Jūni-gatsu sanjūichi-nichi

Un cop Troia fou ocupada (morts tots els homes, violades totes les dones) els caps aqueus es reuniren en consell per decidir el més important, això és, com repartir-se les despulles de la ciutat, el botí. Ulisses, però, l’enginyós Ulisses, el diví Ulisses, el favorit d’Atena, l’heroic Odisseu, preferit de poetes, de tots i de tothom, proposà, enmig de l’assemblea, una tasca més urgent: calia donar mort al fill d'Hèctor, el millor dels troians. Cert que només era un infant que no aixecava un pam de terra, però potser, temps a venir, heretaria la força de son pare, i un just desig de venjança el podria enfrontar als prínceps aqueus, i això, de totes totes, calia evitar-ho. És per això que el nen fou pres dels braços de la seva mare, Andròmaca, i fou llençat, des de d’alt d’una torre, al buit, doncs ningú, Ulisses tampoc, gosà donar mort a l’infant amb les seves pròpies mans, per por als Déus, a l’horror de l’infanticidi. I el nen, dit Astiànax, en estimbar-se contra el terra, morí.

I avui, un any més, a trenta-un de desembre, tot, tot, tot continua igual, com, ai las, no pot ser altrament.

Ototoi no ban

Tinc sort, doncs l’autobús arriba buit i puc seure al seient del davant, per mirar de no marejar-me. Però, en pensar-ho, em resulta ben estrany que, a aquestes hores, l’autobús vagi tan buit. Com també em resulta curiós que trobem totes les parades buides, al llarg del trajecte, i que en mirar per la finestra vegi els carrers deserts, sense trànsit. Almenys així arribem en un no res, a la meva parada. I en devallar i ser a la vorera em sorprenc encara més, doncs no veig a ningú pel carrer, ni cap vehicle circula per la Gran Via. I veig les balconades de l’Eixample fosques, totes, com si no hi hagués ningú a l’interior dels habitatges. I el silenci és absolut, talment la ciutat fos balmada.

Almenys algú devia conduir l’autobús, penso, perplex, tot i que per molt que m’hi esforço no puc recordar a cap conductor. Però en reflexionar més, enmig de la solitud més pregona, tot se’m fa transparent, i és que encara sóc al meu món, a on només hi ha lloc per a mi. Per a mi, i per a ningú més.

Tango, tango, tango

En despertar i enfrontar-nos al món restem del tot perduts davant la seva vastitud, desorientats per la seva complexitat, la seva incommensurabilitat. I neguitosos comencem a crear paraules, a ordenar i classificar, i acabem parlant de minerals, vegetals i animals; invertebrats i vertebrats; peixos i amfibis, rèptils i aus, també mamífers; prototeris i marsupials i placentaris; i embogim amb els insectívors i els carnívors, els cetacis i els dermòpters, els primats i els sirènids, i així fins a divuit llatinades, que aviat és dit; i després més, i encara més, i sempre més.

I en acabar ens ho creiem, sí, ens ho creiem, i ens pensem que el món és tal com el veiem, tal com el classifiquem. Aleshores, perquè no sigui dit, a nosaltres mateixos ens anomenem homo sapiens sapiens, per duplicat, doncs pel que sembla, és el nom, qui fa la cosa.

Kochira wa Xostakovitx-sama desu

Assegut a la sala escolto el superb regal que he rebut avui, una bellíssima capsa que conté deu petits cossos cilíndrics, d’una alçada insignificant en comparació amb el seu diàmetre, on hi ha enregistrades les quinze simfonies que compongué Dmitri Xostakòvitx. Ordenat com sóc he començat pel primer disc, que conté les simfonies 1ª i 15ª, que encara no he escoltat mai. La 1ª passa com si res, doncs ara puja, ara baixa, ara fa això, ara allò... un brillant catàleg de recursos que m’atabala i no em diu res. Però tot canvia en començar la 15ª. Primer em sorprenc en reconèixer algunes frases que em recorden molt a Wagner, a la Marxa fúnebre de Sigfrid, i tot seguit l’emoció segueix a la sorpresa, doncs resto del tot captivat per la delicadesa de la música. Una delicadesa que sóc del tot incapaç d’expressar, doncs ni sé prou música com per descriure el que escolto, ni sóc prou hàbil amb el llenguatge com per poder transmetre el que sento. Només puc fer un prec, escolteu-la.

Kurisumasu omedetō

Ennuvolat amb els meus pensaments un cop em retorna al món, a l’hora que una veu desconeguda em demana disculpes. Jo, però, no responc res, incapaç com sóc de veure a qui ha topat amb mi, doncs em trobo envoltat d’infinits desconeguts que van i venen al meu voltant, atrafegats enmig de les llums, del soroll. I és tant el brogit que resto terroritzat i intento fugir de la multitud. Però per molt que m’hi esforço continuo envoltat de gent i més gent. Només amb grans treballs aconsegueixo tombar per un carrer menys concorregut, on puc accelerar el pas, fins que arribo a les canòniques voreres de l’Eixample, on començo a córrer, esquivant vianants. I en ser a casa tanco la porta amb clau, i sense pensar en el que faig començo a apilar capses, per bloquejar l’entrada. Tot seguit m’apresso a tancar finestres i porticons, i jo mateix em tanco al dormitori, barrant la porta amb el llit. Però atemorit encara per les veus que sento esmorteïdes a través dels envans, buido l’armari de la roba i em fico a dins. I per fugir del tot poso el cap dins una bossa, que m’ajusto al coll, i a mesura que em falta l’oxigen començo a perdre de vista l’enutjós món exterior, alliberant-me dins la foscor.

Kore o yomitai desu ka

Llestos, ho vols llegir? pregunto a la meva companya en donar el text per bo; tot i que només és un primer esborrany, afegeixo cercant la seva indulgència. Tot seguit ella s’asseu i comença a llegir el que acabo d’escriure, i en acabar em mira i diu, ah, has tornat a escriure el de sempre. I jo resto sorprès per les seves paraules, potser irritat, i replico que no, i ara, que no escric pas sempre el mateix, i menys avui. Però tot seguit em contradic a mi mateix i m’embarbusso argumentant que tothom escriu sempre el mateix, que tot escriptor (escriptor?) escriu sempre la mateixa novel·la, el mateix vers, com no pot ser altrament. I afegeixo, encara, que els grecs ja ho varen escriure tot, i abans els egipcis o els sumeris, que potser foren els primers a escriure, i que des d’aleshores no fem més que repetir-nos, una vegada i una altra, i que així ha de ser.

Però en restar sol de nou i rellegir el text em resulta evident que un cop més és el de sempre, escrit com sempre, i que, com sempre, la meva estimada companya té tota la raó.

Nani mo (II)

De cop sobte un desig em pren amb força i, indefens, resto del tot a la seva mercè. Deixo de banda tot altre pensament, tota altra ocupació, i m’apresso a fer el que faci falta per tal d’assolir allò que em domina. I no dubto a trepitjar a qui es posi al meu davant, ni a empènyer a qui m’obstaculitzi, ni a fer tot el que s’hagi de fer, el que sigui, i encara més. I enfebrat m’enutjo per la més petita de les dificultats, la més lleu de les dilacions; i tot em treu de polleguera. Fora de mi bramo i pico de peus, clamo als Déus i exigeixo l’acompliment de la meva voluntat, si és que encara és meva, si és que mai ha estat meva.

I tot ho faig no pas per la vana i menyspreable il·lusió de satisfer la passió que em domina, ni aquesta ni cap, sinó per veure’m, d’una vegada per totes, lliure de tot desig, de tot anhel.

I tot seguit ric, a cor que vols.

Tomete kudasai (III)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans, ni per què no tingui res a fer. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és per què res del que pugui arribar a fer, a dir, a escriure(?), millorarà el pitjor dels meus somnis, la més pobre de les meves fantasies.

Sakana o tabemasho ka

Traiem un bell filet de salmó fresc de la nevera i el deixem reposar cosa d’una hora. I un cop temperat el posem sobre la planxa, que ha d’estar roent, del costat de la pell. I no el girem pas, ni el salem, ni res. Només esperem un minut, potser dos (no més), a què la pell resti torrada, cuita la carn de sota, però crua del tot la de dalt. Així cuinat el presentem en un plat, li posem unes poques escates de sal per sobre, i el servim. I trobarem que potser si, que paga la pena de viure, quan totes tres textures se’ns fonguin a la boca en cada mossegada: el greix de la carn crua, el cruixent de la pell, la tebior del salmó cuit.

Però això ho haurem de fer en la intimitat de la llar, en la clandestinitat del nostre menjador, en la privadesa més estricta; doncs les autoritats, amatents al nostre benestar, han decretat, mal que ens requi, que per por dels paràsits no es pugui consumir peix que no hagi estat congelat o cuinat, bullit, fregit, cremat, socarrimat, carbonitzat, incinerat, desgraciat, rebregat, maltractat, humiliat, a no menys de seixanta graus Celsius, pel cap baix.

Gràcies, un cop més, per protegir-nos de tot mal, no fos cas que en viure, moríssim.

Kyo eiga o mismashita

En sortir de la sala de projeccions restem perplexos (o no), doncs tot i que no podem més que reconèixer la qualitat del producte que acabem de veure, la dolorosa sensació que tenim és la d’haver malbaratat sis euros i mig per cap, i dues hores i mitja d’una tarda de dissabte. Belles han estat les imatges, verament, i correctes, correctíssimes les interpretacions, brillant l’ambientació, també les localitzacions, eficient la narració, invisible el muntatge... però tot plegat, i què?

Magaranai kudasai

Sara, esposa de Lot, dubtà de la paraula de Déu i es girà per contemplar com una pluja de sofre i foc destruïa la ciutat de Sodoma. I en girar-se, Sara fou convertida en estàtua de sal per sempre més. I és que el dubte (en tant que estat d’esperit de qui no creu amb certitud) no plau als Déus, doncs el dubte és allò que ens fa ser el que som, això és, individus (potser menyspreables, potser miserables, però tant és) amb noms i cognoms; i ens allunya d’allò que no som: un ramat de fills benaurats dels Déus, de l’Estat, o de la mare que ens va parir. Com hagués pogut dir aquell, dubitum, ergo sum.

Do-yobi no asa (II)

Dissabte al matí aprofito per anar a Laie, on després de molt remenar compro tres llibres: Una avançada del progrés, de Joseph Conrad; Pensadores rusos, d’Isaiah Berlin, tot un clàssic del liberalisme; i ¿Quién dijo totalitarismo? d’Slavoj Zizek, potser l’estúpid més intel·ligent, o l’intel·ligent més estúpid, dels nostres dies, sempre que entenguem per estúpid tant qui denota molt poc enteniment, com qui irrita per la seva presumpció. I en arribar a casa deso els llibres acabats de comprar a qualsevol lloc, sense ni tan sols fullejar-los, oblidats, i m’assec en una de les butaques de la sala per a continuar amb la relectura de La muntanya màgica, doncs si llegir a Mann és un plaer, rellegir-lo encara ho és més.

Ganbatte kudasai (II)

Una intensa coïssor em desperta de bon matí, i encara mig adormit m’horroritzo en veure com la pell se’m desprèn del cos. L’horror, però, és breu, doncs de seguida m’adono que de sota la pell caiguda apareix una de nova, fina com la d’un nounat. I tot seguit noto com el nas, el meu generós nas ganxut, se’m desprèn de la cara per deixar lloc a un de nou. Encuriosit corro cap al lavabo, a la recerca d’un mirall; i satisfet, entusiasmat, contemplo a plaer els meus nous cabells, els nous ulls, les noves dents. I resto meravellat pel meu nou cos, que es mostra bell, musculat, perfecte. I pres encara per l’entusiasme surto al carrer i desperto l’admiració de molts, l’enveja de no pocs. I tot d’una em poso a córrer i noto com els membres, flexibles, em fan volar com el vent; i salto, i l’empenta dels meus genolls m’apropa als núvols, que m’humitegen els llavis. I en fer un crit de pura joia la meva veu es revela com la del millor dels cantants: modulada, ferma, plena de matisos. I començo a parlar a raig, i les meves paraules, d’una beatitud sense parió, a tothom deixen bocabadat, corprès. Fins que d’entre la multitud que m’envolta reconec la figura d’un home esprimatxat, de cabells curts, nas ganxut, el·líptiques ulleres, pell pigada, espatlles caigudes, dents impossibles, que m’adreça una silent mirada plena de retrets, i que abans de desaparèixer em crida, amb una veu familiar, lletja, corre tant com vulguis, que no podràs fugir; quan despertis ja t’hauré aconseguit. Però tant és, doncs despert també puc somniar.

Ganbatte kudasai

Formós de planta, abillat amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa; i amb el sòlid bronze del gruixut escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi de lluent argent al talabard; em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb foc als ulls, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria. I amb la porta del rebedor oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l’èpica dels dactílics hexàmetres que m’espera, una veu coneguda, estimada també, des de la sala, amb tota justícia, em reclama, dErsu_, que avui també ho hauré de planxar tot jo?

I capcot tanco la porta, deso les divines armes a l’armariet del rebedor, em trec gamberes i cuirassa, i vaig cap a l’habitació de la planxa, doncs la glòria bé pot esperar, un cop més, a diumenge vinent.

Tomete kudasai (II)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans; ni per què no tingui res a fer, doncs la feina, urgentíssima com sempre, em crida, i les lectures, molt més urgents, se m’acumulen. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és perquè no puc, no sé, no vull, no em plau fer altrament.

Nani o machimasu ka

Desvagat contemplo amb plaer com la vida em fuig: com els dies em passen pel davant, un rere l’altre, mansois, monòtons, buits. I ordenat com sóc espero que arribi l’hora de dinar, per a dinar; l’hora de sopar, per a sopar; l’hora d’anar a dormir, per a dormir. I espero l’arribada del cap de setmana per a beure vi i anar al cinema, per a fer sopes amb el cap d’un rap i cuinar un tall de bacallà, o per a estirar les cames entre avetoses i fagedes. I amb un cert enuig espero, també, un cop l’any, potser dos, el moment d’agafar un avió que em porti lluny, a llocs on la gent parla llengües que no entenc, i a on no hi ha res més a fer que esperar un altre avió, per a tornar, i continuar esperant.

Fins que arribarà un dia en que deixaré d’esperar, no pas per què res ni ningú hagi arribat, sinó perquè jo ja no hi seré.

Jiyū, jiyū, jiyū

Soc a la Central, llibreria internacional especialitzada en humanitats, fent temps. Al meu costat un noi agafa, complagut, un llibre, Tokyo blues de Haruki Murakami. Però en adonar-se que es tracta d’una traducció al català el deixa de nou a la pila, tot dient-li a la noia que l’acompanya, no, en catalán no. Tant és, doncs de la pila del costat agafa un altre exemplar de la novel·la de Murakami, traduïda, ara si, a l’espanyol, i mig euro més barata.

Per la meva banda jo tinc a les mans Il grande ritratto, del meu admirat Buzzati, traduït a l’espanyol per Carlos Manzano, del que ja porto llegides un parell d’enllaminidores pàgines. Però l’exemple del futur lector de Murakami m’anima, i penso, millor en català, mentre deixo el llibre de Buzzati al seu lloc i cerco, endebades, per tot arreu, la inexistent pila d’una hipotètica traducció catalana que potser mai existirà, mentre xiulo, discretament, l’apòcrifa tonada de l’Himno de Riego, aquella que diu tot allò de libertad, libertad, libertad.

Hashimasu

Corro. Però, pel que jo sé, no sóc a cap cursa, ni ningú m’encalça, ni tinc pressa. Només corro, entre arbres, respirant regularment, inspirant aire pel nas, expirant-lo per la boca, sense recordar d’on vinc, sense saber cap a on vaig. Corro, i la suor em regalima pel front, per l’esquena, pel pit, i l’aire em copeja la cara; però no penso pas en el cansament, ni en aturar-me, ni en res. Només miro al meu davant, concentrat, capcot, buscant el millor lloc on posar ara un peu, ara l’altre, doncs el terreny és abrupte i cal anar amb cura de no ensopegar. Potser sóc en un bosc, doncs moltes arrels entorpeixen el camí, també més d’una pedra. A vegades una sorra fina, no més que un polsim, em fa relliscar i estic a punt de caure; però la inèrcia del moviment, més que la meva perícia, em fa seguir dempeus, corrents, potser a tomballons, però tant és.

Així doncs, corro... i com m’agrada córrer.

Kyo kore o mimasendeshita

Avui, al carrer, he vist com un vianant creuava amb el semàfor en vermell, sense mirar ni a dreta ni a esquerra. I he vist, també, com un ciclista frenava bruscament per evitar de topar-hi. Tot seguit he sentit com el ciclista, amb paraules gruixudes, increpava al vianant; i com el vianant, amb veu de tro, s’hi tornava, a plaer. I quan tots dos s’han cansat de cridar he pogut veure com s’empenyien, en silenci, fins que el ciclista ha dit prou, i ha deixat anar el puny dret. El vianant, però, ha esquivat l’escomesa i s’hi ha tornat amb un precís cop de genoll, a l’engonal, que ha fet caure al ciclista, en rodó, sobre l’asfalt. Aleshores, amb calma, aprofitant-se de la indefensió del seu rival, el vianant s’ha abaixat la cremallera dels pantalons, s’ha tret el penis, i ha començat a pixar sobre el ciclista, tot buscant-li la cara amb un raig d’orina que semblava no tenir fi.

I una dona de formes generoses, de pell bruna i cabells negres, que (si hem de fer cas de les aparences) acompanyava a la seva filla a escola, li ha dit, a la nena, a tothom, has visto, niña, que pedazo polla?

Tomete kudasai

Deu (o vint) anys diuen que trigà Ulisses en retornar al seu casalot, al costat de la seva estimada i fidel esposa, un cop Troia fos destruïda. Deu (o vint) anys de dificultats i neguits, de marrades i follies, d’insensateses i perills. Deu (o vint), però? Un any, o més, el passà Ulisses al llit de Circe, la fetillera, a qui prenyà; i encara set anys, o més, entre els braços de la dolcíssima Calipso, a qui donà quatre fills.

Perquè el desànim i la dificultat, el perill i el fracàs, no el trobarem pas en ciclops ni sirenes, ni en esculls ni tempestes. Allò que ens atura es troba, indubtablement, en la felicitat; en el menyspreable benestar que ens és tan car, tan desitjable, tan, ai las, indispensable.

Aturem-nos, doncs, i gaudim, que a nosaltres (lloats siguin els Déus) res ni ningú ens espera enlloc.

Watashi desu

Tot i algunes excepcions, poques, no acostumo a tenir simpatia pels altres (ja em siguin propers o desconeguts, semblants o oposats), doncs no són jo. Com tampoc tinc simpatia, cap i sense excepcions, per tots aquells que pretenen, només perquè tingueren la meva aparença, la meva veu, les meves maneres, haver estat jo. Cap simpatia, doncs, ni pels que compartiren les meves idees, ni pels que gosaren pensar com ja no penso; ni pels que digueren les mateixes nicieses que encara dic, ni pels qui en digueren de diferents; ni per qui acaba d’escriure això, ni pels qui m’avergonyeixen amb els papers que embrutaren; perquè ells tampoc són jo... ni mai ho varen ser.

Konban

No sóc amic de revolucions. No pas per què cregui en les bondats de l’ordre establert, sinó per la mandra d’haver-me d'acostumar a un nou ordre, a una nova injustícia. Si per mi fos encara viuríem sota el dictat d’un faraó, de qui tots seríem esclaus; o millor encara, sota els capricis d’un sàtrapa, que sembla més prosaic. Almenys així ens estalviaríem l’enutjós espectacle que aquesta mitjanit (re)comença (i que, ai las, paguem entre tots), i podríem dedicar-nos a allò realment agradós, això és, veure avançar les busques d’un rellotge.

Nani o shitai desu ka

Plou, però decideixo arriscar-me i surto de casa sense paraigües. I faig bé, doncs tan bon punt sóc al carrer la pluja escampa del tot. Que no torni a ploure, però, i menys avui, amb la mandra que em fa anar a treballar, penso. I tot seguit em sona el mòbil, dErsu_, diu una veu familiar, no cal que vinguis al despatx, que estem sense llum. Encantat amb la bona nova penso que podria aprofitar per esmorzar; uns croissants amb nata potser. I just al meu davant veig una granja. I el plat de nata resulta excel·lent, els croissants també. Ara de bon grat llegiria el diari. I vés, el tinc a la taula del costat, obert per les pàgines de literatura, on un article m’enllamineix amb les darreres novetats. Així que marxo esperitat cap a Laie tot recordant-me de T, gran aficionat a la lectura, a qui em plauria molt retrobar després de tants anys. I a Laie me’l trobo, i ens posem a parlar de Fontane i de Thomas Mann, que ve a ser el mateix, i el temps ens fuig. Fins que trobo que em vindria molt de gust un bon tall de bacallà, amb un saltat de ceps i camagrocs, doncs ja deu ser hora de dinar. I T em diu que anem, que em convida a dinar, que coneix un restaurant on fan un bacallà magnífic, i amb bolets, afegeix.

I certament el bacallà resulta sensacional, com també ho són les olives de l’aperitiu, unes alorenyes, les meves preferides. I quan penso que un glop de grappa fora ben plaent, per tirar avall, el cambrer se’ns apropa i ens ofereix, com no, un tast de grappa, per tirar avall, diu. I amb la clarividència que dóna l’alcohol per fi ho veig tot clar, i decideixo que vull escoltar de fons la mort d’Isolda, i que F i P s’uneixin a la sobretaula. I com no pot ser altrament comença a sonar l’escena final del Tristan, i F i P apareixen com per art de màgia al nostre davant. I em deixo anar i desitjo no haver de menester ulleres, i parlar un perfecte alemany, rejovenir quinze anys, esdevenir bell, enginyós, plaent a tothom, immortal també, i ric, molt ric, immensament ric... fins que, sobtat per l’egoisme dels meus desitjos em planto, em trec les innecessàries ulleres, esguardo als meus apreciats companys, i alçant la copa proposo un brindis, durch eine schnelle und glückliche Löschung der menschlichen Rasse.

Kino sakka ni ikimashita

Sobre la gespa els futbolistes corren darrera la pilota, i al meu voltant els espectadors fan totes aquelles coses que es fan als camps de futbol, com ara cridar i bellugar-se en excés. Jo, però, resto assegut, mut. A la mà esquerra tinc una paperina que he fet amb un full publicitari que m’han donat a l’entrada del camp (per si de cas volia donar suport a les seleccions esportives catalanes) i a la mà dreta un grapat de pipes de gira-sol que menjo a poc a poc, xuclant la sal que duen enganxada, i deixant les clofolles a la paperina. Quan m’acabo les pipes tanco la paperina i l’embolico amb un segon full publicitari, el que li han donat a la meva companya, i em guardo el paquet en una de les butxaques dels pantalons. I tot seguit faig el que sempre faig, l’únic que ser fer, l’únic que puc fer: esperar a què tot plegat s’acabi.

Kochira wa Socrates-san desu

I Sócrates fou acusat de corrompre a la joventut i de no creure en els Déus. I fou jutjat, fou trobat culpable i fou condemnat. I Sócrates begué el suc d’una planta herbàcia de la família de les umbel·líferes, de fulles verdes, toves i fètides, altament metzinosa, dita cicuta. I morí.

Això i res més sabem del Sócrates històric. Del Sòcrates literari, però, sabem que fou el més savi, el més noble, el millor dels seus contemporanis. Ho va escriure Plató i ho profetitzaren els Déus. I potser sí que Sócrates fou verament el més savi, el més noble, el millor dels atenencs. I potser, segur, que per això morí, i tornaria a morir ara i sempre, doncs... fora possible conviure amb Sócrates?

Watashi wa achira desu ka (II)

Però tu no ets pas millor que ells!!! explota aïrat el meu interlocutor, tu tampoc ets tan culte, ni tan intel·ligent com et penses. I potser, a ells, tu també els fas fàstic i et troben ridícul, malgirbat, o contrafet. T’has mirat mai a un mirall amb els mateixos ulls que mires al teu voltant? potser no et plauria gaire el que veuries. No, una mica d’humilitat ja t’aniria bé. No et pensis pas que ets l’únic que ha llegit a Walser, ni que Ligeti va fer tot allò pensant només en la teva refinada oïda. Ves, tu i les teves sopes de tòfona.

I davant la certesa de les paraules del meu interlocutor, però sobretot davant de la seva futilitat, no puc més que riure i respondre, ennuegant-me enmig de les rialles, però ells no són jo.

Chotto matte kudasai (III)

Sobtadament un pensament m’enlluerna amb tota la seva força. Enfebrat, corro cap a l’ordinador, i pres d’una entendridora excitació començo a escriure a doll, sense cap coherència, amb frases mal construïdes, inconnexes, talment allò que tinc per dir tingués alguna importància i no es pogués perdre ni un instant amb pulcrituds, no fos cas que el pensament, un cop més, em fugís. Fet el primer redactat llegeixo el que he escrit, i tot seguit ho torno a escriure una, dues i tres vegades. Després ho llegeixo en veu alta, mortificant-me amb les comes, canviant ara el temps d’un verb, ara qualsevulla niciesa. Finalment, encara segur del meu pensament, ple d’entusiasme, dono el text per bo.

I l’endemà, en rellegir-lo, no puc evitar de pensar que en Tonio Kröger m’adreça les paraules que Thomas Mann escrigué el 1902 amb una premonició prodigiosa, doncs de segur que pensava en mi, el més trist dels diletants: si us importa massa el que teniu per dir, si el vostre cor batega amb massa sentiment, podeu estar segur d’un complet fracàs. Esdeveniu patètic, esdeveniu sentimental, sota les vostres mans es forma alguna cosa de maldestre, barroer i pretesament seriós, incontrolat, mancat d’ironia i de sabor, avorrit, banal, i a la fi no és més que indiferència entre la gent i decepció i desolació dins un mateix...

Watashi wa achira desu ka

Amb nens i adolescents que anaven a escola, i amb adults que s’apressaven per les voreres, i amb desvagats que semblava que ja ho tenien tot fet. També amb universitaris i jubilats, i amb un captaire. I amb gent que esperava l’autobús, o feia la compra, o passejava el gos. Amb turistes i policies, botiguers i paletes, xinesos i esportistes.

Amb tots m’he creuat avui. I els he vist, i els he mirat. I encara que no pugui ser, semblava que tenien pensaments propis, i sentiments, desitjos i anhels. Uns es veien alegres, d’altres ombrívols o enfadats, potser amoïnats. Molts semblaven cansats o adormits, d’altres distrets. La majoria, però, resultaven opacs.

I per un moment, lúcid potser, he arribat a pensar que eren com jo. Per un moment, però, només.

Akai desu

Amb el semàfor en vermell tanco els ulls i, a pas ferm (que no apressat) començo a creuar la calçada. Em concentro en allò que faig, caminar, avançar a passes curtes, sense aixecar del tot un peu fins que l’altre no toca a terra. Resto així aïllat dels renecs que de ben segur em deuen adreçar els conductors, de les botzines, les frenades. Resto així, també, aïllat dels meus pensaments, sense especular en el que s’esdevindrà d’un moment a l’altre, sense pensar si la fi m’arribarà de forma instantània, amb un cop fort i sec, o si bé agonitzaré sobre l’asfalt. O potser, Déu no ho vulgui, si restaré per sempre més ajagut en un llit, convertit en un vegetal, un plançó de marialluïsa, potser.

Només, però, tinc el pensament de caminar, d’avançar ara un peu, ara l’altre, fins que es produeix la inevitable topada, i en obrir els ulls m’adono, ridícul, que, enlloc de creuar el carrer, he estat fent ziga-zagues per la vorera enmig de les mirades burletes dels vianants, talment fos un embriac, fins a topar de cap amb un fanal, on un paperet enganxat anuncia la venda d’un fabulós pis al Born, a reformar, ideal per a parelles, per la mòdica quantitat de 334.000 euros.

Kesa (II)

No hi ha dret!!!, exploto en llegir la carta. I fet una fúria surto de casa disposat a acabar amb aquest simulacre de civilització. Mataré a tothom, un per un, amb les meves pròpies mans!!!, crido, mentre davallo per les escales.

Ja al carrer em dirigeixo vers la primera persona que veig, disposat a escanyar-la. Però ella també sembla disposada a escanyar-me a mi, talment fos el meu propi reflex. Perplexos, tots dos ens aturem i restem muts, mirant-nos fit a fit. Finalment ens expliquem (l’un a l’altre) les nostres raons, i decidim unir esforços en el noble i comú objectiu d’exterminar a la humanitat.

Per això, com que som dos, no ens costa gaire aturar l’atac d’un noi grenyut que, al crit de mori tothom!!!, se’ns llença a sobre. I tampoc ens costa gens convèncer-lo per què s’uneixi a la nostra causa. I al poc se’ns afegeix, també, una dóna de cabells curtíssims que de primer ens intentava apedregar. I un xiquet armat amb un pal. I un grup de quatre noies que treuen foc pels queixals, i encara un avi amb el seu bastó; i una mare, i un mestre; i un vigilant de la zona blava, i una funcionària d’hisenda també, i ...

I per fi, quan ja som més de mil, trobem a algú que somriu, feliç, talment el món fos un lloc agradable on viure. I inclements ens abraonem al seu damunt, l’un a puntades de peu, l’altre a cops de martell. I jo, després d’esperar pacientment el meu torn, l’intento escanyar, però em veig apartat per un lampista que, alicates en mà, intenta arrencar-li el nas.

Així que decideixo tornar cap a casa, doncs ja deu ser l’hora de dinar.

Otoko no hito desu

Polinices, al front de la gent d’Argos, retroba finalment a Eteocles, que li barra el pas, davant d’una de les set portes de la ciutat. Embriagat per la sang vessada, foll d’entusiasme, sadollat per l’odi que només es pot sentir per un germà, Polinices es llença, rialler, sobre Eteocles. I és tanta la força, tanta la rancúnia, que res pot fer Eteocles per evitar que el bronze li faci a miques l’escut i penetri, roent, dins el seu cos. Però gran és també l’odi d’Eteocles, que en un darrer esforç, tot i la mortal ferida, occeix a Polinices, que només amatent a la mort de l’altre ha descuidat la pròpia defensa. Tant és, el triomf és la mort, no pas la vida; i així tots dos troben la victòria, doncs per això lluitaven, per la mort del germà.

La mort dels dos pretendents, però, no atura ni a tebans ni a argius, i tots dos bàndols encara continuaran, al llarg de tot el dia, el carnatge. I quan tots ja siguin morts seran els seus fills, catorze anys després, els que prosseguiran amb la immortal lluita, interrompuda només per la enutjosa mort dels seus protagonistes, sense importar-los, sense saber, sense recordar, perquè lluiten.

Chotto matte kudasai (II)

De sobte, en un instant de lucidesa, decideixo que només escriuré quan no tingui res a dir. Encara més, quan no tingui res a dir, i hagi trobat la manera exacta, precisa, de no dir-ho, de no dir res. Tot seguit, aprofitant el moment, pres d’un impuls foll, escriuré el no res una vegada i una altra, fins a set vegades set, quaranta-nou. Finalment, esgotat, deixaré que el text es marceixi al disc dur de l’ordinador, i l’oblidaré del tot, per sempre més.

La lucidesa, però, ha estat breu, molt breu.

Cadi-san ni noborimasu

Hi podem pujar per la vessant nord, per canals esculpides a la roca o travessant boscos i pedregars. O per la solana, per prats socarrats o per impenetrables esteses de boix. O carenant, des del Moixeró. Tant és, doncs, arribem per on arribem, un cop som a la carena del Cadí ja no podem anar més enllà, doncs no hi ha cap més enllà a on anar. Tot allò que veiem als nostres peus, al nostre voltant, és d’allà on venim, no pas un més enllà a on anar.

I sense més enllà només ens queda tornar, capcots, ens agradi o no, un cop més, a la terra baixa d’on venim, d’on som. Si no és... si no és que un dia, lúcids, ensopeguem, i en el rodolar de la devallada trobem, finalment, el nostre lloc.

Go desu

Diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, en una definició força asèptica, que l’amor és una inclinació o afecció viva envers una persona o una cosa. La Real Academia Española, en canvi, opta per una definició molt més agosarada, doncs per ells l’amor és un sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser. L’Enciclopèdia Britànica, més prudent, defineix l’amor com una strong affection for another arising out of kinship or personal ties. I per tancar el cercle, la Thesaurus ens torna a l’asèpsia del nostre Institut: the feeling which animates a person who is genuinely fond of someone or something.

Per mi, però, l’amor només és una paraula de quatre lletres que serveix per a referir-se, en un registre col·loquial, als efectes de les variacions dels nivells de serotonina, dopamina i oxitocina en l’estat d’ànim dels éssers vius. Sempre i quan, és clar, considerem que la serotonina, la dopamina i l’oxitocina són el que són: paraules, com l’amor, com tot.

Senshu eiga o mimashita

L’onze de novembre de 1994 vaig llegir Detall d’una acció rutinària, de l’ignorat Manuel de Pedrolo, una novel·la de poc més de cent pàgines de la que no recordo res. Aquesta fou la vint-i-sisena obra de Pedrolo que llegia, i una de les darreres, doncs des d’aleshores només n’he llegit quatre més, la darrera aquest abril.

A la darrera pel·lícula d’Steven Soderbergh hi ha cinc personatges principals: una persona assassinada, el seu assassí, l’inspector de policia que investiga el crim, i dos sospitosos més. Si adoptem el punt de vista de l’inspector de policia, sens dubte que Detall d’una acció rutinària hagués estat un bon títol per a la pel·lícula. Si canviem de punt de vista, però, també podem trobar en la ingent obra de Pedrolo uns títols ben adients: Introducció a l’ombra (que vaig llegir al novembre de 1993) per a la visió de la víctima, Acte de violència (a l’octubre de 1992) per a la de l’assassí, o Totes les bèsties de càrrega (a l’agost de 1992) per a la dels altres dos sospitosos.

Soderbergh, però, potser desconeixedor de l’obra de Pedrolo, ens ofereix el seu propi punt de vista sota el sintètic títol de Booble, això és, bombolla, la millor estrena, amb permís de l’incombustible Herzog, de l’any.

Maiasa

Cada matí, en llevar-me, la memòria em porta el record dels dies passats: les paraules dites, els actes realitzats, els desitjos malbaratats... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat la memòria d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai hagi fet, hagi dit, hagi pensat, res del que recordo.

Cada matí, en llevar-me, la voluntat se m’emporta cap a fites agosarades: somnio amb paraules exactes, actes mesurats, desitjos exemplars... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat els anhels d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai arribi a fer, a dir, a pensar, res del que somnio.

Cada matí, en llevar-me, em sento aliè al meu passat, estrany al meu futur; i només desitjo, vanament, tornar a la plàcida certesa dels llençols.

Hama ni ikimasen ka

Vaig a una reunió de veïns, al soterrani de l’edifici on visc. L’administrador de la finca ha aprofitat per organitzar una mena de fira de santa Llúcia, i pel carrer que passa pel soterrani arriben els vehicles que porten als firaires. Jo marxo escales amunt amb els veïns del segon primera. Som al meu dormitori, amb el llit sense fer i tot el terra ple de llibres. La veïna em recomana que llegeixi a Balmes, el del carrer, i jo no li responc res, doncs em trobo a l’Emili, a qui fa anys que no veig. Tots dos ens alegrem molt de la trobada; tant que ens abracem. Però no ens arribem a dir res, doncs ja no recordem de què ens coneixem, ni de què podem parlar. A més, l’Emili ja no hi és, i jo estic admirant a unes noies admirables, que sembla que em coneixen. Ei, dErsu_, vine amb nosaltres, em criden, que ens divertirem!. Però m’excuso, doncs és l’hora que comenci la reunió. Així que començo a baixar les escales a corre-cuita. Però en arribar al final sóc a la platja. Darrera meu hi ha el pas soterrat que creua la carretera de la costa, i jo porto un sarró amb la tovallola, el protector solar, les ulleres de nedar, i un llibre. Les noies encara hi són, ben nues, però ja no em criden, si és que mai m’han cridat. I és la meva companya qui em pregunta si em passa res, doncs, des de què hem sortit de casa, és com si no hi fossis.

Uchi ni imasu

Tot és nervi a la Gran Ciutat. Tothom va amb presses i nosaltres, badocs, fem nosa. Ens movem amb turpitud i ens confonem sovint. A les cues som maldestres i ens acostumen a renyar. Dubtem a l’hora de demanar res, i quan ho fem, no ens entenen. De nou al carrer anem en sentit contrari, o agafem el metro equivocat. Algú, però, ens informa amb condescendència, i agraïts tornem sobre les nostres passes, enyorant la nostra petita ciutat, on tot ens resulta transparent.

Transparent i inert, doncs de retorn a casa trobem morts els carrers, tristes les botigues. Només veiem funcionaris o empleats de banca que, desvagats, es marceixen en l’eixample que aixecaren llurs avis. Sense nervi, sense sang, ens deixem bressolar per una inèrcia amanyagadora que tot ho amortalla; i potser, ni que sigui en somnis, enyorem, per uns instants, el miratge d’una Gran Ciutat que ja no recordem.

Ashita America ni ikimasu

Doncs això, demà de bon matí (espero) avió cap a Barajas (Madrid), i a la tarda avió cap al J.F.K. (New York). Així que, fins a finals d’agost, el blog queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Nausica-chan desu

Soc a casa, assegut davant de l’ordinador, escrivint. De sobte un estossec em distreu i em trobo, asseguda al meu davant, a la més bella de les donzelles. Resto atònit, en silenci. Qui és? Com ha entrat a casa? Què vol? Com és possible tanta bellesa? Somnio? Ens coneixem? Fins que ella, davant la incredulitat del meu silenci, parla, amb la més dolça de les veus mai somniades:

Soc la filla d’Alcínous, rei del país dels Feacis, i he vingut a parlar amb vós per expressar-vos el meu disgust, el meu enuig. Fa més d’un any que escriviu en aquest vostre blog, més d’un any que parleu de rodamóns i de captaires, de milhomes i de pocapenes, de sonats i d’inadaptats. Més d’un any que pontifiqueu des de la ignorància més atrevida, que maltracteu el bell llemosí i que insulteu la intel·ligència dels vostres escassíssims lectors. Més d’un any, més de cent articles, i ni un sol cop heu tingut la delicadesa de parlar de mi, que he estat musa de poetes, d’Homer a Maragall. I vós, un grafòman pocapena, un tal·lós, un bufanúvols analfabet, un xarlatà de fira, un totxo que confon la poesia amb el desordre, la literatura amb el solipsisme més egocèntric, no heu tingut ni la decència d’escriure quatre ratlles sobre la més bella, la més intel·ligent, la més noble de les donzelles, la més valenta també, la millor. Resteu, doncs, amb la vostra misèria, i feu-vos un favor, plegueu!

I mentre marxa, i sento el cop de porta que dóna en sortir de casa, em faig creus, que en tot aquest temps, ni un sol cop hagi jo parlat de na Nausica, la tres vegades més bella, sens dubte, de les moridores que mai hagin existit.

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Kyo Tarragona ni densha de ikimashita

Assegut, al tren, camí de Tarragona, llegeixo Flaubert, l’educació sentimental ...se sentia tot desencoratjat per la vilesa de les cares, la niciesa de les frases, la satisfacció imbècil que traspuava pels fronts que suaven! Tanmateix, la consciència de valer més que aquells homes atenuava l’enuig de mirar-los.

Assegut, al tren, camí de Tarragona, miro al meu voltant, a la resta de passatgers, i també al revisor. Desencoratjat escolto les seves veus i ensumo la suor que els regalima per tot. I no dubto, ni per un moment, a fer meus els estúpids pensaments de Moreau, Frédéric Moreau, l'heroi de la novel·la.

I qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra.

Jisatsu

Quina nena més llesta, deien els pares; quina nena més llesta, deien també els tiets; quina nena més intel·ligent, deien els mestres, que tenen més vocabulari. De gran, segur que serà advocada, deia el de l’àtic, o metgessa, contestava el de l’entresòl, arquitecta, sentenciava el del segon. Estudiarà tres carreres a l’hora i parlarà molts idiomes, anglès i francès, xinès i rus, japonès també, deia la mare; i farà versos, afegia el pare. Serà astronauta, deia un company de classe, o presidenta del Perú, deia un altre. Res de tot això, serà mestra, deia el mestre. No, farà carrera a la Caixa, refutaven els sensats; i ara, es farà rica venent pisos, proposaven els cobdiciosos; guanyarà el Nobel, somniaven els poca-soltes. Anirà a Amèrica, deien molts.

Però... ni advocada, ni metgessa ni arquitecta, ni llicenciada, ni poliglota, ni poetessa, ni astronauta, ni presidenta, ni administrativa, ni americana, ni promotora immobiliària, ni guanyadora de cap Nobel. De tan llesta com era, la nena, de gran, va ser suïcida, doncs la intel·ligència, ho sap tothom, no és d'aquest món.

Raimei

Els nostres actes han de ser bondadosos, doncs només així podrem assolir la felicitat, diu la dona de cabells curts, a l’andana de l’estació de Passeig de Gràcia. El seu interlocutor, però, no ho acaba de veure clar, i la dona, amb santa paciència, torna a exposar el seu argument, només assolirem la felicitat a través d’actes plens de bondat, i ho amaneix amb un exemple, el del Tibet, doncs els tibetans són feliços perquè els seus actes són bons, tot i les maldats que pateixen per part dels xinesos. Tant és que els robin les terres, que els cremin les cases, o que els violin les filles, tant és; ells no es poden revelar, perquè un acte violent no fora bondadós, i aleshores si que deixarien de ser feliços. L’interlocutor, que forçosament ha de ser una persona amb l’enteniment disminuït, sembla que no acaba d’acceptar un argument tan evident, tan just, i exposa unes objeccions del tot poca-soltes que no arribo a escoltar. No hi fa res, la dona hi torna, potser aixecant massa la veu, potser amb un to massa crispat, però amb la força de la raó, la qüestió és que els nostres actes siguin bons. I au, de nou les impossibles objeccions de l’home (lleig, calb, baixet, refetonet i amb marques de verola per tota la cara) que, com no pot ser altrament, acaben per exasperar a la dona, que li torna a repetir, com qui renya a un nen malcarat, només assolirem la felicitat a través d’actes encaminats a fer el bé. I si no ho vols entendre jo ....

Però abans que la dona pugui acabar la frase, s’obra una escletxa en la volta del túnel, i un llamp, la còlera de Zeus, fulmina, enmig d’una densa fumarada, al descregut, a l’impiu cretí, a l’ateu, neci, nihilista, poca-solta, ruc, curt de gambals ... tot i que ... ara que el fum escampa, vols dir que la fulminada no ha estat ella?.

Kikimasen

Inert, em deixo endur per les onades, que em bressolen amb força, amunt i avall, al seu caprici, fins que, juganeres, acaben per enfonsar-me sota la seva escuma. No trigo gaire, gens, a treure de nou el cap de sota l’aigua, a respirar a cor que vols, mentre estossego i intento treure’m l’aigua que m’ha entrat a les orelles, que resten tapades, sordes.

Un cop sóc fora, estirat sobre la tovallola, sota el sol, continuo sord a tot el que m’envolta. Sord a l’estrèpit del tren que cada poc passa a pocs metres d’on som; i sord, també, al soroll dels infinits vehicles que circulen per la Nacional II, i als crits del venedor de begudes que passeja amunt i avall, incansable. Ja a casa comprovo amb satisfacció que també sóc sord a la televisió del veí, i a l’anar i venir del llebrer del pis de dalt, al pujar i baixar de l’ascensor. Fins i tot la rentadora que hem posat em resulta silenciosa, i m’atreveixo a obrir el balcó, perquè passi l’aire, sense por al trànsit de l’Eixample.

I quan a l’endemà surto al carrer resto meravellat, doncs sóc del tot aliè a les converses de la gent que m’envolta. No sento els seus disbarats, ni les nicieses que brollen de llurs boques, doncs les seves follies em són del tot inaccessibles. Si no fos que veig les seves cares, podria fins i tot mirar amb simpatia al proïsme. Però tot té solució, i en un rampell de seny decideixo, per segon cop a la meva vida, treure’m, jo mateix, amb les meves pròpies mans, els ulls, per així, sord i cec, restar, ara si, en el millor dels mons.

Kyo no kakimono (IV)

larticledavuiseradeltotincomprensiblenopasperlabstracciodelesideesque exposarequeseranpoquesibensimplesniperlaridesadelmeudiscursquese radeltotplanernitampocperquenofaciservirsignesdepuntuacioenelredacta tiemdescuidiambtotalaintenciolarepresentaciograficadelsaccentsnitamp ocperqueometilapreceptivaseparacioentreparaulesnototaixonoajudarace rtamentalacomprensiodeltextperoresultaraanecdotictrivialquelarticledavui siguiincomprensibleesperquecopsarabraçarcomprendreoentendreelsent itlanaturaolaraodalguodalgunacosaescertamentunatascafolladeltotimpos sibleesperaixoveramentquelarticledavuiieldahiridabansdahirtambeelded emaieldesempreesdeltotincomprensible

J-san no okusan

De sobte J em comença a parlar de la seva dona, a qui jo no conec. No em parla pas del seu aspecte, de si és alta o baixa, grassa o prima; ni em parla dels seus cabells, que no sé si són arrissats o llisos, llargs o curts, rossos o negres; ni dels seus ulls. No em parla, tampoc, del seu caràcter, ni m’explica si és tendra o esquerpa, si és un sac de nervis o va néixer cansada, com ara jo. Només em parla, una i altra vegada, repetida i incansablement, del que ha significat, del que significa, aquella dona (la seva) per a ell. De com aquell àngel, doncs indubtablement d’un àngel es tracta, el va alliberar del jou de l’alcoholisme; de com el va humanitzar en ser la primera i única persona que l’ha arribat a estimar. Després, plorós, J guarda silenci durant uns pocs instants, talment adrecés una silent pregària al seu àngel, a la seva dona, per recomençar de nou, una, dues, deu, mil vegades, amb el seu panegíric, que jo escolto estoicament, en silenci.

Abans de marxar, J em pregunta si li puc recomanar alguna prostituta (puta, diu J), doncs ell no coneix la ciutat, Tarragona, a on ha vingut a treballar una temporada. Jo m’excuso i lamento no poder-lo ajudar.

Kyo no kakimono (III)

Avui he decidit escriure una novel·la, una gran novel·la.

L’escriuré en anglès, per així fer arribar el meu talent al màxim nombre de lectors; i per no ser titllat de provincià, ambientaré l’acció a Dublín, que com tothom sap, és la capital d’Irlanda. L’argument serà simple, una mera anècdota, doncs relataré tot allò que li succeeix a una persona al llarg d’un dia de la seva vida. El text serà un experiment constant, tot un mostrari d’estils redactat amb un vocabulari vast, immens, incommensurable. Demostraré la meva erudició fent que tota la novel·la estableixi un paral·lelisme, no sempre evident, amb l’Odissea d’Homer, una de les poques obres que es podran comparar, tímidament, a la meva creació. El personatge principal es dirà Leopold Bloom, per així guanyar-me les gens menyspreables simpaties d’un altre Bloom, Harold Bloom, l'enorme (mai millor dit) monsenyor Bloom. Leopold Bloom serà el meu alter ego en la ficció, una mena d’Ulisses modern que exposarà el seu (el meu) pensament d’una manera caòtica, desendreçada, en una sèrie de monòlegs interiors que crearan escola. Al seu costat hi haurà el jove Stephen Dedalus (en homenatge a Stephen King, el famós grafòman), una recreació d’aquell que jo era anys enrere, doncs només sé (només puc) escriure sobre mi mateix. Crec, amb tota sinceritat, que aquesta serà la novel·la més important i revolucionària de tots els temps. Dit això, començo:

Duck soup (títol provisional)

Stately, plump Buck Mulligan came from the stairhead, bearing a bowl of lather on which a mirror and a razor lay crossed. A yellow dressinggown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air. He held the bowl aloft and ...

Kochira wa Karenina-chan desu

I l’espelma, amb la qual havia llegit el llibre ple d’inquietuds, d’enganys, d’amargueses i de dolors, brillà amb una llum més viva que mai, li il·luminà tot el que abans cobrien les tenebres, s’estremí, vacil·là i s’extingí per sempre.

Aquesta fou la mort, definitiva i eterna, d’Anna Karènina. La Karènina es precipità sota les rodes d’un tren en moviment, turmentada com estava per la seva infelicitat, tot i haver assolit (per molt forassenyats que aquests fossin) els seus anhels més pregons, els seus desitjos més íntims.

Però potser va ser precisament per això, per haver assolit tot allò que desitjava, que la Karènina no va tenir altre remei que llevar-se la vida.

Kyo nani mo iimasen

Avui no tinc res a dir. De bon matí he anat al mercat a comprar peix: sardines i mig salmó, dos llobarros i un quilo de llucet fi, no hi havia verats. També he anat a Laie a regirar llibres, amb l’olor del peix encara a les mans, i n’he comprat tres: un Walser per a regalar i dos per a mi, Píndar i Reza. Després he fet el dinar: sardines a la planxa i pasta amb all i bitxo, cireres i figues per postres, i un poc de meló, també. Havent dinat, desvagat, m’he assegut al sofà i he vist com un home calb anunciava tempestes i deia que feia calor; ensenyava imatges de la Vall d’Aran i de l’Ametlla de Mar, del monestir de Montserrat i una vista del Berguedà, doncs al santuari de Santa Maria de Queralt, sobre de Berga, hi tenen una càmera. El pronòstic del temps, però, s’ha acabat, i he vingut aquí per a explicar-vos que avui, un cop més, no tinc res a dir.

Ichi, ni, san, yon, go, roku, nana, hachi ... (II)

Aquil·les, sabedor de la seva superioritat, dóna un bon avantatge a la tortuga. I la tortuga, conscient de les seves limitacions, s’afanya tant com pot, cames ajudeu-me. Fins que Aquil·les troba que ja n’hi ha prou i surt, veloç com ell sol, al seu encalç. I no li costa gaire, al fill de Peleu, arribar fins on era la tortuga quan ell ha començat a córrer. Però ves, en aquesta estona, certament breu, la tortuga ja ha avançat un poc més. I quan Aquil·les torna a arribar, en un no res, allà on era la tortuga fa un instant, aquesta ja s’ha tornat a moure, i Aquil·les, l’escollit dels Déus, continua al darrere.

Fins que de sobte un pensament il·lumina al diví Aquil·les. Podria ser, pensa el pèlida, que una sèrie infinita tingués un límit finit. Això és, que la suma d’infinits termes (les miques que Aquil·les triga a arribar fins on era la tortuga en l’instant anterior) tingui un resultat finit. I amb l’optimisme de qui ha descobert la sopa d’all, Aquil·les fa la passa definitiva, la passa que el porta a traspassar el límit finit d’una successió infinita; a avançar d’una vegada per totes a la tortuga, i a guanyar aquesta maleïda cursa.

A guanyar si no fos... si no fos que la tortuga, en veure’s superada, alça el cap, estira el coll tant com pot, i clava queixalada al peu, al taló d’Aquil·les, i continua, xino xano, deixant al seu darrere a un Aquil·les sancallós, que res pot fer per evitar la paradoxal (inevitable) victòria d’una tortuga.

Kyo no kakimono (II)

Avui presentaré un relat d’estructura clàssica, això és, amb un inici on es presentaran els personatges, una part central on es desenvoluparà la narració, i una conclusió (no exempta de moral) on tothom quedarà retratat. Només em permetré la llicència d’alterar l’ordre canònic, doncs deixaré el desenvolupament dels fets (la trama com si diguéssim) per al final. Dit això, començo.

Els personatges són, principalment, tres. La senyoreta/senyora/divorciada/difunta E.B., el senyor/divorciat/vidu G.I., i el major/difunt C. Hi ha altres personatges menors (com els pares d’E.B., els amics de G.I., la dona de C., i d’altres encara més menors) que enriquiran l’acció, aportaran matisos, exerciran de contrapunt... en fi, totes aquestes coses que fan els personatges dits secundaris. Ara, però, fora enutjós fer una relació extensa, i ja aniran apareixent tots en el seu moment, quan convingui.

La conclusió del relat és trista, com trista és la vida (diuen). E.B., rebutjada per la societat benestant, mor prematurament (acollida pels seus pares a la vella casa familiar) a causa d’una malaltia respiratòria que es veu agreujada per un deshonrós divorci; G.I., un cop acomplert el seu deure i salvaguardat el seu honor, resta vidu i infeliç per la resta dels seus dies, tot i la seva reeixida carrera professional; i C també mor, deixant a la seva família desemparada, víctima d’un tret disparat per G.I. en un duel a pistola.

I la trama... la trama... però és necessària la trama?

Kyo no kakimono

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. D’una prosa exacta (talment el tall del cirurgià) i amanyagadora, com la llum del capvespre. La paraula, sempre justa, lliscarà vellutada, d’una absoluta bellesa, per les intimitats de la consciència fins fer-se eterna.

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. Les paraules colpiran tant al lletraferit com a l’indiferent. I viuran al cor de tots i cadascun dels lectors, acompanyant-los per sempre més, donant-los consol en l’infortuni i encoratjament en el desànim.

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. Anirà en boca de tots i de tothom. Els diaris n’aniran plens i les televisions també: matí, tarda i nit. Enlairarà a l’home del carrer, il·luminarà a l’erudit, i Déu (nostre senyor) el venerarà.

L'article d’avui, però, ja l’escriuré un altre dia, ja l’escriurà algú altre.

Ichi, ni, san, yon, go, roku, nana, hachi ...

Aquil·les, sabedor de la seva superioritat, dóna un bon avantatge a la tortuga. I la tortuga, conscient de les seves limitacions, s’afanya tant com pot, cames ajudeu-me. Fins que Aquil·les troba que ja n’hi ha prou i surt, veloç com ell sol, al seu encalç. I no li costa gaire, al fill de Peleu, arribar fins on era la tortuga quan ell ha començat a córrer. Però ves, en aquest temps, certament breu, la tortuga ja ha avançat un poc més, i Aquil·les encara és al darrere. I quan Aquil·les torna a arribar, en un no res, allà on era la tortuga fa un moment, aquesta ja ha avançat un pel més, i Aquil·les, l’escollit dels Déus, continua al darrere. Etcètera.

I tot perquè Aquil·les, i els grecs, i Zenó d’Elea, desconeixien els dits nombres irracionals. Desconeixien que una sèrie infinita pogués tenir un límit finit, això és, el punt en què Aquil·les avança d’una vegada per totes a la tortuga.

Perquè, d’haver-ho sabut ... hagués corregut mai Aquil·les rere una tortuga?

Tetsugakusha

No he llegit a Aristòtil. Ni a Berkeley, però si, ai las, a Bakunin. Tampoc he llegit a Cioran. Ni a Descartes, però si a Derrida i a Davidson. No, en realitat no he llegit a Derrida, només ho he intentat, i a Davidson no l’he entès gaire. Tampoc a Ellull, que no sé qui és. No he llegit a Foucault ni a Fukuyama. No he llegit a Galielu. Tampoc a Habermas, ni a Hegel, ni a Heidegger, ni a Hume. Bé, a Hegel un poc. Tampoc he llegit a Ibsen, que potser no hauria de ser aquí, però que hi farem. He llegit a James (poc, poquíssim) i a Jünger, però com a novel·lista. No he llegit ni a Kant ni a Kierkegard. Tampoc a Locke ni (encara) a Lucreci. Ni a Maquiavel ni a Mill. Tampoc a Nietzsche. Ni a Ortega, que sembla ser que era espanyol. He llegit a Plató, però no a Pascal, ni a Popper. Ni a Quine, epistemòleg naturalista, diuen. No he llegit a Russell, però si a Rorty, amb gran entusiasme. No he llegit a Sartre, ni a Schopenhauer, ni a Sòcrates, que sembla que no va escriure res. Tampoc he llegit a Tales, el de Milet, però qui ho ha fet?. No he llegit a Unamuno. Si que he llegit a Voltaire, però no a Wittgenstein. Ni a Xarrié, teòleg i predicador que he trobat a l’enciclopèdia. Ni tampoc a Yamaga, inspirador del bushido. I, per acabar, tampoc he llegit a Zenó, Zenó de Cition, pare de l’estoïcisme.

Mizu

... fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc, a plaer. Tot seguit, ja més relaxat, em prenc un segon got (també ple fins d’alt) i un tercer, només a mitges, doncs l’ampolla ja és buida. No passa res, sense adonar-me que ja he begut molt agafo una altra ampolla de la nevera (potser amb més pressa de la necessària) i començo a beure a galet, sense pausa, fins que buido el litre i mig d’aigua. Però per més aigua que bec continuo assedegat, talment la gola em cremés. A la nevera, però, ja no hi han més ampolles, així que n’agafo una del rebost, que començo a beure amb fruïció, més per necessitat que per gust, doncs a mi m’agrada l’aigua freda, no pas natural. Però ja ho he dit, no bec per gust, per plaer, sinó per necessitat, talment l’aigua em fos tan imprescindible com l’oxigen. O més. Ja em dec haver begut prop de cinc litres, però la set se’m fa insuportable així que deixo de beure, talment la gola se’m desfés sota l’acció d’algun àcid que només l’aigua pogués neutralitzar. Panteixant de nou agafo una segona ampolla del rebost, que buido amb desesperació, doncs ara ja ho sé, m’hi va la vida; i tot seguit una tercera ampolla, i una quarta. I si no agafo una cinquena és per què no n’hi han més, d’ampolles. Amb la mirada d’un foll, tremolant, suant a raig, cerco desesperadament. Sense saber com em trobo amorrat a l’aixeta de l’aigüera (en una posició inversemblant), mentre l’aigua em regalima galtes avall, amb la seguretat més absoluta que si deixés de beure, ni que fos per un instant, moriria enmig dels dolors més esgarrifosos. Com així és ... doncs de sobte m’entra aigua al nas i, estossegant, haig de deixar de beure per poder respirar per la boca. És just en aquell instant que noto com la gola se’m desfà, com les cèl·lules deixen d’existir, com la sang m’esclata en bombolles de vapor, com tot al meu voltant desapareix; fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc ...

Asterio-san wa donata desu ka (II)

El bronze de l’escut es trenca en mil bocins en rebre la terrible envestida. Teseu resta mig estabornit, i per primer cop des de l’inici del desigual combat es pot llegir la por en els seus ulls. Una por que el fa protegir-se, instintivament, amb el tall del glavi, brandant follament la curta espasa davant del monstre, el minotaure, que ignorant de tot es torna a abraonar sobre la seva presa. Però l’envestida es veu frenada pel bronze que occeix (potser per atzar, potser guiat per la mà protectora de Posidó) el coll de la bèstia, d’Asterió, que ferit aixeca la testa cap al cel i mugeix, una, dues i tres vegades, abans de caure ferit de mort sobre el terra polsós; lluny d’un Teseu que resta arraulit, panteixant, sense gosar aproximar-se, no fos cas que d’un cop de testa el moribund minotaure encara l’embanyés.

Un any (o tres, o nou) ha vagat ja Teseu pels passadissos sense fi del laberint, un cop perdut el fil alliberador. Un any (o tres, o nou) alimentant-se amb la carn pútrida del minotaure, bevent les escorrialles d’una pluja no sempre generosa. Un any (o tres, o nou) fins que torna a sentir veus humanes, la de set nois i set noies, el tribut d’Atenes. Un any (o tres, o nou) fins que es llença, abillat amb el casc que ha confeccionat amb les banyes del minotaure, contra els nouvinguts, que espaordits pel monstre imaginat no ofereixen (ni avui, ni mai) cap resistència.

Chotto matte kudasai

Marxo, que tinc molta pressa, dic. I surto del despatx escales avall, sense temps per perdre esperant cap ascensor. Ja al carrer enfilo el camí de casa a grans gambades, i cada cop que veig algú al meu davant accelero el pas, talment fos un marrec, per mirar d’avançar-lo abans d’arribar al xamfrà. I creuo amb els semàfors en vermell, esquivant els cotxes, doncs ja ho he dit, no tinc ni un segon per perdre, avui.

Un cop a casa no malbarato ni un instant. Mentre s’escalfa l’aigua per coure les verdures passo el llom de salmó per la planxa; em buido les butxaques i em trec el rellotge; paro taula i m’omplo el got d’aigua; netejo el préssec que prendré per postres i agafo el pot de les avellanes. Ho torno a repetir, ni un segon per perdre, avui.

I finalment, un cop els plats són al rentavaixelles i he passat un drap humit pel taulell de la cuina, m’assec al sofà amb tota comoditat i em disposo a deixar passar el temps, al llarg de tota la tarda, sense fer res, res de res, absolutament res, doncs, per si no ho havia dit, avui no tinc ni un segon per perdre.

Nan-ji made desu ka

- Sí, perquè has dit que jo encara era tan jove. És clar que encara sóc jove. Però no importa. En aquells dies encara feliços Innstetten solia llegir-me al vespre en veu alta; tenia molts llibres, i en un dels llibres hi deia que a algú l’havien cridat quan estava sopant i tothom a taula estava molt animat. L’endemà va preguntar què havia passat després, i li van respondre "Encara es va parlar molt, però no s’amoïni que no es va perdre gran cosa." Mira, mamà, aquestes paraules se’m van quedar gravades, no et perds gran cosa quan et criden i t’has d’aixecar de taula abans d’hora.

diu Effi (Briest), escriu Fontane.

Havia passat un mes, i el setembre ja s’acabava. Feia bon temps, però la vegetació del parc ja tenia moltes clapes grogues i vermelles, i d’ençà de l’equinocci, que havia portat tres dies de tempesta, hi havia fulles escampades arreu. A la rotonda s’havia produït una petita modificació, el rellotge de sol ja no hi era, i al seu lloc des d’ahir hi havia una làpida blanca de marbre, amb una inscripció que només deia "Effie Briest", i a sota una creu.

prossegueix poc després (molt poc després), Fontane.

Yomimasen ka

Amb el llibre a les mans perdo tot contacte conscient amb el meu cos i el món físic que l’envolta. El temps resta aturat i, en conseqüència, la Terra deixa de girar al voltant del sol, de rotar sobre el seu propi eix. I amb la Terra, tot i tothom resta també aturat, doncs sense temps cap moviment és possible.

I així, fora del temps, s’escolen les pàgines, una rera l’altre. No llegeixo a poc a poc, ni tampoc de pressa. Ni molta estona, ni poca. Sense temps res de tot això té sentit. Només llegeixo, sense pausa, sense aturador.

Què no havíem de marxar?, diu de sobte una veu, la de la meva companya, suposo. I a la veu l’acompanya un petit sotrac, talment la Terra comencés a rotar de nou. I incrèdulament, mentre l’aire torna a moure les cortines, m’aixeco de la butaca, deixo el llibre sobre la taula, i em pregunto on soc.

Toshitake Shinohara (II)

Pres d’un inexplicable optimisme cerco (un cop més) Toshitake Shinohara a Google. I a l’atzar punxo l’onzena pàgina de resultats i trio el primer enllaç on llegeixo, tot seguit, el nom desitjat. I arribo a una estranya i simplísima web finesa a on sembla que es venen cd’s de segona mà. I dins la web cerco de nou per Toshitake Shinohara. Hi trobo un cd i l’intento comprar, però em diuen que m’haig de registrar. Em registro, doncs, i torno a buscar el cd. I ara si, el compro, i em diuen que val 4,90€, més 3€ de despeses. I els hi dono un número de targeta de dèbit i rebo un e-mail de confirmació. I els hi responc amb la meva adreça complerta, car quan m’he registrat no m’han demanat ni a quin país hi visc, ni a quina ciutat. I via web comprovo que ja m’han carregat els 7,90€. I torno a buscar a la web i ja no hi trobo el cd, car sembla que només en tenien un, el que jo ja he comprat. I set dies després (avui) em trobo a la taula del menjador de casa un sobre provinent de Finlàndia. I l’obro. I trobo un cd, Japanilaisia Lauluja (en japonés Nihon no uta, en català cançons japoneses). I poso el cd al reproductor de cd’s i escolto, de nou, la veu de Shinohara, Toshitake Shinohara, a Yuki no furu machi o.

Oji-san desu ka, oigo-san desu ka

És fluix, és fluix (em deia); no té fibra. Li repugna tot esforç. Serà, si no muda radicalment de geni, un mort en vida... res més que un mort en vida. Un paràsit de la societat... un inútil per ell i pels altres. Un dels éssers més roïns que tenen la desgràcia de néixer... un míser dragafortunes

....................................................................diu l’oncle.

L'oncle és un coet. A ell, el remenament, el ficar-se en tot, el deixar en tot la seva empremta, li és mitja vida... A mi, en canvi, la seva manera d’ésser em fa rodar el cap... ¿Què se’n treu de sofrir i maldar per aplegar milions i més milions, si al capdavall d’haver-los fets s’ha de seguir bregant com un bastaix, fins a deixar-hi els ossos, i no t’han de servir per descansar i donar-te una mica de comoditats?...
....................................................................diu el nebot.

Escriu na Víctor Català a Cocktail, un dels relats de Jubileu, el seu darrer llibre. I jo no afegiré res més.

Kesa

Amb la llum verda intento travessar el carrer, però una moto que no respecta el pampallugueig del semàfor em fa aturar. Amb ràbia, en tenir el vehicle al meu abast, colpejo amb força a la conductora, que cau sobre l’asfalt.

Al poc em creuo amb tres nois que, al costat d'un nen que plora, estomaquen a un home. Un dels nois em comenta, escandalitzat, que l’home feia pixar al nen en un arbre. És que no hi ha manera, responc, i amb totes les meves forces etzibo una puntada a l’engonal de l’home, que comença a treure sang per la boca. Més endavant trobo a una vella estesa al terra, plorant desconsoladament pel seu gos mort. Haver recollit la merda del quisso a temps, penso, i encara gràcies que no t’han pelat a tu, porca, li crido. I ensopego també amb el cos inert d’un ciclista, que ha descobert massa tard que les voreres són pels vianants. I encara haig d’esquivar els cossos d’un parell de desgraciats que es devien pensar que el carrer era seu; i el d’un marrec apedregat pels seus companys, per ves a saber quina malesa. I mentre recordo el cas del veí del tercer primera, aquell a qui vàrem cremar viu per haver llençat una punta de cigarreta pel cel obert, m’adono, espaordit, que estic creuant el carrer amb el semàfor en vermell.

I jo mateix, abans que ningú em pugui aconseguir, amb les meves pròpies mans em trec els ulls. Aquests ulls incapaços de veure més enllà del nas, incapaços de veure el semàfor, incapaços de veure, ja, a la multitud que se m’atansa, disposada a esquarterar-me de viu en viu.

Nani o tabetai desu ka

Tàntal vaig veure també, que sofria difícils tortures
dret enmig d’un estany: li venia arran de la barba,
i ell, tot assedegat, no podia copsar-lo per beure;
cada vegada que el vell s’ajupia amb les ganes de l’aigua,
se li perdia, xuclat, i veia aparèixer la terra
negra entorn dels seus peus; i un déu l’havia eixugada.
I arbres de tofa escampaven llur fruit per damunt de sa testa,
pereres i magraners, i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana;
sempre que el vell dreçava les mans per cor de tocar-hi,
els hi arborava el vent fins a dalt dels núvols ombrívols.

diu Ulisses, segons Homer, tradueix Riba.

Imaginem, però, que per un estrany atzar Tàntal aconsegueix, per fi, veure ateses les seves pregàries i pot menjar, a cor que vols, les sucoses fruites; i no només les fruites, també un anyell ben rostit i un capó farcit de dolces prunes; i el millor dels priorats, garnatxa i carinyena amb sis mesos de roure francès, per beure; i saborosos formatges de llet de cabra, i panses i nous, i un sorbet de cítrics (que diuen ara) per tirar avall; i un pensament de grappa, seca i forta, que ajuda a pair, diuen també. I en acabar i demanar el compte, el cambrer (fent una reverència) li diu que no, si us plau, que el senyor està convidat. Convidat avui i convidat demà, i demà passat, a dinar i a sopar, i també al ressopó, i si vol a esmorzar i a berenar, per sempre més, per tota l’eternitat. I no, no cal que s’aixequi de taula, el senyor, que tot seguit, d’immediat, li portaran la sopa, de tòfona, i dues perdius estofades, amb una reducció d’alguna cosa.

O potser, millor, deixem a Tàntal, a tothom, en pau.

Sumimasen

D’aquí uns pocs dies tot aquell que ho desitgi podrà exercir el seu dret (dit democràtic) al vot, això és, a triar entre el blanc o el negre, el sí o el no. Pels indecisos hi ha l’opció del vot en blanc o nul, i pels indiferents l’abstenció.

L’objecte del referèndum, car d’un referèndum es tracta, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Ple del Congrés el passat trenta de març d’enguany. El text es pot llegir a la web de la Generalitat de Catalunya, que ofereix tot un monogràfic dedicat a l’Estatut. La lectura del text, però, no és ni breu ni plaent, i molt menys entenedora. És potser per això que els nostres bons governants han fet una guia de lectura, una mena de resum comentat, que no només ens fa accessible el text, sinó que ens orienta alhora de fer una correcta, sostenible i progressista interpretació. Finalment, com a cirereta del pastís, ens ofereixen una comparativa entre les clares mancances del text vigent, i les indubtables virtuts del nou text.

El que inexplicablement (o no) no hi ha, enlloc, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya que un llunyà, molt llunyà, trenta de setembre de 2005, aprovà, per una amplíssima majoria, el dit Parlament de Catalunya.

Buna no mori

En el darrer tram de pujada el camí és incert. Les fites, però, són abundants i em porten sense cap entrebanc fins a la carena, on faig una breu pausa. Continuo carena enllà, davallant mandrosament per esteses de prats fins arribar a un coll, un collet, el de la Creu Malosa. Allà m’endinso, per un estret corriol, en l’obaga d’una fageda.

De sobte resto envoltat pels faigs. Camino a grans gambades enfonsant els peus en una catifa de fulles ovades, sinuades, agudes i ciliades ben humides, en plena putrefacció. Al meu davant els troncs d’escorça llisa, grisenca; i al meu damunt l’espurneig diamantí propi de les darreries d’abril, que filtra la llum del sol. A la fageda els sons propis del bosc m’han abandonat, talment fos a l’Hades. Però de cop començo a sentir una remor d’aigua que trenca el silenci, i al costat del camí descobreixo un petitíssim rierol, no més que una pixarada d’aigües sense màcula, que brolla del no res.

Ara ho sé. Aquest cop sí que he creuat la frontera. Esglaiat m’aturo i adreço una silent pregària als Déus, a mi mateix, demanant, endebades, que el camí em porti fins al cor de la (sic) forest, a un laberint sense fils on resti perdut per sempre més. O fins que algú trobi, per atzar, sota les fulles, alimentant la golafreria dels dípters necròfags, les restes pútrides, tant de bo incognoscibles, del meu cos mortal.

Kenchikujutsu

De primer parlem de com sanejar un arrebossat fet amb morter de calç (un tema, ho reconec, poc interessant). Ràpidament, però, passem a parlar del nostre col·legi professional, és a dir, a criticar la institució i als que hi treballen, una colla d’ineptes. Al poc no tenim prou amb el col·legi i afegim al sac als companys de professió (coneguts i desconeguts) que encara són més ineptes (tots, sense excepció). I pitjor encara els que foren els nostres professors, uns mediocres sense cap criteri, uns creguts que devien la seva cadira a l’amiguisme més menyspreable. Ja escalfats carreguem amb malvolença contra els arquitectes estrella del moment: amb foc als ulls ataquem les darreres obres (i també les primeres) del difunt Miralles i embogits ens hi pixem, a plaer, sobre Gehry i les seves excrescències. Les estrelles, però, són efímeres i no triguem a abraonar-nos, enfollits, sobre els grans mestres, car J opina (amb tota la raó) que Mies no tenia ni p... idea, tot i que intenta salvar a Wright i a Aalto davant el meu estupor, que fa que m’embarbussi proferint insults contra Aalto i les seves mones de pasqua. Finalment, i per fer via, acabem criticant a la humanitat en la seva totalitat.

Si que has trigat, hem diu la companya quan arribo a casa. És que m’he trobat a J al gimnàs i hem estat parlant, responc, i ja saps com és, afegeixo, un pesat que ja m’era antipàtic quan estudiàvem. A més no hi ha qui l’aguanti, sempre criticant a tothom, quan ell no en té ni idea, d’arquitectura. Un mediocre, és el que és. I un inútil, i un poca-solta. I un ...

Totemo okii desu ... ka

Avui, com ahir, com sempre... m’he creuat amb innombrables desconeguts. Amb alguns, pocs, he intercanviat alguna paraula. Amb la majoria, però, només silenci. Alguns potser m’han vist, pocs em deuen haver mirat, i per la resta dec haver estat del tot transparent.

Cap d’ells ha intuït o ha sabut veure que jo sóc un tipus sensacional. Que la meva discreció amaga un esperit noble i cultivat, que darrera el meu posat sorrut hi ha un cor alegre i generós. I que sóc, per sobre de tot, de tots i de tothom, l’escollit dels Déus, el favorit de Zeus, que m'ha reservat, com a Aquil·les, la glòria per sempre més.

I han passat pel meu costat com si res, talment jo només fos el que sóc, un mortal més... com ells, com tothom.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .

Nazo

Potser un cop al mes, a vegades més, visito la pàgina web de l’Agència Espanyola de l’ISBN a la recerca d’alguna novetat editorial en català de dos autors concrets, R.W. i D.B.. Tot i que no tinc autors de culte i el meu ventall de lectures és força eclèctic, potser massa, tinc una certa debilitat per aquest parell. Potser (si és que fa falta trobar algun motiu) per la poca, poquíssima, obra que tenen traduïda a la nostra llengua.

El penúltim cop que vaig visitar la web el resultat fou desolador. No només perquè, com és norma, no hi havia cap nova edició, sinó perquè una gran novel·la de D.B., probablement la seva gran novel·la, es trobava esgotada. Vaig restar desolat... és possible viure en un país a on no es pugui trobar la gran novel·la de D.B. en una llibreria?. Afortunadament, però, la vida és possible, car en la darrera visita que vaig fer a la web vaig veure que el llibre havia estat reeditat.

I ara que arriba Sant Jordi, el mateix Sant Jordi que fa dos anys ens portà el miracle d’un nou recull de contes de D.B., proposo un joc. A veure, immerescuts i escassíssims lectors, si endevineu de quins dos autors parlo. Qui és (o era) R.W.? I qui era (o és) D.B.? I ja posats, la cirereta del pastís, quina és la novel·la reeditada?

Senshu Lisboa ni imashita

Os homens não choram!. Crida en portuguès, car som a Lisboa, el conductor del tramvia a través de la porta oberta, mentre els passatgers pugen o baixen del vehicle. I l’infant, el mateix infant que fins fa un moment era un mar de llàgrimes, tot i les manyagueries de la seva mare, es mira al conductor i estronca, de totes totes, el plor; potser avergonyit, potser intimidat per l’autoritat que als seus ulls té tot un conductor de tramvia.

Os homens não choram? Que potser no va plorar Orfeu la mort de la seva estimadíssima Eurídice? Que potser el plor d’Orfeu, convertit en cant, no va despertar la pietat dels Déus? No va aturar, ni que fos per un instant, el rodolar de la roca de Síssif? No va apaivagar la fam i la set de Tàntal? No va conhortà el suplici d’Ixiò? Que potser no va entendrir Hades i Persèfone fins a fer-los accedir, inútilment (i què?), al retorn d’Eurídice al món dels vius?

Deixem, doncs, que els homes plorin, i admirem la bellesa de la seva, de la nostra, desgràcia; del seu, del nostre, lament.