Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (III)

Al carrer, tot just sortit del portal, m'arriba per sorpresa el característic i poc discret toc de gralles. Avanço una mica, tombo amunt pel carrer Gran, i les veig arribar fent gros rebombori, gralles i percussió, que fan de seguici d'un gegantó que simbolitza a l'home dels nassos, ja saben, el senyor aquell que té tants nassos com dies li resten a l'any i, en conseqüència, només ix de casa seva el darrer dia de cada any, precisament avui, per mirar de no cridar l'atenció.

Però, com és habitual, lluny del suposat esperit festiu d'aquests dies, el tradicional so de les gralles em provoca una forta excitació i el desig d'exercir una violència sense parió. És aleshores que m'imagino formant part d'un escamot de folls almogàvers que gaudeixen amb el suplici de llurs enemics, prenent per enemic a qualsevol que no formi part del propi escamot. M'estalvio els detalls del gros carnatge, de mascles esbudellats i dones violentades, i m'aturo a llegir el fulletó que em donen, on amb paraules ben lligades s'explica l'origen i l'evolució de la cosa aquesta de l'home dels nassos, potser el menys insensat dels insensats fets d'aquests dies.

Kami o tabemasu ka

Imagino un home que es va menjant les fulles dels llibres a mesura que les llegeix. En trobar-se malament per la lògica intoxicació produïda pel paper clorat i la tinta, l'home que imagino llegeix encara més, ara llibres i revistes mèdiques, tot cercant guariment al seu mal. Però en llegir encara més, l'home que imagino menja més paper imprès i el seu estat de salut empitjora ràpidament: dificultats respiratòries, inflamació de la gola, canvi en el ph de la sang, pèrdua de visió, dolor a l'abdomen, nas, ulls, orelles i llengua, cremor a l'esòfag, vòmits i hipotensió, i també un fort empitjorament del seu caràcter, que el fa ser malcarat fins i tot amb els familiars més propers. Finalment, l'home que imagino mor.

Rilke-sama no hon o mimasu

Benaurats els qui saben que, darrere de tots els llenguatges, hi ha l'inefable, diuen que escrigué Rilke.

Primer considero el conjunt de tots els llenguatges i l'anomeno A. Tot seguit considero el conjunt de tot allò que és inefable i l'anomeno B. Per decidir que forma part d'A i que forma part de B, m'atenc a les definicions que ofereix el diccionari, llenguatge allò que hom pot expressar amb paraules (un codi lingüístic compartit), i inefable allò que hom no pot expressar amb paraules. Em resulta, doncs, evident, que A i B no poden compartir cap element, i em resta, només, l'afirmació de Rilke de considerar que el conjunt B és darrera del conjunt A, i que tot aquest coneixement és, d'alguna manera, desitjable.

Abans, però, de continuar frivolitzant, tinc un instant de lucidesa i resto aclaparat per la llarga llista de doctes pensadors, molts d'ells a sou d'una o vàries universitats, que han dedicat no pas pocs esforços a reflexionar al voltant de la relació entre allò que és llenguatge i allò que no ho és, això és, l'inefable. Cal llegir, doncs, a Gottlob Frege, Bertrand Russell, Alfred North Whitehead, Ludwig Wittgenstein, Wilhelm von Humboldt i un llarg etcètera, tasca que ara mateix se'm fa potser excessiva. Millor, doncs, en la mesura del possible, llegir, rellegir, Rilke.

Keisei (IV)

Ja recuperat de la lletja ganivetada, que gràcies als crits d'alerta d'un vianant no va resultar mortal, em faig meva la follia del petit nap-buf. És així que, quan no vigilo de lluny a la bella cortesana, el cerco per tota la ciutat, no pas per venjar-me, trist consol, sinó per esbudellar a qui va gosar jaure al seu costat.

I no dubto pas de la meva intenció, ja prou assajada, en ser no pas pocs els desgraciats que, encisats pel dolç cant i fent oïdes sordes als meus advertiments, han seguit a la cortesana fins al seu cau. Allà, al trist portal, he esperat a que fossin rebutjats, en mai ser res prou per la seva golafreria, i en trobar-los de nou al carrer, perduts i amagrits, m'ha estat fàcil obrir-los el ventre, escapçar-los la verga i cercar, a la seva pell, l'enyorat gust de la seva presència.

I aquestes, benvolguts senyors, han estat les meves circumstàncies aquests darrer mesos, aquest darrers i feliços mesos, en ser-me el record dels dies passats amb l'enyorada cortesana el més preuat. I ara, si us plau, parin atenció a les meves paraules i siguin sensats, doncs sàpiguen que qui gosi trobar, ja sigui per atzar o per pròpia voluntat, a la meva cortesana, restarà esventrat i privat de la seva homenia, doncs cercar-lo, i també trobar-lo, serà el primer que faci, en eixir d'on ara sóc.

Keisei (III)

I com no pot ser altrament, allà dins ho perdo tot en braços de la cortesana, que em pren ànima i pessetes, força i salut, present i futur, fins que un cop buit m'expulsa del recambró amb menyspreu, escales avall, mostrant-me per darrer cop la seva intimitat, aquella que ja mai més no podré tastar.

Amb les butxaques buides i vestit només amb parracs, el cos amagrit i la voluntat perduda, vagarejo pels carrers de la ciutat fins que topo amb una veu que em resulta coneguda. Us vaig avisar, desgraciat, que no hi anéssiu! i veig venir al petit nap-buf que, és de justícia reconèixer, sabia el que es deia. Tant és, miro de respondre-li, no m'empenedeixo de res, doncs fins i tot la vida és un preu massa baix pel que he viscut aquests darrers dies.

Com goseu, desgraciat! Fill de gossa borda! Tant se me'n fot la vostra lamentable vida! em crida fora de si, què no ho enteneu? Ella va ser meva, i com a vós em va llençar escales avall un cop exprimit, però això, com bé diéu, poc importa, afegeix, aparentment més calmat, el que importa és que ella no pot ser de ningú més, només meva, i per no haver-me fet cas ara m'obligueu a això, i tot seguit noto una forta punxada al ventre i caic sobre el dur panot de la vorera.

Keisei (II)

L'endemà torno a passar per allà on vaig sentir el cant de la cortesana, però aquesta no hi és. Només retrobo al nap-buf, que també pidola almoina i resulta ser un adult afectat de nanisme, i no pas un marrec, com va semblar-me ahir. Marxeu, em torna a dir, marxeu, que ella no pot trigar a tornar. I, efectivament, la veig venir de lluny, i com en arribar a la meva alçada em somriu, s'acomoda sense pressa, i reprèn el seu cant.

Aquest cop miro d'arrambar-me contra la paret per tal de no ser arrossegat per la multitud, que amb enutjosa i freqüent constància transita pel passadís on som. És així que tinc temps per admirar la cortesana, els seus ulls negres, els seus cabells curts i les seves formes llamineres. I ella, és clar, també s'hi fixa en mi, i en acabar el seu cant i recollir les seves pertinences em demana que la segueixi.

No hi aneu! em crida el nap-buf de lluny, no hi aneu! però jo, és clar, no puc més que seguir a la cortesana, que després de no poc caminar m'acaba portant a una mena de recambró sota coberta, no més que un brut badalot d'un edifici que amenaça ruïna en un insalubre carrer que tot sol no hagués jo mai gosat trepitjar.

Keisei (I)

Enmig de l'atrafegada rutina diària m'aturo atret pel rimat cant d'una bella cortesana, que amb divertits rodolins sembla glosar els meus fets, talment hem conegués de llarg temps. De sobte, però, hi ha un cert canvi en la melodia del seu cant i els nous fets narrats em resulten desconeguts, en ser, com no trigo a adonar-me'n, profètics. És aleshores que miro de marxar, doncs conèixer el propi futur no em sembla desitjable, però el cant de la cortesana resulta tan encisador com els cants de les nimfes que habiten els esculls, i marxar se'm fa impossible.

Marxeu, no us escolteu a la fetillera, em diu de sobte un marrec, un nap-buf que no aixeca ni un pam de terra i que em tiba del camal dels pantalons per reclamar la meva atenció. En les seves paraules no hi ha cap veritat, sou vós qui doneu contingut a la seva cantarella, afegeix, aparentment convençut de la certesa de les seves paraules. No puc, li responc, també convençut de la certesa de les meves. Marxeu, insisteix ell, deixeu una moneda al seu plat i marxeu, ara que encara hi sou a temps.

Però en restar jo palplantat al mig del pas, acaba sent l'apressada multitud qui m'empeny passadís enllà i, per molt que provo de recular, cada cop m'hi allunyo més i acabo perdent el cant de la cortesana, fins que capcot em dono i em deixo arrossegar, talment Ulisses, quan lligat al pal del ràpid navili fou arrossegat pels braus mariners itaquesos.

Akachan

Un nadó pot arribar a semblar una persona entenimentada: no parla, sembla escoltar el que se li diu i es belluga poc. Però en créixer i assolir una certa autonomia de moviments, resulta evident que d'entenimentat res, doncs deixat al seu lliure albir l'entenimentat nadó no trigaria a provocar-se la mort sense tenir-ne, però, cap intenció de fer-ho.

I en créixer encara més i assolir també la parla, les seves paraules fan evident que el suposat enteniment no era més que una bonica entelèquia, pròpia de pares encaterinats mancats de tot criteri. I en continuar creixent i assolir l'adolescència, ja la seva follia abasta a tots aquells que l'envolten, en ser forassenyades totes les seves opinions i folls tots els seus actes. I encara en arribar, més endavant, a la joventut, la força del seu cos el fa perillós fins i tot pels desconeguts, doncs és caprici de joves no saber res i pretendre saber-ho tot, no poder res i creure poder-ho tot.

Però la cosa no resta aquí, doncs, en fer-se adult, una certa perspectiva dels anys viscuts fa creure a aquell que començà com a nadó que ara sí, que ara ha assolit un cert coneixement i una certa maduresa, i que les seves opinions i els seus actes, sinó del tot entenimentats, s'atansen a una certa sensatesa. Folla il·lusió, encara més quan en fer-se vell, hom pot gosar creure's savi, en la mostra més gran que l'enteniment no és propi d'humans, només, si de cas, de nadons, que no parlen, semblen escoltar el que se'ls hi diu, i es belluguen poc.

Watashi wa ijimekko desu ka

Prenent un fort impuls m'alço i amb els capcirons dels dits crec tocar el cel. Tot seguit, atret avall per l'habitual força gravitatòria, em complac en el record de l'instant passat i admiro la força del meu salt, l'elegància del meu gest i la fermesa que ha portat als meus dits a fregar la volta que ens circumscriu. Però dubto, també, del meu salt i em dic que potser els meus dits no han arribat, ni tan sols per un breu instant, a fregar la dita volta, i que la pròpia pretensió, tocar el cel, resulta no només ridícula, sinó absurda. Tant és, em dic i em repeteixo fins a tres cops, tant és, tant és, tant és, si els meus dits han fregat, o no, tan suada volta, i no pas per què amb el propi convenciment d'haver-ho assolit n'hi hagi prou, en ser jo mateix l'únic que té poder per decidir si allò que crec haver assolit ha estat assolit o no. Ni tampoc és la certesa de saber que els fets esdevinguts importen poc, gens, a l'hora de recordar el passat. És, només, poder explicar, potser a Jota, amb paraules triades i gest exagerat, com amb un fort impuls m'he alçat i amb els capcirons dels dits he arribat a tocar el cel.

Konban eiga o mimashita (III)

Al tercer acte hom espera la mort. Tristany, ferit al final del segon acte, jeu amb l'esperança de reveure Isolda. I Isolda, un cop mort Tristany, mor de desig en el deliciós Liebestod final. En tot l'acte, però, la visió del mar domina l'escena, amb l'esperança o el neguit per l'arribada d'un vaixell. Esperança si és Isolda qui arriba, neguit si és el rei Marke.

No és endebades, doncs, que Trier, Lars von Trier, ens ofereixi constantment el preludi d'aquest tercer acte, que es fa omnipresent en tot el metratge de Melancholia, fins arribar a l'escena final, quan el melancòlic planeta topa amb la terra i la humanitat sencera deixa d'existir. El planeta, un petit punt a l'horitzó, ha anat engrandint la seva presència, i talment el vaixell del rei Marke, ocupa tota l'escena portant la mort en un final anunciat des de bon començament, també acceptat, i qui sap si desitjat, doncs poca diferència hi ha entre la pròpia mort i la destrucció del conjunt del gènere humà.

Akurobatto ni mimashita (II)

Asseguts fent rotllana al voltant d'un enginyós giny, veiem com l'hàbil saltimbanqui de torn fa els seus exercicis amb l'ajut de l'enginyòs giny ja anomenat, que mou, amunt i avall, i també al voltant d'un imaginari punt central que defineix una trajectòria circular, una llarga perxa metàl·lica. El saltimbanqui, d'una lloable migradesa gestual, puja i baixa de la perxa, es deixa arrossegar o portar pels aires, enlairar o aterrar, per embadaliment de petits i grans que, com ja ha quedat dit, fem rotllana al voltant de l'enginyós giny.

En un cert moment, en aixecar la vista per seguit la trajectòria que descriu per l'aire el saltimbanqui, veig al seu darrera les esteles deixades per dos llunyans avions, que, a milers de peus per sobre dels nostres caps, desplacen centenars de persones que en tot deuen ser alienes als acrobàtics exercicis del saltimbanqui, talment nosaltres, que ho ignorem tot d'ells, inclosos els motius que els aqueferen i els fan desplaçar-se a tan grossa altitud. Un pensament certament banal, mancat de qualsevol interès, però que m'encaterina en la bonica imatge que l'atzar m'ofereix, el saltimbanqui bellugat pels aires per la llarga perxa seguint una acrobàtica trajectòria circular, i al seu darrera les rectilínies esteles deixades pels dos avions.

Kokkyo (III)

De la finestra estant veig com la boira s'ensenyoreix de les fondalades, d'on només les capçades més altes resten encara visibles, nues de fullam, en ser la tardor ja molt avançada. Al lluny, ben amunt, la característica i enyorada silueta dentada de la serra alterna el blanc de les canals amb la grisor dels espadats, tan falsament immutables com sempre, doncs em comenten d'una grossa esllavissada esdevinguda de fa poc, i són molts els cops que he trepitjat els seus inestables tarters.

En semblants circumstàncies sembla fàcil de travessar, la frontera, i arribar a aquelles terres de més enllà on hom pot arribar a creure que tot és possible. És així que curull de convenciment enceto el camí, però trobo el bosc esclarissat pels laboriosos llenyataires, que han fet no pas poca feina, i el vell molí convertit en restaurant, la pista asfaltada, i encara em creuo amb gent que parla l'aspra llengua del país que voldria veí.

Reculo, doncs, un cop més, en cerca de la confortabilitat de l'alberg, i de la finestra estant veig com és ara la fosca qui s'ensenyoreix de les fondalades, on res resta visible, i com també la dentada serra desapareix, i és només la meva imatge la que em retorna el vidre, transformat en mirall, potser com al matí, quan un cop més he confós allò que volia veure amb allò que veia.

Senshi

És gustós escriure quan no es té res a dir. Altrament el neguit per ser entès i no trair allò que es vol dir malbarata el goig de l'escriptura, la fal·lera per ajuntar paraules sense atendre a cap raó més enllà del contingent caprici del moment, que ara mateix potser em portaria a escriure la història d'un brau guerrer vestit tot ell de bronze, amb l'esmolat glavi al talabard, la pica a la destra i el gruixut escut a l'esquerra.

Voldria, doncs, avui, ara, enfrontar aquest superb guerrer, que no superbiós, a mil destrets que posessin a prova la força del seu braç, la determinació del seu caràcter, la noblesa del seu esperit, l'enginy del seu raonament i la sort que a tot heroi ha d'acompanyar. Voldria, doncs, avui, ara, escriure en florits hexàmetres els gloriosos fets protagonitzats per un brau guerrer vestit tot ell de bronze.

Kochira wa Levi-san desu

Primo Levi és un cas excepcional dins l'horror de la segona guerra mundial, en ser la seva condició de jueu la que li permeté conservar la vida al llarg del conflicte. Levi fou detingut per milicians feixistes quan intentava unir-se als partisans de la resistència comunista del nord d'Itália, i enlloc de ser immediatament afusellat, com era la pràctica habitual dels milicians feixistes, gent de gallet fàcil i poc amiga de fer presoners, fou entregat a l'exèrcit alemany en identificar-se Levi com a jueu. Els alemanys el deportaren a Auschwitz, on la mitjana de supervivència era de tres mesos. Però Levi en resistí més gràcies a la seva formació de químic, que li valgué un petit suplement alimentari i una feina menys feixuga. A l'onzè més Levi visqué l'alliberament del camp per l'Exèrcit Roig, si em permeten la ironia. El captiveri, però, continuà, aquest cop en un camp de concentració soviètic, en ser Levi italià i estar Itàlia en guerra amb la Unió Soviètica. Amb la signatura de l'armistici entre Itàlia i els Aliats Levi fou alliberat i pogué tornar a Itàlia, on metamorfosà de químic a escriptor. Finalment, l'onze d'abril de mil nou-cents vuitanta-set, Levi es llevà la vida.

Dovlatov-san no atarashī hon

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.

Tōri o arukimasu

Al carrer, camí de no importa on, veig com l'home que camina al meu davant s'entrebanca amb una petita irregularitat del panot de la vorera i cau al terra. Una escena ben còmica, i tant jo, com la resta de vianants que l'han contemplada, arrenquem a riure a cor que vols, doncs la trajectòria que ha seguit el cos de l'home en caure ha estat d'allò més graciosa. I encara resulta més graciós quan l'home es tomba i li veiem les ulleres trencades, la cara ensangonada i les dents esberlades a causa del fort impacte. Tot ell fa un posat tan ridícul que encara riem més, tant, que són molts els transeünts que no han vist la caiguda inicial que s'aturen a veure que passa, i que riuen, també, en veure al pobre desgraciat. I tan gros és el seu èxit, que li demanem que repeteixi la caiguda, i l'home, conscient de la rellevància adquirida, s'alça amb dificultats, recula una mica, i torna a ensopegar en el mateix punt, caient, de nou, sobre el dur panot. I au, tothom a riure, doncs ara ha picat de costat i és de l'orella d'on li raja la sang.

I així anar fent, fins que un fort cop a l'occípit deixa a l'home immòbil sobre el panot, i és un dels badocs, que diu ser metge, qui s'ajup al seu costat i s'alça dient que no respira, que no té pols i que deu ser mort. Acabada, doncs, la diversió, cadascú continua amb el seu camí, uns cap aquí i altres cap allà.

Tomete kudasai (III)

Una desconeguda m'atura pel carrer i em demana si no la reconec. No, li responc sobtat, però en sentir el nom que m'adreça veig que es confon i em pren per qui no sóc. Em confoneu, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, em presento per desfer el malentès, i ara és ella la que resta sobtada, què voleu dir amb això que sou el desconegut dels Déus? em pregunta. No, desconegut no, favorit, li aclareixo. Com en el seu moment ho fou el diví Aquil·leu?, em demana. Si fa no fa, li confirmo. I quins són els vostre mèrits? em demana tafanera. Mèrits, què voleu dir? em sorprenc. Bé haureu hagut de fer alguna cosa per merèixer aquest favoritisme, com el diví Aquil·leu, que va esbudellar innúmers moridors, mira d'explicar-me. I ara, és ridícul això dels mèrits, si fos així qualsevol que s'hi esforcés prou podria assolir la categoria de favorit, i de favorit només en pot haver un, miro d'explicar-me. I per què vós? em demana. Oh, salta a la vista, no? pregunto ara jo. No precisament, que teniu algun certificat? em demana ella. Algun certificat? demano ara jo. Sí, algun document que doni fe d'aìxò que dieu, m'insisteix. Signat pels Déus? m'exclamo. És clar, continua insistint. Torneu a ser ridícula, els Déus no signen pas certificats, miro de fer-li entendre. Ni vós sou el seu favorit, afirma ella. I tant que sí, replico jo. I tant que no, perquè ho hauríeu de ser? em demana burleta. Doncs perquè jo sóc qui escriu el que aquí es pot llegir, i qui decideix qui és, i qui no és, el favorit dels Déus, miro d'aclarir-li. I heu decidit que vós sou aquest favorit, em replica burleta. Això mateix, sentencio. Doncs au, dErsu_, el favorit dels Déus, bon vent i barca nova.

Gōman

L'arrogància és un dels atributs que més em desplau quan la llueixen aquells que no són jo, un orgull cofoi i agressiu que acostuma a atribuir-se unes suposades virtuts, poc importa quines, per justificar el seu menyspreu vers els altres.

Com aquest matí, quan he hagut de fer mans i mànigues amb els transports públics de la ciutat i les meves llargues cames per portar a temps a la petita A a la seva escola, i arribar jo mateix al despatx, alhora que sentia els habituals i arrogants crits dels habituals i arrogants cridaners, aquells que, megàfon en mà, pretenen, peti qui peti, salvar el món de tot mal.

Watashi no itoko

I ja per acabar amb aquesta sèrie on m'ha plagut narrar amb excessives repeticions i sense cap signe gràfic que separés el text en diferents unitats allò que tal vegada he vist algun cop al ferrocarril metropolità, recordo com en certa ocasió, en arribar a l'andana de l'estació de Passeig de Gràcia de la línia tres direcció Trinitat Nova, vaig veure com a l'andana del davant un exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità etzibava un cop de puny a un desconegut de comportament erràtic, i com el desconegut de comportament erràtic protestava de l'agressió rebuda, i com tot seguit l'exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità prenia el preceptiu bastó que duia al cinturo per escometre amb més contundència al desconegut de comportament erràtic, que va començar a cridar en demanda d'auxili i va despertar una certa solidaritat entre la resta de desconeguts que es trobaven a l'andana, fet aquest, el de la certa solidaritat, que em va fer recordar aquell cop que un admirable familiar meu, en exercici de la seva professió, va sortir corrents darrera d'un jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, que a causa de la dita estrebada va anar a parar al terra, i com el meu admirable familiar, un cop aconseguit el jove que havia pres la bossa d'una dona de molta edat, va haver-lo de reduir fent ús de la força, i de com un cop el tenia al terra i procedia a emmanillar-lo, tot de badocs van començar a fer fortes exclamacions, titllant al meu admirable familiar de torturador, racista i feixista i, fins i tot, aprofitant l'anonimat del tumult, un dels badocs va etzibar-li una puntuda de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa de la dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar, que va haver d'acabar portant a la caserna tant al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, com al badoc que va etzibar-li una puntada de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar.

Gaikoku-jin (II)

En el mateix desplaçament on vaig presenciar la trobada entre la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, també vaig veure com un atrotinat desconegut d'aspecte forà demanava a una grossa treballadora del ferrocarril metropolità com arribar a la parada de Tetuan, i com la grossa treballadora del ferrocarril metropolità l'atabalava amb extenses i potser no encertades explicacions que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà no semblava entendre, doncs ens trobàvem tots plegats, l'atrotinat desconegut d'aspecte forà, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, la noia de bellesa eslava, no pocs desconeguts més i jo mateix, desplaçant-nos en un comboi de la línia tres direcció Trinitat Nova, a l'alçada de Drassanes, i enlloc de recomanar a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que continués fins a Passeig de Gràcia i allà fes transbordament a la línia dos direcció Pep Ventura fins arribar a la parada de Tetuan, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità pretenia que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà reculés fins a Paral·lel per fer allà el necessari transbordament, recomanació, la de la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, del tot inabastable per l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que, finalment, fou empès fora del vagó per la grossa treballadora, que fent oïdes sordes als passatgers que l'alertaven de l'erroni del seu consell, mostrava a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà per quines escales havia de davallar per fer el canvi de sentit, i a qui des d'aleshores em plau imaginar com ànima errant del ferrocarril  metropolità, en un etern desplaçar-se per tota la xarxa ferroviària, excepció feta, només faltaria, de la parada de Tetuan.

Roshia-jin

Fa pocs dies, als ferrocarrils metropolitans, vaig veure com una noia de bellesa eslava llegia un llibre escrit en caràcters ciríl·lics, i com un desconegut que traginava una grossa motxilla, que també va veure que el llibre que la noia de bellesa eslava llegia era escrit en caràcters ciríl·lics, se li adreçava parlant en rus, i com la noia de belles eslava li responia, també en rus, iniciant-se una conversa entre tots dos de la que ben poques paraules vaig poder escatir, potser spasiba i izviní, a més d'algunes de catalanes, com ara Drassanes i Passeig de Gràcia, doncs, pel que vaig imaginar, el desconegut que traginava una grossa maleta, persona que va semblar-me tot just arribada a la ciutat, demanava a la noia de bellesa eslava per la millor manera de fer un cert desplaçament, alhora que se li atansava per seure al seu costat, tot aprofitant que la persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava s'alçava per baixar del vagó, en fer aquest, el vagó, i també tot el comboi ferroviari del qual formava part el vagó on viatjava la noia de bellesa eslava, el desconegut que traginava una grossa motxilla i jo mateix, a més de no pocs desconeguts més, la corresponent aturada a l'estació on devia tenir previst baixar, la dita persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava, i com la noia de bellesa eslava li deia, al desconegut que traginava una grossa motxilla, que no calia, que ella també baixava, alhora que s'alçava i s'acomiadava, encara que el desconegut que traginava una grossa motxilla, enlloc de romandre al vagó com semblava que era el més adient per arribar allà on volia anar, baixava rere la noia de bellesa eslava, i com tots dos, la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, prosseguien la seva animada conversa a l'andana, ja lluny de la meva oïda, encara més quan les portes del vagó, després del preceptiu senyal acústic, van tancar-se i vaig començar a allunyar-me de l'andana on encara romanien la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla.

Gienkin (II)

Rebo amb no poca satisfacció la dimissió de deu dels onze membres del CoNCA, ja saben els simpàtics encarregats de repartir, un cop descomptada la seva discreta part, els fons de la Conselleria de Cultura entre amics, coneguts i saludats. I tot i la grossa satisfacció, no puc deixar de demanar-me, no sense certa sorpresa, que passa amb l'onzè membre, la vicepresidenta, na Pilar Parcerisas i Colomer, de qui recordo els articles al difunt suplement dels dijous del difunt diari Avui.

Què passa, doncs, amb na Pilar Parcerisas i Colomer?

Byōin ni imashita

dErsu_, com us trobeu? em pregunten aquest dies els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi. I jo, satisfet per la pregunta, m'allargo en respostes excessives on em complau fer servir el vocabulari que he aprés aquests darrers dies, i els hi explico, amb la seguretat de l'ignorant i la complaença que dóna escoltar-se a un mateix, les diferències entre una colecistitis i una colelitiasi, entre una colecistectomia laparoscòpica i una d'oberta, tot amanint les meves superbes paraules amb les simpàtiques anècdotes d'aquests darrers dies, quan el meu cos ha restat, indefens ell, a la docta mercè de metges, infermers i auxiliars.

I els coneguts, és clar, assenteixen amb posat seriós a les meves paraules tot deixant anar alguna frase feta, d'aquelles tan avinents en aquestes ocasions, tot ponderant les virtuts de la paciència i augurant temps millors. I jo, repeteixo, resto d'allò més satisfet, doncs, en poder fer servir aquestes paraules, que en res interessen a l'amable conegut de torn, tampoc a mi, m'estalvio haver de cercar altres paraules per complir, de manera satisfactòria, amb el no sempre enutjós ritual de socialitzar amb els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi.

Ato de

Que no s'oblidi de seguida, sinó més tard, sembla ser la principal raó de ser de la memòria, facultat de recordar, això és, de representar-se amb el pensament esdeveniments passats. Com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre el de seguida inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

La mateixa grossa importància que li atorga la ciència mèdica, que aboca tot el seu esforç a que no morim ara, sinó més tard, sempre més tard, com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre l'ara inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

Basu o matte imasu

La meva vida és un desastre, em confessa un desconegut amb qui he tingut la dissort de coincidir a la parada del catorze, i a qui d'ara en endavant anomenaré De, quarta lletra de l'abecedari, tercera consonant i inicial del qualificatiu amb que l'he anomenat fa poques paraules, desconegut.

Visc a la misèria i no serveixo per a res, es lamenta el tal De, tot esplaiant-se en mil innecessaris detalls sobre la seva dissort, alhora que jo em lamento en silenci de la poca puntualitat dels autobusos quan cauen quatre gotes. Si almenys hagués estudiat de jove, prossegueix el tal De, enmig d'un reguitzell de jeremiades d'allò més variades. Però davant de tant forassenyades paraules no tinc més remei que revoltar-me i retrec al tal De el seu egoisme, doncs trobar desitjable que aquells que visqueren sota el seu nom i la seva aparença abans que no pas ell, haguessin de sacrificar llurs efímers dies en benefici seu, m'és del tot inacceptable. Com dieu? em pregunta el tal De, més sobtat pel to de retret de les meves paraules que pel seu significat. Dic que és lleig demanar res als altres, li aclareixo. Als altres, a quins altres? si parlo de mi, de mi mateix, de quan era jove, em replica el tal De. Doncs això, sentencio, dels altres, parleu, sens dubte, dels altres.

Kochira wa Frisch-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, em sembla capir que el tema de la novel·la (encara No sóc Stiller, de Max Frisch) és la impossibilitat de deixar de ser aquell que els altres creuen que som i, fins i tot, de deixar de ser aquell que nosaltres mateixos creiem que som, i de com la fugida no és mai la solució. El tema que capeixo és, doncs, un conflicte individual, de l'individu vers ell mateix i de l'individu vers els seus coneguts i saludats.

Altres, però, probablement amb més senderi que no pas jo, veuen en aquesta mateixa novel·la un toc d'alerta sobre les nostres cofoies societats occidentals, tan democràtiques i pulcres elles, si més no la suïssa. És a dir, fan una lectura que presenta un conflicte de caràcter col·lectiu.

Encara em falten pàgines, i no pas poques, per finir la lectura, però un cop més em sembla clar que el tema d'una novel·la no depèn pas de les intencions de l'autor, ni tampoc de les paraules que aquest escrigué, sinó del lector de torn, jo mateix en aquest cas, que un cop més nego la possibilitat d'interessar-me per res que sigui col·lectiu i ho redueixo tot a l'únic tema que em sembla possible, la inevitable, i no exempta de joia, insatisfacció amb el propi viure.

Kochira wa Frisch-san desu ka

Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.

Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres 

I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?

Kyō no yume

Em somnio em companyia de malpasianes, no pas fembres residents a Malpaso Creek, tampoc admiradores incondicionals de músics uruguaians, sinó expertes navegants provinents de l'espai exterior que m'alliberen d'un gros destret. En llur nau, en tot semblant a un cuc gegant, volo des d'Iruña fins a Tarragona, on el somni es perd. Però no trigo a retrobar-me, essent jo mateix una fembra que condueix un petit utilitari. Una inoportuna pana m'atura el vehicle que condueixo a les costes del Garraf, on demano ajut a uns desconeguts que m'enllamineixen d'allò més amb l'exhibició de llurs grosses vergues. El somni, però, es torna a perdre enmig d'obscenitats i acabo sent despertat per l'estimada companya, que m'encomana la vigilància del petit, alhora que el record de les malpasianes em pren amb força i decideixo escriure el que aquí acaben de llegir.

Kono monogatari no taitoru

De la lectura tot just encetada aquest matí dedueixo el que hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina enlloc del circumstancial títol actual. I no és que O-TeArai, literalment l'honorable lloc on rentar-se les mans, no em sembli (sobretot si prenc en consideració el precedent de la higiènica història del tal Ponç Pilat) un títol apreciable.

Però és que la lectura tot just encetada aquest matí, No sóc Stiller, de Max Frisch (autor en no poques coses comparable a Dürrenmatt), em fa evident el que amb certesa hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina, No sóc dErsu_, o, a tot estirar, Jo no sóc en dErsu_, doncs aquell que tot això escriu, jo mateix, i que tant es complau en fer-se dir dErsu_ no és, com ja ha quedat dit manta vegades, el tal dErsu_.

Chotto matte kudasai (IX)

Ahir m'hagués plagut aprofitar un dels bancs de la vorera del davant de casa, injecció d'alumini per l'estructura i llistons de fusta de pi pel seient i respatller, per seure'm a esperar. Així, acompanyat per si de cas d'una menuda gibrelleta, cada cop que algú tombés des del carrer Gran, pugés per Berga o vingués des de Príncep d'Astúries, un petit esglai m'hagués pres amb moderació, per si de cas el desconegut de torn se m'adreçava. També en sentir algun gros soroll m'hagués posat alerta, no fos cas que el so anticipés algun ignot però esperat (alhora que inesperat) esdeveniment. I en veure anunciar mitjançant intermitències lumíniques la imminent aturada d'algun vehicle, hagués estirat el cap per mirar d'esbrinar si potser em cercaven. Però m'he imaginat rebent només les sorpreses salutacions dels sempre discrets veïns, en entrar o sortir aquests del bonic portal.

I així m'hagués plagut deixar passar el dia, fins que ja en hora fosca m'hagués aixecat i hagués pujat cap a casa, potser a seure en una de les grosses butaques, a esperar, amb el desig que res no s'esdevingués.

Mura no hitobito

Els nous policies són gent del poble, recordo que digué, en un cert moment, la veu que comentava les imatges del telenotícies de torn, ja fa dies, en referència al canvi de sàtrapa de Líbia, amb evident simpatia i una esfereïdora manca de vergonya, tot desig i cap informació, talment un infant redactant la carta als reis. Gent del poble, em permeto repetir, com si semblant sintagma tingués significat i aquest significat fos d'alguna manera desitjable.

I com no podia ser altrament, avui, a la premsa, ja es troben les cròniques sobre els nous policies libis, ja saben, gent del poble.

Warui nyūsu

Ahir la disposició del meu ànim era excel·lent. A mitja tarda, però, un desconegut, en base a certes dades diagnòstiques, em comunicà una notícia que ningú qualificaria com a bona, i probablement molts com a dolenta o molt dolenta, si féssim una enquesta. El meu ànim, però, va continuar sent excel·lent, i les conseqüències de la notícia rebuda només em semblaren petits contratemps que calia entomar amb esportivitat. Unes quantes gestions prèvies, una petita intervenció i uns pocs dies de convalescència, res que molts d'altres no hagin superat satisfactòriament. La única preocupació restava en la necessària brevetat de la convalescència, doncs moltes són les obligacions que tinc vers terceres persones, que no s'haurien de veure perjudicades per l'anòmal funcionament del meu sistema hepàtic.

No són poques les vegades que he defensat davant d'escèptics interlocutors el meu convenciment que els estats d'ànim de les persones no depenen de les seves volubles circumstàncies. Hom no és feliç o dissortat perquè les seves circumstàncies el portin vers la felicitat o la dissort. Hom és feliç o dissortat per una predisposició, no sé si genètica o adquirida, potser volguda, vers la felicitat o la dissort. I jo he tingut sort, encara que aquells que no em coneixen, i també els que em coneixen, sovint pensin que no, atès el meu habitual posat adust i esquerp. I potser és per això que el meu estat d'ànim acostuma a ser excel·lent, siguin quines siguin les circumstàncies que m'envolten.

A no ser, és clar, que les meves circumstàncies hagin estat, com potser ho han estat, sempre excel·lents.

Watashi wa mishinaru hito to hanashimasen

dErsu_, vós el que sou és un classista, sento que em crida una veu que em resulta desconeguda. I un cregut, s'hi afegeix una segona. I un masclista, una tercera, potser femenina, i tot seguit ja és un polifònic cor el que m'increpa a crits, talment em coneguessin, per fer-me retret de suposats defectes del meu caràcter, entenent per caràcter, a efectes d'aquesta narració, el conjunt de trets característics que singularitzen, en la mesura del possible, a una persona.

I davant del guirigall que s'organitza dubto entre accelerar el pas per marxar, ignorar als cridaners i continuar fent la meva, o convertir-me en drac i volatilitzar-los a tots amb el foc del meu alè. Però aprofitant que sóc davant d'una coneguda cockteleria, entro i demano un Manhattan curt de vermut. El barman, però, m'adverteix que han acabat el whisky canadenc i m'ofereix substituir-lo per bourbon, o preparar-me un gin-tonic, que és el que ara es porta, afegeix, tot oferint-me una carta amb més de vuitanta ginebres.

I per uns instants resto enllaminit, no pas pels saborosos aiguardents de ginebrons, sinó per la possibilitat de redactar una llarga i bonica llista, això és, una sèrie de noms, de ginebres en aquest cas, que bé serviria, si més no, per finalitzar aquest text. Però encara que la temptació sigui gran, m'oblido de les ginebres i surto fora, on l'abullangada multitud que m'espera ja ha començat amb l'habitual destrucció del mobiliari urbà. I aprofitant l'arribada dels anti-avalots i les batusses conseqüents, m'esquitllo amb prudència deixant enrere baladrers i esvalotadors per enfilar el camí de casa, amb el record d'allò que m'ensenyaren en la infantesa, no parlar mai amb desconeguts.

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves. 

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzala, el caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.

Kochira wa Lérmontov-san desu

Un heroi del nostre temps és un títol d'una humilitat exemplar, essent com és aquest nostre, de nosaltres, pertanyent a nosaltres, un adjectiu que acota la perdurabilitat d'una novel·la així titulada. El nostre temps, doncs, el temps de l'autor i dels seus contemporanis, un nostre temps que els hipotètics lectors de generacions posteriors, com ara jo mateix, no podran, no podrem, fer-se, fer-nos, seu, nostre, doncs, altrament, el nostre del títol esdevindria de tots, això és, una absurda redundància.

I és potser per això, per aquesta exemplar humilitat i per la bonica paradoxa que representa, que un títol així no pot més que formar part d'una col·lecció amb un títol d'una supèrbia exemplar, Clàssics de tots els temps.

Subarashii monogatari

Un cop més, camí del despatx, em trobo amb Jota, que amb to esverat em demana si ja sé que tots hem de morir. Així ho tinc entès, li responc. Però... jo també? em demana frisós. Suposo, li torno a respondre, ara un pel amoïnat per la possibilitat d'una escena. Però això no pot ser, dErsu_,  jo vull viure, es lamenta Jota. Tot són gustos, Jota, tot són gustos, li torno a respondre. Què voleu dir, dErsu_, que hi ha persones que no volen viure? em demana sobtat. Això diuen, li responc. Però jo sí que vull viure, insisteix Jota. No us aquefereu, penseu que no poca gent creu en una mena de vida eterna, essent el que coneixem per mort no més que un trànsit entre l'una i l'altra, miro d'explicar-li. Això fora fabulós, dErsu_, fabulós, i tot cofoi m'encaixa la ma i s'apressa a baixar, doncs sembla ser que som arribats a la seva parada.

I ja només acompanyat pels anònims passatgers de l'autobús, aprofito el petit diccionari que sempre tragino a sobre per admirar-me de l'habitual clarividència de Jota, només amb el dubte de saber si haig de considerar faula, d'on deriva fabulós, com a narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, o bé narració en què es dóna un ensenyament útil o moral.

Però tot seguit m'admiro encara més de la docta sapiència dels doctes acadèmics encarregats de la redacció del diccionari, amb el benentès que potser no sempre un ensenyament útil o moral és fals, mentider o no més que una pura invenció.

Kyō hon o kaimashita

A no poques casetes de la seixantena edició de la Fira del llibre d'ocasió antic i modern retrobo els volums de la Col·lecció Selecta, amb els seus característics lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància. I com cada any remiro els autors per si de cas trobo algun que m'abelleixi llegir, però com cada any només retrobo a uns pocs autors ja coneguts i llegits, i a tot un reguitzell d'autors que em són ben desconeguts.

Com ben desconeguts seran d'aquí pocs anys la gran majoria d'autors que avui s'aqueferen per veure el seu nom encapçalant edicions, ressenyes i crítiques literàries. Amb el greuge afegit que els seus llibres no lluiran com els de la Col·lecció Selecta, amb els seus característiques lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància.

O-namae ga nan desu ka

Un dels gèneres cinematogràfics més menystinguts per la crítica és, sens dubte, el de les pel·lícules on un vaixell és transportat per terra ferma. Gènere tan menystingut que ni tan sols existeix un significant que el signifiqui, com bé tenen altres gèneres, com ara el western, el musical o el peplum. I fins i tot, pel que jo sé, són poques les obres que troben aixopluc en tant insignificant gènere. Potser només dues, Fitzcarraldo de Werner Herzog, i una pel·lícula erròniament considerada com a western, de la que desconec títol, director i actors, però que recordo haver vist per televisió sent un infant, on un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Potser consideraran el que acabo d'escriure com una boutade, una més de les meves habituals extravagàncies, però pensin que a Fitzcarraldo Herzog va haver d'arrossegar pendent amunt, enmig de la selva, i amb la no sempre benvinguda ajuda del senyor Kinski, un vaixell de considerables dimensions. Tan absurda, insensata i folla activitat, bé es mereix un cert homenatge, que, a més, em servirà per demanar-los si algú de vostès recorda alguna dada de l'altra pel·lícula, aquella en que un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Naze kore o kakimasu ka

Per què escriviu això?, diuen que li preguntà en certa ocasió Riba a Foix.

Why do you write this? si enlloc de bell llemosí aquell parell haguessin fet servir l'anglès en les seves converses habituals, o why write this? en un registre més argòtic, potser més adequat si els interlocutors, enlloc de dir-se Carles i Josep Vicenç, s'haguessin fet dir Jim i Buzz. Però el que no em puc arribar a imaginar és a Foix responent a Riba, we got to write something, don't we?, ni tan sols en bell llemosí, bé hem d'escriure alguna cosa, oi?, doncs no em puc arribar a imaginar a Foix escrivint a la babalà.

Però poc em costa, si hom m'ho demana, ja sigui en bell llemosí o en argòtic anglès, imaginar-me a qui això escriu, jo mateix, responent ben cofoi... we got to write something, don't we?

Konban eiga o mimashita (II)

JIM: Buzz? What are we doing this for?

BUZZ (still quiet): We got to do something. Don't we?

Potser recordin l'escena, el tal Jim i el tal Buzz són a punt de pujar a un parell de cotxes robats per conduïr-los a tota velocitat cap a un penya-segat. Abans que els vehicles es precipitin al buit, els tals Jim i Buzz han de saltar del vehicle que condueixen. El primer a fer-ho serà un covard i el segon un milhomes (o un cadàver, segons les circumstàncies), tot i que als protagonistes de la pel·lícula, rebel without a cause, de Nicholas Ray, els plau més fer servir l'expressió chicken, coses de l'argot, per referir-se al primer saltador. I vet aquí, potser, l'entrellat de tot plegat, we got to do something, don't we?

I tot seguit, és clar, em ve a la memòria la ridícula senzillesa de la que hauria pogut ser la resposta, aleshores i sempre, aquell I would prefer not to... que un tal Bartleby, dit l'escrivent, ja va esbossar no fa pas poc temps.

Kochira wa Ariadna-chan desu (II)

És a la Teogonia Hesiòdica on llegeixo que Zeus concedí a Ariadna la immortalitat, aquella filla de Minos que a Cnossos havia tingut les estades. És de creure que un cop esdevinguda immortal, Ariadna s'hostatjà a l'Olimp en companyia de Dionís, a qui Hesíode es complau en mostrar com el seu espòs, essent l'obsequi de Zeus, potser, no més que el corresponent regal de noses.

I si bé algunes fonts afirmen que Ariadna infantà quatre, sis o set fills de Dionís, Hesíode no n'esmenta cap. I és una llàstima, doncs una llista de fins a set noms, potser Enopió, Cèramos, Estàfil, Peparet, Toant, Eurimedont i Fliant, hagués resultat d'alló més lluïda.

Kochira wa Bufalino-san desu (II)

Però jo havia llegit més llibres que no pas viscut, en el meu pas tan fugitiu, tan ineficaç, pels camins dels homes, llegeixo que en un cert moment li fa dir l'autor, encara Bufalino, al protagonista de la seva narració, ell mateix, pel que sembla.

I la sorpresa és immediata, doncs com es poden haver llegit més llibres que no pas viscut? quan és precisament això, llegir, el que ens fa viure, doncs només en la lectura hom viu, essent, doncs, lectura i vida magnituds sempre concordants.

Hayakuchi kotoba

Fora agradable parlar sense dir res, poder adreçar-se a qualsevol interlocutor amb paraules amables i polides mancades de significat, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments. Preguntar per la salut de la dona o els estudis dels fills; exclamar-se pel fred que fa o no fa a l'hivern, la calor que fa o no fa a l'estiu; donar el condol en un funeral, l'enhorabona en un casament... paraules triades per endavant, sempre dites amb la seguretat de l'oficiant d'una cerimònia mil cops repetida, tot esperant la canònica resposta del feligrès de torn. Fora agradable, doncs, parlar sense dir res, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments.

Kore wa kinen-hi desu ka

Que el pas del temps dignifica els objectes és una afirmació discutible, potser també errònia i qui sap si ridícula, però no gaire més discutible, errònia i ridícula que qualsevol altra afirmació. I veient aquestes imatges i intentant oblidar allò que les feu possibles, hom pot arribar a trobar, si més no en alguna d'elles (potser en cap), una certa dignitat que cal no cercar en la voluntat d'aquells que les aixecaran, i encara menys en aquells gloriosos fets que hom volgué commemorar fins a la fi dels temps, essent aquesta darrera expressió, la de la fi dels temps, no més que una figura retòrica, doncs qui això escriu no té cap opinió formada sobre la possible finitud del temps.

I és, potser, aquest pas del temps, finit o infinit, el que ha començat a dignificar semblants objectes, que un cop perduda la seva original funció de monument (en haver esdevingut indigne de record el record d'allò que volien recordar), atenyen la més noble categoria d'andròmina, això és, cosa atrotinada i/o inútil, essent, ambdós adjectius, virtuts no pas petites.

Yumewomimasu ka

Crec somniar que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre, i que m'apresso a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren. L'habitació que m'ofereixen és bruta i fa pudor de resclosit, el llit és petit i potser hi ha xinxes, però somnio que m'adormo amb facilitat i que em desperto al llit de casa, i que el meu dia segueix l'agradosa rutina habitual, fins que al vespre, cansat, m'adormo i començo a somniar que sóc de baixada d'un cim ben punxegut, un con de roca sobre grans esteses blanques. Després de molt caminar arribo a un petit refugi, on em mostren un matalàs en una llitera, em donen dues mantes, i m'acotxo tot seguit. És aleshores que somnio que em desperten amb una certa pressa, encara en plena nit. Algú pica a la porta amb insistència i la persona que m'ha despertat m'apressa a vestir-me i marxar per una trapa de la teulada, tot fent-me entendre que ella ja entretindrà als meus perseguidors, doncs sembla ser que aquest cop em persegueixen. Però la porta cedeix i sóc capturat. Lligat de mans i peus em porten cap a un indret desconegut, om em tanquen en un petit recambró sense cap finestra ni cap tipus de mobiliari. Encara amb son, jec a terra i m'adormo tot seguit, i potser somnio que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre.

Abans, però, d'apressar-me a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren, em desperto i em retrobo en el petit recambró on sóc tancat, adolorit per les puntades de peu que rebo al ventre i els crits que m'adrecen. Els crits, però, em fan despertar i em trobo en una llitera, envoltat de desconeguts, i identifico el refugi on fins fa un moment dormia. I encara que sigui negra nit, és l'alarma del rellotge el que m'ha despertat, doncs bé cal sortir abans de l'alba per encarar la nova ascensió amb possibilitats d'èxit. Però el fort senyal acústic em torna a despertar i em trobo al llit de casa, al costat de la poma escollida, que em sacseja suaument, doncs sembla ser que ja és hora de llevar-se. Sona, aleshores, el despertador, i obro de nou els ulls i em trobo en una bruta habitació d'hotel, amb una forta picor a aixelles i engonal. M'apresso a rentar-me a la pica, em vesteixo i surto tot seguit cap a l'estació, doncs encara crec somniar que haig d'agafar un altre tren.

Hae ga sugu ni tobimasu

Amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'esclafar una petita mosca. Tot seguit, en aixecar-me per anar-me a rentar les mans, em sorprenc encara més en trobar una segona mosca al terra, que, en veure atansar-se el meu peu, no fa res per escapolir-se de la segura trepitjada. I encara al lavabo, abans d'obrir l'aixeta, esclafo una tercera mosca sense cap esforç. Què se n'ha fet, em pregunto, de la proverbial prestesa de les mosques per escapolir-se de les plantofades? Un cop netes les mans i sobtat per aquesta aparent apatia, torno a la sala i truco a un conegut, a qui anomenaré Jota, expert entomòleg especialitzat en l'estudi dels dipters.

Jota em confirma que sí, que ja són moltes les observacions d'arreu del món que mostren una pèrdua de mobilitat en algunes famílies de múscids, i que fora hipòtesis inversemblants, encara no hi ha cap explicació per semblant fenomen. Fins i tot, afegeix amb una certa preocupació, ens temem una extinció de moltes espècies. La seva preocupació em colpeix, doncs, sense múscids per estudiar, la seva càtedra a la universitat podria desaparèixer i Jota es veuria abocat a la indigència. Per mirar d'animar-lo li suggereixo la possibilitat de dedicar-se a l'estudi dels coleòpters, però Jota, potser indignat, em penja el telèfon.

Tot això de les mosques, és clar, no són més que falòrnies, doncs ni el tal Jota existeix ni les mosques comunes o domèstiques (musca domestica, espècie de dípter braquícer de la família dels múscids) pateixen cap mena d'apatia o disfunció motriu. Però això, convindran amb mi, no té cap importància a l'hora de posar-se a escriure que, amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'escl...

Atarashī desu

Novetat, qualitat d'aparegut, introduït o originat de poc, és un dels atributs que tot, i/o tothom, acostuma a lluir un cop a la vida, doncs tot, i/o tothom, és, en algun moment, nou.

Cal, però, parar atenció i no confondre qualitat, en tant que atribut o propietat dels que distingeixen les coses amb qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere. És potser per això, per mirar de no malbaratar l'escàs temps que se'ns dóna amb enutjoses confusions polisèmiques, que no acostumo a donar cap valor a la novetat i soc partidari de només prendre en consideració allò que ha deixat enrere tant confusa qualitat, en tant, repeteixo, que atribut o propietat dels que distingeixen les coses, per així intentar abastar allò de qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere.

Kochira wa Bufalino-san desu

Si una de les principals categories de novel·la és la de les novel·les on no succeeix mai res, una altra categoria no gens menyspreable és la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tubercolosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

La muntanya màgica de Thomas Mann, El Mar de Blai Bonet, i, pel que porto llegit fins ara, El sembrador de pesta, de Gesualdo Bufalino, són novel·les exemplars que hom pot englobar en aquesta categoria, la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tuberculosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

Kochira wa Manning-san desu

... va estar d'acord amb el que li deien, sense reserves, ja que aquell era un dels secrets d'una vida feliç, ens diu en un cert moment la veu narradora, tot referint-se a en Bourne, alter-ego de l'autor, Frederic Mannings, i protagonista de la novel·la de torn, La part que ens toca.

I serà, potser, per aquesta manera d'intentar menar una vida feliç, que per primera vegada trobo una obra de ficció sobre la Gran Guerra que no critica el conflicte ni llur carnatge. I això que l'autor, com en Bourne, el seu alter-ego, es trobà com a hoplita a les trinxeres, parapetat rere els sacs de sorra o corrent pel fang vers les línies enemigues (o vers les pròpies, segons els capricis de l'atzar), tot evitant el filat espinós, l'esclat dels obusos i la mossegada de les bales.

I serà, potser, que aquesta manera d'intentar menar una vida feliç és tan ineficaç com totes les altres maneres d'intentar menar una vida feliç, si més no, si fem cas a la biografia de l'autor, a la del tal Bourne, o a la de qualsevol altre moridor.

Chotto... (III)

Pres per l'agradosa mandra, o potser per la lletja impaciència d'escriure alguna altre cosa, deixo de banda la llaminera redacció de texts legislatius, per molt que al magí em bullin innúmers iniciatives d'allò més lloables, que si bé és cert que potser no causarien cap benefici als ciutadans de la polis, tampoc els hi suposarien cap gros destorb, que no és poca cosa, si parlem de lleis.

I és així que m'oblido de publicar cap nou decret, encara que ja en tingui uns quants de redactats, com aquell que hauria de garantir la lliure circulació de vianants, vehicles i aigua d'escorrentia per la via pública, o aquell altre que fixaria un màxim de dos mil·límetres per la llargada dels cabells de les ciutadanes, o aquell destinat a garantir la meva perpetuació a la poltrona, doncs fora insensat que per subtileses formals que a ningú haurien d'importar, la polis restés privada d'un tan excel·lent governant.

Ashita natsu-yasumi ikimasen(II)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kakimasu ka, hanashimasu ka

Prohibir l'expressió oral fora la segona mesura que prendria com a governant de la polis.

El segon dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei on s'ordenaria que a càrrec del pressupost públic els fos tallada la llengua a tots els ciutadans. D'aquesta manera, un cop impedits d'articular sons intel·ligibles, la distant escriptura substituiria a la immediatesa de la parla a l'hora d'establir les inevitables i poc satisfactòries relacions que s'acostumen a donar entre els habitants de la polis. I si bé aquestes relacions difícilment millorarien, de ben segur que llur nombre es veuria reduït, avantatge prou important com per justificar semblant despesa de diner públic.

Noyōni ebi o chōri shimasu

Excepció feta de llegums i cereals, prohibir la cocció dels aliments mitjançant ebullició fora la primera mesura que prendria com a governant de la polis.

El primer dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei que castigaria l'ebullició de verdures amb fortes sancions econòmiques; l'ebullició de peix, aviram, vedella, xai, porc o altres carns amb penes de presó; i l'ebullició de marisc amb la pena de mort, doncs ningú capaç de malbaratar la més extraordinària de les textures, la de les cues d'alguns decàpodes dendrobranquiats peneoideids, submergint dites cues dins un líquid tumultuosament agitat per bombolles de vapor que ascendeixen des del seu fons per esclatar a la seva superfície per efecte d'una aportació exògena d'energia, mereix viure.

Watashi-tachi wa mazushī to bakamono desu

El ideal revolucionario tiene que ser la destrucción de la riqueza, li fa dir l'autor, Valle Inclan, a un dels seus personatges, un proletari català que com Max Estrella, el poeta protagonista, sojorna al calabós. Un proletari català, doncs, únic personatge que més que esperpèntic resulta tràgic, en ser l'únic que acata amb fermesa allò que els Déus li han reservat, quatre trets per l'esquena.

La destrucción de la riqueza, diu, doncs, un proletari català, amb la superioritat moral que dóna el dogma, amb el convenciment que dóna saber-se màrtir, amb la força que dóna el ressentiment.

La destrucción de la riqueza, doncs, que podríem contraposar a aquell muera la inteligencia que cridà aquell que en tot s'hagués oposat al proletari català que sojorna al calabós en companyia del poeta protagonista, en tant que proletari i en tant que català. I aquest és, potser, el drama del país que voldria veí, que els uns volen acabar amb la riquesa i els altres amb la intel·ligència, i d'aquí, potser, el que som, una colla de miserables analfabets.

Kare-ra wa imasu ka

Tenen significat les paraules que no em són adreçades? quan algú parla i les paraules que aquest algú articula per expressar el seu suposat pensament estan adreçades a algú que no sóc jo, tenen significat llurs paraules? això és, té significat el seu pensament? i si, com crec, res no signifiquen les paraules que no em són adreçades, per què parlen, els altres? per què pensen, els altres? per què existeixen, els altres?

Kochira wa Semprún-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, crec adonar-me que el tema de La escritura o la vida no és pas Buchenwald, com jo pensava, sinó la reflexió sobre com explicar Buchenwald, o Auschwitz, o Mauthausen. Com explicar-ho per ser escoltat i per que aquell qui escolti pugui arribar a entendre el que allò representà pels seus estadants, tasca que no per inassolible cal deixar d'intentar. 

Però un cop finalitzo la lectura, (vergonyosa) traca final inclosa, recordo allò que són unes memòries, no més que el manual d'instruccions de com l'autor de torn vol ser recordat per aquells que ja no tindran el disgust de conèixer-lo en persona. I aquestes memòries en concret, les del senyor Semprún, les que acabo de llegir sota l'enutjós títol de La escritura o la vida, no són cap excepció a tan absurda norma.

I dic absurda perquè és cosa sabuda que passats quatre dies del sepeli de l'autor de torn, ja ningú no el recordarà mai més, i aqueferar-se per fixar la pròpia imatge se'm presenta com el més poca-solta dels treballs, talment Síssif empenyés la pedra aquella per gust.

Akurobatto ni mimashita

Un bell atzar em porta a gaudir de l'actuació d'un grup de saltimbanquis, tres nois i una noia, que potser no fan res d'extraordinari, però tot allò que fan ho fan amb ofici i entusiasme. I veient-los fer els habituals malabars, els habituals exercicis dalt d'un petit trapezi i posant en escena les no menys habituals facècies, no puc més que imaginar-me llur habitual vida nòmada i desendreçada, imaginant, jo també, els habituals tòpics que hom atribueix a una companyia de saltimbanquis. I sens dubte tot allò que imagino res té a veure amb les vides que viuen, però allò que imagino és el principal gaudi que m'ofereix l'atzar d'una actuació d'un grup de saltimbanquis.

Kochira wa Semprún-san desu ka

Llegeixo Semprún, La escritura o la vida, on trobo el següent paràgraf en tot contrari als meus prejudicis: Para conseguirlo hace falta, sin duda, tener una obra y tener una biografia. Los profesionales de la escritura, que no tienen más biografia que sus textos, serían incapaces del todo de hacerlo. La empresa misma debe de parecerles incongruente. Hasta tal vez indecente. Pero no estoy emitiendo aquí ningún juicio de valor. No pretendo saber que es lo mejor o lo que no està bien. Me limito a constatar, a proclamar una evidència.

No, el senyor Semprún no emet judicis de valors, només constata evidències, qualitat d'evident, quelcom tant clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Així doncs, abans de ficcionar cal viure, en cas contrari hom no és més que un incongruent indecent o un indecent incongruent, i això, és clar, no és cap judici de valor, cap opinió, només una evidència, ja saben, qualitat d'evident, quelcom tan clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Semprún dixit.

Chotto... (II)

... un dels principals deures que tenim en aquest món és deixar la gent en pau, diu en un cert moment un dels personatges de La senyora Craddock, novel·la de Somerset Maugham, autor a qui tinc el gust de retrobar després de no pocs anys, encara que potser amb no tant goig com anticipava.

I per molt que hi penso no se m'acut cap deure més principal, ni de més agradós compliment, ni tampoc de més exigible, si és que alguna cosa es pot exigir als altres, doncs que em deixin en pau em sembla que és l'única cosa que em veig amb cor de desitjar.

Kochira wa Celine-san desu

L'atabalament d'aquests dies em fa passar per alt el cinquantè aniversari de la mort de Louis-Ferdinand Celine, diada en que potser m'hagués plagut desitjar que algun nostrat editor goses editar els seus pamflets antisemites, Mea culpa, Bagatelles pour un masacre, L'école des cadavres i Les beaux draps, a més de diversos articles disseminats per diaris i revistes de l'època que tracten el mateix tema. Tasca difícil, però, doncs caldria vèncer no poques dificultats, com ara la negativa de la vídua de Celine, Lucette Destouches, a autoritzar cap nova edició d'aquests papers, i la segura campanya de rebuig que una iniciativa d'aquest tipus generaria a casa nostra, no pas per les conegudes fòbies del seu autor (paradoxalment compartides per aquells que de ben segur més soroll farien amb la seva protesta), sinó per la incorrecció de les seves incorrectes filies.

Watashi ga doko ni imasu ka

Bon dia! em saluda l'un. Bon dia! em saluda també l'altre El senyor dErsu_? em demanen ambdós. Jo mateix, responc sobtat. Som A i Be, es presenten tot ensenyant-me llurs credencials, i venim en representació de tal i qual. Tot seguit els convido a passar i els acomodo a la sala, on comencen a exposar-me el motiu de llur visita. Heu de definir-vos, senyor dErsu_, comença l'un, potser A. Sí, cal que trieu, continua l'altre, suposo que Be. I tant, insisteix A. Podeu alinear-vos amb aquests o amb aquells, continua Be. Amb el benentès que, si trieu aquests, aquells malparlaran de vós, m'informa A. Però no patiu, doncs aquests us ensabonaran, mira de tranquil·litzar-me Be. I a l'inrevés, si trieu aquells, seran aquests qui us criticaran, afegeix A. I aquells qui us defensaran, conclou Be. I no puc triar a aquests uns dies, potser dilluns, dimecres i divendres, i a aquells uns altres, potser dimarts, dijous i dissabte, i descansar diumenge? els hi demano. No, i ara! em responen tots dos alhora. De cap de les maneres, continua ara A. Cal definir-se, afegeix B. Del tot, conclou A. El que sí podeu fer és, amb el temps, passar d'aquests a aquells o d'aquells a aquests, aventura Be. Amb el benentès que aquests canvis són estranys i poc freqüents, matisa A. I que porten molt de temps, conclou Be. Però tothom, només faltaria, té el dret d'esmenar les seves opinions, afegeix A. Si més no en teoria, hi torna Be, que sembla que sempre ha de dir la darrera paraula.

Jo, és clar, resto mut, doncs no sembla una decisió fàcil, triar entre aquests i aquells. Però sembla que tant A com Be s'impacienten, i és Be qui acaba trencant el silenci. Aleshores? em demana. Aleshores? repeteixo jo. Qui trieu? em pregunta A. Haig de decidir-ho ara? demano sorprès. I tant, em respon Be. Però una decisió tant important, miro d'argumentar... Oh, i ara, m'interromp Be. Poc importa la tria, afegeix A. Molt poc, emfatitza Be. Gens, conclou A. L'important és definir-se, sentencia Be.

Aleshores? em tornen a demanar. Aleshores... començo a respondre, alhora que premo el botó aquell que obra la trapa de sota les butaques on seuen aquest parell, A i  Be, que tot seguit cauen al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves tries seran d'allò més benvingudes.