Watashi wa Besiers ni imasen deshita

Caedite eos. Novit enim Dominus qui sunt eius, diuen que digué Arnau Amalric, monjo cistercenc, abat de Poblet i Citeaux, nunci papal, arquebisbe de Narbona, i inquisidor de la croada albigesa.

Mateu a tothom, que Déu ja distingirà els seus, diuen que digué Arnau Amalric en prendre la ciutat de Besiers, quan algú li demanà com distingir els catòlics dels heretges, els uns dels altres, aquells d'aquests. Set mil persones, diuen uns que hi moriren, a Besiers, això és, foren mortes, doncs pocs dels set mil degueren morir per causes que no fossin el ferro dels croats. Vint mil, diuen uns altres, que foren els morts. La ciutat, en això coincideix tothom, fou saquejada i cremada, les dones violentades i tota la riquesa rapinyada. Era el costum.

Abans Besiers ja havia sigut ocupada pels visigots i destruïda pels francs, ocupada de nou pels visigots i presa pels àrabs, que la perderen davant dels francs. Avui dia hi viuen més de setanta-cinc mil persones i Robert Ménard n'és l'alcalde.

Kurage o tabemasu ka

Hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps. Alguns diuen que era una reina, d'altres que vivia salvatge al desert. Però en el que tots coincidien és en la seva bellesa, que si jo provés d'imitar Pla adjectivaria amb gros excés. Però la donzella és morta de fa temps, Perseu la decapità, i a partir d'aleshores el cap de la donzella guarneix innúmers foteses, com ara l'escut de la d'ulls clars, a qui ja pocs recorden, i també la tapa del llibre que tinc al meu davant, on s'explica que hi havia una vegada una donzella que diuen que pentinava serps.

Sore wa kichigai no desu ka

En el fet que jo sigui metge i vostè un dement, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.

Són les de més amunt paraules del protagonista d'El pavelló núm. 6, de Txékhov, dites en animada conversa amb un dels seus pacients. El protagonista, no cal dir-ho, és metge, i el pacient, és clar, un dement. Però més enllà de les particularitats de la narració de Txékhov, on el propi doctor acabarà sent tractat de dement, l'afirmació del metge no és irrellevant ni anacrònica, ans el contrari, no només la trobo d'un cabdal que esborrona, sinó que traspassada a l'actualitat podria venir a dir que en el fet que jo visqui amb la placidesa que visc, i vostè sigui un immigrant indocumentat que creua la Mediterrània com bonament pot, no hi ha ni moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.

Però, és ver que tot depen de la casualitat? que el propi esforç no serveix de res a l'hora de viure? o, al revés, és ver que tot depen del propi esforç? que la contingència de les circumstàncies que ens són externes poc poden davant la pròpia determinació? Malauradament, hom s'acostuma a prendre amb excessiu entusiasme la defensa o la negació de les paraules del bon doctor, talment les coses només poguessin ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles. I escoltant als que no callen es fa evident que sí, que les coses només poden ser blanques o negres, certes o falses, desitjables o indesitjables, possibles o impossibles, de tal guisa que hom acostuma a servir-se de la seva part de raó per atacar la part de raó contaria, doncs res de més estimulant que una bona brega.

Futari no sakka

Obro la porta i al meu davant em trobo amb l'Stefan Zweig. I abans no pugui jo badar boca el senyor Zweig prova de vendre'm una assegurança, avinentesa del tot inversemblant, doncs com és possible que tan il·lustre com prescindible literat malbarati la seva impossible vellesa amb la venda ambulant d'assegurances? A més, no era cosa establerta que el senyor Zweig va llevar-se la vida un vint-i-dos de febrer de mil nou-cents quaranta-dos al Brasil? Què hi fa, doncs, al cap i casal, un vuit de juny de dos mil divuit? Estrany, molt estrany, tot plegat, em dic, en tancar la porta davant l'enutjosa visita.

I ja de camí cap a casa, però encara encaboriat per la sorprenent visita, trigo una estona a adonar-me que qui tinc al meu davant, a l'andana dels Ferrocarrils, no és altre que en Mark Twain. Sí, també costa de creure, però l'imponent cabellera i el no menys imponent bigoti el delaten. A més, el sento parlar en anglès, avinentesa que em porta a recordar que pel matí el senyor Zweig m'ha parlat en un molt bon català, amb una excel·lent dicció de les vocals neutres, i no pas en alemany.

Però, en explicar a casa ambdues circumstàncies, la companya no triga a recordar-me la meva ineptitud en això del reconeixement facial i em demana que no l'atabali amb les meves bestieses, que si de cas les escrigui. I en això estic.

Dare ga shō o jushō shimashita

I és en un cert moment de l'acte d'entrega d'un cert guardó a un cert escriptor, que dues noies reciten els títols d'algunes obres de l'escriptor guardonat entre glop i glop de suposat mam. I dic suposat mam, doncs si verament buidessin un got desprès de cada títol, i donat l'alt nombre de títols esmentats, ambdues noies moririen a causa d'un coma etílic, avinentesa sempre enutjosa en un acte d'aquest tipus. El cas, però, és que les noies, alternativament, reciten títol i fan com si beguessin, reciten títol i fan com si beguessin, i així un cop i un altre, fins pràcticament esmentar tots els títols de les obres del cert escriptor. Tots? no pas. Doncs trobo a faltar precisament el títol del millor llibre del cert escriptor, del millor llibre segons el meu criteri, sempre ver, sempre encertat, sempre indiscutible.

L'absència, però, no em sorprèn, doncs es tracta d'una absència habitual, en tractar-se d'un dels pocs llibres de l'autor que no ha estat traduït a l'anglès (encara que sí al francès, l'espanyol i l'italià). A més, a llarg de l'acte ja esmentat s'han llegit o representat no pas pocs fragments de l'obra del cert escriptor, però cap del llibre no esmentat. És més, quan s'acostuma a parlar de l'escriptor (persona de tarannà obsessiu i formes afectades per innúmers tics motors i vocals), sempre es recorden altres obres seves, sovint les darreres, sens dubte menys reeixides, però mai el títol per mi considerat el millor, un ver prodigi.

Finalment l'acte acaba amb la demostració pràctica que el públic assistent a l'entrega del cinquantè Premi d'Honor de les Lletres Catalanes se sap la lletra de les tres estrofes del Cant dels Segadors.