Dimarts passat, a l'Avui, l'imparable Bofill escrivia sobre les generacions filles del benestar econòmic. Adolescents, joves, i no tant joves, sense cap interès per res ni per ningú, orfes d'entusiasme, desertors socials. En el nostre món, però, en el nostre temps, és possible l'entusiasme?
El diccionari de l'IEC defineix entusiasme com exaltació de l'ànima sota la inspiració divina. I, etimològicament, l'entusiasme deriva del grec έυθονσιαψός (arrapatament, èxtasi), que prové de έυθονσιάζω (estar inspirat per una divinitat), que al seu torn deriva de θεός (déu).
I en un món on els Déus jeuen morts i oblidats, qui (o que) exaltarà les nostres ànimes?, qui (o que) farà bategar els nostres cors?, qui (o que) il·luminarà els nostres dies?, qui (o que) ens deslliurarà del tedi, l'ensopiment, la insatisfacció? qui (o que) ens farà viure?
O, tal vegada, ens conformem amb sobreviure?
Després d'una ascensió llarga i monòtona, de no molta exigència física i nul·la dificultat tècnica, vaig arribar al cim del Montblanc en companyia d'un company i de nombrosos desconeguts. Això fou a finals del mes de juliol de l'any vuitanta-vuit, mil nou-cents vuitanta-vuit. Als nostres peus s'estenia la b/vella Europa, la formosa donzella seduïda per Zeus, que restava amagada sota un espès mar de núvols que semblava protegir, sense gaire èxit, la solitud dels cims. Fins i tot la propera vall de Chamonix semblava una vana il·lusió, no més que un somni, un record llunyà.
La davallada resultà penosa. Després d'haver caminat per sobre dels núvols, d'haver dormit a quatre mil metres, d'haver esquivat el llamp, la còlera de Zeus, enmig de geleres; tornar al món dels humans se'm presentava com la més terrible de les penitències. El pecat? la supèrbia. La supèrbia d'haver volgut, ni que fos fugisserament, albirar el món reservat als Déus.
I és que ja ho digué Santa Teresa, més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses que per les desateses.
La més terrible de les idees concebudes per la ment humana és, sens dubte, la del temps, això és, la durada i successió de les coses finites, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme.
El més terrible dels fills d'Urà i de Gea, de la terra i del cel, fou, sens dubte, Cronos, que s'assimilà tardanament, i per tradició òrfica, amb Chronos, el temps. Cronos castrà al seu pare, abocà al Tàrtar als seus germans, i es menjà als seus propis fills. El poder que tot ho devora: passat, present i futur.
Avui, amb els Déus morts i els Titans oblidats, res no ha canviat, perquè res pot canviar. El temps continua devorant les nostres efímeres i fràgils vides, devorant-se a ell mateix, car, sense nosaltres, el temps mai hagués existit.
A voltes el desànim m'aclapara. Soc al carrer i, per tot on miro, no veig més que estòlids. Escolto les seves faules absurdes, contemplo llurs abominables rostres, m'esgarrifo dels seus actes. Feu, penso, que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. Però no, carrer de la dreta de l'Eixample, amb la seva vorera canònica de cinc metres. Espaordit fujo. Ara soc a casa, a les fosques, sense gosar encendre cap llum, no fos cas que l'espill, inclement, em mostrés un rostre, el meu, a on es descobrís la mateixa abominació, la mateixa estupidesa, la mateixa follia que m'ha fet fugir.
Finalment, enmig de la fosca protectora llegeixo a Foix, pensant que potser Foix va llegir a Swift, Jonathan Swift, un mirall (cruel, com no) que ens retorna la nostra pròpia imatge.
Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?.
Diari (1918)
