Un cop més, en passar pel costat dels flamencs (ocells de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids) del parc zoològic, resto sobtat. Res no tanca l'espai que tenen assignat, una mena d'estanyol amb un parell d'illes, i no obstant això, cap flamenc surt més enllà dels límits que assenyalen els imponents plataners que envolten la llacuna. Altres animals, ossos, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, pingüins, goril·les, llúdrigues, hipopòtams i molts més, resten reclosos rere fossars i tanques. I encara d'altres sojornen en recintes completament reixats, com ara micos, cotorres, lloros o voltors... i uns pocs més en gàbies hermètiques, com els llangardaixos, les serps i els ratolins. I els flamencs, que podrien caminar d'aquí cap allà al seu albir, o aixecar el vol per anar allà on els plagués, resten, un cop més, al lloc que tenen marcat, com si ja sabessin que tant és ser aquí o allà... els admirables flamencs.
1 comentari:
¿Tanto es estar aquí o allá? ¿No será que se han acostumbrado mejor que nadie a los límites de su recinto y han olvidado que hay un mundo fuera de él? ¿No será que temen que, de alejarse, nadie les alimentará como lo hacen ahora? ¿No será que no hay mejor esclavo que aquél que ya no necesita cadenas porque sólo puede pensarse a sí mismo como esclavo, porque ya ni recuerda lo que significa la libertad o incluso huye de ella?
Un beso
Publica un comentari a l'entrada