dilluns, 11 de març del 2013

Doko ni Jota-san ga imasu ka

Fa dies que no ensopego amb Jota enlloc. Que ni a l'autobús ni al carrer, quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, no m'arriba la seva desagradable veu per importunar-me amb qualsevol niciesa. Ja no em cal tombar-me o aturar-me per escoltar les seves impertinències, sempre forassenyades, sempre insensates. I si bé és cert que Jota no existeix, que no és més que un trist producte de la meva imaginació, bé abans se'm feia trobadís i m'importunava sovint, encara que tampoc no existís. Què ha canviat, doncs, d'aleshores ençà? Els meus recorreguts són els de sempre, els autobusos els mateixos, la meva pressa idèntica, les lectures similars. Sobtat li demano l'opinió a la meva companya, que se'm treu de sobre amb la seva sensatesa habitual, dient-me que el cerqui jo. Però a on cercar-lo? i per què? si Jota sempre és un enuig, no més que un molest destorb. No vull pas trobar-lo, només saber el perquè de la seva absència. Podria preguntar-ho a tots aquells saludats amb qui coincideixo sovint a l'autobús o als ferrocarrils, demanar-los si per casualitat no han vist al tal Jota, un ésser mesquí i malcarat, però la prudència m'atura, no fos cas que qualsevol d'ells em donés notícia del tal Jota i acabés per retrobar-lo. Millor callar i no cridar al mal temps, i si qualsevol de vostès, apreciats i escassíssims lectors, en sap alguna cosa del tal Jota, muts i a la gàbia.