Kin-yobi

Divendres passat el conegut se'm va fer ignot. Atemorit vaig cercar amb la mirada i, rere un paisatge polsegós, vaig albirar el meu destí. A pas viu vaig mirar d'atansar-m'hi, però a cada passa que feia me n'allunyava més i més. Angoixat vaig pensar que faria tard o, pitjor encara, que no arribaria mai, ni al meu destí, ni enlloc, car em trobava perdut i havia oblidat no tant sols cap a on anava, sinó d'on venia.

De sobte, però, vaig despertar i el malson se'm feu transparent. El despertador no havia sonat i faria tard a la feina. Per sort vaig recordar allò que el meu subconscient havia oblidat, aquell divendres era festiu i podia mandrejar tant com volgués.

Alleugerit vaig tancar els ulls i, en el breu lapse de temps que vaig trigar a adormir-me de nou, vaig pensar que el meu subconscient grinyolava. No tant per haver oblidat la festivitat local, sinó per creure, ni que fos en somnis, que en aquest món, a part de morir, tenim alguna cosa a fer.

Haibun

De tothom és coneguda la famosa equació enunciada pel senyor Einstein, Albert Einstein, E=mc², on E és energia, m massa, i c velocitat de la llum. Així tenim que l'energia és igual al producte de la massa pel quadrat de la velocitat de la llum.

L'equació no deixa de ser una expressió del nostre llenguatge que ens permet una aproximació útil, utilíssima (molt més útil que les metàfores dels físics anteriors, car els físics, més que científics són poetes), al món que ens envolta, però, en cap cas, té cap relació amb la natura del món, perquè tant energia, com massa, velocitat o llum, són conceptes abstractes que només existeixen en la nostra parla, en la nostra ment, i no pas en el món.

Podem viure al món (a l'univers), podem gaudir-ne o podem patir la seva fúria, el podem aprofitar o el podem malbaratar, hi podem viure o podem morir, però el que no podrem fer mai serà conèixer-lo, car, a conèixer, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de res.

Uguisu no
tone ni tsururu
hinode kana (Chora).

Nani o tabemasu ka

El vegetarianisme és, segons el diccionari de l'IEC, un sistema d'alimentació que exclou (més o menys) l'ús d'aliments d'origen animal i, afegeixo jo, qualsevol tipus de gaudi sensorial.

Com és ben sabut, el fet de menjar, a part de nodrir el nostre organisme, pot ser una font de plaer gens menyspreable pels nostres sentits. Dins el vegetarianisme, però, aquest gaudi sembla haver estat foragitat, proscrit, talment el plaer fos el pitjor dels pecats de tot bon vegetarianista. Així els restaurants dits vegetarians, acostumen a ser llocs inhòspits, incòmodes, a on, en un ambient a voltes sectari, hom s'introdueix dins el cos, a través de l'aparell digestiu, tot de productes manipulats (en cap cas cuinats o elaborats) per algú que desconeix completament l'existènica del noble art de la cuina.

Celebrem, doncs, les excepcions i aplaudim al senyor Rovira, Francesc Rovira, i el seu menú vegetarianis... vull dir, vegetal.

Shibo

La terra només gira perquè jo sóc aquí i jo sóc un
PALLASSO qui agonitza

recita, gràcies a la reproductibilitat tècnica, l'Ovidi Montllor. Toti Soler, com no, l'acompanya, l'acompanyava, a la guitarra. El text, sensacional, és d'en Papasseit, Joan Salvat-Papasseit, un fragment de "Marxa nupcial", un dels poemes, a voltes incomprensible, de "L'irradiador del port i les gavines".

Perquè, oi que el dia en què em llevi la vida, quan el meu cap s'esclafi contra les roques, el meu cor deixi de bategar i els meus llavis restin muts per sempre més, cecs els meus ulls ... la terra deixarà de rotar sobre el seu eix, deixarà de girar al voltant del sol, i el món, tal com el coneixem, com el conec, finarà amb mi?

Nani mo

L'esfondrament és la pedra fonamental de tot projecte humà, va escriure Jünger, Ernst Jünger.

La força desfermada de la natura, la còlera dels Déus, la follia humana, . . . tant és. Inconsolables contemplem amb satisfacció la pròpia desgràcia, admirem les flames, car en la seva lluïssor també hi ha (sic) joia, i, insensatament, tornem a arrossegar el roc d'alt del turó. Potser així creiem, vanament, que la nostra voluntat perdurarà, que els poetes cantaran les nostres gestes, que els nostres actes tindran memòria.

Però Jünger no tenia raó. La pedra fonamental de tot projecte humà és l'oblit, sense l'èpica del foc i sense cap esperança.