Ashita America ni ikimasu

Doncs això, demà de bon matí (espero) avió cap a Barajas (Madrid), i a la tarda avió cap al J.F.K. (New York). Així que, fins a finals d’agost, el blog queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Nausica-chan desu

Soc a casa, assegut davant de l’ordinador, escrivint. De sobte un estossec em distreu i em trobo, asseguda al meu davant, a la més bella de les donzelles. Resto atònit, en silenci. Qui és? Com ha entrat a casa? Què vol? Com és possible tanta bellesa? Somnio? Ens coneixem? Fins que ella, davant la incredulitat del meu silenci, parla, amb la més dolça de les veus mai somniades:

Soc la filla d’Alcínous, rei del país dels Feacis, i he vingut a parlar amb vós per expressar-vos el meu disgust, el meu enuig. Fa més d’un any que escriviu en aquest vostre blog, més d’un any que parleu de rodamóns i de captaires, de milhomes i de pocapenes, de sonats i d’inadaptats. Més d’un any que pontifiqueu des de la ignorància més atrevida, que maltracteu el bell llemosí i que insulteu la intel·ligència dels vostres escassíssims lectors. Més d’un any, més de cent articles, i ni un sol cop heu tingut la delicadesa de parlar de mi, que he estat musa de poetes, d’Homer a Maragall. I vós, un grafòman pocapena, un tal·lós, un bufanúvols analfabet, un xarlatà de fira, un totxo que confon la poesia amb el desordre, la literatura amb el solipsisme més egocèntric, no heu tingut ni la decència d’escriure quatre ratlles sobre la més bella, la més intel·ligent, la més noble de les donzelles, la més valenta també, la millor. Resteu, doncs, amb la vostra misèria, i feu-vos un favor, plegueu!

I mentre marxa, i sento el cop de porta que dóna en sortir de casa, em faig creus, que en tot aquest temps, ni un sol cop hagi jo parlat de na Nausica, la tres vegades més bella, sens dubte, de les moridores que mai hagin existit.

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Kyo Tarragona ni densha de ikimashita

Assegut, al tren, camí de Tarragona, llegeixo Flaubert, l’educació sentimental ...se sentia tot desencoratjat per la vilesa de les cares, la niciesa de les frases, la satisfacció imbècil que traspuava pels fronts que suaven! Tanmateix, la consciència de valer més que aquells homes atenuava l’enuig de mirar-los.

Assegut, al tren, camí de Tarragona, miro al meu voltant, a la resta de passatgers, i també al revisor. Desencoratjat escolto les seves veus i ensumo la suor que els regalima per tot. I no dubto, ni per un moment, a fer meus els estúpids pensaments de Moreau, Frédéric Moreau, l'heroi de la novel·la.

I qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra.

Jisatsu

Quina nena més llesta, deien els pares; quina nena més llesta, deien també els tiets; quina nena més intel·ligent, deien els mestres, que tenen més vocabulari. De gran, segur que serà advocada, deia el de l’àtic, o metgessa, contestava el de l’entresòl, arquitecta, sentenciava el del segon. Estudiarà tres carreres a l’hora i parlarà molts idiomes, anglès i francès, xinès i rus, japonès també, deia la mare; i farà versos, afegia el pare. Serà astronauta, deia un company de classe, o presidenta del Perú, deia un altre. Res de tot això, serà mestra, deia el mestre. No, farà carrera a la Caixa, refutaven els sensats; i ara, es farà rica venent pisos, proposaven els cobdiciosos; guanyarà el Nobel, somniaven els poca-soltes. Anirà a Amèrica, deien molts.

Però... ni advocada, ni metgessa ni arquitecta, ni llicenciada, ni poliglota, ni poetessa, ni astronauta, ni presidenta, ni administrativa, ni americana, ni promotora immobiliària, ni guanyadora de cap Nobel. De tan llesta com era, la nena, de gran, va ser suïcida, doncs la intel·ligència, ho sap tothom, no és d'aquest món.

Raimei

Els nostres actes han de ser bondadosos, doncs només així podrem assolir la felicitat, diu la dona de cabells curts, a l’andana de l’estació de Passeig de Gràcia. El seu interlocutor, però, no ho acaba de veure clar, i la dona, amb santa paciència, torna a exposar el seu argument, només assolirem la felicitat a través d’actes plens de bondat, i ho amaneix amb un exemple, el del Tibet, doncs els tibetans són feliços perquè els seus actes són bons, tot i les maldats que pateixen per part dels xinesos. Tant és que els robin les terres, que els cremin les cases, o que els violin les filles, tant és; ells no es poden revelar, perquè un acte violent no fora bondadós, i aleshores si que deixarien de ser feliços. L’interlocutor, que forçosament ha de ser una persona amb l’enteniment disminuït, sembla que no acaba d’acceptar un argument tan evident, tan just, i exposa unes objeccions del tot poca-soltes que no arribo a escoltar. No hi fa res, la dona hi torna, potser aixecant massa la veu, potser amb un to massa crispat, però amb la força de la raó, la qüestió és que els nostres actes siguin bons. I au, de nou les impossibles objeccions de l’home (lleig, calb, baixet, refetonet i amb marques de verola per tota la cara) que, com no pot ser altrament, acaben per exasperar a la dona, que li torna a repetir, com qui renya a un nen malcarat, només assolirem la felicitat a través d’actes encaminats a fer el bé. I si no ho vols entendre jo ....

Però abans que la dona pugui acabar la frase, s’obra una escletxa en la volta del túnel, i un llamp, la còlera de Zeus, fulmina, enmig d’una densa fumarada, al descregut, a l’impiu cretí, a l’ateu, neci, nihilista, poca-solta, ruc, curt de gambals ... tot i que ... ara que el fum escampa, vols dir que la fulminada no ha estat ella?.

Kikimasen

Inert, em deixo endur per les onades, que em bressolen amb força, amunt i avall, al seu caprici, fins que, juganeres, acaben per enfonsar-me sota la seva escuma. No trigo gaire, gens, a treure de nou el cap de sota l’aigua, a respirar a cor que vols, mentre estossego i intento treure’m l’aigua que m’ha entrat a les orelles, que resten tapades, sordes.

Un cop sóc fora, estirat sobre la tovallola, sota el sol, continuo sord a tot el que m’envolta. Sord a l’estrèpit del tren que cada poc passa a pocs metres d’on som; i sord, també, al soroll dels infinits vehicles que circulen per la Nacional II, i als crits del venedor de begudes que passeja amunt i avall, incansable. Ja a casa comprovo amb satisfacció que també sóc sord a la televisió del veí, i a l’anar i venir del llebrer del pis de dalt, al pujar i baixar de l’ascensor. Fins i tot la rentadora que hem posat em resulta silenciosa, i m’atreveixo a obrir el balcó, perquè passi l’aire, sense por al trànsit de l’Eixample.

I quan a l’endemà surto al carrer resto meravellat, doncs sóc del tot aliè a les converses de la gent que m’envolta. No sento els seus disbarats, ni les nicieses que brollen de llurs boques, doncs les seves follies em són del tot inaccessibles. Si no fos que veig les seves cares, podria fins i tot mirar amb simpatia al proïsme. Però tot té solució, i en un rampell de seny decideixo, per segon cop a la meva vida, treure’m, jo mateix, amb les meves pròpies mans, els ulls, per així, sord i cec, restar, ara si, en el millor dels mons.

Kyo no kakimono (IV)

larticledavuiseradeltotincomprensiblenopasperlabstracciodelesideesque exposarequeseranpoquesibensimplesniperlaridesadelmeudiscursquese radeltotplanernitampocperquenofaciservirsignesdepuntuacioenelredacta tiemdescuidiambtotalaintenciolarepresentaciograficadelsaccentsnitamp ocperqueometilapreceptivaseparacioentreparaulesnototaixonoajudarace rtamentalacomprensiodeltextperoresultaraanecdotictrivialquelarticledavui siguiincomprensibleesperquecopsarabraçarcomprendreoentendreelsent itlanaturaolaraodalguodalgunacosaescertamentunatascafolladeltotimpos sibleesperaixoveramentquelarticledavuiieldahiridabansdahirtambeelded emaieldesempreesdeltotincomprensible

J-san no okusan

De sobte J em comença a parlar de la seva dona, a qui jo no conec. No em parla pas del seu aspecte, de si és alta o baixa, grassa o prima; ni em parla dels seus cabells, que no sé si són arrissats o llisos, llargs o curts, rossos o negres; ni dels seus ulls. No em parla, tampoc, del seu caràcter, ni m’explica si és tendra o esquerpa, si és un sac de nervis o va néixer cansada, com ara jo. Només em parla, una i altra vegada, repetida i incansablement, del que ha significat, del que significa, aquella dona (la seva) per a ell. De com aquell àngel, doncs indubtablement d’un àngel es tracta, el va alliberar del jou de l’alcoholisme; de com el va humanitzar en ser la primera i única persona que l’ha arribat a estimar. Després, plorós, J guarda silenci durant uns pocs instants, talment adrecés una silent pregària al seu àngel, a la seva dona, per recomençar de nou, una, dues, deu, mil vegades, amb el seu panegíric, que jo escolto estoicament, en silenci.

Abans de marxar, J em pregunta si li puc recomanar alguna prostituta (puta, diu J), doncs ell no coneix la ciutat, Tarragona, a on ha vingut a treballar una temporada. Jo m’excuso i lamento no poder-lo ajudar.

Kyo no kakimono (III)

Avui he decidit escriure una novel·la, una gran novel·la.

L’escriuré en anglès, per així fer arribar el meu talent al màxim nombre de lectors; i per no ser titllat de provincià, ambientaré l’acció a Dublín, que com tothom sap, és la capital d’Irlanda. L’argument serà simple, una mera anècdota, doncs relataré tot allò que li succeeix a una persona al llarg d’un dia de la seva vida. El text serà un experiment constant, tot un mostrari d’estils redactat amb un vocabulari vast, immens, incommensurable. Demostraré la meva erudició fent que tota la novel·la estableixi un paral·lelisme, no sempre evident, amb l’Odissea d’Homer, una de les poques obres que es podran comparar, tímidament, a la meva creació. El personatge principal es dirà Leopold Bloom, per així guanyar-me les gens menyspreables simpaties d’un altre Bloom, Harold Bloom, l'enorme (mai millor dit) monsenyor Bloom. Leopold Bloom serà el meu alter ego en la ficció, una mena d’Ulisses modern que exposarà el seu (el meu) pensament d’una manera caòtica, desendreçada, en una sèrie de monòlegs interiors que crearan escola. Al seu costat hi haurà el jove Stephen Dedalus (en homenatge a Stephen King, el famós grafòman), una recreació d’aquell que jo era anys enrere, doncs només sé (només puc) escriure sobre mi mateix. Crec, amb tota sinceritat, que aquesta serà la novel·la més important i revolucionària de tots els temps. Dit això, començo:

Duck soup (títol provisional)

Stately, plump Buck Mulligan came from the stairhead, bearing a bowl of lather on which a mirror and a razor lay crossed. A yellow dressinggown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air. He held the bowl aloft and ...

Kochira wa Karenina-chan desu

I l’espelma, amb la qual havia llegit el llibre ple d’inquietuds, d’enganys, d’amargueses i de dolors, brillà amb una llum més viva que mai, li il·luminà tot el que abans cobrien les tenebres, s’estremí, vacil·là i s’extingí per sempre.

Aquesta fou la mort, definitiva i eterna, d’Anna Karènina. La Karènina es precipità sota les rodes d’un tren en moviment, turmentada com estava per la seva infelicitat, tot i haver assolit (per molt forassenyats que aquests fossin) els seus anhels més pregons, els seus desitjos més íntims.

Però potser va ser precisament per això, per haver assolit tot allò que desitjava, que la Karènina no va tenir altre remei que llevar-se la vida.

Kyo nani mo iimasen

Avui no tinc res a dir. De bon matí he anat al mercat a comprar peix: sardines i mig salmó, dos llobarros i un quilo de llucet fi, no hi havia verats. També he anat a Laie a regirar llibres, amb l’olor del peix encara a les mans, i n’he comprat tres: un Walser per a regalar i dos per a mi, Píndar i Reza. Després he fet el dinar: sardines a la planxa i pasta amb all i bitxo, cireres i figues per postres, i un poc de meló, també. Havent dinat, desvagat, m’he assegut al sofà i he vist com un home calb anunciava tempestes i deia que feia calor; ensenyava imatges de la Vall d’Aran i de l’Ametlla de Mar, del monestir de Montserrat i una vista del Berguedà, doncs al santuari de Santa Maria de Queralt, sobre de Berga, hi tenen una càmera. El pronòstic del temps, però, s’ha acabat, i he vingut aquí per a explicar-vos que avui, un cop més, no tinc res a dir.