Tanoshī desu

Agradable, que agrada, que fa plaer, segons consta al diccionari de l'Institut, és un adjectiu d'ús incert, doncs malgrat el diccionari, dir, per exemple, que una lectura o un coit ha resultat agradable és com dir que sí, que bé, però que tampoc massa, que que si bé l'estona ocupada amb la lectura o amb les manyagueries pròpies de la folga no ha estat desplaent, de cap de les maneres ha estat allò que creiem recordar d'altres lectures o altres folgues. Com quan es diu que una persona és agradable, que tot seguit ens imaginem a algú sense tremp, moix, insípid, i a qui sempre va bé convidar a una festa, per fer ambient, com qui posa tovallons acolorits sobre les estovalles o amaga ridícules espelmes pels racons, i decideix que allà, entre el lavabo i la cuina, emplaçarà al agradable convidat, que així donarà agradable conversa a qui esperi tanda per canviar l'aigua de les olives.

D'aquesta guisa, de vegades em plau parlar d'escriptors agradables, aquells els llibres dels quals fan de bon llegir, entretinguts, fàcils, sense suc ni substància, ràpids de llegir i ràpids d'oblidar, agradables, en definitiva, i només cal repassar les lleixes de la biblioteca de casa per anar trobant no pas pocs, d'aquests llibres agradables, tots aquells que recordem haver llegit, però dels que ja no recordem res. Ni ganes.

Mizu no koddo

Avui un conegut amb qui feia temps que no coincidia enlloc, i a qui anomenaré Jota per fer menys farragosa la narració que ara enceto, m'ha saludat amb no poques mostres d'afecte i simpatia en creuar-nos ambdós en l'excessiu transbord de Passeig de Gràcia. Unes mostres d'afecte i simpatia que excedien en molt les necessàries per complir amb l'habitual i benvolguda hipocresia que demanen les bones maneres, i Jota, sol·lícit fins a extrems irritants, tot llagoteria i adulació, em tractava talment jo fos qualque monarca absolut i ell el més amatent dels cortesans. És per això que he sospitat que la nostra casual trobada poc ho era, de casual, i que tot plegat devia tractar-se d'algun tipus d'estratagema del tal Jota, que de ben segur maldava per demanar-me alguna cosa, potser consell, algun favor, o qui sap si fins i tot doblers. 

Però res no m'ha demanat en Jota, que en tot moment semblava només mogut pel plaer de la conversa, talment les meves paraules el satisfessin i la meva persona li meresqués un sincer afecte, fins al punt que s'ha posat repetidament a la meva disposició per tot allò que hagués jo de menester. Davant de tanta insensatesa he provat de ser groller, de respondre amb sarcasmes a les seves atencions, de parlar amb altivesa i sornegueria, però Jota ha rigut i ha celebrat que mantingués jo el meu particular sentit de l'humor. Aleshores no he tingut altre opció que ventar-li una bufa, a veure si reaccionava, però en Jota, tot i que no ha pogut amagar un gest d'estupefacció, ha fet com si res no hagués passat. I només amb un segon clatellot en Jota ha semblat deixondir-se, i al·legant una excusa inversemblant s'ha afanyat a prendre comiat, talment en aquell precís moment hagués ell recordat alguna ineludible obligació, com ara ventar l'arròs o canviar l'aigua del bacallà.

Perucho-san o oboete imasu

Haver llegit Joan Perucho sembla ser la característica comuna a tots els autors editats per Males Herbes a la seva col·lecció Distorsions. Si més no, això és així en els tres autors catalans de l'esmentada col·lecció que porto llegits, Miquel Àngel Riera, Josep M. Argemí i David Gálvez, que no són tots, però si més no em serveixen d'excusa per recordar el temps en que jo també llegia Perucho, Les històries naturals, Llibre de cavalleries, Les aventures del cavaller Kosmes, i tants altres títols que resten apilats en un dels prestatges de la llibreria del menjador de casa a l'espera de l'enllaminidora relectura. I encara que sens dubte fora exagerat i injust parlar d'epígons, sobretot Argemí i Gálvez m'han fet pensar molt en el Perucho que recordo, com també recordo no pocs autors que m'acompanyaren en el passat i que feren que ara jo sigui qui crec ser, talment Riera, Argemí i Gálvez potser em faran ser qui encara ara no sóc.

Yopparai no risuto

Tal com en el seu moment em va plaure llistar la prolífica tirallonga d'hipotètics fills d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca semblava tenir les estades, avui em plauria llistar alguna altra tirallonga de noms, tal vegada la innúmer corrua de desgraciats que perderen la vida sota l'empenta d'Aquil·les de peus lleugers. I encara que aquesta és una tasca fora de l'abast de qualsevol mortal, per la innúmer llista de desgraciats a qui el brau Pèlida dugué la lletja parca, de ben segur que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, podria abastar-la sense gaire esforç, tal vegada començant pel sensat Hèctor o la formosa Pentesilea, i acabant amb el sempre menyspreable Tersites.

Però avui potser em plau encara més llistar els noms de Sanada, Withnail, Joe (Clay), Birdie (Steptoe) i William (Munny), i els convido, si així els hi plau, a completar la llista amb tots els noms que tinguin a bé proposar, amb el benentès que primer hauran d'esbrinar l'anecdòtica i potser poc aparent relació que serven els noms fins ara llistats entre si.

Budapest ni imashita ka

Si algun cop escrigués jo Bucarest enlloc de Budapest per referir-me a la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria, és molt probable que aquells que llegissin el text on hauria jo escrit Bucarest enlloc de Budapest, convinguessin que havia jo comés un error. Que potser confós per la similitud entre ambdós noms no hauria jo parat prou atenció a l'hora d'escriure, o que potser estaria jo malfixat en els meus coneixements geogràfics, avinenteses, ambdues, sempre possibles i potser probables. Però també podria ser que algun lector em fes un vot de confiança i cregués que tot i saber jo perfectament que Budapest és la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria, i tot i haver jo revisat el text a consciència, hagués volgut jo deixar escrit el que precisament hauria deixat escrit, Bucarest, per referir-me a la ciutat que fa de capital de la república d'Hungria. I aleshores l'esmentat lector podria provar d'esbrinar quins motius havia jo tingut per incloure semblant errata en el text redactat, i més enllà d'arribar a cap conclusió sensata, de ben segur que el lector que em fa un vot de confiança podria gaudir d'una estona d'absurda especulació, que si es fixés per escrit bé podria esdevenir un prescindible però no per això menyspreable gènere literari, de nom incert, que sens dubte faria les delícies de petits i grans.

Fukushū

Em faig vell i la meva memòria no és tan activa com solia ser-ho. Quan era més jove podia recordar-ho tot, tant si havia passat com si no; ara les meves facultats estan en declivi i aviat estaré en tal estat que només podré recordar les coses que mai han passat. És trist fer-se malbé d'aquesta manera, però a tots ens ha de passar.

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Mark Twain mitjançant la intermediació d'un tal Roberto Fludd, que es poden llegir al començament de Cartes mortes, de David Gálvez. I encara que no gosaré jo negar l'evident tristesa de posar anys, d'anar collint alls i cebes amb encomiable regularitat, i de veure escolar-se en nicieses el poc temps que ens ha estat donat, trobo que recordar només allò que no ha passat mai és, tal vegada, l'única i petita gran satisfacció que hom es pot permetre sense haver de prendre més mal del necessari.

Kochira wa Lovecraft-san desu ka

I és tafanejant la taula de novetats de la Central del carrer Mallorca, llibreria que no tinc el costum de visitar, que resto sorprès per la presència de dos dels llibres que hi són presentats: franja groga superior amb el nom del segell editorial, Acantilado, amb la resta de la coberta ocupada per una gran fotografia sobre la que es poden llegir, en discretes lletres blanques, títol i autor.

I aquí és on rau la meva sorpresa, H. P. Lovecraft. Lovecraft editat pel senyor Vallcorba! Però no s'havia convingut que la prosa de Lovecraft era menyspreable? encara més hòrrida que no pas l'horror que pretenia narrar? Si més no, aquesta era l'opinió compartida per qualque persona amb dots dits de front quan jo vaig fer la coneixença del senyor Lovecraft, editat aleshores per la difunta i no sempre admirable Bruguera, si no em falla la memòria. Si fins i tot jo, que aleshores llegia coses que farien caure la cara de vergonya a qualsevol persona més o menys decent, no podia més que reconèixer que sí, que al seu costat, fins i tot Marcial Lafuente Estefanía semblava un possible candidat al premi Nobel (de literatura, s'entén).

I potser és precisament aquesta la prova de la vàlua de l'obra de Lovecraft, una vàlua que pot, fins i tot, superar el monstruós i molt poc negligible handicap de la prosa amb que és escrita.

Kesa (II)

Aquest matí, a la línia quatre del metro, se m'ha fet del tot evident que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata. I no és que res en el seu capteniment la delatés, doncs la dona que seia al meu davant es captenia amb tota normalitat, parant només esment a la pantalla del seu telèfon mòbil tal com acostuma a fer tot passatger com cal. Per què, doncs, he sabut que la dona que seia al meu davant era una perillosa psicòpata? Fa de mal dir, i probablement cap dels arguments que pogués jo oferir convenceria a ningú de la justesa del meu judici. Però això no treu que la dona que aquest matí seia al meu davant fos una perillosa psicòpata, i així els ho he fet saber a la parella de guardes de seguretat que han pujat a la parada de Jaume I, per tal que poguessin prendre les mesures necessàries per protegir a tots aquells que ens desplaçaven en aquell comboi pel subsòl de la ciutat. Els guardes, però, que de ben segur no eren allà per casualitat, m'han xiuxiuejat que prou que ho sabien, i que eren allà precisament per això, per vigilar a la dona que seia al meu davant, i que no passes cap tipus d'ànsia, que ells s'encarregaven de tot. Jo, és clar, no he pogut més que celebrar el seu zel i bon fer, i amb la malaptesa pròpia de qui no aplaudeix mai, doncs poc m'agrada reconèixer els suposats mèrits d'aquells que no són jo, he picat de mans en senyal d'aprovació, i tot seguit, i aprofitant que fèiem la preceptiva parada a Vila Olímpica, he davallat del comboi amb la satisfacció del deure acomplert, doncs sens dubte, la dona que aquest matí seia al meu davant, era una perillosa psicòpata.

Watashi no dori (III)

Per intranscendents raons que no venen al cas, avui em plau recordar l'agradable ventijol que no fa gaires dies va semblar donar-me la benvinguda quan vaig arribar a l'espaiosa vorera del que acostumo a anomenar el meu carrer, no pas, és clar, per què l'esmentat carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser emplaçat en aquest carrer l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat.

I no només fou agradabilíssima la benvinguda que m'oferí el suau ventijol, sinó també no exempta d'una certa bellesa, doncs al meu davant vaig veure davallar en hipnòtic planatge els diminuts pètals de les innúmers flors que aquells dies engalanaven les branques de les esveltes mèlies que no fa gaires dies ombrejaven i encara ombregen el carrer que em plau anomenar com a meu, no pas, però, i com ja ha estat dit, per què el carrer sigui d'alguna manera de la meva propietat, sinó per ser en aquest carrer emplaçat l'habitatge que em fa de llar, i que sí que és, en part, l'esmentat habitatge que em fa de llar, de la meva suposada propietat, en ser com és tota propietat no més, ni menys, que una bonica suposició.

Mugen no kanata e

- En comptes de fer minvar el Jo per seduir l'Altre i aconseguir que ompli el nostre univers, és obvi que també podem triar omplir l'univers amb el Jo. Són aquestes paraules que l'autor, Foster Wallace, fa dir a un dels seus personatges, un tal Noman Bombardini, a L'escombra del sistema.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca d'un personatge que tan sols unes poques línies abans ha donat mostres evidents de captenir-se amb poc senderi i molta insensatesa, fins al punt que no pocs lectors, arribats a aquestes alçades, tal vegada convindran amb mi que al tal Bombardini li falta un bull (o dos, o tres, o tots), i que els seus raonaments i les seves accions són més aviat els propis d'un dement d'aquells que més valdria que fos tancat en alguna mena d'institució d'aquelles dites psiquiàtriques que semblen tenir com a objectiu fundacional el redreçament psíquic i tal vegada moral d'aquells que hi fan estada d'habitud en contra de la seva lliure voluntat.

I és potser una llàstima, o no, que tan llamineres paraules siguin posades en boca del tal Bombardini, doncs que haguessin pogut fer altres personatges, potser un Karamazov, amb tan lloable propòsit, enlloc d'expandir fins a l'infinit i més enllà, talment en Buzz Lightyear, la pròpia i evident corporeïtat.

Kochira wa Verdaguer-sama desu (III)

En conjunt, Verdaguer, alhora deixeble i mestre d'ell mateix, va crear, a meitat de camí de l'instint, l'erudició llibresca i la recerca de camp, un model de prosa, en el sentit més pur de la paraula, “fragmentària”, que és, a la vegada, culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, i que, d'una banda, mostra un prodigiós poder d'observació i de descripció, molt sovint d'un detallisme i d'un colorit que raneja el preciosisme...

Són aquestes paraules de Joaquim Moles que he trobat a l'estudi introductori de l'edició de En defensa pròpia que aquests darrers dies he passejat amunt i avall. Paraules, que més enllà de definir amb precisió la prosa verdagueriana, tal vegada podrien servir per definir qualsevol altra prosa. Qualsevol altra prosa com cal, s'entén, que indefectiblement hauria de ser culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, si no fos, és clar, que tota prosa com cal, fins i tot la de Verdaguer, també hauria de defugir tota definició, fins i tot, i sobretot, la que a mi mateix em plau imaginar en les llamineres paraules del senyor Moles.