Futatabi

I no val la pena recordar aquí que Víctor Hugo, quan volgué assenyalar com a principi de l'art modern la famosa teoria del grotesc, passà moltes dificultats enfront de Vulcà, de Polifem, de Silè, dels tritons, dels sàtirs, dels ciclops, de les sirenes, de les Fúries, de les Parques, de les harpies, del Tersites homèric, ... escriu també Pirandello, encara a L'humorisme.

I més enllà de tornar a ensopegar amb el tal Tersites, cosa sempre agradosa, les paraules de Pirandello tenen el gros defecte de fer-me refermar en allò que crec: que de tota teoria, fora de la bellesa amb que aquesta sigui expressada, poc o res se'n pot esperar, excepció feta, és clar, de fer-nos avinents els neguits i anhels d'aquells que gosaren formular-la, d'aquells folls insensats que cregueren poder abastar el món amb les seves mans. I si bé fora neci prendre's seriosament res del que cregueren assolir, bé cal honorar a aquells que ho intentaren, aquells que ferms davant del desconegut, lluny de girar cua i fugir espaordits, gosaren abocar-se al buit i cregueren entendre alguna cosa.

Goraku desu

Al revés del món antic: aquest encabí en les formes plàstiques les energies sobrenaturals; l'edat mitjana les estengué en l'infinit: i, engolit per l'espai i el temps, l'esperit humà s'anul·là amb bramànica resignació. En les creences s'imposa el dogma; en la ciència, l'erudició; en l'art, la còpia; en els costums, la disciplina. La humanitat, en el període de decadència romana, havia suportat els dolors de la vida amb la indiferència de l'estoic, n'havia cercat els plaers amb la sensualitat de l'epicuri; a la edat mitjana volgué sostreure's a la vida amb l'èxtasi, d'on nasqué una nova mitologia cristiana, poblada de remordiments, de pors, de pregàries. El pensament seguí a la fe, el manual de lògica era un apèndix del catecisme. En unes tals condicions dominava el terror, s'esperava la fi del món... són aquestes paraules de Giorgio Arcoleo citades a L'humorisme per Luigi Piandello, que tot seguit fa l'encertada i necessària crítica, en afirmar que caldria tenir present, per damunt de tot, que (...) aquestes reconstruccions històriques basades en síntesis fetes a corre-cuita, són inadmissibles.

Però jo, que no cerco cap tipus de veritat en les paraules, no puc deixar d'admirar la llaminera síntesi del tal Arcoleo, que si més no m'apropa amb una certa gràcia a la idea estereotipada i plena de tòpics que hom té de l'edat mitjana, i res de més satisfactori que l'estereotip i el tòpic a l'hora de cercar una mica de banal entreteniment, com aquells pèplums en Technicolor de les tardes de dissabte, on ningú, amb dos dits de front, hagués cercat cap tipus de veritat.

Hana no Roger-san desu ka

I és fent temps a la porta d'un conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria, que un desconegut que parla un català propi d'una crònica medieval, em demana pel carrer de Roger de Flor. I com que la situació de l'esmentat carrer m'és ben coneguda, aprofito l'avinentesa per fer-li al desconegut una docta demostració del meu coneixement del nomenclàtor de la ciutat, no sense assegurar-me'n, abans de res, que el desconegut no confon Roger de Flor amb Roger de Llúria.

Ara som al carrer Bruc, començo, i primer trobareu el carrer Girona, tot seguit el carrer Bailén, després el Passeig de Sant Joan i, finalment, el carrer de Roger de Flor, comandant en cap de la Companyia Catalana d'Orient, ja sabeu, no pas una empresa mercantil dedicada al comerç amb l'exòtic orient, sinó la salvatgina almogàver de pas per les restes de l'imperi bizantí. I és aleshores que l'home em regracia per la informació rebuda, i amb posat sever em fa saber que ell mateix és descendent directe de Roger de Flor, i que de cap de les maneres permetrà que ningú gosi malparlar del seu honorable avantpassat. Lo meu nom es Roder de Flor, afegeix el desconegut, e me so lo darrer de los primogenits que al llarch de vint e vuit generacions hem guardat tan excel·lent, virtuós e gloriós nom, e só vengut per primera vegada a la molt bella ciutat de Barcelona, e he volgut conexer lo carrer ab que la ciutat fa honor a la meua familia, e me desplau que algun hom gosi nomenar salvatgessos la molt valenta almugaveria que lo meu... i aquí el desconegut guarda de sobte silenci, més que res, suposo, perquè la testa li ha quedat separada del cos.

I aprofitant que ja són les deu tocades, hora d'obertura del conegut establiment dedicat a la venda de material de papereria a la porta del qual fa estona que m'espero, deso l'esmolat glavi a la seva funda i faig via cap a comprar una capsa vermella de nou centímetres de gruix amb gomes elàstiques que n'assegurin el tancament.

Shi-gatsu nijūsan-nichi

Fins i tot s'ha postulat l'existència, en aquesta època, d'una veritable “literatura de consum”: poesia d'entreteniment, èpica parafrasejada, història reduïda a epítomes, biografies sensacionalistes, tractats de cuina, de caça, de pesca o d'astrologia, i tota una narrativa farcida de situacions tipificades, d'estereotips descriptius i psicologies esquemàtiques, en un context d'intriga, embolics i cops d'efecte, escriu Sergi Grau, a la introducció de Contra un ignorant que comprava molts llibres.

I encara que, en aquesta època, faci referència a temps d'allò més pretèrits, aquells en que l'Imperi Romà era governat per la dinastia Antonina, potser no és del tot casual que els molts admirables senyors d'Adesiara hagin publicat un llibre com aquest precisament per aquestes dates. Ni tampoc és potser del tot casual que els molt admirables mots del senyor Grau no siguin del tot aliens a la data d'avui, vint-i-tres d'abril, feliç celebració del dia aquell en que el gloriós cavaller de Sant Jordi diuen que alliberà la vila de Montblanc de les insaciable golafreria d'un cert drac.

Tersites-san de aimasu

S'hi fa intervenir en l'assemblea un home molt ridícul, contrafet de cos i esguerrat, escriu en un cert moment, a tall d'exemple, Llucià de Samòsata, a Contra un ignorant que comprava molts llibres.

I el tal home ridícul, contrafet de cos i esguerrat, no és altre que el conegut, odiós, sancallós, pota-ranc, geperut i cabellesclarit Tersites, curiós personatge sobre qui ja m'ha plagut escriure més d'un i dos cops, I encara que el tal Llucià, sofista i rètor, no aporta cap tipus de clarícia ni novetat sobre el més menyspreable dels immortals, indirectament ens diu que a la seva època, segle segon de la nostra era, la figura de Tersites era tinguda en el més gros dels descrèdits, talment encara ningú no s'interrogués sobre els motius d'Homer (ja saben, el cec de Quios aquell a qui els doctes especialistes neguen l'existència) per incloure semblant personatge al cant segon de la Ilíada, com si rere el gros escarni de la seva persona no s'hi pogués amagar algun tipus de crítica a la grossa follia dels aqueus. A no ser, és clar, que els meus dubtes només responguin a la ximpleria pròpia dels diletants, aquells ombrívols pedants que en no saber res, creuen que ja ho saben tot.

Dare ga o-tobai de idō shimasu ka

És al llarg d'un curt tram de la carretera GI-623 que veig tot un seguit de peces de roba esteses sobre l'asfalt. Però no pas amuntegades en un sol punt, talment haguessin caigut totes de cop, potser en obrir-se accidentalment alguna maleta mal tancada a la baca d'algun automòbil, sinó alineades amb un ritme potser dactílic al llarg de la preceptiva línia discontínua que separa ambdós sentits de circulació, de manera que cal suposar que les peces han caigut, o més aviat han estat llençades, d'una en una al llarg d'un cert període de temps per algú que es desplaçava a una velocitat més o menys constant dalt d'un vehicle que seguia una trajectòria rectilínia.

I d'entre totes les possibilitats que imagino per provar de trobar una innecessària però llaminera explicació a tan curiosa estesa de roba, resto captivat per la imatge d'una bella donzella, necessàriament esquerrana, que es desplaça ocupant el seient de darrera d'una motocicleta, i que amb acurats i destres moviments es va llevant les diverses peces de roba que vesteix fins a restar tota nua, excepció feta del casc, doncs bé cal obeir les de vegades sensates disposicions del Codi de circulació, que en el seu article dotzè, punt dos, deixa molt clar que qualsevol que a més del conductor viatgi en un ciclomotor o motocicleta, haurà d'utilitzar casc de protecció, anar eixarrancat al seient del darrera, i recolzar els peus als corresponents reposapeus laterals.

Ginebra ni ikitai dewa arimasen

I el vostre gintònic, ben carregat, em diu el dependent de l'orxateria, faceciós, en allargar-me el got d'orxata de mida mitjana que li he demanat. I jo assenteixo, doncs bé cal sempre agrair les mostres de bona voluntat, i tot seguit li faig a mans les monedes que satisfan el preu marcat. I ja al carrer, caminant apressat vers la plaça Bonanova, i abans de començar a xarrupar la saborosa orxata, m'exclamo amb sentida vivor de l'omnipresència del gintònic, talment en aquesta ciutat no existissin altres begudes de composició alcohòlica, com ara les molt agradoses maltes fumades. I és tanta la vivor de les meves paraules, que no són pas pocs els vianants que s'aturen al meu voltant per tal de mostrar-me la seva solidaritat i comprensió, fins al punt que a l'estreta vorera del passeig de Sant Gervasi s'acumula una gernació prou important que em fa témer algun tipus de desordre o bullanga, i que dificulta el pas a la resta de transeünts, aquells a qui potser sí que plau la combinació de ginebra i aigua tònica. Cal, doncs, marxar tot seguit, i abans no siguin dos quarts i surtin els menuts d'escola, als que jo haig de recollir, tal com es suposa que és la meva obligació. Però un dels desconeguts que m'envolta m'ofereix la seva petaca, Talisker, de deu anys, em convida somrient; Oban, catorze anys, em convida un altre, també traint-se la petaca del forro de la jaqueta; Ardbeg, deu anys, m'ofereix un tercer; Bowmore... 

I aquesta és la història, potser no gaire verídica, però això poc importa, de com un dijous dotze d'abril vaig incomplir les meves obligacions i vaig tornar del tot embriagat a la llar familiar, a on, per cert, m'esperava el millor de tots, Lagavulin, de setze anys.

Kyō watashi wa chīsana oto o kikimashita

Avui he sentit al meu darrera el característic so que acostumen a fer els objectes metàl·lics al caure i picar contra un paviment dur des d'una certa alçada. I tot seguit he vist com la noia que caminava al meu davant es tombava sobtada, sens dubte atreta per l'estrèpit d'aquell so i potser també encuriosida per esbrinar quina devia ser la seva causa i quines les conseqüències que se'n podien arribar a derivar. I no només s'ha tombat la noia que caminava al meu davant, sinó que també he vist com la resta de persones que en aquell moment eren a l'andana, tant les que restaven immòbils a l'espera de l'arribada del proper tren, com les que com jo mateix caminaven apressades vers les escales de sortida, semblava que dirigien el seu esguard i la seva atenció cap allò que, a les meves espatlles, devia ser causa concreta del so abans esmentat. I fins i tot jo mateix he tingut la temptació de tombar-me per esbrinar quina era aquella causa, i quines les seves possibles conseqüències, però no m'ha costat gaire, més aviat gens, mantenir el meu esguard vers els meus propis pensaments i continuar el meu camí, alhora que mentalment ja començava a escriure que avui he sentit al meu darrera el característic so que acostumen a fer els objectes metàl·lics al caure i picar contra un paviment dur des d'una certa alçada.

Rin-jin (II)

I en el potser no tan llunyà com podria semblar segle cinquè abans de crist, i per raons de grossa importància que ara no fan el cas, els foceus estaven enemistats amb els tessalis, els atenesos amb els eginetes, els esparcites amb els argius i els messenis, els corintis amb els de Megara, els tebans amb els de Platea i també amb els atenesos, que repeteixen, i els lesbis amb els de Samos i els de Samos amb milesis i lesbis, i així anar fent.

I més enllà de les no esmentades raons, sens dubte de grossa importància, que feia que les ja també esmentades enemistats es ressolessin a garrotades, només les relacions de veïnatge semblen lloc comú a tanta discòrdia, doncs res de més pràctic que un veí a l'hora de trobar algú amb qui barallar-se, doncs qui es baralla amb un veí s'estalvia, si més no, incerts i enutjosos desplaçaments.