Doko ni Amàlia-chan ni ikimashita ka

És després de baixar innúmers trams d'escala que arribo a un soterrani fosc i pudent, on trobo una petita trapa que em mostra una costeruda escala de gat per la que continuar davallant. I després encara m'haig d'endinsar per un túnel que em porta molt més avall, fins a una planúria erma i boirosa, on em toca travessar un cabalós riu dalt el llagut d'un barquer sòrdid i poc enraonar. I un cop crec ser arribat allà on volia arribar, i després d'apaivagar l'hostilitat d'un ca tricèfal amb unes preses d'amargant xocolata, ensopego amb un pocapena que em prega que l'ajudi a fugir, en estimar-se més viure com a llogat de qualsevol que no pas romandre allà baix, enmig d'aquella tòrrida fredor. Jo, és clar, que poc m'importen els detrets dels altres, me'l trec de sobre amb una empenta i m'endinso boira endins, davallant per un inestable tarter de pedra menuda, fins que topo amb una silent multitud que sembla sortir-me al pas. És aleshores que començo a cridar el nom d'aquell que vinc a cercar, per si de cas hi és. Però ningú no em respon, així que engrapo a un que em mira amb altivesa i li demano on és en Franz. Ell em respon que no ho sap, però que em pot dur amb unes donzelles excepcionals, si primer li garanteixo que l'ajudaré a marxar d'aquell lleig indret. Fuig arlot!, li responc empipat, i continuo avall cridant, Franz! Franz!, encara que em temo que amb tanta boira i foscor poc hi podré reconèixer a ningú, i encara menys a Kafka, a qui només he vist en fotografia. Però en un racó, sota el tronc socarrimat del que sembla un freixe, veig a un nyicris que escriu amb avidesa, assegut al costat d'un geperut que li va recollint els fulls escrits per llençar-los al petit foc amb el que proven d'escalfar-se. M'hi atanso decidit, i prenent amb la destra la mandíbula de l'escrivent li alço la cara i li demano si el seu nom no és Franz. Però el nyicris calla, i és el geperut qui em respon que el noi no sap qui és, però que no l'atabali, que té feina, doncs no pot deixar d'escriure tot el que diu sentir. Que sent? a on?, li demano joiós, dons el silenci ens envolta. 

Així que, finalment trobat, puc adreçar-li la pregunta que fa tants anys que em capfica: va o no va, Amàlia, al castell?

Kore wa desu

I a la fi, els orgullosos genets de les praderies interiors han estat vençuts, les seves dones violentades fins a la mort, els seus fills exterminats, els seus esclaus esventrats, el seu or confiscat, les seves vil·les enrunades, els seus llibres cremats, el seu nom proscrit, el seu parlar desaprès, els seus ídols anihilats, la seva memòria oblidada.

Oficialment mai no hauran existit. Aquests darrers anys no hem fet més que pacificar les praderies interiors, allunyant als bàrbars de més enllà del desert. I als pocs soldats i oficials supervivents de la darrera campanya ens han estat tallades llengua i mans, per tal que res ni ningú no pugui esmentar el nom d'aquells que ja no van existir.

Les praderies interiors seran repoblades per súbdits lleials. La terra es parcel·larà i s'oferirà en usdefruit, es cobrarà un delme. Es traçaran carreteres i arribaran els serveis de l'estat. Els infants seran educats en l'amor al treball, el respecte a la tradició i l'obediència a l'autoritat. S'atendrà als malalts, es tindrà cura dels vells, s'enterrarà als morts. Les comunitats prosperaran, homes i dones viuran en pau, i qualsevol falta es castigarà amb severitat.

Així serà a partir d'ara, així serà per sempre més, així haurà estat desde sempre.

Omoide (II)

Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

Doko ni ikitai desu ka (III)

No em plauen les minories mobilitzades. Canilles de fanàtics que proven d'ocupar l'esfera pública amb llurs propis errors, talment no fos molt més sensat deixar que cadascú s'equivoqués a la seva pròpia manera. Arreu se les reconeix pel seu entusiasme, pel cofoisme amb que es captenen, per l'exhibició que fan dels propis prejudicis, talment creure allò que creuen fos res meritori. Els seus propòsits sempre són nobles, diuen, doncs malden per una societat més justa, més solidaria o més el que toqui. Les seves accions poc importen, i encara importen menys les conseqüències de les mateixes, doncs el que compta és la noblesa de llurs excel·lents intencions. I si hom té la dissort de no combregar amb allò que cregui la minoria mobilitzada amb que ensopega, que s'atengui a les conseqüències, doncs les minories mobilitzades són transformadores i sempre malden per adaptar l'àmbit on es troben, ni que sigui a cops de mall, a les mides del petit motlle que els limita el pensament. Cal, doncs, en ensopegar amb qualsevol minoria mobilitzada, ja sigui a la dita Ampa d'una escola, en una associació de veïns, a la junta directiva d'una coral, al carrer enmig d'una joiosa jornada de protesta, a la barra d'un bar o en una eco-cooperativa de consum sostenible, protegir-se testa i cartera, doncs, si en alguna cosa coincideixen totes les minories mobilitzades, és en colpejar primer i fer pagar sempre als altres, no fos cas.

I si de cas algun dia ensopego amb alguna minoria mobilitzada que s'esforci per assolir totes aquelles bestieses que a mi mateix em semblen lloable d'ésser assolides, doncs ja canviaré jo d'opinió.

Mishiranu hito (II)

Hi ha potser ficcions que no haurien d'acabar mai, cosa que prou bé sabia Kafka, autor que es va complaure a deixar inacabades les seves més grans novel·les, com ara El castell. Ficcions que, més enllà de donar voltes sobre les particulars dèries de l'autor de torn, no donen cap rellevància als fets explicats, que no serien més que l'eina necessària que ha de permetre a l'autor de torn esbravar-se a plaer, sense que tingui cap mena d'importància que els fets explicats siguin coherents o no, comencin o acabin, o resultin més o menys versemblants o inversemblants. Dit això, que prou obvi que és, és de lamentar que autors capaços de fer volar coloms amb prou elegància al voltant de qualsevol bestiesa que els balli pel cap, és capfiquin a encabir-ho tot plegat dins les estretors d'una gàbia qualsevol, talment, per alguna curiosa llei, tota història hagués de tenir, necessàriament, plantejament, nus i desenllaç, a més de complir amb el corpus normatiu vigent a cada moment.

Altrament, és clar, són els orfebres fabricants de gàbies, d'habitud gent esforçada que més enllà de la rigidesa de les formes perd l'oremus amb gran facilitat, i que no negaré jo pas que puguin arribar a escriure papers llegidors. Gent endreçada que és fàcilment recognoscibles per les seves formes sempre polides i per no anar mai despentinats. Però, si us plau, o una cosa o l'altra, que prou empipador resulta que un cop enlairat, sigui el propi autor qui s'entesti a fer-te aterrar tan si com no, no fos cas que jo que sé.

Utaimasu ka

És al bar d'en Rick, a Casablanca, on en un cert moment, per fer callar els enutjosos cants patriòtics d'un grup d'oficials de l'exercit alemany, la petita orquestra del local començar a interpretar La Marseillaise per indicació d'un dels protagonistes de la pel·lícula. Els parroquians del local, majoritàriament francesos, no triguen a afegir les seves veus al so de l'orquestra, curulls de sentiment patriòtic, i, per molt que els oficials alemanys perseveren en el seu cant, és l'estrèpit marsellès el que finalment s'imposa, en una escena joiosa que colpeix el sentiment de l'espectador, que té molt clar a quin bàndol ha de fer obsequi de la seva potser prescindible simpatia.

També a Frantz, pel·lícula de François Ozon, el parroquià d'un local de restauració de París s'alça per començar amb el cant de La Marseillaise, curull de sentiment patriòtic per la presència d'uns oficials de l'exèrcit francès. A poc a poc, i com no podia ser altrament en temps tot just posteriors a la guerra gran, la resta de parroquians s'afegeixen al cant, també curulls de sentiment patriòtic. Tots? no pas, una noia jove i rossa resta silent, incòmoda, potser fins i tot temorosa, doncs no per res ella és alemanya i va perdre al seu promès a la guerra. Però no només la noia rossa i silent resta incòmoda davant l'expressió de patriotisme local, també l'espectador, jo mateix en aquest cas, resta incòmode i ofès pels mateixos acords que, curiosament o no, a Casablanca provoquen la més gran de les simpaties.