Ashita

Avui, si em disculpen (i si no també), em plau fer una mica de demagògia, a veure si jo també en sé. No s'ofenguin més del necessari.

Crec que demà al matí no pagaré el bitllet de l'autobús, total, en Millet ha robat més. I que al migdia, quan vagi a fer un menú per dinar, doncs tampoc el pagaré, total, els bancs han robat més. I, evidentment, quan agafi els ferrocarrils per anar a buscar els nens a l'escola, tampoc pagaré el bitllet, total, amb el sou que cobren els directius de TMB, no ve d'aquí. I quan vagi al forn a buscar berenar pels menuts, doncs tampoc el pagaré, que total, mira el que ha robat l'Urdangarin. I si algú gosa discutir-me el meu comportament, doncs li calaré foc, que total, violència són els desnonaments. I en passar per una llibreria esmicolaré l'aparador i agafaré tot el que em plagui, que total, la cultura ha de ser gratuïta. I en arribar a casa, com trobo que el pis del veí de sota, que té pati, em plau més, doncs li petaré la porta i m'hi fotré dins, que total, ell en té tres i no li ve d'un. I quan abans d'anar a dormir hagi de buidar els budells, doncs ho faré al carrer, que total, els turistes embruten més. I si no tinc son, doncs tocaré la trompeta, que total, els que volen dormir per les nits són tots un feixistes. I si algú no li agrada el que escric, que se'n vagi a la merda, que total, sembla que allà és on acabarem tots.

Dare ga Pomona-chan desu ka

Avui em plau escriure alguna cosa sobre Pomona, nimfa romana que diuen que vetllava pel bon creixement dels fruits, com ara els albercocs que tant m'agraden. Però poques coses en sé, de la tal Pomona, només el que explica Ovidi a Les metamorfosis i Servi a In tria Virgilii Opera Expositio, que no és gaire. L'un l'aparella amb Vertumne, déu d'origen etrusc, i l'altre amb el mític rei Picus, fill de Saturn. Però era bella, Pomona? espurnejaven, els seus ulls? eren gràcils, les seves maneres? esmolat, el seu enginy? pietós, el seu cor? bondadosos, els seus sentiments? àrdida, la seva concupiscència? regulars, les seves deposicions?

I si bé és cert que no són poques les pintures que ens mostren a la tal Pomona en no poques pinacoteques escampades per l'ample geografia del no menys ample món, totes elles són dispars i no responen a cap model original, només a la moda de l'època en que foren pintades i als capricis de llurs respectius autors. Així la Pomona de Melzi resulta pulcre i endreçada, enigmàtica la de Rosetti, i fràgil i esberdalissa la de Van Dyck. Però... com devia ser la Pomona que vagarejava pels voltants de Roma tenint cura d'albercocs i prunes, magranes i cireres? com devia ser la Pomona que tal vegada tan sols vagarejava i encara vagareja pels pensaments d'aquells que ens complau imaginar-la?

Kinō no eiga

Deu ser certament injust judicar noranta minuts de metratge pel que succeeix en cinc anecdòtics i irrellevants segons. Més encara, quan el conjunt del metratge ofereix alguns moments d'una bellesa captivadora, com ara el desplaçament dalt d'una locomotora de la protagonista femenina ves les imponents instal·lacions siderúrgiques de la zona en una esplèndida seqüència que posaria els pels de punta a qualsevol ecologista (1:12:40), o l'avenç en diagonal de la mateixa protagonista dalt d'un camió que es combina amb la marxa enrere d'una locomotora i l'alça de les barreres del preceptiu pas a nivell (1:06:55), o inclús el capriciós vol d'innúmers paperets dins l'habitació de la protagonista femenina a causa d'un cop d'aire no gens casual (1:27:34). I posats a judicar amb rigor, abans fora criticable la interpretació d'algun dels actors, o la previsible i inevitable dogmàtica soviètica de l'època, que no pas la frivolitat que a mi m'ha plagut esmentar, no més que una fotesa anecdòtica i irrellevant, com anecdòtic i irrellevant acostuma a ser el meu judici.

Konban eiga o mimashita (VIII)

En un cert moment del metratge (58'45''), el protagonista masculí surt despitat d'una aula, en haver estat el seu amor rebutjat per la protagonista femenina. Tot seguit els espectadors veiem com en un únic pla fix el protagonista masculí s'allunyà passadís enllà, empetitint-se, alhora que, del fons del passadís, se'ns fa present una petita figura vestida de negre que s'atansa cap a nosaltres. És aleshores que l'espectador mestretites endevina que la funció de la figura que s'atansa no és altra que la de topar amb el protagonista masculí, per tal que amb la topada se'ns faci evident el gros disgust del protagonista masculí, que de tan absort com resta pel propi disgust, no para cap esment a tot allò que l'envolta, talment al costat del propi enuig res no existís. Un recurs habitual en el món del cinema, que fa que en tota pel·lícula els personatges sempre topin amb objectes o amb persones quan marxen enutjats d'algun indret. En aquest cas, es pot criticar al director, a banda de l'ús d'un recurs massa evident, una desafortunada planificació, doncs entre l'aparició de la petita figura vestida de negre i la topada amb el protagonista masculí s'hi escolen ben bé quatre o cinc segons, temps més que suficient per a què tots els mestretites de la sala puguem preveure el que tot seguit s'esdevindrà, la inevitable topada del protagonista masculí amb la petita figura vestida de negre.

Kochira wa Verdaguer-sama desu (II)

I així com la prosa de Verdaguer em resulta del tot plaent, el contingut de les seves paraules m'embafa. I no pas per què trobi que li manca raó en la seva disputa amb el senyor bisbe, ans al contrari, resto embafat de l'excés de raó que sobreïx de totes i cadascuna de les paraules que escriu. I aquesta potser és, goso creure, la clau de volta del cas Verdaguer, l'excés de raó del poeta. Doncs només algú tan convençut com ell ho estava de la justesa de les pròpies raons i de la malvolença i malvestat dels seus contraris, és capaç d'actuar amb semblant turpitud, en creure, com devia creure el bon mossèn, que amb seguir en tot moment la llei de Déu amb sincer entusiasme n'hi havia prou per reeixir en les coses del món, quan és cosa sabuda que ni sinceritat ni entusiasme són qualitats que agradin als homes, entre els quals, ai las, crec incloure'm.

Tōku

deprecació: f. [LC] Acció de pregar que un mal sigui allunyat.

I qui sap si és potser una mostra d'humana sapiència i pràctica sensatesa per part dels doctes redactors del diccionari de l'Institut haver escrit el què han escrit, que un mal sigui allunyat, però no pas vençut o anihilat, sotmès o reclòs. O potser és només que els doctes redactors del diccionari de l'Institut són uns bons observadors, que no és poca cosa, essent els propis pregadors aquells que mostren una humana sapiència i una pràctica sensatesa en demanar el que demanen, que un mal sigui allunyat, però no pas vençut o anihilat, sotmès o reclòs, doncs tal vegada fora impertinent demanar allò que, a més de no poder ser, és del tot inescaient.

Kochira wa Verdaguer-sama desu

Si jo tingués la sort de ser una persona de fe i cregués en l'existència de Déu nostre senyor, diria que fou el propi bon Déu qui provocà la caiguda del més amatent dels seus servidors, mossèn Cinto Verdaguer. Que fou el propi bon Déu qui el difamà i calumnià, qui el tractà d'alienat, de lladre, d'espiritista, d'heretge, qui el tragué del palau del marquès de Comillas i l'abocà al fang, qui l'ofegà a deutes i el privà de qualsevol mitjà de subsistència, qui li prengué la missa i els llibres, l'honra i la dignitat. I tot això ho feu el bon Déu amb la més lloable de les intencions, forçar mossèn Cinto a prendre la ploma i defensar-se, deixar-se de rodolins i oferir la més portentosa prosa que tal vegada mai s'hagi escrit en catalana llengua, En defensa pròpia.

Ichiban desu ka

Avui crec ser de l'opinió que només hi ha quatre categories de persones: aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i aquelles que se saben malvolentes vers els altres, que no en fan quatre sinó dues. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres es divideixen entre aquelles que se senten cofoies de ser malvolentes vers els altres i aquelles que s'avergonyeixen de ser-ho, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres ja fan tres tipus de persones, que tampoc en són quatre. Però aquelles persones que se saben malvolentes vers els altres i s'avergonyeixen de ser-ho, es divideixen entre aquelles que malden per deixar de ser malvolentes vers els altres i aquelles que, cap cotes i avergonyides, accepten amb resignació la seva malvolenta condició, que sumades a aquelles que es creuen benvolentes vers els altres i a aquelles que resten cofoies de ser malvolentes vers els altres, ja en fan quatre.

Dit això, només em resta descobrir en quina categoria sóc, i en quina em plauria ser.

Kyō no kakimono (XII)

És difícil escriure sobre no res. Provar, endebades, d'observar el buit en dirigir la mirada cap enlloc sense fixar-la en res del que ens pugui arribar a envoltar, en estar, com estem, sempre envoltats d'objectes o persones, com ara les parets d'una cambra si som a l'interior d'un habitatge, l'alineació de l'arbrat si som al carrer, o la desagradable corporeïtat dels altres si ens trobem en companyia d'enutjosos desconeguts. I si per un bell atzar som capaços de mirar sense veure, encara resulta més difícil obviar-se a un mateix i defugir la temptació d'observar-se, i així acabem parant atenció a la primera banalitat que ens passa pel cap o, encara pitjor, observem i analitzem el propi procés d'escriptura i ens acabem lamentant, tal com ara faig jo, de la dificultat d'escriure sobre no res.

Watashi wa omoide desu ka

És d'una evidència potser aclaparadora, però no exempta d'una certa joia, que no sóc aquell que crec ser. Que aquell que crec ser no és més que un record, però no pas el record d'aquell que vaig ser, com de vegades vull creure, sinó el record d'algú que mai vaig arribar a ser, potser només el record d'aquell que hagués volgut ser, el record d'aquell que creia ser, el record d'aquell que creia recordar haver estat. Només, doncs, el record d'un record.

Zhao-kun no monogatari (II)

La història de l'orfe del clan dels Zhao és fàcil de sintetitzar. Un emperador té dos ministres. Un és savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu. L'altre, en canvi, és fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu. No cal dir que el segon ministre enveja al primer, intriga en la seva contra, i després de no pocs esforços provoca la seva caiguda i la de tot el seu clan. D'aquesta manera tres cents membres del clan dels Zhao, el clan del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, són executats per tal d'esborrar la seva memòria, talment mai no hagués existit. Només en resta un, un de sol, no més que un nadó, net del ministre savi i bondadós, humil i lleial, just i caritatiu, que ocultat a la malvat del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu, aconsegueix sobreviure i atènyer l'adultesa. Final de la síntesis.

La moral de l'orfe del clan dels Zhao és també fàcil de sintetitzar. Hom ha de sacrificar-se per benefici de la comunitat. El clan dels Zhao està format per persones sàvies i bondadoses, humils i lleials, justes i caritatives, i cal, a tot preu, preservar la seva existència per tal que la saviesa i la bondat, la humilitat i la lleialtat, la justícia i la caritat, s'imposin sobre la falsedat i la corrupció, l'orgull i l'ambició, la violència i la venjança. I per això no són pocs els innocents que voluntàriament sacrifiquen llurs vides, o la dels seus fills, amb el lloable objectiu de salvar al darrer dels Zhao, l'orfe del clan, de les urpes del ministre fals i corrupte, orgullós i ambiciós, violent i venjatiu.

I la primera mostra de saviesa i bondat, humilitat i lleialtat, justícia i caritat que ens ofereix l'orfe dels Zhao, un cop assolida l'adultesa i assumida la feixuga càrrega del seu passat, és... la venjança.

Zhao-kun no monogatari (I)

Aquesta nit m'ha estat explicada la història de l'orfe del clan dels Zhao. Una història que tal vegada s'esdevingué fa molts i molts anys, diuen. Una història que tal vegada ens vol oferir algun tipus de principi moral, diuen. Una història que tal vegada es pot comparar a allò que ens oferiren els tràgics grecs, diuen. Una història que tal vegada també es pot comparar a allò que ens oferí Shakespeare, diuen. Una història que tal vegada ens pot ensenyar no poques coses, diuen. Una història que, en definitiva, tal vegada paga la pena de ser escoltada, diuen.

I encara que no sempre hem de fer cas de tot allò que ens diuen, potser sí que la història de l'orfe del clan dels Zhao és una història que paga la pena de ser escoltada, de ser atentament escoltada.