Hai shera wa mitai desu

Avui he somniat que em trobava a la sala gran de la Filmoteca en companyia d'un conegut i d'innúmers desconeguts per assistir a la projecció de High Sierra, de Raoul Walsh. Però, en començar la projecció, ni les imatges que veia es corresponien amb aquelles que recordo del film de Walsh, ni sortia Bogart per enlloc. Sorprès, potser decebut, certament irritat, m'he dit que em devia haver confós de sessió, circumstància no pas estranya en mi, encara menys en un somni, i he provat d'entomar amb estoicisme la confusió i gaudir del que fos que projectessin, que ha estat un recull de curiosos curtmetratges que feien paròdia d'algunes pel·lícules que m'eren conegudes i que ja no recordo.

I ja de camí cap a casa, als Ferrocarrils, m'he vist amb l'enutjosa obligació de carregar un gros armari de fusta massissa, que semblava ser que havia de retornar a l'estació del Putxet, on em va ser donat en recollir jo al conegut que m'acompanyava a la sala de projeccions. Curiosa avinentesa, sens dubte, aquesta de traginar un armari, però els somnis ja les tenen aquestes coses, com també tenen que en davallar al Putxet m'he trobat dalt d'un fort pendent enjardinat que també calia davallar, i ja prou, doncs arribats aquí m'he despertat.

I ha estat en despertar que tot ha començat a encaixar. El film de Walsh que tinc intenció de veure el proper dissabte deu, la por a no poder-hi anar, i un cert curt de Polanski, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes traginen amunt i avall un gros armari, de tal manera que al somni no només assistia jo a la projecció de diversos curtmetratges, sinó que jo mateix en protagonitzava un, si se'm permet la immodèstia de ser el protagonista dels meus propis somnis, allà on són narrats els meus anhels i neguits.

Supein-jin wa supein-jin desu

Davant de tot plegat potser fora útil recordar els fets del Cu-cut. Ja saben, l'acció d'aquell grup de militars espanyols que ofesos per un acudit publicat al setmanari satíric ¡Cu-cut!, atacaren i devastaren la redacció de l'esmentat setmanari i també la de La veu de Catalunya, que els hi devia venir de pas. I posats a recordar, potser no és sobrer recordar que les conseqüències de tot plegat foren el tancament del ¡Cu-cut! per ordre governamental, la celebració d'un acte de desgreuge a l'exèrcit, la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona i l'impuls de la Llei de Jurisdiccions, text legal que, a grans trets, permetia a l'exèrcit fer tot allò que més li plagués, no fos cas.

I és que fins i tot jo, que ja tragino força anys i lectures a les espatlles, de vegades acabo oblidant que els espanyols són precisament això, espanyols.

Mame o tabetai desu

Sovint crec saber el que vull. Si més no, crec saber el que vull en referència a tot allò que és accessori i irrellevant, com ara el tipus d'olives que més em plauen a l'hora de fer una amanida o el model de bota que m'és més còmode calçar. D'aquesta guisa, al llarg del dia acostumo a visitar nombrosos establiments dedicats a la venda al detall de productes d'alimentació, doncs encara no n'he trobat cap que tingui exactament tot allò que crec voler. Així els fruits secs els compro al mercat, la verdura en tres botigues diferents del carrer Astúries (excepció feta dels tomàquets, que els compro al carrer Muntaner). El peix també al mercat però els seitons al carrer Mandri, on també compro la xocolata, encara que no les galetes, que adquireixo en una quarta botiga del carrer Astúries, i així anar fent.

El que encara no he trobat és el lloc on comprar les faves conservades en oli. Darrerament les compro a una botiga nova del carrer Gran, però no em plau l'oli que fan servir, que no és extra verge. Al mercat, en canvi, si les he trobades conservades en oli d'oliva extra verge, però amb sucre afegit, avinentesa que em resulta intolerable. Així que, a cada nova botiga que visito, m'hi fixo sempre en els pots de faves, a veure si tinc sort. Però ca, o fan servir oli de girasol o afegeixen sal, o sucre, o acidulant, o les bullen en aigua i resulten farinoses.

I així vaig fent, dia rere dia, llegint amb cura l'etiquetatge dels pots de faves, per si de cas algun dia assoleixo tot allò que crec voler.

Fureru koto ga dekimasu ka

S'imaginen anar a un restaurant on no sigui permès de tastar el menjar? Un restaurant on les diferents menges puguin ser admirades, potser ensumades, però de cap de les maneres assaborides? Un restaurant on s'informi abastament dels ingredients i les tècniques utilitzats per la realització de cada plat, però on sigui del tot prohibit menjar res? Un restaurant on els cambrers, més que servir plats, vigilin amatents a que ningú no gosi dur-se un mos a la boca?

Doncs això és el que m'acostuma a passar a les exposicions d'escultura, quan m'haig de reprimir la necessitat de tocar i grapejar les obres exposades, de notar no només la fredor del coure o del marbre, l'escalfor de la fusta o la porositat de la ceràmica, sinó, també, els volums de cada peça, en ser com són les mans uns ulls excel·lents. I això és el que em va passar diumenge passat, al carrer diputació vorera mar, entre Rambla Catalunya i Balmes, a la casa Garriga Nogués, seu de la Fundació Mapfre, on s'exposen tot un seguit d'obres d'Auguste Rodin, molt bufones de veure totes elles, certament, però que no eren res, en no poder ser palpejades.

Futatsu no eiga o mimashita

És a la sala gran de la Filmoteca que veig The Deep Blue Sea, de Terence Davies, que després d'un cert desconcert inicial em fa pensar en el passat dia dos, quan a la mateixa sala de la Filmoteca vaig veure Gertrud. I és que com a Gertrud, al llargmetratge de Davies trobo una protagonista que abandona un acabalat, madur i no gaire estimat marit per cercar l'amor en la figura d'un imbècil que gasta menys anys, un músic fatxenda en el cas de Gertrud, un ex-pilot de la Royal Air Force en el de The Deep Blue Sea. 

Però el que em fa relacionar més ambdues pel·lícules és la fredor amb que els respectius directors diserten sobre tot això de l'amor. I si bé l'excés sentimental és quelcom que m'enutja, ja sigui dins o fora del cinema, tanta fredor em fa agafar una distància excessiva vers els fets narrats, essent aquest excés de distància el que potser m'allunyà d'ambdues pel·lícules, doncs als miops, l'excés de distància, ens destarota.

Deruta ni imasu

I és havent dinat, que en caminar a la babalà pels petits corriols que trobo al meu pas, resto admirat per tot allò que m'envolta, que no són més que camps d'arròs i algunes esparses i tronades construccions, a més de la ferralla d'uns vehicles abandonats. Però l'hora s'apropa al capvespre, la llum és baixa, el paisatge pla, tal com li correspon a un delta, i la meva predisposició excel·lent. De ben segur que el mateix lloc, al pic de la canícula, a ple sol, em semblaria hòrrid i tòrrid, inclement i despietat. Però ara, amb la llum que s'arrossega ran de terra, amb clarobscur per tot, i sense cap propòsit per les properes hores, l'indret on sóc em sembla una mena de paradís i jo mateix crec ser el més afortunat dels moridors. Talment el record que tinc d'un cert cop, també a hora baixa, enmig de les ruïnes de la ciutat aquella dels focis que s'establiren a l'antiga gola del Fluvià, quan podia contemplar jo la mar propera a través dels pins, agombolat per una llum horitzontal que tot ho perdonava.

Com de diferent seria això de viure, si els dies es limitessin a les hores del capvespre, quan el món físic no és més que el record d'allò que mai no va ser.

Shūkaku hito-tachi

Amb el seguit d'esdeveniments darrerament viscuts, hom ha pogut comprovar com la tercera estrofa del cant d'Els segadors ha estat finalment apresa per la multitud sediciosa. A mi, però, la versió habitual d'Els segadors, aquella reconeguda com a himne oficial per la llei 1/1993, de 25 de febrer, de l'himne nacional de Catalunya, no m'acaba de plaure. Prefereixo la molt més descriptiva versió documentada per Manuel Milà i Fontanals i Francesc Alió i Brea, segons la interpretació feta per Rafael Subirachs a Canet de mar un ja llunyà mil nou-cents setanta-sis. Versió que em vaig avesar a escoltar en una d'aquelles cintes d'àudio que les entitats d'estalvi acostumaven a regalar per nadal quan jo era un infant. Si més no, aquesta altra versió em permet, en versos del segle divuit, conèixer de primera mà les darreres novetats de tot allò que aquests dies s'esdevé i anticipar l'inevitable desenllaç.

Shuchō shimasu

Encara que no pas tota, sí que he tingut la gran sort de poder veure bona part de la filmografia de Dreyer que es conserva, des de la silent Prästänkan del mil nou-cents vint, fins a la sonora Gertrud del mil nou-cents seixanta-cinc. I és precisament Gertrud la pel·lícula de Dreyer que em resulta més inaccessible, doncs en cap dels tres cops que l'he vista he estat capaç de capir allò que, a parer de molts, fa de la darrera pel·lícula de Dreyer una obra excepcional. En altres obres seves sí que he restat trasbalsat per la narració, però no pas a Gertrud, on fins i tot he estat pres d'un cert desànim, i això que es tracta de l'adaptació d'una obra teatral de Hjalmar Söderberg, autor de qui he llegit dues novel·les amb gran, grandíssima, enorme satisfacció.

Què se m'escapa a Gertrud? no ho sé pas, encara, però aquesta tarda, a la Filmoteca, tindré una nova possibilitat de treure'n l'entrellat, amb el benentès que, de no reeixir, continuaré insistint tants cops com faci falta i em sigui possible.