Watashi no yoi mokuteki

A qui això escriu, jo mateix, els doblers li plauen amb gros delit. I poca cosa li faria més il·lusió, em faria més il·lusió, que tenir-ne a cabassos i malbaratar-los sense mesura, amb ostentació i fatxenderia, sense filar prim, amb l'entusiasme propi dels nou-rics. I en ser com potser sóc de l'opinió que la primera i única obligació de tota persona acabalada és la de dilapidar el propi patrimoni, per allò de redistribuir la riquesa, cosa molt necessària segons diuen els que pocs cuartos tenen, cada dobler llençat no només m'alleugeriria la butxaca sinó que, per sobre de tot, m'enlairaria ànim i esperit. D'aquesta guisa, qui això escriu, jo mateix, tot s'ho gastaria en llibres, maltes, cuiners i joioses cortesanes, fins quedar pelat com una rata. És aleshores que demanaria una pensió no contributiva, o una renda mínima d'inserció, o almoina al pla de la Seu, o, molt millor, aniria passant, que, de pidolaires, el món ja n'és ple.

I és tan gros el meu delit de doblers, que en contra del meu costum de menystenir i negligir qualsevol propòsit de cap d'any, enguany em prenc la llibertat de fer-me, amb tota la sinceritat de la que sóc capaç, el molt lloable i incert propòsit d'enriquir-me a l'engròs, sense ordre ni mesura, amb indecència i golafreria, fins que els duros em vessin de les orelles i encara més.

Totsugeki

A la ficció, i crec ser de l'opinió que  tot és ficció, no tinc cap problema en acceptar la versemblança dels personatges que encarnen el mal d'una manera absoluta. Per exemple, el mossèn a qui dóna vida Robert Mitchum a The Night of the Hunter, el captaire coix interpretat per José Manuel Martín a Viridiana, o el sonat d'Anthony Perkins a Psycho. 

En canvi, els personatges que els hi són antagònics, els personatges que en tot moment encarnen la virtut sense permetre's cap defalliment, els personatges que sempre malden per servir als altres i res no fan en benefici propi, em resulten, si més no, problemàtics. Com és el cas d'ahir, amb l'enèsim visionat de Path of Glory, on més enllà de l'excel·lent guió i de la superba posada en escena, on bona part del protagonisme el pren l'espai escènic, ja siguin els luxosos palaus de l'alt comandament, la lineal trinxera on malviuen els soldat o l'espai amorf i indefinit de la terra de ningú, em grinyola l'impecable capteniment del coronel Dax, interpretat per un sempre magnífic Kirk Douglas, que en tot moment fa el que toca per defensar els seus soldats més enllà del que la prudència i el sentit del deure aconsella, i que quan la temptació li és oferta amb safata de plata no dubta a refusar-la ofès.

Deu ser, és clar, que en la meva turpitud no m'he adonat que més que una pel·lícula bèl·lica, Path of Glory és una pel·lícula de ciència-ficció, essent el personatge interpretat per Douglas no és més que un extraterrestre, de tan poc humà com és.

Hōkoku shimasu ka

Davant d'un fets que s'ensumen traumàtics, els personatges de la darrera novel·la de Kazuo Ishiguro, El gegant adormit, es captenen segons quatre patrons. Primer, aquells que malden per recordar i fer recordar tot allò que s'esdevingué. Segon, aquells que malden per oblidar i fer oblidar tot allò que s'esdevingué. Tercer, aquells que malden per recordar i fer recordar allò que ja han oblidat. I, quart, aquells que a qui ja els va bé haver oblidat tot allò que han oblidat.

I que és tot allò que uns malden per recordar i d'altres per oblidar? quins són els fets traumàtics? Doncs sembla ser que un gros carnatge comès pels britons sobre els saxons o, si més no, aquesta sembla en un primer moment l'excusa triada per Ishiguro. Però, pàgina rere pàgina, rere la cortina de fum del gros carnatge ètnic, s'endevina un altre conflicte, potser més acotat, potser no tan evident, potser d'aparença molt més menuda, però sens dubte molt més comú, més definitiu. Si més no un conflicte del que cap lector d'Ishiguro (ni cap no-lector d'Ishiguro) resta aliè i que, per evident, no cal ara esmentar.

Fet i fet, què fa Ishiguro llibre rere llibre (llibres tots ells d'aparença molt diversa però d'idèntic contingut), més que enfrontar als seus personatges al record del seu passat, al record d'allò que potser són?

Futatsu

A nosaltres personalment, l'alta cultura ens interessa fins a l'extrem que l'alta cultura demana, no tant, naturalment, com les persones que en viuen, pensen viure'n o els agradaria poder-ne viure.

Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.

Futatabime no chansu

El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clayton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb què vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clayton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en què jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.

Kyō no yume

Avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar. Però l'ardit escamot somniat, encara que molt inferior en nombre als seus encercladors, mal equipat i esgotat per una llarga fugida, no defallia pas i encarava amb una certa joia i foll entusiasme la inevitable batussa. I així, un cop el combat ha començat, i ja fos pel foll entusiasme de l'ardit escamot somniat o per la abúlica malaptesa de qui es creu massa superior, l'ardit escamot somniat feia xixines dels encercladors que, onada rere onada, provaven de prendre la posició defensada. No cal dir que jo mateix era qui comandava l'ardit escamot somniat, i que sota el meu guiatge s'hi comptaven amics, coneguts i saludats, comportant-se tots ells amb exemplar i valerosa predisposició. Tot i això, el setge encara no havia estat trencat quan he estat despertat per una ma estimada, i encara que he m'he permès uns pocs minuts de mandres al llit, no he arribat a escatir a sant de què somniava jo semblant bestiesa, si no és, és clar, per així poder escriure que avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar.

Watashi wa haiyū o suki desu ka

Jo creia ser de l'opinió que calia honorar als autors i prescindir dels intèrprets. Que davant d'una obra amb tots els ets i uts, qualsevol aproximació no era més que un barroer intent d'abastar l'inabastable, i d'aquí, potser, la indiferència que em provocava la figura de l'actor, no més que el necessari i sovint enutjós egòlatra que calia suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn.

Però primer va ser Placido Domingo interpretant el paper de Siegmund al primer acte de La Walkyria, i aquests darrers anys de tetralogia na Irene Theorin donant vida a Brunilda, els que m'han fet adonar que, un cop més, anava jo ben errat. I és que més enllà de la seva prodigiosa veu, na Irene Theorin ha fet créixer el personatge de Brunilda fins a fer-lo arribar a uns límits per mi inimaginables, convertint-lo en el més principal dels personatges de l'Anell, per davant de xitxarel·los i milhomes, de tal manera que la descoberta d'aquesta nova Brunilda m'ha fet replantejar el sentit que jo donava a tota la tetralogia, a tot plegat.

I certament que la majoria d'actors no deuen ser més que els necessaris però sovint enutjosos egòlatres que cal suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn, però així com el pas del temps ens allibera de tota la patuleia d'autors de pa sucat amb oli i ens ofereix, tan sols, aquells l'obra dels quals ha pogut superar la censura de tan inclement jutge, tota la caterva d'actors ens són inevitablement contemporanis. Cal dons, un cop més, provar de destriar el gra de la palla i aplaudir sense reserves a aquells pocs escollits capaços de fer arribar als seus personatges més enllà d'on els van fer arribar els seus honorables autors. I, com a torna, tractar amb la deguda indiferència a tots aquells que, sense ser-ho, es fan dir actors.

Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.