dissabte, 16 de març del 2013

Doko ni Jota-san ga imasu ka (III)

I un cop Jota és caigut al meu costat, enmig d'un gros bassal de sang, els altres passatgers de l'autobús em comencen a demanar explicacions pel meu sobtat i violent capteniment, en especial la noia que estudia a l'escola del gremi de pastissers. Jo, és clar, els responc que el ja difunt era un miserable que havia gosat menjar gambes bullides i, com no pot ser altrament, les meves paraules provoquen la còlera dels qui fins fa un moment qüestionaven la meva acció, que tot seguit comencen a etzibar puntades de peu a l'inert cos de Jota, que aliè a tot encara somriu. I quan fruït del cansament els cops comencen a minvar, afegeixo que el molt desgraciat havia gosat acompanyar les cues de gamba bullida amb salsa rosa, i aleshores els crits d'horror es repeteixen i les puntades es multipliquen, i ni tan sols l'arribada de la policia pot aturar a la turba, que ja proposa cremar la ciutat i instaurar la república. Jo, és clar, aprofito per postular la meva candidatura a la presidència i començo a llistar els meus mèrits, entre els quals destaco la meva devoció pel bacallà i les sardines. I tan convincent és la meva arenga que la multitud em pren a les seves espatlles i plegats ens dirigim en gros avalot cap la seu del Parlament, al Parc de la Ciutadella. Però en arribar a l'alçada del passeig de la circumval·lació m'excuso i abandono la bullanga, aprofitant que sóc a prop del despatx i que tinc la redacció del projecte d'enderroc d'un vell casalot encara per acabar.