Hashi

El 1923 es bastí un petit pont sobre el carrer del Bisbe segons projecte de Joan Rubió i Bellvé, responsable de les obres de rehabilitació(?) del Palau de la Generalitat encarregades per la Diputació sota la presidència de J. M. Milà i Camps, comte de Montseny. El pont, en la millor (i extensíssima) tradició del gòtic contemporani, uneix el Palau amb les cases dites dels Canonges, que foren refetes i restaurades aquells anys.

Vora cinc-cents anys abans de la seva construcció, però, el pont fou misteriosament utilitzat per Ferran de Trastàmara, rei d’Aragó i comte de Barcelona, per visitar d’amagatotis a la seva enamorada, Isabel de Castella, que, pel que sembla, li era veïna.

Sí, ho sé, probablement els dits Reis Catòlics no es casaren per amor, però això, als turistes que escolten encaterinats la xerrameca del guia, no sembla importar-los gaire ... i és que, que n’és de maco, el pontet.

Daisan

Érem quatre i jo anava el darrer. De sobte un roc es va desprendre i va caure, arrossegant altres pedres en la seva caiguda. Tot just vaig clavar els piolets al gel que vaig quedar estabornit per l'impacte, al casc, d’una de les pedres. En recuperar-me del cop em vaig trobar penjant de les corretges dels dos piolets, que havien aguantat, ferms, la sotragada. Sense saber el que em feia vaig continuar l’ascensió fins a superar el curt esglaó de gel on em trobava, l’única dificultat de la canal.

Els companys, ignorants de l’esllavissada, s’havien perdut canal amunt; i a baix només restava una gran llengua de neu amb la traça dels rocs caiguts i la solitud més pregona. Tenia el cap adolorit i em trobava marejat, probablement amb la pressió baixíssima. En aquelles condicions la paret de gel era un obstacle infranquejable i no vaig gosar davallar. Només hi havia una alternativa, canal amunt, en una ascensió teòricament fàcil, però penosa, donades les circumstàncies.

Aquell fou el tercer cop que els Déus, magnànims, es varen apiadar de mi, si és que allò, verament, fou un acte misericordiós.

Sumimasu (II)

De ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor (creador del cel i de la terra), i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, en tot demiürg, en tot jutge, en tot futur. Més endavant vaig perdre la fe en la ciència, això és, en la coneixença exacta d’un cert ordre de coses resultat de l’estudi, car cap coneixement ens és possible. Després vaig perdre la fe en la gent, en tant que conjunt de persones; més tard en les pròpies persones, els individus; i finalment vaig perdre la fe en mi mateix, en la contingència del meu pensament, en l’atzar de les meves circumstàncies, en la inutilitat dels meus esforços.

Des d’aleshores viure és, certament, un plaer.

Kore wa nan desu ka

Fins a mitjans del segle XVII hom creia que la llum estava formada per corpuscles, això és, per petites partícules emeses per focus lumínics, com ara el sol. Amb els anys, ves per on, la llum s’anà desmaterialitzant, lenta i pacientment, fins a esdevenir (a finals del segle XIX) una ona electromagnètica reconeguda per tota la comunitat científica. Avui en dia, però, els que hi entenen diuen que la llum pateix d’esquizofrènia, car per una banda es propaga gràcies a la seva condició d’ona, i per l’altra interactua amb el món físic gràcies a la seva naturalesa corpuscular.

Sembla complicat, però no ho és. El que és, és incognoscible i irrellevant. El que importa no és pas el sexe dels àngels, conèixer (empírica o ontològicament) si són mascles o femelles (ones o partícules), o quànticament hermafrodites; sinó saber que, en cas de sodomitzar (per evitar discussions bizantines) un missatger sobrenatural de Déu (un àngel, com si diguèssim), Déu nostre Senyor farà ploure del cel sofre i foc i serem anihilats, talment ho foren els (no per res dits) sodomites, ciutadans de Sodoma.

Dare ga jisatsu desu ka

Si (malauradament) el plaer ens és impossible i hem perdut tota esperança, Epicur, l’epicureisme, contempla la possibilitat del suïcidi?, pregunto al conferenciant.

La meva pregunta queda sorda per la remor del públic i el conferenciant em demana que li repeteixi. Ho faig a poc a poc, vocalitzant. La pregunta el sobta i, amb arguments poc convincents (la suposada mort d’Epicur enmig d’esgarrifosos dolors), respon negativament. Resto perplex, tant per la remor de la gent com per la sorpresa del conferenciant, car altres escoles hedonistes, com la Cirenaica en la persona de Hegesies, exhortaven al suïcidi, fins i tot per inanició.

Suïcidi, format amb el ll. Sui ‘de si mateix’ i la terminació homicidium; en anglès ja s’usava suicide el 1651, i sembla que els altres països europeus ho imitaren d’Anglaterra (on aquesta plaga és més corrent que a Terra Ferma) ...
.......................Escriu Coromines, mestre de l’etimologia moralista.

Suïcidi, o com l’ús d’uns simples adverbis resulta (incomprensiblement?) inacceptable, car, suïcidar-se, llevar-se la vida, no és més que decidir lliurament el quan, l’on i el com de quelcom inevitable, la nostra mort.
.......................Proposo jo, per un diccionari.

Kochira wa Astley-san desu

El 1987 fou l’any de Rick Astley. I el 1988 també.

Aquells anys, 1987 i 1988, Astley era com els Reis d’Orient, això és, ubic. Però d’una ubiqüitat superlativa, car si els Reis tenen la capacitat de ser a tot arreu la nit del cinc al sis de gener, la d’Astley no coneixia límits. En tot programa de televisió, de ràdio, sonaven les seves cançons. El noi, sempre somrient, cantava i cantava, sense descans, sense defallir, aplicada i entusiàsticament.

I tot per res, car només un foll compraria aquells discos, aquelles cançons lamentables, aquells sons que només en un acte de caritat es podrien arribar a considerar música. I fou precisament la caritat la que em portà a voler comprar un disc del senyor Astley, perquè almenys en vengués un. Sort, però, que em van treure del meu error i em van fer evident que el foll era jo.

Descobert pel productor Pete Waterman, el cantant Rick Astley fou número u de vendes a mig món amb els seus dos primers singles, Never Gonna Give You Up el 1987, i When I Fall in Love el 1988. Des d’aleshores es calcula que Astley ha venut més de quaranta milions de discos, que no semblen pocs.

I avui puc dir, sense por a equivocar-me, que la follia no es guareix, no té cura. Ahir, a Can Ramoneda, només érem quatre gats per veure la primera part de El sur, tot i que jo, foll, vaig anar una hora i mitja abans a compra l’entrada, per si de cas s’esgotaven.

Doshite kakitai desu ka

... la cultura només pot ser el resultat del benestar i de la comoditat de la vida, de freqüents ablucions, com diu, però no del saber llegir i escriure.

Diu Sviajski, escriu Tolstoi. Cultura pres del llatí cŭltūra conreu, agricultura, cultivació de l’esperit, en el sentit d’acció de cultivar una entitat espiritual.

Perquè, doncs, conreem l’esperit? pel tedi produït per la nostra ociositat? per haver aprés una mica de lletra? o, necis com som (deia Epicur), per por a la mort, a la nostra finitut (sic), creient (endebades) que les nostres obres ens sobreviuran, que la cultura (si hem fet una bona sembra i la climatologia ens ha estat favorable) ens immortalitzarà amb el seu fruit, talment les cols asseguressin la vida eterna?.

O, potser, crec, perquè no podem fer altrament.

Kokkyo

Com n’era de fàcil, abans, creuar la frontera. Només calia travessar el prat i córrer, rient, corriol amunt (sempre amunt) entre els arbres. De sobte el món en què vivíem quedava a les nostres espatlles i al davant trobàvem l’ignot, un món nou, un reialme fantàstic on tot era possible.

Amb els anys, però, la frontera reculà. El camí per arribar-hi es feu llarg i penós. Calia tot un jorn (a voltes més) de llarga marxa per arribar a creuar aquella ratlla inexistent, aquell límit somort a partir del qual deixàvem enrere tot allò que coneixíem.

Ara la frontera és molt cara de trobar. Els vells camins s’han perdut i per tot hi ha esteses de fanals, vorades de panot i línies discontínues que no porten enlloc. Per un moment, però, ens pot semblar que hi hem arribat, que hem tornat a creuar la ratlla, que tornem a ser en aquell regne que ens és aliè, però indispensable. És, ai las, un miratge, un somni foll, impossible, com no triguem a descobrir. Aleshores el desànim ens aclapara, car podem arribar a creure que la frontera (i el que hi ha més enllà) potser mai ha existit, i que fora del món que ens envolta res és possible.

San-gatsu juichi-nichi ni eiga o mi ni ikimasho ka

El trenta-un d’octubre i el vint-i-vuit de desembre de 1992 vaig veure, als cinemes Verdi de Barcelona, El sol del membrillo, el tercer llargmetratge de Víctor Erice. En aquella pel·lícula Erice narrava un impossible, talment ens expliqués la història de Síssif arrossegant el roc d’alt del turó. Síssif prenia les maneres del pintor Antonio López en el foll intent de fondre percepció i realitat, talment el coneixement del món ens fos possible. López, amb paciència infinita, cada matí intentava contradir Magritte, i s’esforçava (amb mètodes entendridors) a pintar a l’oli els jocs capriciosos de la llum en les fulles d’un codonyer. Finalment, a diferència de Síssif, López, mortal com és, abandonà.

Uns mesos després, no sé la data exacta, vaig veure la pel·lícula per tercer cop. Quatre anys més tard, el vint-i-nou de desembre de 1996, vaig veure, a la Filmoteca, El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge d’Erice que, anys després, reveia de nou a la Filmoteca. Era el vint-i-vuit de gener de 2001.

El proper 11 de març, a can Ramoneda, podré veure, finalment, l’Erice que em falta, El sur, el segon dels seus llargmetratges, després de prop de catorze anys de pacient espera.