Ban-jin desu

Escrivia Pla a La vida amarga que en tota casa de dispesa hi ha sempre un barrut que no paga. Pla, bon coneixedor de les cases de dispesa, i bon coneixedor també d'allò que, ai las, som les persones, ho trobava enutjós però inevitable, i establia que calia evitar les cases amb un excés de barruts, doncs un barrut a compensar per la resta d'hostes encara rai, però si eren molts els barruts aleshores les condicions de la casa es ressentien, el menjar empitjorava i la convivència es feia difícil. Aleshores només restava una opció, mudar de dispesa i cercar recer en una nova casa encara no malmesa per l'excés de barruts i la claca corresponent, doncs provar de fer fora els barruts, gent no només barruda sinó també violenta i fatxendosa, era quelcom impossible.

Dit això, només em resta lamentar que mudar de barri, de ciutat, de país (si de cas de planeta), no sigui tan fàcil com mudar de dispesa.

Kinō eiga o mimashita (VII)

A Fahrenheit 451, canònica distòpia de Bradbury posada en escena per Truffaut, les coses estan clares des d'un principi: cal prohibir la lectura per què els llibres menteixen i provoquen infelicitat. Davant d'aquest principi fundacional hi ha dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent aquells que no ho accepten, si més no a ulls de lectors i espectadors, moralment superiors a aquells que sí ho accepten.

A The lobster, en canvi, distòpia poc canònica de Yorgos Lanthimos, només una cosa resta clara, que la distòpia es basa en la prohibició que hom visqui solter per motius que semblen no treure cap a res. Davant d'aquest principi fundacional també s'ofereixen les mateixes dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent, en aquest cas, ambdues igualment problemàtiques, doncs aquells que fugen de la imposició acaben ells mateixos captius de noves i estranyes imposicions, talment Lanthinos ens advertís que les coses no són tan senzilles com hom creia pensar en temps de Bradbury i Truffaut, quan hom podia diferenciar entre bons i dolents. Ara, si de cas, la tria cal fer-la entre dolents i pitjors, cosa no sempre agradable de fer.

Doko ni otearai ga arimasu ka

D'un temps ençà resto ben cofoi de la femta que excreta el meu tracte digestiu. Uns cagallons formosos, llargaruts, sòlids i cilíndrics que es capbussen amb silent promptitud al petit bassal de l'inodor de torn. I és tanta la meva satisfacció que no em sé estar de fer saber a tothom que em vulgui escoltar, i a qui no també, les excel·lents excel·lències dels meus excrements, de les que parlo amb orgull i exuberància, amb infinitud de detalls i amb l'ànim exaltat, doncs l'assumpte, convindran amb mi, és de la màxima rellevància.

Però, costa de creure, no acostumo a trobar mai en els meus interlocutors un sincer interès pel significat de les meves paraules, talment, més enllà de l'agradosa i hipòcrita benvolença amb que hom acostuma a escoltar les paraules d'altri, cap importància tingués l'excel·lència dels meus fems. És aleshores que m'empipo i m'acuito a prendre l'esmolat glavi per fer pagar a l'insolent de torn el preu de la seva indiferència. Però al darrer moment, quan ja ensumo la sang del desgraciat, aturo el gest i em dic que poca culpa té, el meu interlocutor, i, que si de cas, el que cal és conscienciar a la societat de la grossa importància que per a tots té el bon funcionament del tracte digestiu. És per això que em prenc la llibertat de redactar un manifest del tot imprescindible, al que espero que tots els qui llegeixen aquestes ratlles s'adhereixin de manera immediata, clara i inequívoca, altrament, caldrà que s'atenguin a les conseqüències de la seva incúria. Dit això, començo:

Des de la meva responsabilitat professional i ciutadana, em sembla del tot imprescindible i urgent que la població, les institucions i tota la societat civil sigui conscient que un dels àmbits que han d'ajudar a apuntalar i sostenir amb més força el nostre país és el cagar, això és, l'excreció de femta a través del tracte digestiu, veritable patrimoni de tots els catalans. El cagar ha estat bandejat, en els darrers anys, menyspreat i infravalorat. Sens dubte, tant el pes de les lleis del mercat sobre una societat que històricament ha desenvolupat uns hàbits escatològics notables, com la pèrdua de valor simbòlic dels excrements i la merda en general ...

Utsukushī desu ka

I és a la poc transitada vorera del carrer Atenes que em ve el record d'haver llegit que tres són les capacitats en que cal excel·lir per tal d'assolir tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit (ara respirin), això és, memòria, intel·ligència i voluntat que serien les capacitats, i veritat, bellesa i felicitat que seria tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit. Encara que arribat a plaça Molina ja he bescanviat la sempre inabastable felicitat per una més discreta i raonable confortabilitat, i en creuar Balmes a l'alçada de Sant Eusebi bescanvio també la problemàtica veritat per un molt més sensat escepticisme.

I encara que ara ja fa estona que sóc arribat a la placidesa de la llar, i que les verdures ja han estat cuites, menjades i païdes, cap succedani trobo per la bellesa, talment res no pogués apaivagar-me l'enutjós desig d'abastar allò que, més que ser, considero bell.

Sanmiittai

"Tornar-se humils", va pensar l'ajudant, "és per a molts l'últim refugi que tenen a la vida", escriu Walser a L'ajudant.

Qui així pensa sembla ser en Joseph, l'ajudant de l'enginyer Tobler, o si més no això és el que ens diu la veu narradora, cosa que em planteja un primer i innecessari problema, el de discernir, en la mesura del possible, en què es diferencien el tal Joseph, l'esmentada veu narradora i el propi Walser, autor de tot plegat, talment jo fos Sant Agustí provant d'escatir el misteri de la Santíssima Trinitat, doncs a l'igual que Els germans Tanner, L'ajudant està narrada en una tercera persona que em sorprèn, tal vegada Walser provés d'agafar distància d'ell mateix. En canvi, Jacob von Gunten està narrat en una primera persona que se'm fa més propera, i és potser per això que em resulta la més rodona de totes tres, amb el benentès, només faltaria, que totes tres em semblen unes més que esplèndides novel·les, d'aquelles només a l'abast de qui no formarà mai part de cap associació d'escriptors.

Sigui com sigui, sembla que Walser va refugiar-se molt aviat en la humilitat, qualitat d'humil, que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.

Appu to daun ni ikimasu

I és per moments que em sembla que les particulars circumstàncies del meu apressat anar amunt i avall pels carrers de la ciutat s'ajusten en tot a allò que crec desitjar. Encara que, només faltaria, més aviat deu ser que allò que crec desitjar s'ajusta en tot a les particulars circumstàncies del meu apressat anar amunt i avall pels carrers de la ciutat.

En tot cas, vaig apressat amunt i avall pels carrers de la ciutat.