Soderbergh-san no eiga desu ka

És sens dubte agradable de veure, la darrera pel·lícula del senyor Soderbergh. Potser no més que una història ben trabada al voltant d'un atracament perfecte comés per una colla de simpàtics perdedors, però tampoc menys. I si bé primer he pensat que es tractava d'una pel·lícula tan agradable de veure com fàcil d'oblidar, ara dubto. I dubto en recordar altres pel·lícules vistes, també ben agradables de veure, també ben fàcils d'oblidar, però que, curiosament (o no), encara recordo. Pel·lícules sens dubte menors, d'aquelles que no sortiran a cap història del cinema, però que bé poden formar part de la curiosa categoria de pel·lícules que hom recorda amb un cert enyor sense saber ben bé per què. Pel·lícules com potser Slap shot, de George Roy Hill, o Bronco Billy, de Clint Eastwood.

Només que, del senyor Soderbergh, hom n'espera més.

Gunshū

Aquests darrers dies, per motius prou coneguts de tothom i que ara no venen al cas, m'he trobat sovint envoltat d'innúmers desconeguts. Desconeguts que abillats amb ensenyes diverses i en actitud mig festiva mig reivindicativa, ocupaven carrers i places, cridaven i entonaven càntics, i es mostraven mútua companyonia. Avinenteses, totes elles, que em resultaven, em resulten, certament enutjoses, però que em veia, em veig, en la necessitat d'entomar en ares a un hipotètic i futur benefici.

Curiosa contradicció, la meva, convençut com estic que cap futur no pot compensar ni justificar la pèrdua del present. Però allà m'hi trobo, baldat i fastiguejat, disposat a tot allò que calgui, a tot allò que se'm demani. Jo voldria ser a l'altra banda, escarxofat en la comoditat d'una butaca, menjant avellanes, prenent destil·lats de malta, apel·lant al compliment de la sempre benvolguda i necessària llei, a la prevalença de l'ordre per damunt la dita justícia, a l'enuig per tanta multitud, a la insensatesa de tot canvi, a l'estupidesa de tot plegat. 

Ho voldria, sí, però allà hi sóc, envoltat d'innúmers desconeguts que, com a bons catalans, fan coses.

Dare ga kachimasu ka

Tinc entès que un cop l'any es condeix un premi de literatura anomenat Nobel en memòria d'un cert químic suec. Enguany, sembla ser que el premiat ha estat Kazuo Ishiguro, autor que sens dubte puc incloure en la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que he llegit, categoria que també inclou noms com el de Doris Lessing, John Maxwell Coetzee, Imre Kertész i fins a quinze més. Després hi hauria la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que no he llegit, categoria molt més nombrosa i variada. L'avinentesa curiosa, o no, és que, de força anys ençà, cap autor prèviament inclòs en alguna d'ambdues categories ha canviat de categoria, això és, no he deixat de llegir a cap autor pel fet que aquest hagi guanyat l'esmentat premi, ni he començat a llegir a cap autor pel fet d'haver guanyat el mateix i ja prou esmentat premi, esdevenint, doncs, la concessió del premi una avinentesa del tot irrellevant pel que fa al meu hàbit lector.

Altres premis, en canvi, em resulten molt més rellevants, com ara el premi Planeta o el Ramon Llull, doncs tinc l'higiènic hàbit d'evitar la lectura de qualsevol autor que en pugui resultar premiat, i en el molt inversemblant cas que algun autor que tinc el costum de llegir en resultés premiat, cessaria jo la seva lectura d'immediat.