Yumewomimasu

Avui he somniat amb una dona de cabells rapats que provava d'evadir-se de la presó on era reclosa. Però tot i l'ajut que rebia dels altres reclusos, la dona de cabells rapats amb qui he somniat fracassava en el seu intent d'evasió i era capturada pels guardes de la presó, que tot seguit li aplicaven el càstig marcat per tots aquells que proven l'evasió i no tenen èxit en el seu intent. I el càstig no era un altre que ésser tallat en dues meitats simètriques, començant pel cap i acabant per l'engonal, per així mirar de dificultar futurs intents d'evasió. I com tot plegat no era més que un somni, la dona de cabells rapats no només sobrevivia a semblant divisió, sinó que semblava que el fet de restar per sempre més dividida en dues meitats, talment el vescomte aquell protagonista d'una celebrada ficció, no li suposava cap gros inconvenient, ans al contrari, li valia una certa distinció respecte la resta de presos, en donar la seva divisió mostra de la seva valentia i del seu ardit en haver provat de millorar la seva sort, a diferència dels altres, gent mesella mancada d'esperit. I és potser per això que, a diferència del que feien altres reclusos que havien rebut el mateix càstig, que sempre feien anar les dues meitats dels seus cossos l'una al costat de l'altre, per així mirar de dissimular unes migparteses que vivien com una grossa tara, la dona migpartida de cabells rapats que jo somniava es complaia en fer anar una part del seu cos per aquí i l'altre per allà, de manera que el dia li resultava molt més profitós, en poder fer una sola persona tot allò que normalment feien dues.

I si no fos que finalment he estat sacsejat per una mà amiga i he recuperat la consciència, potser encara hagués somniat que la dóna migpartida de cabells rapats restava massa cofoia de les seves circumstàncies, tant, que fins i tot reclamava un tracte especial a les autoritats de la presó en consideració a les seves ja prou esmentades circumstàncies. Però això, és clar, ja no hagués estat cap somni, només una barroera exposició dels meus prejudicis.

Tonneru

Travessar un llarg túnel és potser la millor manera d'arribar a un nou indret. És fa necessària, però, la presència d'una prou abrupte orografia que d'alguna manera encerclin el nou indret a on es desitja arribar per tal que es pugui justificar l'existència d'un llarg túnel, infraestructura certament costosa que no es pot bastir només per satisfer l'insensat desig de tots aquells que desitgen arribar a un nou indret. A més, l'encerclament orogràfic resulta fonamental no només per justificar l'onerosa despesa de construcció d'un túnel, sinó també per per definir els límits del nou indret on és desitja arribar amb precisió, altrament, mancat de referències clares que el limitessin, fora difícil discernir si hom ha arribat o no a un nou indret, en resultar el trànsit d'un indret a un altre confús i poc evident. I no només això, doncs l'encerclament orogràfic també pot acabar modificant les propietats físiques del nou indret, que degut al seu isolament pot gaudir o patir els avantatges o els inconvenients d'un clima diferenciat de la resta d'indrets que es troben fora del cercle orogràfic que envolta al nou indret. Fins i tot els seus habitants, d'habitud aïllats al llarg de generacions a causa del difícil trànsit a través del cercle orogràfic que envolta el nou indret, en ser la construcció de túnels una pràctica poc estesa en temps passats, poden conrear una manera de fer i de parlar pròpia i diferenciada dels habitants d'altres indrets. I és així que, com ja ha estat dit, travessar un llarg túnel és potser la millor manera d'arribar a un nou indret.

Monogatari

Són quatre les normes que acostumen a regir la narració de tot conflicte bèl·lic: primera, que en tota confrontació sempre hi ha un bàndol que defensa nobles principis; segona, que la victòria sempre correspon al bàndol que defensa aquests nobles principis; tercera, que és la pròpia noblesa d'aquests nobles principis la causa final de la victòria; i quarta, i potser més important, que són els vencedors aquells que fan el paper de narradors de tot allò que s'ha esdevingut.

Cas paradigmàtic són les dites guerres mèdiques, en les que els grecs defensen la noblesa de la isonomia i la isagòria davant del despotisme persa. Els grecs, doncs, surten vencedors d'ambdues guerres gràcies al desig de llibertat, que és el que  fa lluitar amb grossa braó als seus hoplites; i són també grecs tots els autors que donen testimoni de la confrontació, fins al punt que, l'única font persa que ens ha pervingut, és també deguda a un grec, de nom Ctèsies, que feia de metge a la cort persa.

No cal considerar, doncs, en el desenllaç de la confrontació, l'aclaparadora superioritat militar dels grecs, que a la no gaire voluntariosa infanteria persa, superior en nombre però mal entrenada i pobrement equipada, enfronta les disciplinades i ben armades falanges d'hoplites, que rere els escuts de bronze, els elms de bronze, les gamberes de bronze i les cuirasses de bronze, esdevenien una muralla inexpugnable als arreplegats soldats perses. Ni cal considerar, tampoc, la comprensible simpatia que els historiadors grecs sentien vers aquells que els infantaren, aquells que lluitaren a Marató i Salamina, les Termòpiles i Platea. Ni, finalment, cal, tampoc, considerar que bona part dels contingents grecs estaven formats per esclaus a qui termes com isonomia o isagòria els devien semblar un gros sarcasme, que, no per res, deriva del grec σαρκασμóς.

Doko ni Jota-san ga imasu ka (IV)

I aquesta ha estat, benvolguts i escassíssims lectors, la darrera aventura del tal Jota. Una història potser poc modèlica, mancada de tot interès i narrada amb evident turpitud. Però qui vulgui un sermó que vagi a l'església o a una assemblea popular, qui desitgi entretingudes històries que miri al seu voltant, i qui frisi per l'alta literatura que llegeixi un llibre, potser aquest. A mi només em resta esperar a la propera resurrecció del tal Jota, que de ben segur es produirà en una data encara indeterminada, aprofitant la placidesa dels recorreguts que acostumo a fer al llarg del dia dalt de l'autobús, ja sigui aquest el vint-i-dos, el catorze, el cinquanta-vuit o el seixanta-quatre, tots ells nombres parells, circumstància aquesta del tot irrellevant. Com irrellevant és tot el que aquí es pot llegir, com irrellevant són les seves vides, com irrellevant sóc jo mateix, en dErsu_, el favorit d'uns Déus també irrellevants. Però si ho pensen bé, irrellevant és una paraula sensacional que podria portar-nos a un cert estudiant d'irrellevància, matèria aquesta, la dita irrellevància, no exempta d'una grossa dificultat, com bé poden llegir aquí, doncs bé qui excel·leix en la tal irrellevància pot acabar assolint una certa, potser no sempre indesitjada, rellevància.

Doko ni Jota-san ga imasu ka (III)

I un cop Jota és caigut al meu costat, enmig d'un gros bassal de sang, els altres passatgers de l'autobús em comencen a demanar explicacions pel meu sobtat i violent capteniment, en especial la noia que estudia a l'escola del gremi de pastissers. Jo, és clar, els responc que el ja difunt era un miserable que havia gosat menjar gambes bullides i, com no pot ser altrament, les meves paraules provoquen la còlera dels qui fins fa un moment qüestionaven la meva acció, que tot seguit comencen a etzibar puntades de peu a l'inert cos de Jota, que aliè a tot encara somriu. I quan fruït del cansament els cops comencen a minvar, afegeixo que el molt desgraciat havia gosat acompanyar les cues de gamba bullida amb salsa rosa, i aleshores els crits d'horror es repeteixen i les puntades es multipliquen, i ni tan sols l'arribada de la policia pot aturar a la turba, que ja proposa cremar la ciutat i instaurar la república. Jo, és clar, aprofito per postular la meva candidatura a la presidència i començo a llistar els meus mèrits, entre els quals destaco la meva devoció pel bacallà i les sardines. I tan convincent és la meva arenga que la multitud em pren a les seves espatlles i plegats ens dirigim en gros avalot cap la seu del Parlament, al Parc de la Ciutadella. Però en arribar a l'alçada del passeig de la circumval·lació m'excuso i abandono la bullanga, aprofitant que sóc a prop del despatx i que tinc la redacció del projecte d'enderroc d'un vell casalot encara per acabar.

Doko ni Jota-san ga imasu ka (II)

Ep, dErsu_! sento que em criden, i en parar atenció tinc el disgust de trobar-me en Jota al meu davant, estintolat a la marquesina de la parada del catorze, esperant-me. Quina alegria que m'heu donat, dErsu_, mai no m'hagués pensar que em trobaríeu a faltar... em diu somrient un cop sóc al seu costat, talment el món fos un bon lloc on viure i les persones no fóssim el que som. Us equivoqueu, Jota... provo d'explicar-me, però el molt groller m'interromp, doncs Jota sempre creu conèixer els meus pensaments millor que no pas jo. I ara, dErsu_, ja sé que us reca reconèixer-l'ho, però en el fons vós també teniu cor, i aquí em teniu, a la vostra disposició, pel que desitgeu manar, gosa afirmar el molt insensat, com si en la seva miserable mà hi hagués la possibilitat de satisfer algun dels meus desitjos.

Així, si us he entès bé, ara sou una mena de geni meravellós i per això no ensopegava amb vós enlloc, devíeu ser dins la vostra llàntia, m'en ric d'ell. Això mateix, i vós m'heu fet sortir, em respon aliè al sarcasme. I ara puc demanar-vos un desig, suposo, afegeixo burleta. Si és a les meves mans, ja hi podeu comptar, dErsu_, ja hi podeu comptar, repeteix llagoter. Porto pressa, Jota, potser en un altre moment, i ara, si em disculpeu... provo d'acomiadar-me, però Jota puja amb mi a l'autobús i comença a explicar-me que ahir va sopar gambes bullides acompanyades de salsa rosa, motiu més que suficient per fer-me prendre l'esmolat glavi i esventrar-lo d'immediat, doncs, com ja va ser dit, ningú capaç de malbaratar la més extraordinària de les textures, la de les cues d'alguns decàpodes dendrobranquiats peneoideids, submergint dites cues dins un líquid tumultuosament agitat per bombolles de vapor que ascendeixen des del seu fons per esclatar a la seva superfície per efecte d'una aportació exògena d'energia, mereix viure.

Doko ni Jota-san ga imasu ka

Fa dies que no ensopego amb Jota enlloc. Que ni a l'autobús ni al carrer, quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, no m'arriba la seva desagradable veu per importunar-me amb qualsevol niciesa. Ja no em cal tombar-me o aturar-me per escoltar les seves impertinències, sempre forassenyades, sempre insensates. I si bé és cert que Jota no existeix, que no és més que un trist producte de la meva imaginació, bé abans se'm feia trobadís i m'importunava sovint, encara que tampoc no existís. Què ha canviat, doncs, d'aleshores ençà? Els meus recorreguts són els de sempre, els autobusos els mateixos, la meva pressa idèntica, les lectures similars. Sobtat li demano l'opinió a la meva companya, que se'm treu de sobre amb la seva sensatesa habitual, dient-me que el cerqui jo. Però a on cercar-lo? i per què? si Jota sempre és un enuig, no més que un molest destorb. No vull pas trobar-lo, només saber el perquè de la seva absència. Podria preguntar-ho a tots aquells saludats amb qui coincideixo sovint a l'autobús o als ferrocarrils, demanar-los si per casualitat no han vist al tal Jota, un ésser mesquí i malcarat, però la prudència m'atura, no fos cas que qualsevol d'ells em donés notícia del tal Jota i acabés per retrobar-lo. Millor callar i no cridar al mal temps, i si qualsevol de vostès, apreciats i escassíssims lectors, en sap alguna cosa del tal Jota, muts i a la gàbia.

Nadonado (II)

Avui al despatx m'han parlat de Heimito von Doderer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que m'és del tot desconegut. I després, de tornada a casa, he tingut l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres. I ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-me al son, m'ha plagut imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que li era del tot desconegut, i que després, de tornada a casa, tenia l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres, i ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-se al son, es complaia en imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Rot que li era del tot desconegut, i etcètera, etcètera, etcètera.

Uso o tsukimasu ka

Així com salvatge és la mort, segadora de la humanitat, consoladores poden ser les paraules, les mentidores paraules, en ser dites per alleujar les penes d'aquells que són dolorosament colpits per les pròpies circumstàncies. Però les paraules, les mentidores paraules, també poden ser feridores, en ser dites per agreujar la pena o colpir la joia d'aquells que són dolorosa o agradosament occits o regraciats per llurs corresponents circumstàncies. I encara poden les paraules, les mentidores paraules, ser del tot indiferents a les sempre volàtils i contingents circumstàncies d'aquells a qui són adreçades.

Però el que les paraules no poden deixar de ser és el que són, mentidores.