Koko ni sunde imasu ka

Al parc zoològic només hi ha un elefant. Sovint el veig estirat al terra, ajagut de costat, i aleshores em fa la impressió que ja no és un elefant, sinó el cos inert del que abans era un elefant. Però altres cops el veig dempeus, anant mandrós d'una banda a l'altre de l'espai que té assignat, reclòs rere un fossar i una tanca que no és més que una barana per evitar que els visitants prenguin mal. M'expliquen que abans hi havia un segon elefant, més petit, de procedència asiàtica, essent el d'ara africà, potser un loxodonta africana. De vegades el visita algun paó, doncs els paons es mouen segons el seu desig per tot el parc, fent exhibició del seu plomatge ornamental. L'elefant, però, té poc per a exhibir, brut com acostuma a anar, vell com és. Diuen que d'aquí poc morirà, i que aleshores, al parc, ja no hi haurà cap elefant.

Koko, soko, asoko

Un cop més, en passar pel costat dels flamencs (ocells de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids) del parc zoològic, resto sobtat. Res no tanca l'espai que tenen assignat, una mena d'estanyol amb un parell d'illes, i no obstant això, cap flamenc surt més enllà dels límits que assenyalen els imponents plataners que envolten la llacuna. Altres animals, ossos, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, pingüins, goril·les, llúdrigues, hipopòtams i molts més, resten reclosos rere fossars i tanques. I encara d'altres sojornen en recintes completament reixats, com ara micos, cotorres, lloros o voltors... i uns pocs més en gàbies hermètiques, com els llangardaixos, les serps i els ratolins. I els flamencs, que podrien caminar d'aquí cap allà al seu albir, o aixecar el vol per anar allà on els plagués, resten, un cop més, al lloc que tenen marcat, com si ja sabessin que tant és ser aquí o allà... els admirables flamencs.

Shi-gatsu nijusan-nichi

No costa gaire, quan som infants, identificar-se amb el llampant cavaller i desitjar la mort de la mala bèstia que escup foc i devora donzelles. Però més endavant, potser ja adolescents, veiem al drac com el valent que decideix viure al marge, i és perseguit i anihilat per la intolerància dels altres vers la seva valentia. Aleshores preguem pel drac, i veiem al cavaller com el braç repressor d'una societat que rebutgem. Però encara més endavant, cansats de la superba fauna alternativa que converteix llurs capricis en imposició a tothom, enyorem al bell cavaller i a llur punxeguda pica, tot i que potser aquest ja no resta gaire predisposat a occir el ventre de la bèstia, no fos cas que després tingués raons amb les lleis protectores dels animals. I encara molt més endevant, asfixiats per la dictadura de la majoria, a la que alguns anomenen democràcia, tornem a desitjar estendre les ales i sobrevolar el proïsme tot escopint sofre i foc sobre llurs estantisses testes. I ja ben desorientats no sabem si anhelem el triomf del drac o el del cavaller, i, pel que pugui ser, preguem per a què, tant de bo, alhora que el cavaller forada el ventre de la bèstia, aquesta, en justa i recíproca correspondència, faci mandonguilles del seu botxí.

Ame (III)

I anys després, amb l'escàndol ja oblidat, em torna a sorprendre una tamborinada, i és clar, em torno a trobar amb E, que aquest cop passa de llarg, potser sense reconèixer-me, o potser fent veure que no em veu. Tot sol, doncs, m'afanyo a aixuplugar-me en un bar de la vora. I com ja deuen suposar, d'un racó s'alcen tres velles desdentades, cabells blancs, parpelles caigudes, perles falses i ferum d'alcohol. Salud... s'interromp la primera, sense saber com anomenar-me. Però aquest qui és? pregunta la segona. Ningú, conclou la tercera, abans de caure, un cop més, en el son alliberador dels embriacs.

Indiferent a tot, i sense E al meu costat, començo a dubtar de la meva sensatesa, però saben... tant se me'n dóna. Per sort la pluja escampa aviat i surto al carrer, on topo amb un paio d'una alçada descomunal. Ep mestre, vigileu per on aneu, em crida, des de la seva alçada. En aixecar el cap per disculpar-me veig que és borni, i resto tan sorprès per la seva planta, que no sé que dir. Mestre, que se us ha menjat la llengua el gat? com us dieu? tornar a cridar-me. Ningú, responc, em dic Ningú, repeteixo, desprès de dubtar un moment, en recordar a la tercera fetillera. Doncs veniu amb mi, mestre Ningú, que la farem petar.

Ja a casa del desconegut resto admirat de la seva biblioteca, extensa i selecta com no en recordo cap. Us agrada llegir, oi? li pregunto. Ni gota, mestre, em respon. Escric pels altres, faig de negre, que diuen, i els llibres em serveixen de model. D'aquí agafo la trama, d'allà l'estil, i així enredo a tothom. I sóc bo, penseu que he consagrat a més d'un inútil. Mireu, aquesta és la meva obra mestra, i m'allarga un llibre de tapes grogues que m'és prou conegut, tant, que ni tan sols he de llegir el títol per saber que és el llibre amb que jo vaig guanyar el Nobel. La història de Macbeth, escrita amb el barroer estil d'avui en dia, m'aclareix. I ara, mestre, si feu el favor... a escriure, que jo no alimento ganduls, m'ordena amb veu ferma, alhora que m'engrillona a la pota d'un escriptori, a escriure!

Ame (II)

Anys després, sorprès de nou per una tamborinada, torno a ensopegar amb E, a qui no havia tornat a veure des del dia de la profecia. Felicitats pel Nobel, dErsu_, em regracia, tustant-me l'espatlla, alhora que ens afanyem a refugiar-nos en un bar. Un cop dins no ens costa gens reconèixer el local, encara menys quan d'un racó s'alcen tres dones, cabells escalats, rímel a les pestanyes, bijuteria barata i alè de gintònic, per saludar-nos amb gest groller. Salud dErsu_, Nobel de literatura, exclama la primera. Salud dErsu_, impostor impenitent, la segona. Salud dErsu_, recordat per ningú, la tercera. I encara es tornen a alçar, a tomballons, per saludar a E. Salud E, diu la primera, salud E, la segona, salut E, la tercera, abans de caure, totes tres, en el son alliberador dels embriacs.

E i jo ens mirem, no pas sorpresos, però si sobtats, i encara que som persones llegides i sensates, la nova profecia no deixa d'inquietar-nos, sobretot a mi. Per sort la pluja escampa aviat i sortim al carrer, on un periodista ens espera. Senyor dErsu_, crida en veure'm, és cert que vostè no ha escrit res del que s'ha publicat sota el seu nom? em pregunta, alhora que uns potents focus m'enlluernen. Bé, miro de respondre, embarbussant-me, és la pràctica habitual... tots aquests premis poc tenen a veure amb la literatura... però resto silenciat pel munt de preguntes que se m'adrecen, doncs ara no és un, sinó molts, els periodistes que m'assetgen i em titllen d'impostor i farsant.

A l'arribar a casa la notícia ja s'ha escampat i l'escàndol és monumental. La meva companya, amb els ulls vermells pel plor, em rep a la porta i em demana que faci la maleta, que ella no pot viure amb algú com jo, i que a més seria un mal exemple per la nena. M'apresso, doncs, a arreplegar quatre coses i marxo, encara sense saber que a partir d'aleshores tothom em girarà l'esquena i se'm tancaran totes les portes. Encara gràcies que, després de passar uns dies al carrer, puc llogar una cofurna fent-me passar per leprós, per així amagar la meva identitat rere les benes.

Ame

Al carrer, fugint d'una forta tamborinada, ensopego amb E, de qui fa temps que no en sé res. Contents per la coincidència encaixem i ens afanyem a refugiar-nos en un petit bar de la vora, fosc, brut i buit. No, buit no, doncs d'un racó s'alcen tres noies, rastes als cabells, parpelles fosques, quincalla per tot el cos i alè de ginebra, que ens saluden amb gest groller. Salud, dErsu_, grafòman pocapena, exclama la primera. Salud, dErsu_, premi Planeta, la segona. Salud dErsu_, Nobel de literatura, la tercera. I encara es tornen a alçar, a tomballons, per saludar a E. Salud E, diu la primera, salud E, la segona, salut E, la tercera, abans de caure, totes tres, en el son alliberador dels embriacs. .

E., i jo ens mirem sorpresos, i com que tots dos som persones llegides i sensates, no els fem cap cas. Però saben el teu nom, puntualitza E. I el teu, responc jo. Per sort la pluja escampa aviat i sortim al carrer, on un home de gran embalum ens espera. Senyor dErsu_, crida en veure'm, permeti'm que em presenti, em dic Lara, José Manuel Lara Bosch, i vinc a oferir-li el proper premi Planeta. No, no em mal interpreti, afegeix, en veure el meu gest d'enuig, no li vull vendre cap llibre, només vull que l'escrigui. Bé, no exactament, doncs com és habitual ja tenim el llibre escrit. Vostè només haurà de figurar com a autor i embutxacar-se el premi.

Un cop a casa, la meva companya es mostra entusiasmada amb el que li explico, no pas pel Planeta, sinó pel futur Nobel, doncs per ella qualsevol excusa és bona per a viatjar, i una hipotètica estada a Estocolm l'enllamineix d'allò més. Però hauré de llogar un frac i fer un discurs, i ja saps que sempre m'embarbusso, em lamento. Però diuen que Estocolm és molt bonic, respon ella, aliena al desànim. I abans hauria d'escriure alguns llibres per justificar el premi, afegeixo. I això no ho pot solucionar el senyor Lara?, perquè si ho has de fer tu la cosa va per llarg, es lamenta, ara amoïnada davant una possible demora. Suposo, responc, suposo...

Igirisu ni ikitai desu

Vull una vida segura, diu a càmera l'immigrant indocumentat. Un home de pell fosca, afganès o pakistanès (diu la veu en off del locutor), que sojorna en un insalubre campament a la rodalia de Calais, a l'espera de poder burlar la vigilància fronterera i creuar el canal de la Mànega.

I jo també voldria una vida segura, o ben pensat no, o potser sí... no ho sé, tant és. Però des de la comoditat de la meva butaca, amb el sopar acabat de fer, les saboroses sardines escabetxades al plat, crec que el desconegut indocumentat s'equivoca. No pas en la seva tria, doncs voler anar a la Gran Bretanya, una destinació molt millor que la jacobina França, la desgavellada Itàlia o la corrupta Espanya, em sembla excel·lent. Jo mateix hauria de fer un pensament i traslladar-m'hi. Però s'equivoca quan diu que vol seguretat, doncs el que ell anhela no és pas seguretat, sinó confortabilitat, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal, si em permeten citar a Fontane. O potser és només que l'indocumentat és prou espavilat com per saber que la confortabilitat no gaudeix de prou èpica com per merèixer uns minuts de telenotícies.

Kokkyo (II)

De vegades, sense buscar-la, sense voler-ho, sense fer cap esforç, creuem la frontera amb la mateixa facilitat amb que ho fèiem quan érem petits. I de tan estrany com se'ns fa restem sorpresos, admirats de la sort de trobar-nos en aquell reialme on tot és possible. Incrèduls, mirem al nostre voltant amb la mirada de l'infant que ja no som, fins que el desassossec creix en nosaltres, doncs recordem que ens esperen, o que se'ns fa tard, o que el sol es pon, o que fa fred o calor, o ves a saber què. I és clar, prudents, responsables com som, reculem i tornem enrere, al confortable i prosaic món de cada dia.

Després, més tard o a l'endemà, tan aviat com ens és possible, amb la intendència a punt i sense cap obligació a la vista, mirem de tornar i prenem el mateix camí. Però per molt que ens hi esforcem no arribem a creuar cap ratlla, i tot i que reconeixem el paisatge, aquell pont, aquella giragonsa, aquell arbre caigut... no trobem la ratlla per enlloc. És aleshores que un cop més el desànim ens aclapara, i capcots, no ens resta més que recular, de nou amb el neguit de creure que fora del món que ens envolta, res ja no és possible.

Undō

A l'espai públic de l'interior d'illa on faig temps, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral a on, més tard, és de suposar que jugaran nens petits. La imatge que ofereixen és tan curiosa que començo a escriure, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral, i resto aturat en no saber com continuar. Per sort, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc, alhora que continuo escrivint, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc. I aturat de nou em distrec en sentir un trepig al meu darrere. Em tombo i veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadires que resten lliures, i comença a menjar-se un entrepà que treu de la bossa que li penja a l'espatlla esquerra. Torno, doncs, a escriure, en tombar-me veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadir... però m'aturo en veure com els adolescents s'alcen i comencen a passar. És aleshores que poso el tap al bolígraf, el deso amb la llibreta a la butxaca de l'abric, i marxo a recollir a la petita A., que a dos quarts plega de la bressola, la mateixa hora en què ells, els adolescents que em fan de rellotge, acostumen a tornar cap a classe.