Sense esma, pres per la crida del subconscient, els ulls se'm clouen i el món exterior em fuig, restant jo embolcallat per l'agradosa letargia del son. Si més no fins arribar al Pla de Palau, final de trajecte, on em cal de nou desvetllar-me i fer anar les cames per recórrer els pocs centenars de metres que em separen del despatx. Jo pla que restaria dalt de l'autobús, ni que fos per fer el viatge en sentit contrari i tornar dalt del carrer Mandri, i aleshores sant tornem'hi, altre cop cap a baix, al Pla de Palau, i així anar fent, encara que potser la son em fugís i pogués jo ja fer una incerta i discreta coneixença de totes aquelles passatgeres amb les que d'habitud no tinc mai la possibilitat de coincidir. Però el deure em pot i ja sóc jo a l'ample vorera del doctor Aiguader, fent via apressat cap el despatx, on si més no podré seure en la rònega confortabilitat d'una cadira giratòria i esmorzar una de les pomes que guardo dins la petita nevera de la cuina, alhora que provo de dibuixar alguna cosa, si és que arribo a capir que és allò que s'amaga rere les paraules del darrer client, aquell que per referir-se a la urbanització d'un carrer feia servir tal enfilall de metàfores que hores d'ara poc sé que se'm demana, fora d'una difusa i acrítica combregança amb un corpus doctrinari més propi del gremi dels venedors de fum, ja saben, aquells lloables xarlatans que a Ítaca tenen els estatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada