Tomodachi no issho ni hayaku arukimasu

Sovint explico la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, de tal manera que cada cop que començo a recordar com el brau Aquil·les de peus lleugers diu que tot ho donaria per tornar a la vida, aquells que em coneixen arrufen el nas i cerquen qualsevol excusa per tocar el dos. Però ahir, en caminar apressat pels carrers de la ciutat en companyia d'una coneguda, aquesta, en demanar-li jo si no li havia mai parlat del brau Aquil·les de peus lleugers, em va respondre que no, que no pas, avinentesa que vaig aprofitar per desgranar tot seguit com, un cop Ulisses davallà a l'Hades en cerca del clarivident Tirèsies, primer de tot ensopegà amb el brau Aquil·les de peus lleugers, que li pregà amb forta vehemència que se l'endugués d'allà, i que a canvi renunciaria a tot, a la immortalitat del nom, als honors rebuts, a la bravesa, fins a la lleugeresa de peus, a tot... a canvi de viure ni que fos com el més miserable dels porquerols.

Ep! i ara no m'arrufin el nas, que no estic pas narrant la història de la trobada aquella entre el brau Aquil·les de peus lleugers i Ulisses a l'Hades, tan sols, la conversa que ahir vaig tenir amb una coneguda quan ambdós caminàvem apressats pels carrers de la ciutat. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Moneru no sho

... ella la va portar de la mà cap a la llibertat desconeguda.

Són aquestes les paraules finals de la salvatge, un dels petits retrats que recull El llibre de Monelle, on l'autor, Marcel Schwob, es complau en presentar joves donzelles que semblen despertar al món. Però més enllà de les donzelles i de les intencions de l'autor, trobo que això de adjectivar la llibertat de desconeguda és d'una obvietat que esborrona. Pot ser altrament? Pot hom ser lliure en un indret conegut? no seria, precisament, la pèrdua de la llibertat el preu a pagar per accedir a tot pretès coneixement, a aquest fer-ser una idea més o menys completa d’algú o d’alguna cosa?

Afortunadament, o no, tant llibertat com coneixement no són més (ni menys) que paraules. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Hi no

Quan jo era un infant no acabava d'entendre l'origen del foc. Entenia, recordava de les ensenyances rebudes a escola, que el foc era el resultat d'una reacció química que es produïa en presència d'oxígen. Però, es demanava aleshores aquell infant, si tot està envoltat d'oxigen, com és que el món no és una bola de foc, com el sol? per què no crema tot? perquè un extrem de la branca que poso a la llar de foc crema i l'altre no? per què no cremo jo?

I això es demanava aleshores aquell infant, fins que un dia algú li va explicar que certes reaccions químiques necessitaven d'una certa energia d'activació per tal de, precisament, activar-se, essent en el cas del foc l'escalfor allò que feia activar la reacció. I que per això un foc creixia, doncs en ser la combustió una reacció exotèrmica, el foc era alimentat per la pròpia calor que ell mateix alliberava. D'aquí el necessari misto per encendre uns fogons, o la necessària violència d'un Estat foll per encendre un país. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Supein horobubeshi

Primer es van narrar les històries. Segon, un cop narrades totes les històries, es va variar la forma de narrar les històries prèviament narrades. Tercer, un cop narrades totes les històries de totes les formes possibles (aviat és dit), es va narrar el fet de narrar les històries prèviament narrades de totes les formes possibles. Quart, un cop narrat el fet de narrar totes les històries narrades de totes les formes possibles es tornà a començar segons el primer punt. Cinquè, es tornà al segon punt. Sisè, es tornà al tercer punt. Setè, es tornà al primer o al quart punt, segons preferències personals, et cetĕra ad infinitum. Ceterum censeo Hispania esse delendam.

Ni-banme no bubun ga suki dewa arimasen

És potser la consciència de la pròpia existència, això és, aquella dolorosa veu interior que ens recorda la nostra petitesa, l'atzar del nostre fugisser ser, aquell buit que exigeix el nostre retorn al no res d'on venim, allò que més ens pot fer trontollar. Que fa fred, ens abriguem; fa calor, ens refresquem; estem cansats, jaiem; tenim gana, mengem; set, bevem. Però ai, quan la veu comença a fer la xiu-xiu i a demanar-nos coses com ara, per què existeix alguna cosa enlloc del no res?

Aleshores diversos són els camins que se'ns obren, com ara la sordesa, els paradisos artificials, la bogeria, l'amor... i se'm fa difícil triar d'entre tots quin resulta més apaivagador, més sensat, més comfortable. Tot i això, és clar, l'amor acostuma a ser el camí triat per la majoria i el més acceptat socialment, de manera que hom acaba desenvolupant una necessitat d'estimar d'allò més exagerada, tant, que sovint el porta a estimar sense cap criteri, de manera ridícula, grotesca, absurda. I així trobem qui tot ho fia al dit amor romàntic, cercant-se qualsevol imbècil a qui idolatrar; o qui prefereix estimar al proïsme, als animals o al planeta, i es fa activista d'això o d'alló; o a si mateix, com seria el meu cas, i viu en un lamentable estat d'onanisme constant.

Afortunadament al final hom mor i, tal com demanava el poeta, esperem que no hi hagin segones parts.

Amerika no sakka

D'uns anys ençà, aprofitant els períodes de vacances escolars, acostumem a hostatjar a casa noies angloparlants, d'habitud nord-americanes, que a canvi d'un llit i de tres àpats diaris fan de cangur dels menuts les hores que nosaltres treballem. Acostumen a ser noies que tot just han acabat els seus estudis universitaris i que volen viatjar i conèixer món abans d'iniciar la seva vida laboral. Passen cosa d'un mes amb nosaltres i després continuen el seu viatge per la pintoresca Europa, on tot ho troben sorprenent i bonic. Hem tingut noies provinents de Califòrnia, Texes, Geòrgia, Maryland, Montana, Carolina del Nord, Nova York ...  essent totes elles extremadament responsables i complidores amb allò que se'ls hi demana, i afables i entusiastes en el tracte diari. Un encant de noies, com si diguéssim.

I amb totes arriba el moment que em comentem que em deu agradar molt llegir, en veure com veuen que la casa és farcida de llibres i en veure com veuen com sec sovint a llegir. És aleshores que s'inicia un monòleg sobre preferències literàries (sembla ser que les universitàries nord-americanes només llegeixen per obligació acadèmica), i acostumo aleshores jo a esmentar els autors nord-americans que més em plauen, com ara Melville, Anderson, Faulkner, McCullers, Capote, Plath, Foster Wallace ... noms, tots ells, que els hi són ben desconeguts, talment els hi parles de Pere Calders o Mercè Rodoreda.

I potser el proper cop ho faci, esmentant les novel·les novaiorqueses de la Rodoreda i el cicle de Yoknapatawpha de Peter Calders, autor molt influenciat per tota la colla aquella de Sabadell, petita població del Valleshire, a l'estat de Delaware.