Kochira wa Levi-san desu

Primo Levi és un cas excepcional dins l'horror de la segona guerra mundial, en ser la seva condició de jueu la que li permeté conservar la vida al llarg del conflicte. Levi fou detingut per milicians feixistes quan intentava unir-se als partisans de la resistència comunista del nord d'Itália, i enlloc de ser immediatament afusellat, com era la pràctica habitual dels milicians feixistes, gent de gallet fàcil i poc amiga de fer presoners, fou entregat a l'exèrcit alemany en identificar-se Levi com a jueu. Els alemanys el deportaren a Auschwitz, on la mitjana de supervivència era de tres mesos. Però Levi en resistí més gràcies a la seva formació de químic, que li valgué un petit suplement alimentari i una feina menys feixuga. A l'onzè més Levi visqué l'alliberament del camp per l'Exèrcit Roig, si em permeten la ironia. El captiveri, però, continuà, aquest cop en un camp de concentració soviètic, en ser Levi italià i estar Itàlia en guerra amb la Unió Soviètica. Amb la signatura de l'armistici entre Itàlia i els Aliats Levi fou alliberat i pogué tornar a Itàlia, on metamorfosà de químic a escriptor. Finalment, l'onze d'abril de mil nou-cents vuitanta-set, Levi es llevà la vida.

Dovlatov-san no atarashī hon

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.

Tōri o arukimasu

Al carrer, camí de no importa on, veig com l'home que camina al meu davant s'entrebanca amb una petita irregularitat del panot de la vorera i cau al terra. Una escena ben còmica, i tant jo, com la resta de vianants que l'han contemplada, arrenquem a riure a cor que vols, doncs la trajectòria que ha seguit el cos de l'home en caure ha estat d'allò més graciosa. I encara resulta més graciós quan l'home es tomba i li veiem les ulleres trencades, la cara ensangonada i les dents esberlades a causa del fort impacte. Tot ell fa un posat tan ridícul que encara riem més, tant, que són molts els transeünts que no han vist la caiguda inicial que s'aturen a veure que passa, i que riuen, també, en veure al pobre desgraciat. I tan gros és el seu èxit, que li demanem que repeteixi la caiguda, i l'home, conscient de la rellevància adquirida, s'alça amb dificultats, recula una mica, i torna a ensopegar en el mateix punt, caient, de nou, sobre el dur panot. I au, tothom a riure, doncs ara ha picat de costat i és de l'orella d'on li raja la sang.

I així anar fent, fins que un fort cop a l'occípit deixa a l'home immòbil sobre el panot, i és un dels badocs, que diu ser metge, qui s'ajup al seu costat i s'alça dient que no respira, que no té pols i que deu ser mort. Acabada, doncs, la diversió, cadascú continua amb el seu camí, uns cap aquí i altres cap allà.

Tomete kudasai (III)

Una desconeguda m'atura pel carrer i em demana si no la reconec. No, li responc sobtat, però en sentir el nom que m'adreça veig que es confon i em pren per qui no sóc. Em confoneu, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, em presento per desfer el malentès, i ara és ella la que resta sobtada, què voleu dir amb això que sou el desconegut dels Déus? em pregunta. No, desconegut no, favorit, li aclareixo. Com en el seu moment ho fou el diví Aquil·leu?, em demana. Si fa no fa, li confirmo. I quins són els vostre mèrits? em demana tafanera. Mèrits, què voleu dir? em sorprenc. Bé haureu hagut de fer alguna cosa per merèixer aquest favoritisme, com el diví Aquil·leu, que va esbudellar innúmers moridors, mira d'explicar-me. I ara, és ridícul això dels mèrits, si fos així qualsevol que s'hi esforcés prou podria assolir la categoria de favorit, i de favorit només en pot haver un, miro d'explicar-me. I per què vós? em demana. Oh, salta a la vista, no? pregunto ara jo. No precisament, que teniu algun certificat? em demana ella. Algun certificat? demano ara jo. Sí, algun document que doni fe d'aìxò que dieu, m'insisteix. Signat pels Déus? m'exclamo. És clar, continua insistint. Torneu a ser ridícula, els Déus no signen pas certificats, miro de fer-li entendre. Ni vós sou el seu favorit, afirma ella. I tant que sí, replico jo. I tant que no, perquè ho hauríeu de ser? em demana burleta. Doncs perquè jo sóc qui escriu el que aquí es pot llegir, i qui decideix qui és, i qui no és, el favorit dels Déus, miro d'aclarir-li. I heu decidit que vós sou aquest favorit, em replica burleta. Això mateix, sentencio. Doncs au, dErsu_, el favorit dels Déus, bon vent i barca nova.

Gōman

L'arrogància és un dels atributs que més em desplau quan la llueixen aquells que no són jo, un orgull cofoi i agressiu que acostuma a atribuir-se unes suposades virtuts, poc importa quines, per justificar el seu menyspreu vers els altres.

Com aquest matí, quan he hagut de fer mans i mànigues amb els transports públics de la ciutat i les meves llargues cames per portar a temps a la petita A a la seva escola, i arribar jo mateix al despatx, alhora que sentia els habituals i arrogants crits dels habituals i arrogants cridaners, aquells que, megàfon en mà, pretenen, peti qui peti, salvar el món de tot mal.

Watashi no itoko

I ja per acabar amb aquesta sèrie on m'ha plagut narrar amb excessives repeticions i sense cap signe gràfic que separés el text en diferents unitats allò que tal vegada he vist algun cop al ferrocarril metropolità, recordo com en certa ocasió, en arribar a l'andana de l'estació de Passeig de Gràcia de la línia tres direcció Trinitat Nova, vaig veure com a l'andana del davant un exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità etzibava un cop de puny a un desconegut de comportament erràtic, i com el desconegut de comportament erràtic protestava de l'agressió rebuda, i com tot seguit l'exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità prenia el preceptiu bastó que duia al cinturo per escometre amb més contundència al desconegut de comportament erràtic, que va començar a cridar en demanda d'auxili i va despertar una certa solidaritat entre la resta de desconeguts que es trobaven a l'andana, fet aquest, el de la certa solidaritat, que em va fer recordar aquell cop que un admirable familiar meu, en exercici de la seva professió, va sortir corrents darrera d'un jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, que a causa de la dita estrebada va anar a parar al terra, i com el meu admirable familiar, un cop aconseguit el jove que havia pres la bossa d'una dona de molta edat, va haver-lo de reduir fent ús de la força, i de com un cop el tenia al terra i procedia a emmanillar-lo, tot de badocs van començar a fer fortes exclamacions, titllant al meu admirable familiar de torturador, racista i feixista i, fins i tot, aprofitant l'anonimat del tumult, un dels badocs va etzibar-li una puntuda de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa de la dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar, que va haver d'acabar portant a la caserna tant al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, com al badoc que va etzibar-li una puntada de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar.

Gaikoku-jin (II)

En el mateix desplaçament on vaig presenciar la trobada entre la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, també vaig veure com un atrotinat desconegut d'aspecte forà demanava a una grossa treballadora del ferrocarril metropolità com arribar a la parada de Tetuan, i com la grossa treballadora del ferrocarril metropolità l'atabalava amb extenses i potser no encertades explicacions que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà no semblava entendre, doncs ens trobàvem tots plegats, l'atrotinat desconegut d'aspecte forà, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, la noia de bellesa eslava, no pocs desconeguts més i jo mateix, desplaçant-nos en un comboi de la línia tres direcció Trinitat Nova, a l'alçada de Drassanes, i enlloc de recomanar a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que continués fins a Passeig de Gràcia i allà fes transbordament a la línia dos direcció Pep Ventura fins arribar a la parada de Tetuan, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità pretenia que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà reculés fins a Paral·lel per fer allà el necessari transbordament, recomanació, la de la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, del tot inabastable per l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que, finalment, fou empès fora del vagó per la grossa treballadora, que fent oïdes sordes als passatgers que l'alertaven de l'erroni del seu consell, mostrava a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà per quines escales havia de davallar per fer el canvi de sentit, i a qui des d'aleshores em plau imaginar com ànima errant del ferrocarril  metropolità, en un etern desplaçar-se per tota la xarxa ferroviària, excepció feta, només faltaria, de la parada de Tetuan.

Roshia-jin

Fa pocs dies, als ferrocarrils metropolitans, vaig veure com una noia de bellesa eslava llegia un llibre escrit en caràcters ciríl·lics, i com un desconegut que traginava una grossa motxilla, que també va veure que el llibre que la noia de bellesa eslava llegia era escrit en caràcters ciríl·lics, se li adreçava parlant en rus, i com la noia de belles eslava li responia, també en rus, iniciant-se una conversa entre tots dos de la que ben poques paraules vaig poder escatir, potser spasiba i izviní, a més d'algunes de catalanes, com ara Drassanes i Passeig de Gràcia, doncs, pel que vaig imaginar, el desconegut que traginava una grossa maleta, persona que va semblar-me tot just arribada a la ciutat, demanava a la noia de bellesa eslava per la millor manera de fer un cert desplaçament, alhora que se li atansava per seure al seu costat, tot aprofitant que la persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava s'alçava per baixar del vagó, en fer aquest, el vagó, i també tot el comboi ferroviari del qual formava part el vagó on viatjava la noia de bellesa eslava, el desconegut que traginava una grossa motxilla i jo mateix, a més de no pocs desconeguts més, la corresponent aturada a l'estació on devia tenir previst baixar, la dita persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava, i com la noia de bellesa eslava li deia, al desconegut que traginava una grossa motxilla, que no calia, que ella també baixava, alhora que s'alçava i s'acomiadava, encara que el desconegut que traginava una grossa motxilla, enlloc de romandre al vagó com semblava que era el més adient per arribar allà on volia anar, baixava rere la noia de bellesa eslava, i com tots dos, la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, prosseguien la seva animada conversa a l'andana, ja lluny de la meva oïda, encara més quan les portes del vagó, després del preceptiu senyal acústic, van tancar-se i vaig començar a allunyar-me de l'andana on encara romanien la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla.

Gienkin (II)

Rebo amb no poca satisfacció la dimissió de deu dels onze membres del CoNCA, ja saben els simpàtics encarregats de repartir, un cop descomptada la seva discreta part, els fons de la Conselleria de Cultura entre amics, coneguts i saludats. I tot i la grossa satisfacció, no puc deixar de demanar-me, no sense certa sorpresa, que passa amb l'onzè membre, la vicepresidenta, na Pilar Parcerisas i Colomer, de qui recordo els articles al difunt suplement dels dijous del difunt diari Avui.

Què passa, doncs, amb na Pilar Parcerisas i Colomer?

Byōin ni imashita

dErsu_, com us trobeu? em pregunten aquest dies els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi. I jo, satisfet per la pregunta, m'allargo en respostes excessives on em complau fer servir el vocabulari que he aprés aquests darrers dies, i els hi explico, amb la seguretat de l'ignorant i la complaença que dóna escoltar-se a un mateix, les diferències entre una colecistitis i una colelitiasi, entre una colecistectomia laparoscòpica i una d'oberta, tot amanint les meves superbes paraules amb les simpàtiques anècdotes d'aquests darrers dies, quan el meu cos ha restat, indefens ell, a la docta mercè de metges, infermers i auxiliars.

I els coneguts, és clar, assenteixen amb posat seriós a les meves paraules tot deixant anar alguna frase feta, d'aquelles tan avinents en aquestes ocasions, tot ponderant les virtuts de la paciència i augurant temps millors. I jo, repeteixo, resto d'allò més satisfet, doncs, en poder fer servir aquestes paraules, que en res interessen a l'amable conegut de torn, tampoc a mi, m'estalvio haver de cercar altres paraules per complir, de manera satisfactòria, amb el no sempre enutjós ritual de socialitzar amb els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi.

Ato de

Que no s'oblidi de seguida, sinó més tard, sembla ser la principal raó de ser de la memòria, facultat de recordar, això és, de representar-se amb el pensament esdeveniments passats. Com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre el de seguida inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

La mateixa grossa importància que li atorga la ciència mèdica, que aboca tot el seu esforç a que no morim ara, sinó més tard, sempre més tard, com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre l'ara inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.