divendres, 15 de març de 2013

Doko ni Jota-san ga imasu ka (II)

Ep, dErsu_! sento que em criden, i en parar atenció tinc el disgust de trobar-me en Jota al meu davant, estintolat a la marquesina de la parada del catorze, esperant-me. Quina alegria que m'heu donat, dErsu_, mai no m'hagués pensar que em trobaríeu a faltar... em diu somrient un cop sóc al seu costat, talment el món fos un bon lloc on viure i les persones no fóssim el que som. Us equivoqueu, Jota... provo d'explicar-me, però el molt groller m'interromp, doncs Jota sempre creu conèixer els meus pensaments millor que no pas jo. I ara, dErsu_, ja sé que us reca reconèixer-l'ho, però en el fons vós també teniu cor, i aquí em teniu, a la vostra disposició, pel que desitgeu manar, gosa afirmar el molt insensat, com si en la seva miserable mà hi hagués la possibilitat de satisfer algun dels meus desitjos.

Així, si us he entès bé, ara sou una mena de geni meravellós i per això no ensopegava amb vós enlloc, devíeu ser dins la vostra llàntia, m'en ric d'ell. Això mateix, i vós m'heu fet sortir, em respon aliè al sarcasme. I ara puc demanar-vos un desig, suposo, afegeixo burleta. Si és a les meves mans, ja hi podeu comptar, dErsu_, ja hi podeu comptar, repeteix llagoter. Porto pressa, Jota, potser en un altre moment, i ara, si em disculpeu... provo d'acomiadar-me, però Jota puja amb mi a l'autobús i comença a explicar-me que ahir va sopar gambes bullides acompanyades de salsa rosa, motiu més que suficient per fer-me prendre l'esmolat glavi i esventrar-lo d'immediat, doncs, com ja va ser dit, ningú capaç de malbaratar la més extraordinària de les textures, la de les cues d'alguns decàpodes dendrobranquiats peneoideids, submergint dites cues dins un líquid tumultuosament agitat per bombolles de vapor que ascendeixen des del seu fons per esclatar a la seva superfície per efecte d'una aportació exògena d'energia, mereix viure.