Sutoa-ha no paradokkusu

No és cert (...) que ningú no tendeix de bon grat al mal ni a allò que li sembla ésser un mal, ni està en la natura de l'home, pel que es veu, d'anar cap allò que es pensa que és un mal amb preferència a allò que és un bé? Són aquestes paraules del Protàgores de Plató que retrobo al pròleg de Les paradoxes dels estoics, del murri Ciceró, on es reflecteix el sempre admirable pensament de Sócrates. Paraules on potser, qui sap, es confon allò que ens agradaria que fos amb allò que és. Sigui com sigui, jo no puc deixar de recordar unes altres paraules, aquestes d'un tal Aaró, fidel servent moro de Tamora, reina goda, que hom pot trobar ja cap al final d'aquella entranyable i potser desagradable tragèdia de Shakespeare titulada Titus Andrònic, que en traducció de Salvador Oliva fan així:

Fins i tot ara maleeixo els dies, convençut tanmateix que me'n queden ben pocs, que no em van deixar fer ni una maldat notòria, com matar un home, o ordir la seva mort, violar una noieta, o fer que ho fessin, acusar un innocent amb un fals jurament, sembrar l'enemistat entre els amics, trencar el coll dels ramats dels homes pobres, calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses, i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes. Sovint he tret els morts dels seus sepulcres i els he posat dempeus davant de casa seva quan la família ja tenia la tristesa apagada, i els he escrit a la pell, com a l'escorça dels arbres, amb el meu ganivet i en lletra romana: “No apagueu la tristesa, per més que estigui mort!”. Mireu, he fet mil coses terrorífiques amb el mateix plaer de qui mata una mosca. I, en efecte, el remordiment que tinc és només de no haver-ne fet mil més.

Minami ni ikitai desu

Vet aquí que s'explica que hi havia una vegada un ànec de granja que arribat el temps de l'hivern volia volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. I s'explica que va haver-hi un ratolí, que amb l'ajut de les doctes explicacions d'un manual d'ornitologia, va provar de fer entendre a l'ànec de granja que poc podria ell volar cap el sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. Ximpleries, diuen que va respondre l'ànec de granja al ratolí, i que tot seguit va iniciar amb forta embranzida una llarga cursa amb l'evident objectiu d'enlairar-se per tal de poder volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. I expliquen que l'ànec de granja va fer una cursa digna d'admirar, però que no pas per això s'enlairà, i que amb el seu insensat capteniment només aconseguí cridar l'atenció d'un cert gatot que tot seguit va provar de capturar-lo amb l'evident intenció de fer-ne un mos, de l'ànec de granja que volia volar cap al sud, tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores. Però expliquen que amb ajut del ratolí l'ànec de granja aconseguí escapolir-se de l'escomesa de l'esmentat gatot, i que després de no poques i insensates provatures, com ara fer-se impulsar per una fona, elevar-se mitjançant globus inflats amb heli, o cavalcar un gros coet, finalment l'ànec de granja aconseguí, com a passatger d'un gros avió, volar cap al sud tal com feien, en grans estols, els ànecs d'espècies migradores.

Hajimemashite

No puc negar que em tinc una certa simpatia. Que tot i el comprensible disgust que em va provocar fer la meva coneixença, amb el pas del temps he acabat sent indulgent amb les meves faltes i benvolent amb les meves febleses, fins arribar al ridícul extrem de celebrar amb moderat entusiasme els meus discrets èxits. Cert que hi ha moments que en observar-me de massa a prop se'm fa necessari fer un important esforç per poder mantenir la simpatia que em tinc, i no són poques les vegades que envejo aquells éssers de ficció anomenats vampirs a qui l'imaginari popular nega la possibilitat de reflectir cap imatge, per estalviar-me així el mal tràngol dels miralls. Però, si més no, amb el pas del temps, i qui sap si encoratjat pels sempre imperdonables defectes aliens, potser he aprés quina és la millor manera de conviure amb un mateix, tenir-se una certa simpatia.

Watashi wa watashi o mimasen

Avui m'he perdut de vista. Ha estat aquest vespre, quan apressat em dirigia cap a l'Orfeó a recollir a la petita A, que de cop sobte m'he vist venir en sentit contrari, ja en companyia de la petita A, i he restat del tot sorprès per la meva aparent i poc habitual capacitat de desdoblament. Per evitar la incomoditat d'una trobada, doncs trobar-se amb un mateix bé ha de ser quelcom sempre incòmode, he dissimulat tot fent veure que m'interessava pels productes exposats a l'aparador d'una botiga de queviures, i en veure de reüll com jo mateix sobrepassava la meva posició, m'he tombat i m'he posat a seguir-me, encara que prou podia endevinar cap on em dirigia. Però en arribar al carrer Gran m'he vist retingut pels xarlatans habituals, que amb nobles paraules pretenien despertar la meva mala consciència per captar part dels meus diners, i per quan m'he pogut desfer de llur interessada insistència ja no m'he sabut veure per enlloc, ni a mi ni a la petita A. Però tot em donava a entendre que ja em devia trobar dins la confortabilitat de la llar, ocupat en les rutines del vespre, sens dubte acabant de preparar el sopar dels menuts. Així, amb la tranquil·litat de la feina feta, he optat per donar-me un caprici i he enfilat cap al subsòl, per servir-me del transport públic, i arribar prest a les sales de projeccions de la Filmoteca, on ja còmodament instal·lat en una de les butaques de la sala petita, i després d'una hora de llaminer metratge, he vist com una noia justificava davant de la seva mare el seu dispers capteniment amb un avui m'he perdut de vista, que m'ha fet pensar que bé podria jo escriure un text, com ara aquest, que comencés precisament així, avui m'he perdut de vista.

Matterhorn-san ni noboritai desu ka

I és en un bonic cartell que l'atzar m'ofereix, on retrobo la característica piràmide del Matterhorn, cim alpí per excel·lència, que em porta el record del meu desig de fer-ne l'ascensió, ni que sigui per la seva ruta més senzilla, l'aresta Hörnli, que fora dels perills de la climatologia i de la mediàtica massificació pròpia de certes grans muntanyes, no ofereix gaires dificultats a algú avesat a aquest tipus d'ascensions, com avesat estava jo aleshores, quan servava el desig de fer-ne l'ascensió.

Ara ja no. Ara ja no resto tan avesat a aquest tipus d'ascensions, ni servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, ni que sigui per seva la ruta més senzilla, l'aresta Hönli, on diuen que als passos més aeris s'han instal·lat cordes fixes, i dada l'afluència de tants voluntariosos grimpaires diuen també que no són poques les vegades que cal esperar pacientment el torn, i que són nombrosos els visitants que sense cap experiència prèvia es fan portar per guies experts a canvi dels corresponents emoluments.

O potser sí, i encara que ja no resti tan avesat a aquest tipus d'ascensions, potser sí que encara servo el desig de fer l'ascensió de la característica piràmide del Matterhorn, si és que això encara és, d'alguna manera, possible.

Dare ga jiyū desu ka

Sovint, davant de les queixes que acostuma a expressar la ja no tan petita A quan la seva voluntat resulta contrariada, li expresso l'opinió que mai com ara podrà fer segons el seu lliure albir, i que créixer, potser, vol dir precisament això, perdre la llibertat amb la que hom neix, doncs bé un nadó acostuma a poder fer en cada moment segons creu desitjar, però no pas un adult, que sempre roman constret per innúmers obligacions i responsabilitats.

Però fa pocs dies, en la fosca d'un pati de butaques, en aquells agradosos moments previs a la projecció de la pel·lícula corresponent, vaig ser pres pel pensament antagònic, que només un adult pot ser lliure, mai un infant, encara menys un nadó, en ser potser la llibertat una certa manera de pensar. Una certa manera de pensar només a l'abast d'aquells capaços d'alliberar-se del tirànic caprici de la pròpia voluntat i de la confortable placidesa de fer seus els pensaments dels altres. Una certa manera de pensar, doncs, només a l'abast de vés a saber qui.

Watashi no mae no onna no hito

Ja fa un cert temps vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, obra d'una escriptora franco-americana, d'ascendència cubana, catalana i danesa, que no em va acabar de plaure. Encara que jo no havia mai tractat personalment amb l'editora que no dubtava a reconèixer en la dona que era al meu davant, els seus trets facials em resultaven familiars, doncs bé havia jo assistit a algun acte públic per ella organitzat i presentat, i havia també vist no poques vegades els retrats i autoretrats que la pròpia editora acostumava i acostuma a publicar en diverses pàgines de la xarxa d'internet. Tot i la meva malaptesa habitual a l'hora de reconèixer persones, goso afirmar que la dona que aquell dia es trobava al meu davant era, efectivament, aquella que jo creia reconèixer.

Per uns instants vaig tenir l'insensat pensament d'adreçar-li unes paraules per agrair-li la feina feta, doncs si bé el llibre que en aquells moments jo duia a les mans no m'acabava de plaure, altres llibres per ella editats m'havien satisfet plenament, i bé cal ser agraïts amb aquells que dediquen els seus esforços a fer-nos la vida més suportable. Afortunadament, la meva habitual indecisió i empegueïment em van estalviar el mal tràngol d'haver d'improvisar unes paraules que sens dubte haguessin resultat matusseres. Gràcies, doncs, al meu silenci, d'aleshores ençà em plau recordar el dia aquell que vaig reconèixer en els trets facials d'una dona que era al meu davant, dins d'un vagó dels transports metropolitans, a una de les editores del llibre que jo en aquell mateix moment duia a les mans, i em plau, sobretot, recordar la llarga i agradosa conversa que no vàrem tenir.

Dare ga hiretsu na otoko no hito desu ka

És la de dominar el món l'ambigua i canònica ambició de tot malvat de sèrie B com cal. Trobar-se assegut en un elevat setial i veure desfilar al seu davant, cap cot i posat humil, a tota la humanitat en llargues i compactes files, alhora que les testes d'aquells que havien gosat discutir-li res resten al seu darrera alçades per llargues piques, i potser us o dos dels seus més enutjosos opositors es troben encadenats als seus peus, cruelment mutilats, sens dubte sense mans, sense penis, sense dents, sense nas, sense llengua, sense orelles, sense pàncrees, només conservant els ulls per poder admirar el triomf del malvat de sèrie B. Però fora d'aquesta desmesurada i forassenyada mostra de poder, que repetida massa sovint pot acabar embafant, en res acostuma a concretar-se l'ambigua ambició de tot malvat de sèrie B., el poc sociable capteniment del qual més aviat sembla respondre a l'exorcitzacio d'algun tipus de complex d'inferioritat causat per algun lleig defecte físic, com ara una alçada escassa, un gep prominent o unes grosses orelles de pàmpol, probablement tot plegat, que no pas a una veritable ambició de dominar res.

Talment aquells que afirmen ésser el favorits dels Déus, ambigua ambició que potser és més sensat ignorar a què respon.

Kyō no kakimono (XI)

Avui he cregut imaginar que escrivia un text que descrivia amb justesa una idea. I no només he cregut imaginar que escrivia un text que descrivia amb justesa una idea, sinó que fins i tot he cregut imaginar que la idea descrita responia amb exactitud a tot un seguit de dades observades. I encara més, he cregut imaginar que l'observació de les dades ha estat feta sense cap tipus de prejudici previ, també sense cap mena de soroll que em destorbés i sense cap agent extern que hi interferís, de manera que les dades obtingudes responien amb precisió a allò observat. Fins i tot, he cregut imaginar com un hipotètic lector llegia sense apriorismes de cap tipus el text que m'ha plagut imaginar, i finalment he cregut imaginar que l'hipotètic lector trobava en les meves paraules la precisió de l'observació feta, la exactitud de la idea deduïda i la justesa de la descripció escrita.

Afortunadament, i després d'uns instants de perplexitat, ja he cregut imaginar que escrivia tota una altra sèrie de coses.

Sui-yōbi no asa

Sense esma, pres per la crida del subconscient, els ulls se'm clouen i el món exterior em fuig, restant jo embolcallat per l'agradosa letargia del son. Si més no fins arribar al Pla de Palau, final de trajecte, on em cal de nou desvetllar-me i fer anar les cames per recórrer els pocs centenars de metres que em separen del despatx. Jo pla que restaria dalt de l'autobús, ni que fos per fer el viatge en sentit contrari i tornar dalt del carrer Mandri, i aleshores sant tornem'hi, altre cop cap a baix, al Pla de Palau, i així anar fent, encara que potser la son em fugís i pogués jo ja fer una incerta i discreta coneixença de totes aquelles passatgeres amb les que d'habitud no tinc mai la possibilitat de coincidir. Però el deure em pot i ja sóc jo a l'ample vorera del doctor Aiguader, fent via apressat cap el despatx, on si més no podré seure en la rònega confortabilitat d'una cadira giratòria i esmorzar una de les pomes que guardo dins la petita nevera de la cuina, alhora que provo de dibuixar alguna cosa, si és que arribo a capir que és allò que s'amaga rere les paraules del darrer client, aquell que per referir-se a la urbanització d'un carrer feia servir tal enfilall de metàfores que hores d'ara poc sé que se'm demana, fora d'una difusa i acrítica combregança amb un corpus doctrinari més propi del gremi dels venedors de fum, ja saben, aquells lloables xarlatans que a Ítaca tenen els estatges.