Akiraka to akiraka

Té sentit, em vaig demanar abans de començar, fer la lectura d'una biografia de mil cinc-centes pàgines, quan encara no he llegit l'obra sencera de l'escriptor biografiat? Quan tan sols he llegit set dels quaranta-sis volums en què s'aplega la seva obra completa? No tindria més sentit continuar llegint a l'escriptor biografiat i esperar a una altra vida per entomar l'esmentada biografia?

Però, em podria haver demanat igualment, tenen sentit altres coses que faig al llarg del dia? Té sentit que continuï escrivint el que aquí escric? Té sentit que provi d'escriure altres coses? Té sentit que dia rere dia m'escarrassi arrossegant un cos mortal? Té sentit res?

I com la resposta és massa òbvia i evident (té sentit, que escrigui obvia i evident, quan ambdós adjectius signifiquen exactament el mateix?), puc començar la lectura amb la tranquil·litat de qui fa temps que no necessita l'aprovació d'allò que anomenem raó per fer el que sigui que acostuma a fer, com ara canviar de cop a la tercera persona del singular per referir-se a si mateix.

Watashi wa ryokō ga sukide wa arimasen (II)

I és de tornada a casa, encara trasbalsat per la trasbalsadora idea de viatjar en el temps, que de cop començo a imaginar grups de turistes vinguts del futur visitant els moments més memorables del passat. I és que talment els imbècils que actualment van d'aquí cap allà visitant el que sigui que visiten, sens dubte que en el futur encara hi haurà més imbècils que aniran no només d'aquí cap allà, sinó també de després cap a abans. Imbècils futurs que sens dubte multiplicaran als imbècils actuals, atès que avui dia només hem de suportar a aquells que en són contemporanis. A no ser, és clar, que molts dels que ens visiten no siguin més que imbècils del futur camuflats. Però ho dubto, podent visitar altres temps, qui voldria visitar l'ara i aquí que vivim?, aquest desmenjament de pa sucat amb oli?, aquest galdós present de rendistes i subvencionats?

O sigui que no, que sens dubte que totes les hordes d'imbècils futurs ara són a 15 de març del 1311 a Cefís, gaudint de la gloriosa victòria almogàver; o amagats entre els bastidors del Teatre de Pompeu, esperant l'assassinat de Cèsar; o a 14 d'agost de 1918 al far de Sant Sebastià, contemplant com Pla es mira el mar alhora que prova de trobar l'adjectiu exacte; o camuflats enmig de la boira del Londres victorià mentre un tal Jack esbudella meretrius.

I així anar fent fins que un dia peti tot, tal vegada quan tres-cents trenta-tres mil trilions i escaig de turistes futurs, amagats sota els plecs de la seva túnica, pretenguin contemplar com Déu nostre Senyor diuen que va crear el món.

Watashi wa ryokō ga sukide wa arimasen (I)

I és sota Plaça Catalunya, caminant apressat pel passadís que comunica les andanes de les línies verda i vermella, que de cop quedo sorprès pel que llegeixo en un rètol publicitari, on se'm pregunta (a mi, i a la resta d'hipotètics transeünts) si m'agradaria viatjar en el temps.

Però com viatjar m'agrada més aviat poc, per no dir gens, de seguida em responc que no, que de cap de les maneres m'agradaria viatjar en el temps. Que viatjar se'm fa desagradable i cansí, i segur que fer-ho en el temps encara se'm farà més desagradable i més cansí, molt més. Malgrat això, de cop el pensament se'm torça, i em dic que viatjar en el temps potser no serà tan desagradable i cansí com viatjar en l'espai, i és aleshores que m'imagino còmodament escarxofat al sofà de casa, viatjant ara endavant ara endarrere, contemplant a aquell que potser vaig ser fa cinc o deu anys, contemplant als que hi van viure abans que no pas jo, als paletes que construïren l'edifici, a l'arquitecte que el projectà, a l'indiano que el pagà. I contemplant, també, a aquell que potser seré d'aquí cinc o deu anys més, a aquells que viuran al pis un cop jo falti, potser algun dels meus fills, potser algun hipotètic net, o tal vegada una família de xinesos o bolivians, pakistanesos o senegalesos, que segons sembla són el futur del país.

Sigui com sigui, tot seguit també recordo allò que diuen els nigromàntics, que tant l'espai com el temps són el mateix, una mena de teixit flexible i elàstic (com ara el niló o la lycra), en aparença pla, però que es deforma en contacte amb allò que aquests mateixos nigromàntics anomenen massa i energia. I aleshores em dic que no, que si viatjar en el temps ha de ser el mateix que viatjar en l'espai, que de cap de les maneres, que em quedo on soc, és a dir, em quedo a l'ara i aquí on ara mateix crec ser.