Doko e ikitai desu ka (IV)

Com no sé com anar, doncs la ciutat m’és desconeguda, pregunto. Segueixi tot recte per la gran avinguda, em diuen, a la rotonda tombi pel tercer carrer i ja ho trobarà. Però no ho trobo i torno a preguntar, no, no, reculi i tombi a la dreta, no té pèrdua. Però em perdo i pregunto de nou, cap a l’esquerra fins que vegi un parc. Però no veig cap parc i em fan recular de nou, i tombar, ara cap a la dreta, fins que arribo a allà d’on he sortit, a la gran avinguda, cansat d’haver caminat tot el dia per no res.

I l’endemà, sense preguntar res a ningú, camino per la gran avinguda fins arribar a la rotonda, on giro pel tercer carrer fins que reculo i tombo cap a la dreta, després a l’esquerra, torno enrere, trenco cap a la dreta i arribo allà on era, a la gran avinguda.

I des d’aleshores faig el trajecte de memòria, sense necessitat de parar atenció per orientar-me, només enutjat quan alguna cosa trenca la rutina habitual, com quan algú, d'habitud un turista, m’atura i em pregunta com anar a no sé on. Reculi i tombi cap a la dreta, responc, no té perdua.

Nichi-yōbi (II)

Avui he somniat que avions italians bombardejaven la ciutat, i he vist com els projectils queien damunt nostre tot seguint unes trajectòries precises, prèviament calculades, i esclataven produint els danys habituals, això és, llevant la vida de qui trobaven al seu voltant, ensorrant edificis, excavant cràters a l’asfalt dels carrers... Al somni res no destorbava l’espectacle del bombardeig, doncs fora de l’estrèpit dels avions, del xiulet de les bombes i de les ensordidores explosions, res no se sentia: ni sirenes d’alarma, ni el plany dels ferits, ni el plor dels supervivents... res.

I a l’endemà, aquest matí, la ciutat es llevava sorpresa, doncs el dubte era comú, perquè ens bombardegen els italians? Algú, però, responia assenyadament que no, que no són pas els italians, ni és a nosaltres, a qui bombardegen. I així tranquil·litzats, esquivant els esvorancs dels carrers i les muntanyes de runa, el socarrim dels cadàvers, anàvem cap a la pastisseria a comprar un tortell de nata, o millor encara unes pastes seques, doncs avui, com un cop cada set dies, és diumenge.

Watashi desu (III)

Et vaig veure l’altre dia pel Poblenou, em diu P, però anava en moto i no em vaig poder aturar a saludar-te. I jo també et vaig veure, afegeix B, de fet et veig quasi cada dia quan passo en cotxe per Ausiàs Marc. Vas menjant galetes, caminant apressat. I jo, sorprès, els responc qualsevol obvietat, doncs no tinc ganes de tornar-ho a explicar, un cop més, que no, que s’equivoquen, que em confonen amb aquell altre, el més odiós dels humans, aquell que va gosar ser jo. Així que intento somriure i callo, alhora que menjo alguna cosa o bec una mica de vi, doncs som a casa, al pati, celebrant l’aniversari de la meva companya amb els seus amics, i bé els haig d’estalviar les meves excentricitats, només faltaria.

I l’endemà, en eixir de casa, camino més a poc a poc que mai, aturant-me en tots els semàfors, fitant a tots i cadascun dels vianants amb qui em creuo, mirant a l’interior de les botigues, intentant endevinar els rostres dels motoristes o dels conductors que passen al meu voltant, tot cercant-lo amb intencions no del tot pacífiques, doncs si P i B l’han trobat, també el puc trobar jo.

Doko e ikitai desu ka (III)

Which way I ought to go from here? em pregunto sovint. That depends a good deal on where you want to get to, em responc, en veu ben baixa, no fos cas que algú em sentís i em prengués pel que sóc. I don’t much care where, afegeixo. Then it doesn’t matter which way you go, concloc, i començo a escriure, sense tenir cap idea al cap, sense saber cap a on vaig, doncs so long as I get Somewhere. I potser és per això, per la por d’arribar allà on sigui, que quan porto unes poques línies escrites ho deixo estar i torno a començar, una vegada i una altra, ara parlant d’això, ara d’allò, sense ordre ni concert, a l’atzar.

Altres cops, però, torno una i altra vegada sobre alguna cosa pensada, considerant-la amb deteniment, tot cercant la millor manera d’expressar-la per escrit, potser amb l’ajut d’alguna petita anècdota extreta de la vida quotidiana, real o imaginada. Aleshores, però, no escric res, i només espero que la desmemòria m’alliberi, no fos cas que, ni per uns instant, em cregués que tinc alguna cosa a dir.

Watashi no kakimono o tabemasu

Regirant un darrer calaix, tot buscant ves a saber què, trobo un paper escàpol, supervivent de la darrera purga. I horroritzat en llegir tot allò que escrigué aquell que ja no sóc, m’apresso a estripar el full, primer per la meitat, després en quatre trossos, vuit, setze, trenta-dos... fins que el plec és massa gruixut per continuar. Però no hi fa res, doncs vaig a la cuina i agafo el morter, on poso els bocins de paper, afegeixo una mica d’aigua, un bon raig d’oli i unes gotes de vinagre, all, tomàquet i ceba, tot escalivat, un poc de julivert, la carn d’unes nyores, quatre ametlles torrades, sal, pebre (negre i de Caiena) i uns brins de safrà. I amb la mà de morter començo a treballar la barreja, amb paciència, afegint de tant en tant un fi rajolí d’oli, fins que aconsegueixo un romesco suau, amb el característic aroma de la nyora i de l’oli extremeny que faig servir. I encara atuït per l’ensurt convido a tots els meus amics, sense excepció, a sopar. Bacallà amb romesco, per llepar-se els dits, els hi dic. I així, en la més estricta de les solituds, acompanyant un gustós bacallà islandés, al punt de sal, em vaig empassant les paraules que un dia gosa escriure aquell a qui més odio, aquell que va gosar ser jo.

Māketto ni ikimasu ka

Camí del mercat, traginant un canterell de llet al cap, m’ensomnio tot fent volar coloms, com feia la lletera, la del conte, i com a la faula, en perdre l’atenció al camí, ensopego, o potser rellisco, o m’entrebanco, tant és, i acabo al terra, brut de pols, amb el càntir esmicolat en mil bocins, potser més, tota la llet perduda, els somnis estroncats.

Però en parar atenció, com si la caiguda m’hagués espavilat, de cop, veig que no sóc pas al terra, ni estic brut de pols, ni cap càntir ha resultat malmès, només faltaria, quina bestiesa, doncs sóc a casa, escarxofat a la butaca, alleujat, no pas de no haver caigut, i ara, sinó de no haver-me bellugat, ni poc ni molt, gens, no fos cas que, d’intentar-ho, més que caure, ho aconseguís, el que fos, tant és.

Kyō no ban-gohan

Després d’evidenciar un cop més la inutilitat de qualsevol esforç, sense excepció; d’estripar papers i esborrar arxius, avergonyit de tota paraula escrita, decideixo, malgrat tot, com no pot ser altrament, continuar. No pas per què cregui que m'en sortiré; que amb treball i paciència, també sort, assoliré res del que he ambicionat, tot i la modèstia dels meus anhels, doncs fora d’esdevenir immortal, que menys, res no desitjo. Si malgrat tot continuo endavant embrutant papers, és per què alguna cosa bé haig de fer, abans no arribi l’hora de preparar el sopar, avui pèsols, potser, amb crema d’albergínies i unes maduixes amb sal, doncs ja és temps, per postres.