divendres, 30 de setembre del 2011

Subarashii monogatari

Un cop més, camí del despatx, em trobo amb Jota, que amb to esverat em demana si ja sé que tots hem de morir. Així ho tinc entès, li responc. Però... jo també? em demana frisós. Suposo, li torno a respondre, ara un pel amoïnat per la possibilitat d'una escena. Però això no pot ser, dErsu_,  jo vull viure, es lamenta Jota. Tot són gustos, Jota, tot són gustos, li torno a respondre. Què voleu dir, dErsu_, que hi ha persones que no volen viure? em demana sobtat. Això diuen, li responc. Però jo sí que vull viure, insisteix Jota. No us aquefereu, penseu que no poca gent creu en una mena de vida eterna, essent el que coneixem per mort no més que un trànsit entre l'una i l'altra, miro d'explicar-li. Això fora fabulós, dErsu_, fabulós, i tot cofoi m'encaixa la ma i s'apressa a baixar, doncs sembla ser que som arribats a la seva parada.

I ja només acompanyat pels anònims passatgers de l'autobús, aprofito el petit diccionari que sempre tragino a sobre per admirar-me de l'habitual clarividència de Jota, només amb el dubte de saber si haig de considerar faula, d'on deriva fabulós, com a narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, o bé narració en què es dóna un ensenyament útil o moral.

Però tot seguit m'admiro encara més de la docta sapiència dels doctes acadèmics encarregats de la redacció del diccionari, amb el benentès que potser no sempre un ensenyament útil o moral és fals, mentider o no més que una pura invenció.