com ell pot gosar comportar-se amb semblant altivesa i petulància, fatuïtat i orgull, amb el benentès que, tal com va dir aquell, ningú no és perfecte. Ni ganes.

Tomodachi desu

dErsu_, vós que tot ho sabeu i que per a tot teniu resposta, aconselleu-me que fer, doncs gros és el meu destret i no sé com sortir-me'n, em demana Jota, a qui tinc el disgust de retrobar al mercat, on faig cua per poder comprar les saboroses avellanes. Mireu dErsu_, vaig actuar amb insensatesa, certament, però és que la situació era molt llaminera i ningú no ho havia de saber. En aquelles circumstàncies tothom hagués fet com vaig fer jo... era tan fàcil, tan engrescador, tan segur... i ara tot s'ha sabut, es lamenta Jota, i les conseqüències de tot plegat són horroroses, i no només per a mi, penseu en la meva família, en els meus fills, prossegueix Jota, vessant llàgrimes, agenollat al meu davant, abraçant-se amb força a les meves cames, primes però musculades per l'ascensió de no pocs cims, en una escena que em comença a incomodar i que cal resoldre d'immediat, doncs ja sembla endevinar-se el meu torn.

És així que, amb l'elegància habitual del meu gest, prenc l'esmolat glavi i amb la quirúrgica precisió del millor dels cirurgians secciono tot lligam entre l'excessiu cap de Jota i la resta del seu desagradable cos, de tal manera que l'alè l'abandona i tot seguit sembla desplomar-se sobre els meus peus, si no fos que l'evito amb una petita i àgil passa enrere i d'un gràcil saltiró passo per sobre del ja inert embalum del seu cos. Deso, aleshores, l'esmolat glavi a la corresponent beina i m'atanso al taulell per demanar els habituals cinc-cents grams d'avellanes torrades, amb la satisfacció, un cop més, d'haver tret a un amic d'un mal pas.

Doko ni michi ga arimasu ka

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

I si tal com diu el tal Gabriel Gale, el llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, jo no puc evitar de proposar una llaminera i inútil taxonomia del llunatisme o demència, segons faci el llunàtic o dement de torn un cop ha perdut el camí. I un cop descartats tots aquells que mai han tingut cap interès per tornar enlloc, primer proposaria jo dividir als dements en dues categories: la d'aquells pocs que són conscients d'haver perdut el camí i la d'aquella majoria que no són conscients d'haver perdut cap camí. La primera categoria, al seu torn, proposaria jo subdividir-la en dues subcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí malden per retrobar-lo, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí no malden per retrobar-lo. I encara proposaria jo dividir aquesta primera subcategoria de la primera categoria en dues subsubcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo creuen haver-lo retrobat, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo no creuen haver-lo retrobat.

I ara, que cadascú s'hi classifiqui, si així li plau.

Madrid ni imashita (II)

I és també al museu Thyssen-Bornemisza on resto del tot bocabadat davant d'un petit oli que no recordo de visites anteriors i que em captiva per la expressivitat del seu traç, més pròpia de segles posteriors que no pas del mil sis-cents trenta, any de datació de l'obra, Pescador tocant el violí, de Frans Hals, a qui jo recordava pel seu retrat de René Descartes. A diferència dels retrats fets per encàrrec, sembla ser que Hals també realitzà una sèrie de retrats de persones anònimes, on lliure de l'exigència de fer el que se li demanava potser es permeté el luxe de fer allò que creia desitjar, una pintura àgil i immediata, d'aparença barroera i descuidada, però que potser ens diu encara més coses que no pas els seus retrats professionals, si no fos que aquests darrers són també dignes de les més exagerades lloances.

És potser per això que acostumo a desconfiar de tots aquells que per justificar la pobresa de les seves obres s'excusen en la manca de llibertat amb que diuen haver-les realitzat, i resto convençut que si algun cop tenen la dissort de poder fer amb la tal anhelada llibertat, el nyap que ens oferiran serà igual de decebedor, si no més, doncs només els millors són capaços d'enfrontar-se al vertigen de la llibertat, en el benentès que la llibertat sigui alguna cosa més que una sobrevalorada paraula que ara mateix no sé si té vuit, o nou lletres. S'admeten opinions.

Madrid ni imashita

I és a la sala dedicada a la pintura flamenca del segle disset del museu Thyssen-Bornemisza, on retrobo un retrat ja conegut, el d'una jove flamenca amb rosari, obra de Peter Paul Rubens. La jove, d'una estilitzada figura ben allunyada de les rodanxones i populars formes del darrer Rubens, certament subjecta un rosari amb les mans, però no és pas el rosari, ni tan sols la noia retratada, allò que capta la meva atenció, sinó la filigrana de la gorgera que li envolta el coll, un treball exquisit d'una tècnica que sembla sobrenatural, essent la noia retratada no més que el necessari maniquí que permet l'exhibició de tan lluïda gorgera. El mateix que potser es pot dir del retrat d'Antonia Canis obra de Cornelis de Vos, que si bé tragina un llampant ventall de plomes a les mans, sembla trobar en la gorgera l'únic motiu del retrat.

En canvi, al retrat de Carlos IV vestit de vellut vermell pintat per Francisco de Goya que retrobo una estona desprès, però ja al Prado, aprecio també una tècnica excepcional a l'hora de pintar els detalls de la indumentària del monarca. No només el vellut, sinó també la pedreria de la roba, la banda blava de l'ordre de Carlos III, la bandera de l'ordre de San Gennaro i la del Saint Esprit, el Toisó d'Or i les delicades mànigues i coll de la brusa interior. Però per sobre de tota filigrana a qui veig és al tal Carlos IV, que és com si em parlés, amb la mirada, dels seus anhels i neguits, cosa que en cap moment fan les donzelles flamenques abans esmentades, els anhels i neguits de les quals resten del tot absents de la pintura.

Ni-san ju-yon toshi jū-ichi gatsu kokonoka

Sóc de l'opinió que el proper nou de novembre de dos mil catorze tot aquell que així ho desitgi podrà exercir el seu dret al vot en el referèndum dijous passat anunciat, sense que res ni ningú li posi cap impediment. De la mateixa manera, sóc de l'opinió que tots aquells que d'habitud són aliens a exercir el seu dret al vot ho continuaran sent i s'abstindran de participar en l'esmentat referèndum, i que tots aquells que troben que el referèndum anunciat és l'encarnació de tots els mals tampoc hi participaran, de manera que només aquells que restem convençuts de votar-hi afirmativament hi anirem, cofois i convençuts. I sóc també de l'opinió que en semblants circumstàncies el doble Sí guanyarà de manera abassegadora, inequívoca i rotunda. I finalment sóc de l'opinió, sens dubte infundada i desitjo que equivocada, com infundades i equivocades acostumen a ser totes les meves opinions, que guanyar un referèndum on la participació no arribarà al cinquanta per cent no ens durà enlloc. Però qui dia passa any empeny.

Kami no manadeshi

En més d'una ocasió, essent jo infant, vaig desitjar la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me de situacions desplaents, tal vegada una plata d'embotits o la intimidació d'aquells més forçuts que no pas ho era jo. I encara que costi de creure, el fantàstic mai no va interrompre en el normal desenvolupament dels fets i mai vaig ser alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses. De la mateixa manera, essent ja adult, he desitjat no poques vegades la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me d'altres situacions també desplaents, tal vegada alguna davallada financera o les indesitjables conseqüències d'alguna insensatesa comesa. I encara que costi de creure, el fantàstic tampoc no ha interromput mai en el normal desenvolupament dels fets i mai he estat alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses.

I no són poques les vegades que, en imaginar jo el futur que de ben segur no m'espera, he desitjat també la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets, no pas per alliberar-me de situacions desplaents, sinó per excel·lir en tot allò que em plau imaginar, i així, gràcies a la mediació d'algun geni eixit de la corresponent llàntia o al favor directe dels Déus, m'imagino capaç de tot, podent satisfer qualsevol desig per inversemblant que aquest sigui. I encara que costi de creure, resto convençut que sí, que el fantàstic irromprà en el normal desenvolupament dels fets i jo esdevindré, finalment, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Gake (II)

I encara que jo ho cregui improbable, no més que un malson inversemblant, és possible que finalment, atuït per les meves pròpies insensateses o colpejat pel caprici de les circumstàncies, resti jo mateix caigut en aquell dessota sota el qual cap altre dessota és imaginable, i que estès sobre el dur panot, cap cot i veu humil, hagi jo també de pidolar la pietat dels altres per poder malviure, ni que sigui per lamentar els errors comesos o els cops rebuts, i, perduda ja tota esperança, només em resti l'únic i mentider consol de l'agradosa embriaguesa. Però tot i així, i per molt dessota que vegi jo passar als altres, superbs en el seu caminar i convençuts de llur pròpia vàlua, panxacontents d'haver-se conegut, vull creure que no pas per això deixaré de creure ser qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, el millor de tots.

Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Jiyū (II)

I és baixant pel carrer Berga que ensopego amb un Jota exultant, encara més quan aquest em veu i se m'atansa rialler, cridant paraules que em costen de capir. Lliure, dErsu_! sóc lliure! absoluta i completament lliure! em sembla finalment entendre. Però, Jota, li responc sorprès, i els vostres deutes amb el banc i amb aquells cavallers eslaus de pell pigmentada que tant us amoïnaven? li demano encara sobtat. Liquidats, dErsu_! el banc m'ha pres la casa i els cavallers eslaus m'han deixat sense dents! ho veieu? em crida obrint la boca per mostrar-me les seves desagradables genives desdentades. És fabulós, ja no hauré d'anar mai més al dentista, ni seure en aquelles abominables cadires ni glopejar aigua de colors en gots de plàstic! continua esgargamellant-se Jota, tot cridant l'atenció de la resta de vianants, que per sort són pocs, doncs el mercat és tancat. Però Jota, que fareu sense casa? i on para la vostre família? li demano alarmat, no sigui cas que em demani de donar aixopluc a la malcarada de la seva dona i als consentits dels seus fills. Ni ho sé ni m'importa, dErsu_,ella m'ha abandonat i un tribunal ha sentenciat que no puc veure als meus fills... no ho veieu, ja no tinc cap responsabilitat, sóc lliure! del tot! hi torna amb els seus crits papissots, doncs encara no es deu haver avesat a parlar sense dents. No del tot, Jota, no del tot, encara teniu obligacions cíviques vers la resta de ciutadans, li objecto no sense raó. Cap ni una, dErsu_, cap ni una! el tribunal també ha resolt el meu cas amb una declaració d'incapacitació! diuen que no puc tenir cura de mi mateix, i si no puc tenir cura de mi mateix imagineu el que m'importen els altres! I tot seguit veig com el molt insensat es baixa els pantalons i amb el membre erecte prova de violentar a la grossa dependenta de la botiga de llegums, que d'una forta empenta l'estampa contra la façana del davant. Ho veieu, dErsu_! sóc lliure! puc fer tot el que vulgui, i no tinc cap responsabilitat, ni vers mi ni vers els altres! torna a cridar en aixecar-se del terra per escometre a un gos, que d'una revolada se li encara i li queixala el testicle dret. Ho veieu, dErsu_! encara hi torna, sanglotant, tot provant d'estroncar-se la sagnia genital amb les mans, sóc lliure!

Ni-san ju-san toshi jū-ni gatsu itsuka

Que tot art és representació és una afirmació que ni puc ni vull demostrar, però que prenc a mode d'axioma, encara que tampoc no es tracti d'una afirmació ni evident ni indiscutible.

Tot art, doncs, és representació. Representació potser d'una persona, un indret, un objecte o tal vegada una acció, sentiment o idea. I això comporta que el primer de tot sigui allò que es representa, tot seguit que hi hagi voluntat de representar-ho i, finalment, que es representi; això és, una preexistència (allò que es representa) una mirada (la voluntat de representar-ho) i una obra final (la representació), essent les relacions que s'estableixen entre aquests tres estadis allò que donarà contingut a l'obra final. Aquesta, és clar, és una manera matussera i força discutible d'acostar-se a allò que anomenem art, però bé és important disposar de mecanismes no gaire complexos per viure en la confortable il·lusió de creure que entenem alguna cosa de tot plegat. I si més no a dia d'avui, cinc de desembre de dos mil tretze, tot art és representació.

Yūutsu

En retrobar escenaris del passat no és estrany sentir una certa dolença, que acostumem a anomenar nostàlgia o melangia, per causa de l'enyorament d'allò que visquérem en l'escenari ara retrobat, amb independència que allò que visquérem ens hagués semblat, en el moment de viure-ho, plaent o desplaent. Estranya circumstància, doncs si bé és comprensible que hom pugui enyorar els bons moments del passat, resulta potser sorprenent que hom també enyori els moments no tan bons i els francament dolents, talment el que enyoréssim no fos allò viscut sinó, simplement, el temps passat, talment la certa dolença que sentim fos causada per la sensació d'haver perdut el temps, com si en el moment del retrobament amb l'escenari del passat se'ns fes de cop i volta present aquest temps, i de com d'aleshores ençà res de profitós hem assolit. I és aleshores que ens complaem en la certa dolença, que acostumem a anomena nostàlgia o melangia, potser la millor manera de gaudir de la pròpia insatisfacció.