Doncs això, demà de bon matí avió cap a Schipol (Amsterdam), i a migdia avió cap a Narita (Tokyo). Així que, fins a finals d'agost, el bloc queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.
dijous, 28 de juliol del 2005
diumenge, 24 de juliol del 2005
Kochira wa Cicero-san desu
Dimecres em vaig comprar a Laie un clàssic d'Stefan Zweig, "Moments estelars de la humanitat". Fa temps que frueixo amb la prossa del senyor Zweig i admiro el seu entusiasme. Entusiasme que, com no podia ser altrament, el portà al suïcidi, car, en aquest mon, mai no hi ha hagut lloc per esperits nobles com el seu.
El primer moment estel·lar, però, m'ha sorprès. Zweig ens presenta a Ciceró, Marc Tul·li Ciceró, com un noble i idealista lluitador en defensa de la llibertat i la democràcia, de la llei i la justícia, enfront dels intents (reeixits) de Cèsar primer, Marc Antoni després, d'esdevenir dictadors, emperadors de Roma, amos del mon.
Al llarg dels anys la historiografia ha estat molt volàtil amb la figura de Ciceró. Des de l'apassionada defensa dels Il·lustrats francesos, fins al cruel acarnissament dels historiadors alemanys del XIX. Jo tendeixo a veure a Ciceró com un egòlatra defensor de l'oligarquia romana i un immobilista defensor de les estructures de l'estat. Potser Zweig, que va publicar el llibre el 1928, més que en la república romana pensava en la jove i fràgil República de Weimar, amenaçada aleshores per la follia nazi i la barbàrie comunista. Potser Ciceró li va servir d'exemple per intentar alertar i encoratjar als ciutadans de la seva utòpica Europa. Potser. Si fou així, fou un intent inútil, com tots sabem, i perillós, car ningú que hagi accedit (o ho hagi intentat) a les més altes cotes de poder, ho ha fet mogut per allò que hom anomenaria, tendrament, ideals.
El primer moment estel·lar, però, m'ha sorprès. Zweig ens presenta a Ciceró, Marc Tul·li Ciceró, com un noble i idealista lluitador en defensa de la llibertat i la democràcia, de la llei i la justícia, enfront dels intents (reeixits) de Cèsar primer, Marc Antoni després, d'esdevenir dictadors, emperadors de Roma, amos del mon.
Al llarg dels anys la historiografia ha estat molt volàtil amb la figura de Ciceró. Des de l'apassionada defensa dels Il·lustrats francesos, fins al cruel acarnissament dels historiadors alemanys del XIX. Jo tendeixo a veure a Ciceró com un egòlatra defensor de l'oligarquia romana i un immobilista defensor de les estructures de l'estat. Potser Zweig, que va publicar el llibre el 1928, més que en la república romana pensava en la jove i fràgil República de Weimar, amenaçada aleshores per la follia nazi i la barbàrie comunista. Potser Ciceró li va servir d'exemple per intentar alertar i encoratjar als ciutadans de la seva utòpica Europa. Potser. Si fou així, fou un intent inútil, com tots sabem, i perillós, car ningú que hagi accedit (o ho hagi intentat) a les més altes cotes de poder, ho ha fet mogut per allò que hom anomenaria, tendrament, ideals.
dimecres, 20 de juliol del 2005
Kyu no san
Em diuen darrera de qui m'haig de posar i jo, obedient, m'hi poso. Darrera meu també es col·loca algú i, poc a poc, comencem a ajuntar-nos. Tanqueu, diu una veu. Doblego una mica els genolls i m'agafo als camals dels pantalons de l'home que tinc al davant, alhora que noto com algú s'agafa als meus. Des del darrera m'enpenyen i, en aixecar el cap, veig com els segons es posen a lloc. Pugen terços i acoto el cap, car ja sento els peus de la gent del folre. Em queda un peu a l'espatlla dreta. Tot i que no ho hauria de fer, torno a mirar amunt i veig els quarts col·locats. Els quints esperen per enfilar-se, però un dels quarts no ho veu clar. Avall, crida. En un tres i no res tothom és a baix, i la gent de la pinya ens podem airejar un poc.
Tornem-hi. Ja torno a estar premut al rengle. Aquest cop, però, no tinc cap preu a sobre, tot i que la cara em queda entaforada entre els peus del segon vent. Miro amunt. Quarts col·locats i quins preparats. Jo trobo el tronc una mica tancat. Una veu ho confirma: el fem un pel tancat per si de cas després s'ha d'obrir una mica. Música de gralles, ara va de bo. Acoto el cap i empenyo. Els peus del folre no es mouen ni poc ni molt, bon senyal. Està preciós, sento que criden. Canvia la música i sento aplaudiments, ja ho tenim carregat. Pocs segons després noto una mà al cap, em trepitgen i un peu em dóna un cop al nas. Quan tothom és a terra ens separem i aplaudim. Hi ha alegria, però no pas eufòria, que ja és el segon tres de nou amb folre de la temporada.
Un conegut m'abraça i em pregunta si havia fet castells abans. I tant, responc, i ens comencem a explicar batalletes. Ell es pensa que soc de Premià, com la meva companya. No, de Tarragona, el corregeixo.
Tornem-hi. Ja torno a estar premut al rengle. Aquest cop, però, no tinc cap preu a sobre, tot i que la cara em queda entaforada entre els peus del segon vent. Miro amunt. Quarts col·locats i quins preparats. Jo trobo el tronc una mica tancat. Una veu ho confirma: el fem un pel tancat per si de cas després s'ha d'obrir una mica. Música de gralles, ara va de bo. Acoto el cap i empenyo. Els peus del folre no es mouen ni poc ni molt, bon senyal. Està preciós, sento que criden. Canvia la música i sento aplaudiments, ja ho tenim carregat. Pocs segons després noto una mà al cap, em trepitgen i un peu em dóna un cop al nas. Quan tothom és a terra ens separem i aplaudim. Hi ha alegria, però no pas eufòria, que ja és el segon tres de nou amb folre de la temporada.
Un conegut m'abraça i em pregunta si havia fet castells abans. I tant, responc, i ens comencem a explicar batalletes. Ell es pensa que soc de Premià, com la meva companya. No, de Tarragona, el corregeixo.
dissabte, 16 de juliol del 2005
Dare ga akuma desu ka
En contra del que molts poguem arribar a pensar, el diable, amb banyes, cua i trident, existeix. L'ase de tots els cops, o el boc expiatori, encarnació del mal absolut, que ens deslliura de tota maldat, car, quan actuem injustament, sempre ho farem posseïts pel seu esperit.
I a casa nostre el diable té nom i cognoms, Aleix Vidal-Quadras, físic de formació, home polític per vocació. En altres indrets, però, el personatge canvia de personalitat, i el podem (o podíem) trobar reencarnat en forma de senyor austríac de bigoti ridícul, de milionari saudita, de president d'una unió d'estats federals, de líder d'una formació esquerranosa, republicana i catalana, d'escriptor de manuals d'economia ... si fins i tot, en la nostra capacitat d'abstracció, podem arribar a identificar al maligne amb conceptes més eteris, com per exemple el lliure mercat, la coca-cola, el dit nacionalisme, les teories sobre la distribució de les plusvàlues, els extraterrestres ... en fi, que hi ha per triar i remenar.
Entendridor. Jo, que soc un cagadubtes, no m'acabo de decidir... Però va, em mullaré i proclamaré, a tot aquell que em vulgui escoltar, que la culpa de tot és del senyor Newton, Isaac Newton, que, amb les seves teories, va provocar la caiguda del millor de la humanitat, això és, dels pits de les senyores.
I a casa nostre el diable té nom i cognoms, Aleix Vidal-Quadras, físic de formació, home polític per vocació. En altres indrets, però, el personatge canvia de personalitat, i el podem (o podíem) trobar reencarnat en forma de senyor austríac de bigoti ridícul, de milionari saudita, de president d'una unió d'estats federals, de líder d'una formació esquerranosa, republicana i catalana, d'escriptor de manuals d'economia ... si fins i tot, en la nostra capacitat d'abstracció, podem arribar a identificar al maligne amb conceptes més eteris, com per exemple el lliure mercat, la coca-cola, el dit nacionalisme, les teories sobre la distribució de les plusvàlues, els extraterrestres ... en fi, que hi ha per triar i remenar.
Entendridor. Jo, que soc un cagadubtes, no m'acabo de decidir... Però va, em mullaré i proclamaré, a tot aquell que em vulgui escoltar, que la culpa de tot és del senyor Newton, Isaac Newton, que, amb les seves teories, va provocar la caiguda del millor de la humanitat, això és, dels pits de les senyores.
dimarts, 12 de juliol del 2005
Doko e ikitai desu ka
Jo crec fermament en l'existència de vida extraterrestre. També crec, però, que el contacte, tot i que possible, és del tot improbable. Tant improbable que em contradiré a mi mateix i diré que és impossible. I perquè? Primer per la mida de l'univers, i després per la pròpia forma, per anormenar-la d'alguna manera, que pot prendre aquesta vida. Però, si el contacte fos possible, fora dessitjable?
Hi ha veus que troben que no, que fora certament forassenyat, talment un suïcidi. Si una civilització extraterrestre contactés amb nosaltres, fora pel seu gran desenvolupament tecnològic, molt superior al nostre, i això comportaria, indefectiblement, la colonització del "nostre" planeta i el segur extermini (o esclavatge) dels humans. Millor, doncs, restar en un discret anonimat.
Altres teories, però, pressuposen una natura bondadosa en l'extraterrestre i troben que el contacte no només és convenient, sinó desitjable, car podríem beneficiar-nos dels seus coneixements. I en què basen aquesta suposada bondat? Doncs en el seu propi avanç tecnològic. Una (diguem-ne) societat prou desenvolupada com per viatjar per l'espai amb una certa solvència, ja faria temps que s'hauria autodestruit, fruit de la seva pròpia capacitat tecnològica, de no estar guiada per nobles i pietosos sentiments.
Personalment trobo totes dues teories (amb totes les variacions possibles) del tot inadequades, car, més que d'extraterrestres, trobo que tracten d'éssers humans, com no pot ser altrament. I és que, per ventura, els humans podem filosofar sobre res que no sigui el nostre melic?
Hi ha veus que troben que no, que fora certament forassenyat, talment un suïcidi. Si una civilització extraterrestre contactés amb nosaltres, fora pel seu gran desenvolupament tecnològic, molt superior al nostre, i això comportaria, indefectiblement, la colonització del "nostre" planeta i el segur extermini (o esclavatge) dels humans. Millor, doncs, restar en un discret anonimat.
Altres teories, però, pressuposen una natura bondadosa en l'extraterrestre i troben que el contacte no només és convenient, sinó desitjable, car podríem beneficiar-nos dels seus coneixements. I en què basen aquesta suposada bondat? Doncs en el seu propi avanç tecnològic. Una (diguem-ne) societat prou desenvolupada com per viatjar per l'espai amb una certa solvència, ja faria temps que s'hauria autodestruit, fruit de la seva pròpia capacitat tecnològica, de no estar guiada per nobles i pietosos sentiments.
Personalment trobo totes dues teories (amb totes les variacions possibles) del tot inadequades, car, més que d'extraterrestres, trobo que tracten d'éssers humans, com no pot ser altrament. I és que, per ventura, els humans podem filosofar sobre res que no sigui el nostre melic?
dijous, 7 de juliol del 2005
Kanpai
Tots conexiem al senyor Boadella, Albert Boadella, còmic insigne que, ja sigui a través del teatre o la televisió, del cinema o la lletra impresa, sempre ens ha sabut transmetre, amb brillantor i enginy, el gust per la facècia i la ironia. Bromes gruixudes o subtils, acudits irònics o sarcàstics, delicats o grollers, de tot s'ha servit el senyor Boadella per aconseguir el nostre somriure, la nostra rialla.
No és d'estranyar, doncs, que en companyia del millor dels còmics, qualsevol, fins la persona més seriosa i circumspecte, es vegi transformada en el més graciós dels pierrots. I així trobem que amics i coneguts del senyor Boadella han acabat fent de la vida un acudit constant. Qui s'ho hagués pogut arribar a imaginar, que personatges tant entenimentats i seriosos, tant intel·lectuals, tant progressistes, tant compromesos amb la humanitat, tant, en definitiva, admirables, ho hagin deixat tot, ofici i benefici, per dedicar-se al món de la faràndula. Gràcies, un cop més, senyor Boadella pel regal de la vostra trouppe, de la vostra companyia d'intel·lectuals taxidermistes, dedicada, dia rere dia, a fer somriure a petits i grans. Perquè qui es pot resistir al brillant, brillantíssim senyor Trias, Eugenio Trias, en el seu paper de pierrot; o el senyor Espasa, ai, perdó, Espada, Arcadi Espada, transfigurat en el més rebel dels augusts; i el senyor Azua, Félix de Azua, que, amb el seu rictus fa oblidar al mític Charlie Rivel; i Francesc de Carreras, que dir del senyor de Carreras, catedràtic de l'humor, mag de la boutade.
Gràcies, i mil cops gràcies, senyor Boadella, per haver posat a la flor i nata de la nostra intel·lectualitat al servei del més noble dels oficis, el de bufó, el de pallasso.
I ara, tots plegats,al damunt dels nostres cants, aixequem les nostres veus i, triomfants, cantem la més bonica de les melodies:
No és d'estranyar, doncs, que en companyia del millor dels còmics, qualsevol, fins la persona més seriosa i circumspecte, es vegi transformada en el més graciós dels pierrots. I així trobem que amics i coneguts del senyor Boadella han acabat fent de la vida un acudit constant. Qui s'ho hagués pogut arribar a imaginar, que personatges tant entenimentats i seriosos, tant intel·lectuals, tant progressistes, tant compromesos amb la humanitat, tant, en definitiva, admirables, ho hagin deixat tot, ofici i benefici, per dedicar-se al món de la faràndula. Gràcies, un cop més, senyor Boadella pel regal de la vostra trouppe, de la vostra companyia d'intel·lectuals taxidermistes, dedicada, dia rere dia, a fer somriure a petits i grans. Perquè qui es pot resistir al brillant, brillantíssim senyor Trias, Eugenio Trias, en el seu paper de pierrot; o el senyor Espasa, ai, perdó, Espada, Arcadi Espada, transfigurat en el més rebel dels augusts; i el senyor Azua, Félix de Azua, que, amb el seu rictus fa oblidar al mític Charlie Rivel; i Francesc de Carreras, que dir del senyor de Carreras, catedràtic de l'humor, mag de la boutade.
Gràcies, i mil cops gràcies, senyor Boadella, per haver posat a la flor i nata de la nostra intel·lectualitat al servei del més noble dels oficis, el de bufó, el de pallasso.
I ara, tots plegats,al damunt dels nostres cants, aixequem les nostres veus i, triomfants, cantem la més bonica de les melodies:
Ahora que vamos despacio, ahora que vamos despacio
vamos a contar mentiras tralará, vamos a contar mentiras tralará, vamos a contrar mentiras.
. . .
vamos a contar mentiras tralará, vamos a contar mentiras tralará, vamos a contrar mentiras.
. . .
dissabte, 2 de juliol del 2005
Tengoku ni ikitai desu
Arribar al paradís no costa gaire. Primer hem de caminar prop de deu minuts per un terreny pla fins que albirem el mar. Aleshores trenquem cap a l'esquerra tot enfilant-nos per un fort pendent que, en poc més de cinc minuts, ens deixa en un petit coll que ens ofereix unes vistes magnífiques. Tot seguit hem de travessar, per un estretíssim corriol, a voltes inexistent, uns espadats basàltics que poden provocar vertigen a qui no estigui fet a les alçades. I ja només ens resta davallar fins arribar a les millors platges que conec: tres llargues esteses de sorra fosca i fina banyades per unes aigües tan netes que semblen impròpies del Mediterrani. Un onatge suau i una concurrència escassa, a vegades inexistent, acaben de completar el quadre. I quin quadre: al front el mar, a banda i banda els penya-segats que ens protegeixen de tot mal i, al darrere, tot un seguit de turons desèrtics que semblen portar directament al no res.
El primer cop que hi vaig anar, fa prop de tres anys, estava llegint "El Doctor Faustus" de Thomas Mann, una excel·lent novel·la que em proporcionà moments certament plaents, i la descoberta de les darreres obres del senyor Beethoven, en concret, de la sonata per a piano nº.32 en Do menor, opus 111.
I cada cop que ho penso no deixo de sorprendre'm: el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que s'ha de fer per arribar a aquestes platges; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per fruir de la lectura de les obres del senyor Mann; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per gaudir de la música del senyor Ludwig. I tot i això, les platges resten desertes, a Thomas Mann només el llegim quatre gats, i al senyor Beethoven . . . tres quarts del mateix.
Be, certament he estat imprecís, car,de sorprès, no ho estic gens. Almenys ara ja no.
El primer cop que hi vaig anar, fa prop de tres anys, estava llegint "El Doctor Faustus" de Thomas Mann, una excel·lent novel·la que em proporcionà moments certament plaents, i la descoberta de les darreres obres del senyor Beethoven, en concret, de la sonata per a piano nº.32 en Do menor, opus 111.
I cada cop que ho penso no deixo de sorprendre'm: el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que s'ha de fer per arribar a aquestes platges; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per fruir de la lectura de les obres del senyor Mann; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per gaudir de la música del senyor Ludwig. I tot i això, les platges resten desertes, a Thomas Mann només el llegim quatre gats, i al senyor Beethoven . . . tres quarts del mateix.
Be, certament he estat imprecís, car,de sorprès, no ho estic gens. Almenys ara ja no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)