Kyōkasho o mimashita

No es pot negar que The Rider, llargmetratge de Chloé Zhao, funciona molt bé com a manual educatiu per persones interessades en l'estudi del dol, ja saben, l'aflicció causada per la mort d’una persona estimada i, en general, per una gran desgràcia. En aquest cas la desgràcia és una lletja caiguda que impossibilita al protagonista de la pel·lícula, una talentosa estrella del rodeo, a tornar a muntar a cavall. D'aquesta guisa assistim a l'enumeració de les ja prou conegudes fases del dol, fases que ara fora enutjós enumerar, i que es troben clarament subratllades per una banda sonora que emfatitza els moments en que l'estudiant, vull dir l'espectador, ha de prestar especial atenció. A més, en un encomiable esforç pedagògic, Zhao ens presenta a un personatge secundari que ja ha viscut tot el procés i que, amb un capteniment digne de tot elogi, entoma amb encomiable enteresa les seves particulars circumstàncies. Encara gràcies que ens estalviem la bibliografia.

Ja ho saben, si tenen previst entomar una gran desgràcia en breu, The Rider és la seva pel·lícula. Altrament, narinant.

Fukushi

Fa ja prop de cinc anys vaig escriure que The emperor of the North, de Robert Aldrich, era una pel·lícula que em plaia d'allò més. I també vaig escriure que, de fet, em plaia especialment el seu primer terç, en ser tota la resta no més que una baralla de galls de cara a la galeria, doncs bé al públic li acostumen a agradar les batusses. I aquesta, la del començament prometedor que es malmet amb concessions a qui posa els quartos, acostuma a ser una pràctica molt habitual en el món del cinema, on el director de torn sembla conformar-se amb una petita demostració de virtuosisme narratiu, per tot seguir fer allò que el productor executiu li demana, que a tots ens agrada menjar calent.

Per això em plauen tant pel·lícules com l'ahir ja esmentada Zimna wojna, on, al llarg d'un metratge admirablement breu, el director, Pawel Pawlikowski, manté el to fins al darrer instant, quan a més ens obsequia amb uns admirables adverbis que conformen un dels finals més bells que ara mateix recordo.

Anata ni aete hontou ni shiawase kanjiteru

Que hom malbarata la seva vida sense remei és quelcom d'una obvietat que esgarrifa, o que esgarrifaria si hom hi penses sovint. Afortunadament, o no, prou atabalats anem al llarg del dia com per pensar-hi gaire, i qui dia passa any empeny. Però, verament malbarata tothom la seva vida? Va malbaratar Einstein els seus dies? o Aquil·les, a qui encara recordem malgrat no haver existit?. Fa de mal dir, però si fem cas al que han deixat escrit els que en saben, això és Flaubert o Wallace, no hi ha excepcions possibles.

Tot això ara ve a compte de Zimna wojna, superlativa pel·lícula de Pawel Pawlikowski, on se'ns mostra com es podria arribar a viure, si hom gosés.

Watashi no okane ga hoshī desu ka

És en Jota, persona sempre poca-solta i aquest cop molt acabalada, qui m'escomet per demanar-me consell. Veureu, dErsu_, vós ja sabeu que a mi les dones em plauen amb gros delit, i que per això no n'havia triat mai cap, talment un lector com vós us haguéssiu de conformar amb una única lectura. Què per ventura vós llegiu sempre el mateix llibre?, em demana Jota, no pas cercant la meva resposta (que hagués estat afirmativa), sinó, tan sols, emfatitzar el seu discurs. Però aquest cop, aquest cop és diferent, continua Jota, i després d'haver fet tants anys de tastaolletes m'he enamorat follament. I ella també m'estima. Costa de creure, sobretot si considerem que els anys no m'han estat benèvols i li triplico l'edat. Però m'estima. Sí, no ho digueu, ja sé que penseu, que només s'estima la meva fortuna. Però no és cert, m'estima tal com jo l'estimo. N'estic segur, del tot. O quasi. Sí, és cert, de tant en tant dubto, i és per això que necessito el vostre consell. Jo l'estimo i ella m'estima, però de tant en tant el dubte em corseca i aleshores tot se m'ensorra. No puc viure amb aquest neguit. Sé que si vol els meus diners la tindré, però vull que m'estimi, necessito que m'estimi, i n'haig d'estar del tot segur.

Jo, és clar, que com d'habitud porto pressa, provo de desfer-me del torracollons de Jota amb una obvietat, i li dic que la cosa és clara i evident, que ha de fer donació a la senyora aquesta de tota la seva fortuna, i si la senyora es queda és que l'estima, i si marxa, doncs no. Però dErsu_, si no m'estimés quedaria jo pelat com una rata, i als meus anys no m'escau fer de pobre, m'objecta Jota. Ja veig que us estimeu més els vostres doblers que no pas a la senyora aquesta. I no us culpo, jo faria el mateix. Però si vós us estimeu més els vostres doblers que no pas a ella, com podeu pretendre que ella us estimi més a vós que no pas a la vostra fortuna? Sigueu sensat, Jota, accepteu l'engany i visqueu més o menys feliç, vós que sou prou solvent com per poder-ne pagar el preu.

Taiyō ka kage ka

Ha estat aquest matí, a la plaça Vella de Terrassa, que per primer cop en els darrers mesos he buscat el sol. Després, a mig matí, ja al cap i casal, quan caminava apressat per la Via Augusta anant a comprar el saborós pa d'espelta i sègol que acostumo a menjar, he dubtat si triar sol o ombra, en oferir-me les circumstàncies d'aquell moment l'oportunitat d'escollir, i ara mateix ja no recordo si he caminat per la vorera assolellada o per l'ombrívola.

Tot això, és clar, no ve a compte de res, només que, aquest matí, a la plaça Vella de Terrassa, quan per primer cop en els darrers mesos he buscat el sol, m'ha plagut pensar que semblant insubstancialitat bé pagava la pena d'ésser escrita.

Kore wa saigai desu

I és en fer-se el silenci, i tot seguit la foscor, que la platea del teatre esclata en una ovació entusiasta, molt sonora i ben sentida, on els bravos es fonen amb els aplaudiments. I tot seguit, en il·luminar-se de nou l'escenari i eixir els actors per rebre l'homenatge del públic, aquest s'alça i intensifica bravos i aplaudiments. Però, tot el públic s'alça? No pas, doncs un vell repatani, jo mateix, roman assegut a la seva butaca, incrèdul, bocabadat, sense donar crèdit a l'entusiasme amb que el públic premia el (com ho diria per no resultar groller) galimaties que acabem de veure, on un esforçats actors feien miques el text de Shakespeare dirigits per qui, sens dubte, mereix la més cruel de les penes que pot rebre un faranduler, això és, l'anonimat.