Densha de yomimasu

Avui, per motius laborals del tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren. Certament hagués pogut anar en cotxe, però he preferit fer ambdós desplaçaments en tren per així poder disposar de tres hores ben bones per llegir i estalviar-me l'enuig d'haver de conduir. I ha estat precisament en posar-me a llegir (La passejada, de Robert Walser) que m'ha vingut el record d'un altre viatge fet a Igualada fa cosa de setze anys. En aquella ocasió no es tractava d'un desplaçament fet per motius laborals, sinó per unes altres raons encara més irrellevants que, ves per on, van suposar la publicació d'un text per mi escrit on es comentaven quatre obvietats sobre els treballs de Ludwig Hilberseimer. El curiós del cas, però, no és que en aquell viatge també aprofités el desplaçament en tren per llegir, avinentesa habitual en mi, sinó que el llibre triat també fos de Walser, El quadern de Fritz Kocher, llibre que he regalat en més d'una ocasió per a estupefacció de la persona receptora del regal.

I tot plegat no serà més que una grossa casualitat, o no, però en adonar-me de la coincidència he pensat que bé podia jo escriure un text on es digués que avui, per motius laborals de tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren.

Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

Saikurisuto

Ja fa temps, pels volts de la passada primavera, un cert cop que em disposava jo a creuar el carrer Provença a l'alçada de Balmes, vaig ser envestit per una ciclista. L'incident, no més que un ensurt que només va provocar una interjecció malsonant de la ciclista cap a la meva persona que expressava enuig i irritació (joder!), i la meva corresponent i mesurada resposta (tinc verd!), potser es va deure a la suma de tres circumstàncies. Primera, l'habitual indiferència dels ciclistes vers les normes de circulació. Segona, el censurable costum de l'ajuntament d'implementar carrils-bici de doble sentit en carrers que d'habitud només tenen un sentit de circulació. I, tercera, el meu habitual embadocament.

I si bé la ciclista que ignora les normes de circulació hagués estat la responsable legal i penal dels danys que jo hagués pogut sofrir en cas d'haver-se produït danys. I l'ajuntament que projecta amb malaptesa l'espai públic i tolera la indiferència dels ciclistes ver les normes de circulació hagués pogut ser una mena de responsable moral, categoria difusa i del tot irrellevant. Només jo hagués estat el veritable responsable i afectat de l'incident, en ser només jo el responsable de les meves pròpies circumstàncies, en saber com sé que la ciutat és curulla de ciclistes que es belluguen a a babalà i és administrada per uns paràsits populistes de manifesta ineptitud. I si hagués jo mirat a banda a banda, tal com de vegades faig, res del que no es va esdevenir no s'hagués pogut esdevenir.

Uta o yomimasu ka

Sovint, en restar enlluernat per algun dels poemes del poemari que en aquells moments pugui jo tenir a les mans, ja sigui per la indubtable perícia versificadora que demostra el seu autor, o per la seva capacitat d'expressar amb colpidor sentiment allò que el capfica, o per la seva habilitat a l'hora de recollir un instant o, simplement, pel fet d'haver cregut trobar en un poema allò que jo mateix creia voler trobar, això és, la confirmació dels meus propis prejudicis... la resta del poemari em cau de les mans. I tant és que la resta de poemes siguin més que solvents, potser engrescadors, brillants, fins i tot excel·lents, en el cas que que l'excel·lència sigui una categoria aplicable a la poesia. Tant és, doncs, sigui com sigui, jo resto enlluernat, això és, ofuscat, incapaç de veure res que no sigui la llum que, sens dubte, més que il·luminar-me m'encega.

Naze kakimasu ka (IV)

En qualsevol lectura arriba un moment on tot es fa evident, un moment on els fets narrats resten clars i transparents, un moment en que ens adonem que, un cop més, tornem a llegir la mateixa trama de sempre. És aleshores que el llibre de torn només té dues possibilitats de salvació, o bé la forma en que és escrit ens enllamineix, o bé els pensaments que amaga la trama ens resulten enriquidors. Possibilitats sempre incertes i arriscades, doncs bé els jocs formals poden acabar en el ridícul més espantós, i els pensaments són una cosa tan escasa que pràcticament tots ja van ser posats per escrit fa milers d'anys. Tot i això, són innúmers els bufanúvols que continuen embrutant papers, i molts més els desvagats que fruïm amb la seva lectura, avinentesa certament curiosa que sembla servir d'excusa per escriure uns quants milers de pàgines més, talment faig jo ara mateix, repetint allò que tothom ja sap.

Ju-hachi jikan

Divuit hores. Després d'anys d'anar atrafegat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, de respondre correus, d'estendre rentadores, de buidar renta-vaixelles, de comprar saboroses avellanes, de passejar nens, d'amidar projectes, d'especejar filets de peix, de coure verdures, d'aixecar i baixar manuelles, d'atendre trucades, de parar i desparar taula, d'assistir a reunions, de traginar embalums, d'inspeccionar edificis, de baixar escombraries, d'escriure bestieses, de fer sopes, de llegir plecs de condicions, de milers i milers d'hores de fer anar l'autocad i mil absurditats més, dispondré, per fi, de divuit hores seguides sense res a fer, sense la possibilitat de fer res. Divuit hores reclòs a l'interior d'un vehicle automòbil destinat a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes, en aquest cas, els més de mil tres-cents quilòmetres que separen el cap i casal de la capital dels belgues. Divuit hores per reposar, divuit hores per divagar i, tal vegada, llegir. Divuit fabuloses hores d'anada i divuit fabuloses hores més de tornada. Divuit hores.

Oto no

Com ja dec haver comentat en més d'una ocasió, va ser Dreyer a Vampyr qui va deixar establert el que havia de ser la sonoritat de tota pel·lícula sonora, no més que un acompanyar les imatges de torn amb els sons que els hi són més aviat propis, signifiqui el que signifiqui això de més aviat propis.

En canvi, és pràctica habitual que els directors de cinema deixin la sonoritat de les seves pel·lícules a mercè de diàlegs i músiques diverses. D'aquesta guisa, el que hom sent dins l'espai clos d'una sala de cinema acaba sent una superposició de diàlegs excessius i músiques més aviat omnipresents que proven en tot moment de manipular l'estat anímic de l'espectador de forma més aviat grollera. És, talment, allò que va anunciar Murnau sobre l'adveniment del cinema sonor, que aquest havia arribat massa aviat, de tal manera que tota aquella caterva de mediocres que omplien les seves lamentables pel·lícules amb rètols i més rètols, ara ja tindrien la possibilitat de prescindir de tot intent de narrativa visual.

I és potser aquesta la més gran virtut de You Were Never Really Here, una aposta tan ferma per la narrativa visual acompanyada per la sonoritat que li és pròpia, que eclipsa els evidents i nombrosos defectes de la pel·lícula, que al costat del festival audiovisual que ens ofereix Lynne Ramsay, m'importen tan com res.

Nisatsu no owari

Diu el tòpic que les coses poden acabar bé o malament, especialment a les pel·lícules. Per exemple, a The night of the hunter les coses acaben més aviat bé, amb la parella d'orfes amorosament acollits per una pietosa benefactora. En canvi, a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb les coses acaben més aviat malament, amb tot el planeta devastat per una guerra atòmica, avinentesa més aviat desagradable. Ara bé, trobar pel·lícules que ofereixen un final obert a ambdues possibilitats no és gaire freqüent. Cert que molts cops no es pot dir que les coses acabin bé o malament, ni tan sols que acabin, però aquest seria un altre tema que ara no toca. El que ara toca és You Were Never Really Here, que no per res és la pel·lícula que acabo de veure, i que a més d'una sonoritat d'una contundència poc freqüent, ofereix l'oportunitat de triar entre els dos finals proposats per la seva directora, Lynne Ramsay, un on les coses se suposa que acaben més aviat bé, i un altre on les coses se suposa que acaben més aviat malament. Amb el benentès, és clar, que ja és decisió personal de cadascú triar quin final és el bo i quin el dolent.

Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

Chikai desu ka

I don't know yet what I'm going to tell them. It'll be pretty close to the truth, diu Bogart, ja cap al final, interpretant potser el seu paper més celebrat, el de Philip Marlowe a The Big Sleep.

I si fa no fa, aquest  It'll be pretty close to the truth, aquest estarà molt a prop de la veritat, és també  tot el que hom pot dir sobre la poc rellevant trama de la pel·lícula, no més que una excusa que dóna peu als llaminers diàlegs de Marlowe. I és, també, tot el que hom pot dir sobre el que sigui que vagi a dir, amb el benentès, és clar, que com aquell pont d'Arnhem, allò d'aparença propera pot resultar, sovint, molt llunyà.

Okashina futari

Va ser fa uns dies, al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, que vaig ensopegar amb la parella d'éssers humans més curiosa que recordo haver ensopegat mai al vestíbul de la sala de projeccions de la Filmoteca, indret on sempre és fàcil ensopegar amb éssers humans curiosos, com ara jo mateix.

I aquella parella d'éssers humans no era pas curiosa pel seu aspecte, certament poc discret però no pas inhabitual, ni tampoc per les amoroses manyagueries que es feien, ni, tan sols, per la expansiva sociabilitat que mostraven vers persones que semblaven ser de la seva coneixença. És, només, que mentre ell es bellugava amb aparent dificultat amb l'ajuda de dues crosses, ella ho feia pujada dalt d'un monopatí, ja saben, una planxa de fusta o de fibra sintètica, muntada damunt quatre rodes amb suspensió, que serveix per a patinar sobre superfícies (més o menys) llises.

Hajimemashite (II)

La simpatia és una qualitat que em resulta sospitosa. I no pas per allò que és, no més que hipocresia, sinó per l'enuig que em suposa el tracte amb persones simpàtiques. Persones que acostumen a somriure a tort i a dret ensenyant dents i genives; persones que acostumen a escoltar als altres talment les circumstàncies de tots aquells que no són ells fossin del seu interès; persones que acostumen a tustar espatlles i encaixar mans; persones que, en definitiva, podrien arribar a voler-me abraçar, avinentesa, convindran amb mi, esgarrifosa.

I és potser per això, per la paüra a ser abraçat, que en ensopegar amb algú simpàtic fujo jo cames ajudeu-me, no fos cas.

Kore wa futsū desu ka

Trobo que aquests darrers dies el país ha tornat a la normalitat, entenent per normalitat allò que és conforme al costum, és a dir, allò que és més habitual que s'esdevingui, allò que, no per res, s'ha anat repetint al llarg dels darrers tres-cents anys.

I precisament és per això, per aquesta normalitat, per aquesta normalitat que permet detenir funcionaris públics, registrar propietats privades sense ampara judicial, violar el secret postal, intimidar i acomiadar periodistes, atonyinar votants i acompanyants, legislar en contra dels interessos d'una part dels ciutadans en benefici de la resta, fer declarar a mestres i batlles davant jutges, regraciar als botxins i menysprear a les víctimes, protegir i encoratjar facinerosos de braç alçat que agraeixen transeünts, destituir, empresonar, escarnir i maltractar càrrecs electes i etcètera, que cal de totes totes eixir d'una normalitat a la que, per ser absoluta, només li resta el bombardeig de pobles i ciutats.

I l'única eixida desitjable és, crec jo, la que vós, benvolgut lector, ja sabeu.

Soderbergh-san no eiga desu ka

És sens dubte agradable de veure, la darrera pel·lícula del senyor Soderbergh. Potser no més que una història ben trabada al voltant d'un atracament perfecte comés per una colla de simpàtics perdedors, però tampoc menys. I si bé primer he pensat que es tractava d'una pel·lícula tan agradable de veure com fàcil d'oblidar, ara dubto. I dubto en recordar altres pel·lícules vistes, també ben agradables de veure, també ben fàcils d'oblidar, però que, curiosament (o no), encara recordo. Pel·lícules sens dubte menors, d'aquelles que no sortiran a cap història del cinema, però que bé poden formar part de la curiosa categoria de pel·lícules que hom recorda amb un cert enyor sense saber ben bé per què. Pel·lícules com potser Slap shot, de George Roy Hill, o Bronco Billy, de Clint Eastwood.

Només que, del senyor Soderbergh, hom n'espera més.

Gunshū

Aquests darrers dies, per motius prou coneguts de tothom i que ara no venen al cas, m'he trobat sovint envoltat d'innúmers desconeguts. Desconeguts que abillats amb ensenyes diverses i en actitud mig festiva mig reivindicativa, ocupaven carrers i places, cridaven i entonaven càntics, i es mostraven mútua companyonia. Avinenteses, totes elles, que em resultaven, em resulten, certament enutjoses, però que em veia, em veig, en la necessitat d'entomar en ares a un hipotètic i futur benefici.

Curiosa contradicció, la meva, convençut com estic que cap futur no pot compensar ni justificar la pèrdua del present. Però allà m'hi trobo, baldat i fastiguejat, disposat a tot allò que calgui, a tot allò que se'm demani. Jo voldria ser a l'altra banda, escarxofat en la comoditat d'una butaca, menjant avellanes, prenent destil·lats de malta, apel·lant al compliment de la sempre benvolguda i necessària llei, a la prevalença de l'ordre per damunt la dita justícia, a l'enuig per tanta multitud, a la insensatesa de tot canvi, a l'estupidesa de tot plegat. 

Ho voldria, sí, però allà hi sóc, envoltat d'innúmers desconeguts que, com a bons catalans, fan coses.

Dare ga kachimasu ka

Tinc entès que un cop l'any es condeix un premi de literatura anomenat Nobel en memòria d'un cert químic suec. Enguany, sembla ser que el premiat ha estat Kazuo Ishiguro, autor que sens dubte puc incloure en la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que he llegit, categoria que també inclou noms com el de Doris Lessing, John Maxwell Coetzee, Imre Kertész i fins a quinze més. Després hi hauria la categoria d'escriptors guardonats amb el premi Nobel de Literatura que no he llegit, categoria molt més nombrosa i variada. L'avinentesa curiosa, o no, és que, de força anys ençà, cap autor prèviament inclòs en alguna d'ambdues categories ha canviat de categoria, això és, no he deixat de llegir a cap autor pel fet que aquest hagi guanyat l'esmentat premi, ni he començat a llegir a cap autor pel fet d'haver guanyat el mateix i ja prou esmentat premi, esdevenint, doncs, la concessió del premi una avinentesa del tot irrellevant pel que fa al meu hàbit lector.

Altres premis, en canvi, em resulten molt més rellevants, com ara el premi Planeta o el Ramon Llull, doncs tinc l'higiènic hàbit d'evitar la lectura de qualsevol autor que en pugui resultar premiat, i en el molt inversemblant cas que algun autor que tinc el costum de llegir en resultés premiat, cessaria jo la seva lectura d'immediat.

Utsukushī monogatari

Recordo com Roth narra en no poques ocasions la marxa de les forces austro-hongareses cap el front, un cop l'heureu dels Habsburg és mort i la guerra declarada. L'eixida de les tropes de Viena sota el bellugadís ritme de la Marxa Radetzki és joiós i exaltat. La multitud aclama al soldats i tot és una festa. La victòria segura, la tornada ràpida, l'èxit indubtable.

Però també recordo com Roth narra la tornada d'aquells mateixos soldats, anys després, a un petit país esgotat i cansat, desitjós d'oblidar el que potser un dia va ser. Ja no hi ha bandes que rebin als pocs que tornen, i els supervivents de la guerra es troben perduts en un país que ja no reconeixen, talment el propi Roth, finalment exiliat a París.

Encara sort que aquestes coses, avui en dia, ja no s'esdevenen.

Gojū-mai

Amb cinquanta fulls impresos dins d'una carpeta i un rotllo de cinta adhesiva a la butxaca, surto de la llar responent a la crida d'un full enganxat prop de casa, on es convoca als veïns del carrer a penjar tot tipus de fulls reivindicatius en joiosa companyia. Però encara que tot plegat sembla una tasca senzilla i agradable, jo no sóc una persona ni senzilla ni agradable, i això de la companyia em desplau no pas poc. És aleshores que, tot i veure un grup de veïns que es reparteixen fulls i es divideixen el carrer, prefereixo fer la meva i marxar carrer enllà, cap al barri veí, on de ben segur la tasca reivindicativa no és tan present. 

Però una segona dificultat em ve aleshores al cap: on penjar els fulls? evidentment, descarto d'immediat la possibilitat d'enganxar-los a les façanes dels edificis, doncs bé aquests edificis són una propietat privada de la que jo, de cap manera, puc disposar. El mobiliari urbà, tal vegada? tampoc m'acaba de plaure la idea, i dubtant dubtant vaig caminant i caminant fins que m'adono que ja porto una hora donant voltes i encara no he enganxat res. Afortunadament es dóna l'avinentesa que just en aquell moment sóc al davant d'una de les portes dels jardins de Moragas, que em fan recordar el general aquell, Josep Moragues i Mas, que fou mort i escarnit per la seva lleialtat austriacista. És potser per això que decideixo enganxar un primer full en el preceptiu rètol municipal que informa als vianants de la presència del jardí. Per procedir, aprofito l'avinentesa de la proximitat d'unes cadires per seure, obrir la carpeta, treure'm la cinta adhesiva de la butxaca, tallar-ne quatre bocins, enganxar-los a les cantonades del full, i, amb tot ja apunt, llevar-me, apropar-me al rètol i procedir a enganxar el meu full, provant, això sí, de no tapar cap de les informacions que el rètol conté, com ara l'horari d'obertura dels jardins.

I ha estat començar que tot va avall. De seguida cerco les altres portes dels jardins i procedeixo d'igual manera. I tot seguit em desplaço als jardins de la casa Sagnier, i als de Monterols, als del Turó Parc, als del Piscines i Esports, fins que pràcticament esgoto els fulls i prop de la mitjanit començo a tornar cap a casa. Però és en ser a Travessera amb Balmes, que no puc resistir-me a la temptació d'enganxar un parell de fulls més, aquest cop sí, als vidres d'un local comercial, on, no per res, es troba la seu d'una certa i ataronjada agrupació política.

Tōku kara kimasu

Escarxofat al sofà, veig un gag del Polònia on un estol de jutges prohibicionistes escolta amatent les sempre ridícules paraules que la caricatura del president del país veí els hi adreça. Curiosament, o no, en un cert moment es fa esment del cognom d'un dels jutges, Morales, avinentesa que em retorna a un cert dia de la meva infantesa, quan el meu pare em dugué al Teatre Tívoli a veure un espectacle de la Trinca. En dit espectacle, crec recordar que titulat Nou de Trinca, s'acompanyava la cançó aquella de Com el Far-west no hi ha res amb la projecció d'un petit curtmetratge on un escamot de cavalleria empaitava als tres nois de la trinca, que no per res anaven abillats com a nadius de les praderies amerindies. I també recordo com el capitost de l'escamot es dirigia tot sovint a un tal Morales, Morales toque carga, que era el nom del soldat que bufava la trompeta.

I vull creure, i resto convençut que així és, que no és pas casual que l'esmentat jutge prohibicionista comparteixi nom amb l'esforçat bufador, doncs, en aquest no sempre dissortat país nostre, les coses acostumen a venir de lluny.

Shakespeare-sama no hon o yonde imasu

Not marbre nor the gilded monuments

Of princess shall outlive this pow'rful rhyme,

O, talment tradueix Gerard Vergés en la seva versió dels sonets de Shakespeare,

Més que el marbre i que els auris monuments

dels prínceps durarà el meu vers puixant.

I si bé en aquest cinquanta-cinquè sonet Shakespeare sembla molt segur de la vàlua del seu vers, no són pocs el sonets on el propi Shakespeare dubta d'aquesta vàlua, com quan es lamenta de l'abandó de les muses, And my sick muse doth give another place, essent, potser aquest contradir-se a si mateix, aquest bellugueig entre el dubte i l'envaniment,una més de les moltes raons que fan que Shakespeare sigui qui és, o, més aviat, qui diem que és.

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?

Kore wa Conrad-san no hon dewa arimasen

Fins al dia d'ahir era jo de l'opinió que el coronel Owen Thursday era imbècil. Imbécil, a més d'orgullós, classista i vanitós. I encara que orgullós, classista i vanitós sens dubte ho és, com ho és tothom com cal, després de l'enèsim visionat de Fort Apache he arribat a la conclusió que el coronel Owen Thursday és, sens dubte, el més intel·ligent de tota la colla, doncs ni tan sols l'espavilat capità York ensuma les veritables intencions del seu coronel. I és que el que pot sembrar malaptesa, aquell enviar tots els seus homes a una mort segura, no és pas cap error, ni cap decisió pressa a la babalà, ni cap rebequeria. És la decisió serena i conscient, perfectament meditada, d'aquell a qui no li fa res sacrificar la vida de qui sigui necessari per tal de satisfer la pròpia vanitat. Que la batalla és perd? no importa. Què tots els homes moren? tant és. Què ell mateix mor? què hi farem. Però que potser encara recordaríem a George Amstrong Custer de no haver mort aquest a Llitle Big Horn?

Si enlloc de militar, l'inexistent coronel Owen Thursday hagués estat capità de la marina mercant, quin tros de novel·la, que n'hagués fet en Conrad, quin tros de novel·la.

Flusch-chan wa shinde iru

Després, se'l va tornar a mirar. Però ell ja no la mirava. En Flush havia sofert un canvi extraordinari. Havia estat viu; ara era mort. Res més que això.

Ja ha estat dit que el tal Flush és, era, o més aviat va ser, un cocker spaniel de casa bona, i qui el mirava la seva mestressa, la poeta Elizabeth Barrett Browning, essent altre cop na Vírgina Woolf qui narra i en Jordi Fernando qui tradueix. I les sensacionals paraules de na Woolf em porten a la memòria unes altres paraules, no menys sensacionals, on també és narra el moment aquell del trànsit entre allò que anomenem vida i allò que anomenem mort, encara que aquestes altres paraules ja no narren el traspàs d'un gos, sinó el d'un humà, un tal Khadjí-Murat, bel·licós líder àvar del Daguestan, una mena de milhomes cercabregues sempre disposat a estomacar-se amb qui calgui, segons explica Tolstoi a la seva homònima novel·la:

No és movia, però encara sentia. Quan Gadji-Agà, el primer que va córrer cap a ell, li va donar un cop de punyal al cap, li va semblar que li picaven amb un martell, i no entenia qui ho feia ni per què. Aquest va ser l'últim contacte conscient amb el seu cos.

Kaimashō ka

Les tisores tallaven; centellejaven les monedes. El paper esdevenia embolcall i les cordes el lligaven. I amb tant i tant vaivé de plomalls, oneig de flàmules, piafades de cavall, lliurees grogues, rostres de passavolants, saltirons i anades amunt i avall, en Flush, sadollat per la munió de sensacions percebudes, va abaltir-se, va endormiscar-se, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van baixar del cotxe i la porta del carrer Wimpole li va petar altre cop al darrere. 

És el de més amunt el relat d'un matí de compres a Oxford Street, on es bescanvien monedes per roba convenientment embolcallada, essent la poeta Elizabeth Barrett Browning la compradora i un cocker spaniel, el tal Flush, el seu fidel acompanyant. N'ès l'autora Vírgina Woolf, segons traducció de Jordi Fernando, i és potser per l'indubtable to èpic del text, que no puc evitar refer les paraules llegides i començar a imaginar les desventures d'un cert cavaller, de nom Roger, Roger Desllor, que, tal vegada, és donat per mort a la batalla de Cefís, on les espases tallaven; centellejava l'acer. La carn esdevenia sang i les ferides el desagnaven. I amb tant i tant vaivé d'estandards, oneig d'ensenyes, piafades de cavall, cosos esquinçats, rostres de moribunds, escomeses i cops per tot, el cavaller Desllor, esgotat per la sang vessada, va abaltir-se, va caure, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van carregar dalt d'un carro i els cossos dels companys morts li foren llençats al damunt.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VIII)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Itadakimasu (III)

El primer i únic text científic on es fa esment dels verducs de cua daurada es troba inclòs al número vint-i-tres de la segona època de la revista de l'Institut d'Estudis Margançolencs. Es tracte d'un curt article on s'enumera tot un seguit d'espècies endògenes de les zones humides de la conca alta del Margançol. N'és l'autor el naturalista aficionat Onofre Montpalau, batxiller natural del veïnat de Matamala, i autor d'innúmers articles que malden per construir un imaginari col·lectiu que doni unitat i especificitat a aquesta contrada de muntanya. Al costat de Montpalau, altres autors locals insisteixen en les pàgines de la revista de l'Institut en el caràcter propi i únic de l'alt curs del Margançol, cadascú des de la vessant que li és pròpia. Així, tenim a Tomàs Dupont, suposat antropòleg, que en una dotzena d'articles estableix un fenotip racial propi dels margançolencs. Encara que el cas més extrem és el dels articles signats sota el pseudònim de Macari Kosmas, on es pretén demostrar que tot un seguit de prohoms de la humanitat, reals o ficticis, són oriünds del Margançol, com ara Lucreci, Gregori de Nissa, Tirant lo Blanc o Mikhaïl Lérmontov. Tot plegat sembla cosa de riure, però tanta fou la força d'aquells grillats, que a finals de la tercera carlinada una milícia armada recorria els camins del Margançol foragitant forasters de grat o per força. I els més vells del lloc encara recorden les històries que sentiren de petits al voltant dels violents assalts al molí de Sobirà o a les Rovires de baix.

És potser per aquesta deriva supremacista de l'Institut d'Estudis Margançolencs, que la comunitat científica mai s'ha pres amb gaire seriositat l'existència dels verducs de cua daurada, fins al punt que ja fa mots anys que es negligeix l'estudi de la conca alta del Margançol, talment aquelles riberes fossin comparables a les de la riera de Merlès, el Bastareny o el Regatell. Però, existeixen els verducs de cua daurada? existeixen les quaranta-nou espècies animals i dues-centres trenta-tres de vegetals que recull Montpalau en els seus articles? Preguntes, totes elles, que ningú no sembla voler respondre.

Samui desu ne (III)

D'uns dies ençà, des de que som entrats en aquell període de temps al pic de l'estiu dit canícula, que, contràriament al que és norma, la temperatura em resulta d'allò més agradable. Fabulosa avinentesa que, només faltaria, no ha merescut cap ressò públic. Entenguem-nos-en, és cosa sabuda que només allò que coincideix amb els propis prejudicis és noticiable. D'aquí que tot diari, ràdio o televisió ens castigués el passat més de juny amb la calorada aquella que vam patir, símbol de tots els mals d'aquesta humana condició que tan es complau a malbaratar recursos i destruir el planeta. Però ara que les tornes van canviades, silenci total, cap paraula, cap comentari, cap incís, ni tan sols un breu.

Si fa no fa talment jo mateix, que ara m'apresso a garlar el que abans callava.

Shinbun o yomimasu ka (II)

Doncs trobo que la secció d'internacional de la Vanguardia està molt bé, em comenta un conegut camí del despatx, un cop deixats els menuts al casal de torn. I jo, és clar, davant aital beneiteria, no puc més que engegar la meva diatriba habitual contra el paper aquest del comte. Diatriba que no trigo a estendre a tot quant diari es publica a casa nostra, i també a casa del veí, i concloure com sempre concloc que l'únic diari decent que és possible llegir és La publicitat. Encara es publica?, em demana aleshores sorprès el meu desinformat conegut. No, i ara, li responc, i tot seguit l'atabalo amb el meu habitual argument al voltant de la idoneïtat de llegir els diaris amb una certa distància.

I és aleshores que per un moment m'observo i em reconec com l'habitual personatge excèntric d'un cert tipus de novel·la (el tipus de novel·la on hi ha personatges excèntrics), aquell que sempre té una opinió diguem-ne original, i en tot moment es capté segons el seu propi i equivocat lliure albir. Només em faltaria lluir una llarga i descurada barba, vestir barret i bastó, veure absenta a galet i fer versos.

Déu no ho vulgui, especialment, això dels versos.

Watashi wa mae rajio o kikimashita

Sovint crec enyorar l'acompanyament de certs programes de ràdio, talment avui ja no es fessin, ja no es poguessin fer, certs excel·lents programes com els que em vaig acostumar a escoltar anys enrere, al llarg dels meus anys universitaris, com ara L'orquestra, El mínim esforç o La porta dels somnis. Però, eren verament excel·lents, aquells programes enyorats? O tal vegada només enyoro la meva pretèrita i potser perduda capacitat de trobar un programa de ràdio excel·lent? I amb la lectura, quant fa que no ensopego amb un llibre que pugui jo considerar excel·lent? Un llibre al que no li pugui jo trobar, mestretites com sóc, cap ridícul però.

Enyorada excel·lència, tan propera com m'eres abans, tan escàpola com m'ets avui.

Itadakimasu (II)

I un cop més, l'asamblea anual dels verducs de cua daurada acaba a garrotades. El motiu que històricament divideix als verducs de cua daurada en dos bàndols irreconciliables no és altre que la idoneïtat, o no, d'explorar el curs inferior del Margançol. Els més tradicionalistes, agrupats principalment en la Unió Verduca i en la Lliga Verduca, creuen que res de bo es pot trobar més avall de les grans basses verdes, i que si el gran Èganiel, fill de Èganorth, els aconduí fins a les basses verdes i no més avall, és allà on han de romandre. En canvi, el Partit Demòcrata Verduc, tot i reconèixer els indubtables mèrits dels avantpassats que els alliberaren de les estretors de la bassa negra, creuen positiu enviar exploradors riu avall, per si de cas més enllà de les basses verdes existeixen altres aiguamolls que es puguin colonitzar. Al seu torn, els simpatitzants d'Estat Verduc creuen que tot i honorar als herois de l'antigor, ja és arribada l'hora de deixar les basses verdes i dirigir-se aigües avall, on sens dubte els estanys seran innúmers i extensos. I queden encara els molt mobilitzats militants de les Candidatures d'Ucronies Verduques i de Verducs en Comú, que defensen que és del tot imprescindible abandonar d'immediat les basses verdes, però no pas per anar Margançol avall, sinó per retornar a la petita i esquifida bassa negra i així alliberar-se de la cobdícia que actualment corromp als verducs, trencar amb la tradició que perpetua la injustícia, les desigualtats i l'heteroverducat, i viure totes plegades en solidària comunitat. A banda resten els excèntrics de Ciutadans Verducs, que defensen la curiosa necessitat d'abandonar qualsevol bassa i integrar-se dins el reialme dels bufanúvols d'urpa dentada, no fos cas que les pobres bèsties passessin gana.

Enguany, però, s'ha produït una grossa novetat. Han estat els representants del Partit Demòcrata Verduc, d'Estat Verduc i de les Candidatures d'Ucronies Verduques, els que han proposat convocar un referèndum per tal que fos el conjunt dels verducs de cua daurada qui decidís que fer. Catastròfica insensatesa, han cridat des d'Unió Verduca i Lliga Verduca. Evident il·legalitat, han bramat Ciutadans Verducs. Sí però no o no però sí, han cridat els Verducs en Comú.

I un cop el ball de bastons és acabat i tothom resta estossinat, l'assamblea es posposa i es convoca per l'any vinent. I qui dia passa, any empeny.

Itadakimasu

Abans de res, dir que els verducs de cua daurada són una espècie d'anàtids endògena de les zones humides de l'alt curs del Margançol. Dit això, només esmentar que cada onze de juliol els verducs de cua daurada  marxen en romeria cap a la bassa fosca, petit esquitx d'aigua d'on són originaris, per així commemorar el dia aquell en què el seu mític cabdill Èganiel, fill de Èganorth, els alliberà de les estretors i sequeres de la petita bassa fosca i els aconduí fins a les grans basses verdes, on des d'aleshores porten una vida regalada. I com cada onze de juliol, enguany els verducs de cua daurada també es guarneixen amb exagerats barrets i marxen cofois per així honorar la memòria d'aquells gloriosos avantpassats.

I allà van en endreçada filera, els verducs de cua daurada, vestint llurs vistosos barrets i entonant alegres cants que els ajuden a marcar el pas i recordar els indubtables mèrits dels herois de l'antigor. Quin goig, certament, aital expressió d'alegria, felicitat i respecte per aquells que els precediren. Però, com cada onze de juliol, en arribar als encontorns del molí vell els verducs de cua daurada són escomesos per afamats bufanúvols d'urpa dentada, que a grans mossades endrapen a cor que vols tot quan verduc arrepleguen. I queixalada amunt, queixalada avall, els bufanúvols d'urpa dentada no triguen gaire a atipar-se amb els verducs de cua daurada, fins que tips i satisfets s'ajeuen a pair l'exquisit dinar, doncs prou conegudes són de tothom les excel·lents qualitats organolèptiques de la carn del verduc de cua daurada.

I com cada onze de juliol, els verducs de cua daurada atrapats a les panxes del bufanúvols d'urpa dentada comencen a picotejar amb llurs punxeguts becs les parets dels estómacs on resten reclosos. I pica que picaràs, no triguen gaire els laboriosos verducs a foradar les panxes dels golafres bufanúvols, fins a poder eixir de llur captiveri i reprendre encara amb més alegria la romeria fins a la bassa fosca, ja propera, on tots junts menjaran i beuran fins a perdre el senderi.

I ja per acabar, benvolguts i hipotètics lectors, la inevitable moralina de tota faula com cal: abans d'empassar, masteguin.

Gekijō ni ikimashita

Després d'una jeremiada inicial que anticipa l'inevitable final, es desenvolupa una trama simple però ben trabada. Una bella pubilla s'encaterina de qui no toca, un jove formós però pobre. Tan pobre que la noia s'ho repensa i avia al xaval amb una cosina per poder-se prometre amb un hereu com déu mana. El dia del casament, però, la núvia s'ho torna a repensar i fuig amb el  primer jove, que continua essent formós però també pobre. El nuvi, comprensiblement molest en descobrir la fugida, s'apressa a encalçar a la parella amb ànim hostil. Finalment, nuvi i jove formós es troben i s'esbatussen, navalla en ma, fins que ambdós moren. Clouen la tragèdia els laments de la mare del nuvi i de la volàtil pubilla.

La resta, fins a omplir tres actes, ja és cosa de l'exagerat talent de l'exagerat autor.

Doko ni Amàlia-chan ni ikimashita ka

És després de baixar innúmers trams d'escala que arribo a un soterrani fosc i pudent, on trobo una petita trapa que em mostra una costeruda escala de gat per la que continuar davallant. I després encara m'haig d'endinsar per un túnel que em porta molt més avall, fins a una planúria erma i boirosa, on em toca travessar un cabalós riu dalt el llagut d'un barquer sòrdid i poc enraonar. I un cop crec ser arribat allà on volia arribar, i després d'apaivagar l'hostilitat d'un ca tricèfal amb unes preses d'amargant xocolata, ensopego amb un pocapena que em prega que l'ajudi a fugir, en estimar-se més viure com a llogat de qualsevol que no pas romandre allà baix, enmig d'aquella tòrrida fredor. Jo, és clar, que poc m'importen els detrets dels altres, me'l trec de sobre amb una empenta i m'endinso boira endins, davallant per un inestable tarter de pedra menuda, fins que topo amb una silent multitud que sembla sortir-me al pas. És aleshores que començo a cridar el nom d'aquell que vinc a cercar, per si de cas hi és. Però ningú no em respon, així que engrapo a un que em mira amb altivesa i li demano on és en Franz. Ell em respon que no ho sap, però que em pot dur amb unes donzelles excepcionals, si primer li garanteixo que l'ajudaré a marxar d'aquell lleig indret. Fuig arlot!, li responc empipat, i continuo avall cridant, Franz! Franz!, encara que em temo que amb tanta boira i foscor poc hi podré reconèixer a ningú, i encara menys a Kafka, a qui només he vist en fotografia. Però en un racó, sota el tronc socarrimat del que sembla un freixe, veig a un nyicris que escriu amb avidesa, assegut al costat d'un geperut que li va recollint els fulls escrits per llençar-los al petit foc amb el que proven d'escalfar-se. M'hi atanso decidit, i prenent amb la destra la mandíbula de l'escrivent li alço la cara i li demano si el seu nom no és Franz. Però el nyicris calla, i és el geperut qui em respon que el noi no sap qui és, però que no l'atabali, que té feina, doncs no pot deixar d'escriure tot el que diu sentir. Que sent? a on?, li demano joiós, dons el silenci ens envolta. 

Així que, finalment trobat, puc adreçar-li la pregunta que fa tants anys que em capfica: va o no va, Amàlia, al castell?

Kore wa desu

I a la fi, els orgullosos genets de les praderies interiors han estat vençuts, les seves dones violentades fins a la mort, els seus fills exterminats, els seus esclaus esventrats, el seu or confiscat, les seves vil·les enrunades, els seus llibres cremats, el seu nom proscrit, el seu parlar desaprès, els seus ídols anihilats, la seva memòria oblidada.

Oficialment mai no hauran existit. Aquests darrers anys no hem fet més que pacificar les praderies interiors, allunyant als bàrbars de més enllà del desert. I als pocs soldats i oficials supervivents de la darrera campanya ens han estat tallades llengua i mans, per tal que res ni ningú no pugui esmentar el nom d'aquells que ja no van existir.

Les praderies interiors seran repoblades per súbdits lleials. La terra es parcel·larà i s'oferirà en usdefruit, es cobrarà un delme. Es traçaran carreteres i arribaran els serveis de l'estat. Els infants seran educats en l'amor al treball, el respecte a la tradició i l'obediència a l'autoritat. S'atendrà als malalts, es tindrà cura dels vells, s'enterrarà als morts. Les comunitats prosperaran, homes i dones viuran en pau, i qualsevol falta es castigarà amb severitat.

Així serà a partir d'ara, així serà per sempre més, així haurà estat desde sempre.

Omoide (II)

Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

Doko ni ikitai desu ka (III)

No em plauen les minories mobilitzades. Canilles de fanàtics que proven d'ocupar l'esfera pública amb llurs propis errors, talment no fos molt més sensat deixar que cadascú s'equivoqués a la seva pròpia manera. Arreu se les reconeix pel seu entusiasme, pel cofoisme amb que es captenen, per l'exhibició que fan dels propis prejudicis, talment creure allò que creuen fos res meritori. Els seus propòsits sempre són nobles, diuen, doncs malden per una societat més justa, més solidaria o més el que toqui. Les seves accions poc importen, i encara importen menys les conseqüències de les mateixes, doncs el que compta és la noblesa de llurs excel·lents intencions. I si hom té la dissort de no combregar amb allò que cregui la minoria mobilitzada amb que ensopega, que s'atengui a les conseqüències, doncs les minories mobilitzades són transformadores i sempre malden per adaptar l'àmbit on es troben, ni que sigui a cops de mall, a les mides del petit motlle que els limita el pensament. Cal, doncs, en ensopegar amb qualsevol minoria mobilitzada, ja sigui a la dita Ampa d'una escola, en una associació de veïns, a la junta directiva d'una coral, al carrer enmig d'una joiosa jornada de protesta, a la barra d'un bar o en una eco-cooperativa de consum sostenible, protegir-se testa i cartera, doncs, si en alguna cosa coincideixen totes les minories mobilitzades, és en colpejar primer i fer pagar sempre als altres, no fos cas.

I si de cas algun dia ensopego amb alguna minoria mobilitzada que s'esforci per assolir totes aquelles bestieses que a mi mateix em semblen lloable d'ésser assolides, doncs ja canviaré jo d'opinió.

Mishiranu hito (II)

Hi ha potser ficcions que no haurien d'acabar mai, cosa que prou bé sabia Kafka, autor que es va complaure a deixar inacabades les seves més grans novel·les, com ara El castell. Ficcions que, més enllà de donar voltes sobre les particulars dèries de l'autor de torn, no donen cap rellevància als fets explicats, que no serien més que l'eina necessària que ha de permetre a l'autor de torn esbravar-se a plaer, sense que tingui cap mena d'importància que els fets explicats siguin coherents o no, comencin o acabin, o resultin més o menys versemblants o inversemblants. Dit això, que prou obvi que és, és de lamentar que autors capaços de fer volar coloms amb prou elegància al voltant de qualsevol bestiesa que els balli pel cap, és capfiquin a encabir-ho tot plegat dins les estretors d'una gàbia qualsevol, talment, per alguna curiosa llei, tota història hagués de tenir, necessàriament, plantejament, nus i desenllaç, a més de complir amb el corpus normatiu vigent a cada moment.

Altrament, és clar, són els orfebres fabricants de gàbies, d'habitud gent esforçada que més enllà de la rigidesa de les formes perd l'oremus amb gran facilitat, i que no negaré jo pas que puguin arribar a escriure papers llegidors. Gent endreçada que és fàcilment recognoscibles per les seves formes sempre polides i per no anar mai despentinats. Però, si us plau, o una cosa o l'altra, que prou empipador resulta que un cop enlairat, sigui el propi autor qui s'entesti a fer-te aterrar tan si com no, no fos cas que jo que sé.

Utaimasu ka

És al bar d'en Rick, a Casablanca, on en un cert moment, per fer callar els enutjosos cants patriòtics d'un grup d'oficials de l'exercit alemany, la petita orquestra del local començar a interpretar La Marseillaise per indicació d'un dels protagonistes de la pel·lícula. Els parroquians del local, majoritàriament francesos, no triguen a afegir les seves veus al so de l'orquestra, curulls de sentiment patriòtic, i, per molt que els oficials alemanys perseveren en el seu cant, és l'estrèpit marsellès el que finalment s'imposa, en una escena joiosa que colpeix el sentiment de l'espectador, que té molt clar a quin bàndol ha de fer obsequi de la seva potser prescindible simpatia.

També a Frantz, pel·lícula de François Ozon, el parroquià d'un local de restauració de París s'alça per començar amb el cant de La Marseillaise, curull de sentiment patriòtic per la presència d'uns oficials de l'exèrcit francès. A poc a poc, i com no podia ser altrament en temps tot just posteriors a la guerra gran, la resta de parroquians s'afegeixen al cant, també curulls de sentiment patriòtic. Tots? no pas, una noia jove i rossa resta silent, incòmoda, potser fins i tot temorosa, doncs no per res ella és alemanya i va perdre al seu promès a la guerra. Però no només la noia rossa i silent resta incòmoda davant l'expressió de patriotisme local, també l'espectador, jo mateix en aquest cas, resta incòmode i ofès pels mateixos acords que, curiosament o no, a Casablanca provoquen la més gran de les simpaties.

Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Kurosawa-san no eiga o mimashita

I de la mateixa manera que crec ser de l'opinió que La sirene du Mississipi és la pel·lícula de Truffaut que més em plau, Kumonosu-jô és potser el meu Kurosawa preferit. I no pas per la història narrada, les prou sabudes insensateses d'aquell tal Macbeth, príncep d'Escòcia, per molt que en aquesta ocasió el tal Macbeth respongui al curiós nom de Washizu Taketoki i vesteixi les robes i armadures pròpies d'un samurai, sinó, més aviat, per la captivadora posada en escena de Kurosawa. I no només per les espectaculars i prou conegudes escenes finals, on un enfollit Toshirô Mifune és sagetejat pels seus propis soldats, sinó, tal vegada, per com és narrat tot allò que, de no ser narrat com és narrat, poc interés tindria.

Hayaguchikotoba

D'un temps ençà espero amb gros delit que s'esdevingui un cert esdeveniment. I és tan gros el meu delit per tal què s'esdevingui el cert esdeveniment abans esmentat però no concretat, que no passa dia que no m'imagini com s'esdevindrà el cert esdeveniment que espero amb gros delit d'un temps ençà. El que no tinc és cap dubte que d'aquí uns dies, un cop el cert esdeveniment que d'un temps ençà espero amb gros delit ja s'hagi esdevingut, recordaré també amb gros delit allò que ja poc importarà que s'hagi esdevingut o no, i que més enllà de l'irrellevant i fugisser delit que n'obtingui en el moment que el cert esdeveniment que d'un temps ençà espero amb gros delit s'esdevingui, el més gros delit serà el produït pel record d'aquest cert esdeveniment que, d'uns dies ençà, espero amb gros delit.

Watashi wa arukimasu ga suki desu (III)

Ha estat aquest matí, en mirar-me al mirall per comprovar si el coll de la samarreta m'havia quedat ben girbat, que m'ha semblat que el coll se m'havia allargat. I en parar atenció m'he dit que sí, que sens dubte tenia jo el coll més llarg,  i que, des del darrer cop que m'hi vaig fixar, la testa se m'havia enlairat ben bé un parell de dits. Curiosa circumstància, m'he dit, que potser explicaria la sensació d'enlairament que aquests darrers dies m'acompanya. Però circumstància també ambigua, doncs... aquesta estirada del coll, és puntual o bé tindrà continuïtat al llarg del temps? Si és puntual tant és, un o dos centímetres no fan mal a ningú, ni tan sols a mi. Però si l'estirada va fent i acabo esdevenint una mena d'home girafa, ja seran figues d'un altre paner. I és aleshores que m'imagino, no sense una certa complaença, com sóc assenyalat amb el dit per petits i grans, i com, tractat de monstre, resto obligat a viure reclòs dins de casa, sense poder-ne sortir sota cap circumstància, talment el banyut aquell, Asterió, a qui fins i tot es feia obsequi d'un nombre determinat de donzelles (set diuen) un cop cada nou anys, per tal de fer-li més passador el captiveri.

I així, sense necessitat d'excuses per justificar el meu obligat aïllament, podria finalment fer servir el temps per fer tot allò que més em plagués, això és, no res, doncs, ni tan sols, exigiria jo cap de les set donzelles de rigor.

Dare ga kochira desu ka

Qualsevol que tingui la santa paciència de llegir el que aquí acostumo a escriure sabrà de la meva simpatia per François Truffaut, director de cinema. Director, però? No pas, si hem de jutjar pels crèdits de les seves pel·lícules, on el seu nom sempre apareix com el del responsable de la posada en escena i no pas de la direcció, que resta òrfena, no fos cas. I com que no sé pas jo quins són els motius que portaven Truffaut a rebutjar el qualificatiu de director, puc decidir jo mateix que les seves raons era una certa i sempre admirable modèstia, talment els seus mèrits encara no li permetessin presentar-se sota l'etiqueta de director, quelcom només a l'abast d'un tal Hitchcock. Modèstia que l'allunya de tots aquells imbècils que a tot hora s'apressen a fer-se anomenar directors, poetes, filòsofs, escriptors o, fins i tot, arquitectes, quan a tot estirar no són més que imbècils llicenciats, que no vol dir que hagin deixat de ser imbècils sinó, només, que han obtingut una llicenciatura universitària que, d'habitud, només certifica la seva submissió a un cert, concret i fosc procés administratiu.

I ara potser se'm podria retreure, en el molt improbable cas que algú llegeixi el paràgraf de més amunt, que no existeix cap llicenciatura que nomeni poetes i/o escriptors. I potser sí, que encara no existeix, però tot, ai las, arribarà.

Kochira wa watashi no otōsan desu

Ser inmortal i tenir vuitanta-set anys mal portats no és cap bicoca. Entenguem-nos-en, viure per sempre no és que d'entrada no resulti llaminer. Però si a aquest viure li afegim les seqüeles de mitja dotzena d'intervencions quirúrgiques, d'un tumor amb metàstasi, d'un atac de cor i dues angines de pit, de malaltia pulmonar obstructiva crónica, de diabetes, i d'un reguitzell d'afeccions menors que ara fora llarg i enutjós enumerar, a més de les limitacions motores pròpies de qui ha patit una lesió medular esdevinguda com a conseqüència d'una caiguda de sis pisos, que aviat és dit, entendrem que la immortalitat no és cap obsequi.

I si a vuitanta-set anys les coses van com van, no vull ni pensar com seran d'aquí vint, cinquanta o cent anys, quan el cos ja haurà excel·lit en la tortura d'aquells que gosen desafiar les lleis de la dita natura, d'aquells que han decidit viure per sempre, d'aquells que, com el meu pare, no moriran mai.

Kinō eiga o mimashita (XI)

El món real és el regne del terror, diu en un cert moment el personatge de Baptiste, interpretat per Pascale Ogier. O més aviat diu le monde réel est le règne de la terreur, doncs no per res Pascale Oller és francesa, com se suposa que ho és el personatge que interpreta, la dita Baptiste, com també se suposa que ho és el París documentat per Jacques Rivette a Le Pont du Nord. Sigui com sigui, en catalana llengua o en llengua d'oïl, el so alveolar vibrant múltiple que comparteixen tant real i terror, com réel i terreur, és el que potser em fa parar un especial esment en la frase de Baptiste, personatge de sorprenent capteniment que en cap moment mostra especial interès per allò que hom acostuma a anomenar realitat.

Així que ja ho saben, le monde réel est le règne de la terreur.

Kaurismäki-san no eiga o mimashita

El millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kaurismäki, que no és poc. Si, fins i tot, en un cert moment es pot reconèixer la veu de Toshitake Shinohara, a més de retrobar els rostres d'alguns del seus actors més habituals, com ara la inoblidable noia de la fàbrica de mistos, Kati Outinen. Però que el millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kausismäki no és gaire afalagador. Entenc, només faltaria, que tothom té dret a sentir-se colpit per la tragèdia dels refugiats sirians i a provar de fer el que pugui en la seva ajuda, i que en aquestes circumstàncies tota demagògia és potser excusable. I entenc, també, que la meva habitual i absoluta indiferència vers el sofriment dels altres (personatges de ficció a part) no sigui una actitud gaire exemplar ni defensable.

Però Kaurismäki sempre ha tingut una especial debilitat pels més desafavorits, això és, pels desgraciats, i això no l'ha privat de planar per sobre tot tipus de circumstàncies i obsequiar-nos amb joies com ara La vie de bohème o Calamari Union. I ara és com, si des de Le Havre, la bondat del seus lloables propòsits li fos una nosa que l'impedís aprofitar en benefici de la seva obra les desgràcies alienes, talment li sabés greu servir-se dels altres sense pagar el preu corresponent.

I tot, ai las, sembla que no pot ser.

Nin-chan no hon o yonde imasu

I és en una de les esteses de sorra que separa la colònia Focea d'Ἐμπόριον del mar, on començo la lectura de La seducció del minotaure, d'Anaïs Nin. I encara que no acabo de combregar amb els pensaments que expressa la veu narradora, tal vegada la pròpia Nin, estés sobre la sorra i acaronat per la marinada la lectura se'm fa plaent i llaminera. Fins i tot al vespre, quan ja sóc estés al llit del confortable hostal que ens acull, crec trobar en els pensaments i neguits de la protagonista una manera de pensar prou diferent de la meva, amb uns arguments que si bé no puc compartir, m'ofereixen motius de reflexió i dubte.

En canvi, de tornada al cap i casal, les darreres pàgines se'm fan feixugues, talment l'atabalament propi de les circumstàncies dels dies feiners m'impedissin considerar uns pensaments que de sobte em resulten equivocats i frívols.

Qui és, doncs, el lector? jo? o les dites circumstàncies?

Sant Pol ni imashita

Recordo com en certa ocasió era jo a Sant Pol de Mar, prenent les aigües. I recordo com, en aquesta certa ocasió recordada, de cop sobte una densa boira em va envoltar de tal manera que, de l'aigua estant, poc podia dir jo si la sorrenca platja on tenia desada tovallola i companya era al meu davant o al meu darrera, a la meva dreta o a la meva esquerra, més cap aquí o més cap allà. I també recordo com en ser miop com sóc, i en trobar-me jo en aquell moment sense ulleres sobre el nas, la sensació de ser al mig del no res se'm va fer tan viva, que vaig decidir abandonar-me a les onades per tal que tot s'esdevingués segons la voluntat d'aquell que sorolla la terra. Però recordo que la boira va esvair-se, la platja va tornar a fer-se'm més o menys visible, i amb la turpitud pròpia de qui neda de pena vaig acabar sortint de l'aigua i trobant recer sobre la meva grossa tovallola taronja.

I això és tot. Sense moral ni traca final, sense suc ni bruc, ni corol·lari ni colofó, ni significat ni sentit.

Reitan

En una certa i pretèrita ocasió hom em proposà una classificació del pecat segons dues categories semblants i potser antagòniques. Primera, la del pecat com a indiferència vers el mal o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el dolor o la injustícia. Segona, la del pecat com a indiferència vers el bé o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el plaer o l'alegria. Dit ras i curt, tan censurable seria no entristir-se davant del dolor com no alegrar-se davant la joia. Potser patirem, però també gaudirem, i cal saber comportar-se en ambdues situacions.

Però com la certa i pretèrita ocasió en què hom em proposà l'esmentada classificació és molt pretèrita, ja no recordo que devia jo objectar a la meva interlocutora, amb el benentès que, indiferent com acostumo a ser a tot i a tothom, poc podia jo combregar amb les seves categories. I si bé és cert que avui no respondria jo res, convençut que no paga pas la pena provar d'argumentar els propis capricis ni rebatre els aliens, no m'estranyaria que vint anys enrere, essent jo un complet imbècil, no hagués provat de defensar la meva habitual indiferència amb una també certa i més aviat contradictòria braó.

Així que ja ho saben, se me'n refot.

Biseibutsu o suki dewa arimasen

És la petitesa allò que m'esparvera, la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci. Com ara els poblats per innúmers virus, bacteris, fongs, mixomicets i d'altres menudalles que jo mateix arrossego adherits a la pell, al cabell, sota les ungles, entre les dents, a aixelles i pubis, budells i òrgans. I tant m'és que molts em siguin beneficiosos, com ara els bifidobacteris o els lactovacilus, tant m'és. I poc consol em dóna que els meus amatents leucòcits fagocitin amb fruïció qualsevol intrús no desitjat. És la petitesa allò que m'esparvera, i el seu nombre, innúmer, i la seva lletjor, indubtable i hòrrida.

I tant m'esparvera la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci, que sovint em plau imaginar com amb espantosa decisió depilo tot el meu cos per foragitar a tots aquells indesitjables que puguin trobar recer entre qualsevol borrissol. I com tot seguit m'arrenco pestanyes, ungles i dents. I com em llevo la pell, tota, i m'esventro per desfer-me dels budells, curulls de milions de bacteris, i com ja posats faig fora fetge, pàncrees, ronyons, i tot òrgan que sigui jo capaç d'engrapar abans que la lletja parca no se m'endugui, deixant, ai las, les meves restes parades pel golafre tiberi de tota quanta menudalla sigui cridada a taula.

James-san no hon o yonde imasu

I és el giravoltar de l'innominat narrador d'Els papers d'Aspern al voltant dels esmentats papers del tal Aspern, aquest donar voltes sense gaire traça respecte un centre incert i fugisser, el que em fa recordar la molt plaent lectura de Les Planes, de Gerald Murnane. Potser, perquè tal com fa Murnane, James també aprofita la lenta i curiosa aproximació que el seu innominat narrador fa vers quelcom que no és més que un llaminer pretext, per provar de bastir una mena de manual de cinemàtica, especialitat rototranslació, on s'explora, de forma més aviat intuïtiva i poc sistemàtica (això és, de manera sensata) les motivacions que algú, ni que sigui un innominat personatge de ficció, s'empesca per anar fent, talment només la inèrcia que ens dóna el fet de comportar-nos com una erràtica baldufa fos allò que ens manté dempeus, doncs, tal com qualsevol infant sap, tota baldufa, en cessar el moviment produït per l'embranzida inicial, cau.

Watashi wa arukimasu ga suki desu (II)

D'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent  i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas. I si bé és cert que sóc alt, i que no acostumo jo a trobar-me amb gaires persones que em superin en alçada, dubto molt que aquests darrers dies hagi jo crescut, que als meus anys hagi fet una estirada. A què dec, doncs, aquest aeri passar la mirada per sobre testes alienes, cabelludes o esclarides, pentinades o escabellades, rosses o morenes, tintades o emblanquides? Cert que en ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, visc en la certesa de ser millor que qualsevol d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Però aquesta certesa sempre m'ha acompanyat, i encara recordo com, sent jo un infant desnerit i solitari, ignorat per tots aquells que m'envoltaven, ja covava dins meu la no sempre plaent certesa de la meva evident i poc fonamentada superioritat. Què ha canviat, doncs, aquests darrers dies? Què potser el meu caminar s'ha fet més alat? que tal vegada els meus peus, en petjar el dur panot de les voreres, m'aixequen uns centímetres més amunt del que era habitual? Què m'he tornat encara més fatxenda? Ho dubto. Però, sigui com sigui, d'uns dies ençà, quan camino apressat pels carrers de la ciutat, tinc la sorprenent i engatadora sensació que la meva mirada plana més altiva i enlairada que d'habitud per sobre les testes de tots aquells desconeguts que ensopego al meu pas.

I tal vegada, distret amb tant enlairament, és per això que, d'uns dies ençà, els meus peus trepitgen més merda que mai.

Kinō eiga o mimashita (X)

El principal desencís no és pas pel bunyol en sí, ni per la manca de qualsevol consideració per l'original, només faltaria. El principal desencís, el principal enuig, és, només, per aquest malbaratar el temps i el talent d'algú com el senyor Villaronga, d'algú capaç d'escriure i dirigir obres com ara Tras el cristal, El mar, Aro Tolbukin o un cert documental sobre Miquel Bauçà, fent la feina que bé hagués pogut fer qualsevol estiracordetes que haguessin arreplegat en un mòdul formatiu d'imatge i so. 

I si de cas per la propera, quan toqui estifollar, que sé jo, Rodoreda, Todó o la mare del Tano, que la senyora Isona faci un curset on line i es posi ella mateixa a fer veure que algú dirigeix, que l'èxit, en aquest país nostre, ja el té assegurat.

Frankie-chan no otōto

- I coneixerem tothom. Ens acostarem a la gent i els coneixerem de seguida. Anirem caminant per una carretera fosca, veurem llum en una casa i trucarem a la porta i els desconeguts s'afanyaran a obrir-nos i diran: "Passeu! Passeu!". I coneixerem aviadors condecorats, i gent de Nova York, i estrelles de cinema. Tindrem milers d'amics, milers i milers d'amics. I pertanyerem a tants clubs que fins i tot en perdrem el compte. Serem membres del mon sencer. Noihome! Homenoi!

Qui així parla, curulla d'entusiasme i amb un gros ganivet a la mà, és na F. Jasmine, amb F de Frankie, Frankie Addams, personatge diguem-ne que protagonista de la novel·la homònima de na Carson McCullers. I no sé jo sí serà la clarividència de l'autora, o simplement que els adults hem mudat en adolescents, però en el desig de na F. Jasmine no puc més que veure el món que m'envolta, on tothom s'atansa a tothom i on tothom diu ser amic de tothom, talment un tal Mark Zuckerberg no fos més que el germà petit i molt espavilat de na F. Jasmine.

Shinbun o kaimasu

Avui he somniat que passejava un gos, grossa absurditat, en ser-me com em són odiosos i desagradables els animals d'habitud no comestibles. No obstant això, allà era jo, dins el somni, de passeig per la vorera de no sé pas quin carrer amb un gos menut i nerviüt que estirava la corretja de valent, fent-me anar amunt i avall segons el seu particular i volàtil desig, fins que en un cert moment s'aturava i s'arronsava, senyal inequívoc de la seva evident intenció de posar-se a cagar. Aleshores jo, esglaiat en adonar-me de les intencions del ca, l'estirava amb força i li cridava que s'aturés, que no era aquell moment ni lloc adients per buidar budells, que allò que pretenia fer requeria d'una certa intimitat, que ni parlar-ne. Però el gos, indiferent a la indubtable sensatesa de les meves paraules, m'imposava el seu caprici i deixava anar una cagarada abundant i pastosa, més pròpia d'un adult obès i sobrealimentat que no pas de la menudalla que em passejava. És aleshores que m'he vist en la necessitat de cercar un quiosc, comprar un diari qualsevol, i de tornada al lloc dels fets recollir l'abundosa femta, dipositar-la en un contenidor adient, i frisar per tal que ningú no hagi vist com en dErsu_, el favorit dels Déus, recollia les caques d'un petaner qualsevol.

Encara sort de la indubtable utilitat de la premsa impresa.

Waddan ni ikimasu ka

I és caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, que de cop sobte ensopego i caic sobre la tòrrida i eixuta sorra, on hi resto estès al llarg d'un lapse de temps indeterminat, tal vegada segons, potser minuts, qui sap si hores o dies, fins que em crida l'atenció l'estranya lluentor d'un petit objecte que tinc als peus, sens dubte el responsable de l'ensopegada soferta. I en prendre l'objecte amb les mans trobo que es tracta d'una vella llàntia d'oli, potser caiguda del farcell d'algun dels camells que en llarga caravana fa la ruta de Kufra, i que em recorda la història aquella que diuen que s'esdevingué a un tal Aladí, quan aquest també ensopegà amb una certa llàntia. És aleshores que m'apresso a fregar la llàntia amb la vora de la samarreta i, talment el fabulós relat de la princesa Xahrazad, tot seguit em trobo envoltat per un estrany vapor que es materialitza prenent la forma d'un gros i excessivament abillat mascle, que amb paraules alades i ben triades m'agraeix el fet d'haver-lo alliberat de la presó on era reclòs, i es compromet a concedir-me, tal com és norma en aquestes inhabituals situacions, l'acompliment d'un desig.

I és també aleshores que recordo el relat aquell on un boletaire alliberà el gnom que restava pres a l'interior d'un reig bord i que, talment el geni que ara tinc al davant, es compromet a satisfer el desig que l'alliberador boletaire li pugui formular. Formular, si no fos pels dubtes del boletaire, que no sap pas què demanar. Riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Ah, difícil decisió. A més, el gnom adverteix al boletaire que només disposa de cinc minuts per demanar el seu desig, avinentesa que encara accentua més els dubtes del boletaire que, al darrer segon, demana un altre gnom per així poder seguir dubtant in eternum.

Gros cagadubtes, però també gros imbècil, doncs en semblants circumstàncies és molt clar què cal demanar. Abans, però, i per tal de retardar el moment de fer explícit què cal demanar a qualsevol geni que hom pugui arribar a ensopegar, és potser necessari aclarir als hipotètics lectors què feia jo caminant per un dels sorrencs ergs del Sàhara, fent via cap a l'oasi de Waddan, un indret força allunyat del cap i casal, escenari habitual del meu viure. Què feia, doncs, al l'erm sorrenc? Què em portava, a l'oasi de Waddan? doncs res més que cercar l'indret adient per ensopegar amb una llàntia màgica que m'ofereixi la possibilitat de fer aparèixer al relat un geni al qual demanar un desig. Altrament, on seria la versemblança que tot relat necessita? S'imaginen fer sortir un geni d'una llàntia al carrer Mallorca? o a la plaça Bonanova? impossible, sens dubte.

Dit això, que cal demanar al geni? riqueses, salut, saviesa, coneixements, honors, lúbriques cortesanes o bestieses vàries? Res i tot, és a dir, tan sols un parell de genis més, o deu, o cent, o mil, o un milió, segons sigui d'excessiu el propi caprici, i anar fent. Amb el benentès, és clar, que hom no esperi trobar cap satisfacció en l'acompliment de tot allò que cregui desitjar. I això ja em porta a la conclusió del relat, on l'autor, que un cop més no pot evitar la tercera persona per referir-se a ell mateix, hauria de trobar un gir argumental que justifiqués la trama fins ara desenvolupada i fes explícit que tot això de la llàntia i del geni no és més que el reconeixement de llurs pròpies insensateses, no més que l'evidència que qui predica no combrega, i que desitjar bestieses d'improbable i problemàtic acompliment és, tal vegada, el seu més gros delit.