Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

Chikai desu ka

I don't know yet what I'm going to tell them. It'll be pretty close to the truth, diu Bogart, ja cap al final, interpretant potser el seu paper més celebrat, el de Philip Marlowe a The Big Sleep.

I si fa no fa, aquest  It'll be pretty close to the truth, aquest estarà molt a prop de la veritat, és també  tot el que hom pot dir sobre la poc rellevant trama de la pel·lícula, no més que una excusa que dóna peu als llaminers diàlegs de Marlowe. I és, també, tot el que hom pot dir sobre el que sigui que vagi a dir, amb el benentès, és clar, que com aquell pont d'Arnhem, allò d'aparença propera pot resultar, sovint, molt llunyà.

Okashina futari

Va ser fa uns dies, al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, que vaig ensopegar amb la parella d'éssers humans més curiosa que recordo haver ensopegat mai al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, indret on sempre és fàcil ensopegar amb éssers humans curiosos, com ara jo mateix.

I aquella parella d'éssers humans no era pas curiosa pel seu aspecte, certament poc discret però no pas inhabitual, ni tampoc per les amoroses manyagueries que es feien, ni, tan sols, per la expansiva sociabilitat que mostraven vers persones que semblaven ser de la seva coneixença. És, només, que mentre ell es bellugava amb aparent dificultat amb l'ajuda de dues crosses, ella ho feia pujada dalt d'un monopatí, ja saben, una planxa de fusta o de fibra sintètica, muntada damunt quatre rodes amb suspensió, que serveix per a patinar sobre superfícies (més o menys) llises.

Hajimemashite (II)

La simpatia és una qualitat que em resulta sospitosa. I no pas per allò que és, no més que hipocresia, sinó per l'enuig que em suposa el tracte amb persones simpàtiques. Persones que acostumen a somriure a tort i a dret ensenyant dents i genives; persones que acostumen a escoltar als altres talment les circumstàncies de tots aquells que no són ells fossin del seu interès; persones que acostumen a tustar espatlles i encaixar mans; persones que, en definitiva, podrien arribar a voler-me abraçar, avinentesa, convindran amb mi, esgarrifosa.

I és potser per això, per la paüra a ser abraçat, que en ensopegar amb algú simpàtic fujo jo cames ajudeu-me, no fos cas.

Kore wa futsū desu ka

Trobo que aquests darrers dies el país ha tornat a la normalitat, entenent per normalitat allò que és conforme al costum, és a dir, allò que és més habitual que s'esdevingui, allò que, no per res, s'ha anat repetint al llarg dels darrers tres-cents anys.

I precisament és per això, per aquesta normalitat, per aquesta normalitat que permet detenir funcionaris públics, registrar propietats privades sense ampara judicial, violar el secret postal, intimidar i acomiadar periodistes, atonyinar votants i acompanyants, legislar en contra dels interessos d'una part dels ciutadans en benefici de la resta, fer declarar a mestres i batlles davant jutges, regraciar als botxins i menysprear a les víctimes, protegir i encoratjar facinerosos de braç alçat que agraeixen transeünts, destituir, empresonar, escarnir i maltractar càrrecs electes i etcètera, que cal de totes totes eixir d'una normalitat a la que, per ser absoluta, només li resta el bombardeig de pobles i ciutats.

I l'única eixida desitjable és, crec jo, la que vós, benvolgut lector, ja sabeu.