Nani o yomimasu ka

A na Víctor Català me la presentà la professora de literatura catalana de tercer de batxillerat mitjançant la lectura de Solitud. Una lectura que no recordo pas fàcil, encara que sí satisfactòria, potser per què pàgina rere pàgina no entenia jo res del que llegia i podia, en conseqüència, inventar-me la història narrada segons més em plagués a partir dels pocs indicis que em semblava escatir, com ara que l'acció es desenvolupava en una ermita de costerut accès, o que la protagonista era una dona que responia a l'estrany nom de Mila.

I encara que amb el pas dels anys crec que he millorat la meva comprensió lectora, no per això he perdut el saludable costum d'inventar-me bona part del que llegeixo, sovint per discrepàncies amb el criteri de l'autor de torn, però encara no poques vegades per incapacitat lectora, doncs tinc la virtut de llegir no pas allò que és escrit, sinó allò que crec que és escrit o allò que voldria que fos escrit, talment més que llibres, acostumés a llegir jo resultats electorals.

Kochira no otōsan wa nani o omoimasu ka

El seu pare creia que, fos com fos, al final tothom rebia el que es mereixia, ens diu en un cert moment l'omniscient veu narradora de La víctima.

Pensament del tot equivocat però sens dubte sensat i tranquil·litzador, el del pare de l'Asa Leventhal, que ens garanteix, a poc que un sigui capaç d'enganyar-se a si mateix amb les paraules, que es pot viure i morir en pau sense necessitat d'escarrassar-se en castigar als malvats (els altres) ni recompensar als virtuosos (un mateix). I és que per aquesta feixuga i extravagant tasca ja disposem de la deïtat monoteista de torn, doncs no em negaran que una de les funcions més importants que duu a terme qualsevol déu com cal és precisament la d'impartir, ni que sigui en el més enllà, allò que ves a saber per quina estranya raó ens plau anomenar justícia. D'aquesta manera hom pot anar passant amb la tranquil·litat de saber que el desgraciat aquell que un dia ens va trepitjar l'ull de poll cremarà per sempre més en els poc acollidors focs de l'infern, alhora que un mateix jaurà en companyia d'unes quantes dotzenes de formoses donzelles i/o trempats púbers, segons gustos, per explorar a consciència les múltiples i variades possibilitats de la sempre gustosa folga. I qui dia passa any empeny.

Fune de ikitai desu

A tres quarts de cinc de la tarda tinc el ferm propòsit d'embarcar-me en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I encara que pugui semblar un detall accessori, és del tot imprescindible que l'embarcament es produeixi a tres quarts de cinc de la tarda i que el vaixell sigui de tres pals, essent qualsevol altre combinació, com ara que l'embarcament es produís a dos quarts de set del matí i el vaixell fos de dos pals, del tot inescaient pels motius que em porten a tenir el ferm propòsit d'embarcar-me a tres quarts de cinc de la tarda en un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. Podria ser, és clar, que a tres quarts de cinc de la tarda no salpés del port de Barcelona cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, avinentesa que m'obligaria a desplaçar-me fins a un altre port, potser el de Tarragona o el de Vilanova, d'on sí salpés a tres quarts de cinc de la tarda un vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud. I si de cap port que em sigui conegut no salpés a tres quarts de cinc de la tarda cap vaixell de tres pals rumb a les illes dels Mars del Sud, només em restaria esperar el dia que, a tres quarts de cinc de la tarda, un vaixell de tres pals salpi rumb a les illes dels Mars del Sud.

Dürrenmatt-san, futatabi

Hi ha poques institucions que em despertin més respecte i admiració que la banca suïssa, proverbial model de solvència, privacitat i seguretat. En canvi, poques coses em desagraden més que l'anomenat teatre musical, forma d'expressió que d'habitud trobo superficial i xarona. És per això que una obra de teatre musical on es faci sàtira de la banca suïssa és quelcom que no pot més que horroritzar-me, en combinar-se la insensatesa de blasmar allò que només és digne d'elogi amb l'habitual anecdotari de l'anomenat teatre musical. 

No obstant això, aquesta passada tarda m'he desplaçat fins a la seu del Teatre Lliure de Montjuïc per assistir a una representació de Frank V, opereta d'una banca privada, on tot cantant i dansant es fa befa, mofa i escarni de les sempre exemplars virtuts del sistema bancari propi de la confederació helvètica i, per extensió, de tot sistema bancari. I això ha estat així per què l'autor del text de Frank V és Friedrich Dürrenmatt, escriptor suïs en llengua alemanya amb qui ja havia tingut la sort de topar-me fins a una, dues i tres vegades. I convindran amb mi que els meus insensats prejudicis no són raó suficient per a privar-me de la companyia del senyor Dürrenmatt, que em pau reposi, i de la colla de comediants que aquesta tarda li han fet els honors. Al Lliure, fins al disset de maig.

Watashi no onīsan

Avui he conversat llargament amb el meu germà gran. I no pas sobre les banalitats habituals que acostumem a tractar, com ara l'evident superioritat dels destil·lats d'Islay sobre els dels highlands, ni tampoc sobre les pròpies circumstàncies, com ara el normal i habitual desenvolupament dels nostres dies, l'evolució de les respectives xacres o la creixença dels menuts. No, no pas, doncs la conversa amb el meu germà gran ha versat sobre allò de més fonamental que tots carreguem sobre les espatlles, aquell esforçat i penós caminar cap allà d'on venim, enlloc. I el meu germà gran, persona pietosa i temorosa dels déus, em mostrava els dubtes d'una fe arnada i mal girbada que ja no li ofereix cap consol. Uns dubtes, o més aviat uns certeses, que coincidien amb tot allò que jo mateix acostumo a amagar sota l'irònic epicureisme de pa sucat amb oli que tragino al llarg del dia. Afortunadament he recordat a temps que jo no tinc cap germà, ni gran ni petit, ni mascle ni femella, i així he pogut defugir un cop més la incomoditat de saber-me, jo, en dErsu_, el favorit dels déus, no més que un moridor més.

Fukurō desu ka

Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.

És el de més amunt un vers de Victor Hugo que Proust, en un dels nombrosos volums de A la recerca del temps perdut, posa en boca de la sempre exquisida però banal duquessa de Guermantes. El vers, que pertany al panegíric que Hugo dedicà a les grosses virtuts d'un tal Booz, fill de Salmon i Rahab, besavi d'aquell que diuen que regnà amb el nom de David, és precís i exacte, en ser el tal Booz, tal com se'ns explica al Llibre de Rut, no més que un vellard que es lamenta per la manca de descendència. Però en boca de l'exquisida però banal duquessa el vers d'Hugo perd el seu sentit de pregària adreçada a un pare omnipotent, i pren un sentit més universal, i per tant més matusser, en no fer referència a les concretes circumstàncies del tal Booz, sinó a les comunes de tot moridor, això és, la inevitable solitud i l'indefugible traspàs, esdevenint, aleshores, la no sempre pesarosa viduïtat quelcom no només accessori, sinó, fins i tot, sobrer, doncs tant vidus com casats, aparellats com desaparellats, monògams com polígams, separats com divorciats, nul·lípars com genitors, estan, estem, més sols que un mussol.

Nichi-yōbi, getsu-yōbi, ka-yōbi, sui-yōbi, moku-yōbi, kin-yōbi to do-yōbi

Els dilluns, dimecres i divendres, potser dut pel cofoisme propi d'aquells que troben necessari imposar les pròpies bestieses als altres, m'acostumo a deixar anar i provo de posar per escrit aquelles ficcions dites certeses que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dilluns, dimecres i divendres, talment les dites certeses tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em disculpen l'enutjós però llaminer rodolí. Dimarts, dijous i dissabtes, en canvi, potser dut per la prudència pròpia d'aquells que troben més sensat mostrar-se humils i fer gala d'una falsa però sempre abellidora ignorància, provo de posar per escrit aquelles altres ficcions dites dubtes que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dimarts, dijous i dissabtes, talment els dits dubtes tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em tornen a disculpar l'enutjós però encara llaminer rodolí. Els diumenges, és clar, descanso i menjo sardines.

Taigigo desu

Són potser Marcel Proust i Agota Kristof els dos escriptors més antònims que puc arribar a imaginar. No pas per què en Marcel fos mascle i n'Agota femella, ni tampoc perquè l'un fos nascut a França i l'altra a Hongria, l'un econòmicament solvent i l'altra més pelada que una rata, l'un estigués encantat d'haver-se conegut i l'altra vés a saber, l'un escrigués des de la sempre benvolguda confortabilitat i l'altra des de la perplexitat més desconcertant, l'un fos tot excés i l'altra tota contenció... és, només, que l'un desconeixia l'existència dels punts i l'altra la de les comes.