Ōrudo Rangu sain

Si més no, tinc un seient enmig de les darreres files, de manera que escolto els parlaments i les breus actuacions musicals amb la confortabilitat pròpia de qui se sap espectador anònim. Els parlaments són el que són, no més que els habituals tòpics que s'acostumen a dir en aquestes situacions, uns de més ben lligats i altres no tant. Un dels oradors, però, es deixa anar i fa un discurs més polític, ben construït, citant Virgili, però que acaba degenerant en el bonisme propi d'aquells a qui agrada escoltar-se. Però no passa res, ja no fa sol i passa una mica d'aire. A més, els interludis musicals estan prou bé. Malgrat tot, una ombra m'enfosqueix l'ànim, per què al programa hi ha previst tancar l'acte cantant L'hora dels adeus, avinentesa certament espaordidora.

I és precisament a mesura que s'apropa aquest tancament, que començo a preocupar-me amb la possibilitat que em toqui alçar-me i encaixar les mans de les persones que seuen al meu costat, per tot seguit balancejar el cos i començar a fer veure que canto. Penso que millor marxar dient que haig d'anar al lavabo, o fingir una lipotímia o un atac de cor. Però seria sortir del foc per caure a les brases, que encara cridaria més l'atenció. Afortunadament, són només els alumnes, aquells que avui es graduen de batxillerat, els que s'alcen per entomar el cant. Puc, finalment, respirar tranquil. Encara més quan comprovo que es limiten a les dues primeres estrofes, i enmig del tumult final puc marxar abans no em vegi obligat a saludar a gaires coneguts.

Arufabetto jun

Acabats d'arribar del barri jueu de Varsòvia, i llistats per estricte ordre alfabètic, 

Bèrele el Tripes, Berta la Borda, Fàivele el Pispa, Fània la Negra, Iarme el Cardot, Iòissef el Fideu, Itxe el Cec, Keile la Pèl-roja, Khaïm el Batzoles, Khàskele el Cotxer, Khèskele el Llosc, Lèibuix el Llarguerut, Líbele l'Esgarrat, Max el Coix, Moixe el Panxarrut, Motke la Flama, Rèitsele la Rodanxona, Rívkele la Bota, Xaie el Setciències, Xmúel el Nata i Zainvl el Malgirbat.

Qui els vulgui conèixer, aquí els trobarà. Vigilin, això sí, la cartera.

Atarashī rinjin

D'unes setmanes ençà tenim un llogater nou al bonic edifici d'habitatges on fa anys que hi visc. El primer cop que el vaig veure, al vestíbul de planta baixa, vaig pensar que no podia ser, que no era més una semblança accidental, una de tantes. Però amb el pas dels dies, i amb les intranscendents i fugisseres estones que compartim al vestíbul, a la porta o al carrer, on ens desitgem bon dia o bona nit segons sigui de dia o de nit, he vist que la semblança és absoluta, perfecta, inqüestionable. El gros embalum, l'alçada, el bigoti, les maneres desmanegades... És cert que parla un català perfecte, sense ni punta d'accent, però també és cert que les converses que mantenim són mínimes, i que potser, en una conversa més extensa, sí que li podria detectar una mica de deix eslau. Però ves, si la Dyakonova parla un català perfecte, per què no pot fer-ho en Dovlàtov?

Perquè sí, aquest és el cas, tot i ser difunt de fa temps, Serguei Donàtovitx Dovlàtov és, d'unes setmanes ençà, veí meu.

Kessaku no monogatari

De tothom és coneguda la narració d'Oscar Wilde El retrat de Dorian Gray, narració que sens dubte pertany al gènere format per les narracions el protagonisme de les quals recau en un retrat. Gènere al qual també pertany una breu narració de Henry James que fins fa poc m'era desconeguda, Història d'una obra mestra, on també un retrat protagonitza, i de quina manera, els fets que són narrats.

Però per tal que un retrat pugui assolir el cert i evident protagonisme que assoleix en ambdues narracions, és necessari que el retrat sigui alguna cosa més que la venal i prescindible reproducció d'una fisonomia. Que sigui alguna cosa més que un exercici d'estil o una mostra de vanitat. Cal de totes totes que aquell que fa el retrat sàpiga mirar, sàpiga veure, sàpiga interpretar allò que veu i, finalment, ho sàpiga transmetre. No és poca cosa. Evidentment ajuda, i molt, que en ambdós casos els retrats esmentats no tinguin una existència del tot material, que estiguin tan sols formats per les paraules d'aquells que els descriuen i per la imaginació d'aquells que llegeixen les paraules escrites. En general, la no existència material de les coses sempre ajuda a fer que aquestes excel·leixin, que arribin a ser tot el que els que les descriuen volen que siguin, tot el que els que les imaginem desitgem que siguin. Després, el que acaba de donar cos al gènere, són les relacions que s'estableixen entre els diferents elements a través del retrat. Per exemple, entre aquell que el pinta i aquell que hi surt retratat, o entre aquell que l'observa i aquell que el pinta, o entre aquell que l'observa i aquell que hi surt retratat, o entre aquell i aquest, això i allò, essent el retrat una mena de catalitzador de tot allò que l'autor de torn tingui a bé explicar.

Sigui com sigui, un gènere admirable, el format per les narracions el protagonisme de les quals recau en un retrat.

Omoide

Tinc molt viu el record d'algunes lectures. Però no només el record de la lectura, sinó de vegades, encara més i tot, el del moment i el lloc on vaig fer la lectura. Així, em recordo llegint Gerald Durrell en un alberg a Amsterdam, a Empar Moliner en un ryokan de Takayama, a Houellebecq en una casa de turisme rural a Ridaura, Chevallier en una casa de colònies a Viladoms, Homer a la Vall d'en Bas, Tolkien voltant per Mallorca, Peake  en una sala d'espera, Plath al llit de casa… I de vegades passa que només em recordo llegint, que només recordo els moments, l'entorn que m'acollia, l'instant precís, però res del que llegia. Però també pot ser que ho recordi tot perfectament, tal com em recordo molt bé dels dubtes del general Kutúzov, quan llegia Guerra i Pau en un apartament d'una coneguda a Coma-ruga fa més de quaranta anys. I encara de vegades també passa que m'és més estimat el record del moment que no pas el record d'allò que llegia, malgrat que, sense haver estat llegint el que llegia, el moment, ni tampoc el seu record, no existiria.

Nichi-yōbi no gogo

En un cert moment l'autora, Ielena Kostiutxenko, esmenta el nom de Màlixev Pavel Óssipovitx, besavi seu, a qui un document trobat a internet situa a Vilna, l'actual Vílnius lituana, com a ferit de la Primera Guerra Mundial el dotze de juny de mil nou-cents setze. Tot seguit, i com no pot ser altrament, l'Óssipovitx esmentat em remet a Maksim Óssipov, Maksim Alexandrovitx Óssipov, de manera que no puc evitar començar a especular sobre un llunyà, hipotètic i llaminer parentiu entre tots dos, entra la Kostiutxenko i l'Óssipov, l'Óssipov i la Kostiutxenko, i a especular encara més sobre l'herència genètica del besavi. Herència que ja devia incloure el cuquet de l'escriptura que de manera tan brillant ha florit en ambdós descendents, i de com també aquest cuquet els ha forçat a abandonar el país i viure la sempre difícil vida de l'exiliat.

Irrellevant, és clar, em resulta que repartits pel món hi hagi centenars de milers de persones que responen al cognom d'Òssipov, i que el tan llaminer parentiu només sigui el que és, el fútil entreteniment d'una tarda de diumenge. O no.

Texas ni ikimashita

Prop de trenta-un anys després torno a veure París, Texas, de la que sobretot recordava les dues escenes del monòleg/diàleg amb Natassja Kinski a través del mirall, especialment la segona. El que no recordava, i és potser l'únic però que li faria a la pel·lícula, és la perfectibilitat moral de tots els personatges. I és que no només en Travis, personatge potser principal, reconeix els seus errors i s'esmena de manera virtuosa, sinó que també el seu germà, la cunyada i la mare del seu fill reaccionen en tot moment de la manera més justa i entenimentada. Fins i tot el seu fill, de tan sols vuit anys, sembla comportar-se amb la lucidesa pròpia d'aquells que han pogut sobreviure a les habituals adversitats del viure, tal com sens dubte és el cas.

Hobonichi

Des del passat ú de gener porto una agenda hobobichi a cinc anys, que cada vespre omplo disciplinadament amb la meva lletra diminuta i poc llegible, anotant les petites banalitats del dia a dia, com ara si he anat aquí o allà, m'he trobat amb aquest o aquell, o he llegit això o allò. Però m'haig de controlar per no fer el que crec que em vindria de gust fer, que no seria altra cosa que començar a omplir, a l'atzar, els dies que encara estan per arribar, especulant sobre que faré o llegiré el vuit d'agost o el quinze de maig de 2026, el vint-i-tres de novembre o el dotze de juliol 2029, inventant, així, una vida que sens dubte seria molt més plaent de viure que no pas l'absurda monotonia dels dies que visc.

Ser profeta o cronista, vet aquí el fals dilema, en ser tant profetes com cronistes uns folls idealistes que menyspreen el més important, l'absurda monotonia del present.

Dick-san no hon o yomimashita

Per motius que un cop més no venen al cas, llegeixo Philip K. Dick, Ubik, i si no fos per la parafernàlia futurista que ho embolcalla tot, i que potser és la part que trobo que ha envellit pitjor, per moments em sembla que llegeixo Raymond Chandler. Potser pel cinisme dels diàlegs, o pel naufragi d'uns personatges desballestats, o per la descripció d'un món on sembla que els vius facin nosa. 

El cas és, és que de cop em torna el record de la versió de Dune de David Lynch, i també del Brazil de Terry Guillliam. I no pas per cap similitud, sinó, més aviat, per les evidents diferències que trobo amb l'embolcall futurista de Dick. Més que res, per l'encert, tant de Lynch com de Guilliam, de proposar una mena de retro-futurisme que, vulguis que no, trobo que envelleix més dignament.

Tade Kuu Mushi

Està escrita amb un estil antic i, quan escrius amb un estil antic, estàs obligat a dir coses antigues, li diu en un cert moment un dels personatges principals de la narració a un altre dels personatges principals de la narració. Personatges que, a més, són marit i muller i, personatges, que estan a punt de divorciar-se. I més enllà de com el significat del que es diuen lliga perfectament amb la petita trama que es desenvolupa en la narració de Tanizaki, El gust de les ortigues, trobo que el que es diuen té el seu què.

Però té el seu què, o només ho sembla?  És a dir, es tracta d'una frase ben llaminera, una frase d'aquelles que agrada dir, d'aquelles que agrada escoltar i llegir, d'aquelles que agradaria haver escrit. I si bé és innegable que les formes també són contingut, i que per això poden condicionar el contingut que expressen, ¿és impossible escapar d'aquesta cotilla potser més imaginària que real? No, és clar que no.

És el perill de les frases llamineres, que semblen certes, tal com la bellesa acostuma a semblar-nos sempre certa.

Fukurō no me o motta hito

Escolto la veu de Ielena Kostiutxenko, i escolto també l'esforçada veu del seu anònim traductor. Però més que escoltar el que faig és mirar, mirar i admirar els ulls de la Kostiutxenko, la d'ulls d'òliba i mirada guspirejant.

I no és per res que la Kostiutxenko es fes periodista, que la Kostiutxenko gosés mirar on ningú més no gosava mirar, que la Kostiutxenko gosés també explicar el que veia, que la Kostiutxenko, en definitiva, seguís el mandat dels seus ulls. Per què quan es tenen uns ulls com els seus només hi ha un camí a seguir, el foll camí de mirar i veure, el foll camí de buscar la veritat (sigui el que sigui, si és que és, això de la veritat), el foll camí de no callar. I d'aquí l'exili, d'aquí la incertesa de la seva vida, d'aquí l'imperatiu de seguir el camí d'aquells que, com ara ella, han estat condemnats a mirar i veure.

Als afortunats que no som ella, només ens resta llegir-la. Aquí.

Kuchihige to bīru

Birra i bigoti són dues paraules que em desplauen. I em desplauen molt, tant, que sovint penso si no serà que més aviat em desplauen les paraules que comencen per la síl·laba bi. Però no, no pas, perquè per exemple bicèfal és una paraula que em plau amb gros delit, fins al punt que m'agradaria molt poder trobar pel carrer persones bicèfales, enraonar amb elles, veure si ambdós caps parlen de manera simultània i coordinada, o si més aviat ho fan per torns, ara l'un, després l'altre. També, de vegades, penso que seria agradable tenir una parella bicèfala, per les evidents i plaents possibilitats que això podria comportar. Malauradament, o no, fins al dia d'avui no he conegut cap persona clara i manifestament bicèfala. En canvi, sí que he tingut el disgust d'haver de tractar amb persones bigotudes, persones que bé per mandra, o per una folla decisió presa de manera pretesament conscient, han decidit exhibir el pèl que els creix sobre el llavi superior. És tristíssim, però és així.

Encara sort que d'una birra sempre es pot dir cervesa.

Oso osoku narimashita

Com m'agrada badar i no soc amic de novetats, començo tard a llegir a la Irene Pujades. Bé, més que començar continuo, doncs bé recordo quan llegia el seu bloc, l'etcètera. Sigui com sigui, comenci o continuï, continuï o comenci, el cas és que aquests dies llegeixo Els desperfectes, que ja tocava. Però el retard en la lectura, i benvinguts siguin els retards, m'ha permès anticipar el que m'hi trobaria. Un el que m'hi trobaria que, curiosament o no, és i no és el que crec que m'estic trobant. Ho és perquè hi reconec un cert to, un cert escepticisme, un cert desmenjament, una certa apatia, un cert no-sé-què que em resulta familiar i llaminer. I, no ho és, perquè les anècdotes que serveixen d'excusa per desenvolupar aquest to, s'allunyen força del que havia anticipat.

I sigui aquesta potser una bona manera de llegir, la de deixar passar un cert temps (sempre mesurable en anys) entre el desig de llegir quelcom i la lectura d'aquest quelcom, de manera que, pel preu d'una lectura, se n'acaben fent dues (o tres (o quatre (o ...))).

Rōjin

Ha sigut després de dinar, quan caminava apressat no importa cap a on, que de cop se m'ha travessat pel davant un home vell. Un home vell que avançava a gran velocitat pel carril reservat a les bicicletes. Un home vell que avançava assegut en una cadira de rodes elèctrica. Un home vell que mentre avançava es fumava una fària. Un home vell que traginava uns grossos auriculars sobre la calba. Un home vell que avançava aliè a tot allò que l'envoltava, incloses les llums vermelles dels semàfors. Un home vell que semblava l'esforçat figurant d'un còmic de l'Ibáñez. Un home vell d'aquells que diries que no poden existir, que ni tan sols es poden imaginar. Un home vell que, en definitiva, se m'ha travessat pel davant quan caminava apressat no importa cap a on.

Dare ga Anna-chan desu ka

Anna K., de Martí Rosselló, sens dubte pertany al gènere de les novel·les els personatges de les quals desconeixen el que el lector sap d'ells, al gènere on els personatges ignoren precisament el que més els ateny, el que els hauria de ser més propi i íntim, el que potser els fa ser com són. Un clar exemple del que dic seria el de Paris, que ignora que és príncep de Troia, que ignora que és fill d'Hècuba i Príam, que fins i tot ignora que ignora. Normalment, aquest gènere acostuma a jugar amb el desig del lector, que frisa perquè el protagonista conegui d'una vegada per totes el que ell sap, que frisa per cridar-li tot el que sap, per dir-li això o allò. Llàstima, o no, que de moment aquesta mena de comunicació lector-protagonista no sigui ben bé possible.

En aquestes novel·les l'autor acostuma a jugar amb aquest desig del lector, posposant el moment del coneixement, fent que el lector avanci pàgina rere pàgina esperant el moment alliberador, com un ruc rere una pastanaga. És lamentable. Rosselló, afortunadament, ens ho estalvia, i fa que totes aquestes circumstàncies que nosaltres sabem i l'Anna K. ignora, al final siguin tan sols focs d'encenalls, enlluernadora pirotècnica que en cap moment vol amagar el que novel·la és, l'atenta descripció de la vida, lliure i plena, de l'Anna K. Ni més, ni menys.

Sen kyū-hyaku kyū-jū hachi-nen ichigatsu sannichi

Tal dia com avui, de fa vint-i-set anys, vaig visitar la Fundació Miró amb motiu d'una exposició temporal dedicada a Alexander Calder, gran amic de Miró d'ençà que ambdós es conegueren a París el 1928. De l'exposició recordo els habituals mòbils de Calder, algun motoritzat i una mica ortopèdic, però la major part força suggerents, amb aquella idea tan seva de donar moviment a les escultures, d'habitud embalums rígids i encarcarats. També recordo alguna pintura, però el que més em va impactar, i és el que més recordo, va ser el vídeo on es mostrava una sessió del seu famós circ en miniatura, el circ que traginava amunt i avall de París fent funcions per amics, coneguts i saludats. Anys després, l'agost de 2006, el vaig tornar a ensopegar a Nova York, al Museu Whitney, on es conserva el circ i les maletes originals on el transportava, i on vaig tornar a veure el mateix vídeo que encara avui recordo. I encara abans, el vint-i-dos de febrer del dos mil, vaig veure als extints cinemes Méliès del carrer Villarroel I clowns, la pel·lícula de Fellini, on crec recordar que un dels pallassos que hi actuaven ho feia acompanyat d'un estri fabricat pel mateix Calder, potser un gos mecànic, encara que més que recordar, és possible que només fabuli.

Jinsei de ichiban sutekina koto

Comença el tercer capítol del llibre de l'Eclesiastès (també dit Cohèlet, segons l'hebreu קֹהֶלֶת, congregador, o Llibre del predicador) dient-nos que tot té el seu moment i que sota el cel hi ha un temps per cada cosa. Un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un de collir, de matar i de guarir, i etcètera. Fins i tot arriba a dir que hi ha un temps de tirar pedres i un altre d'aplegar-ne, que ja són ganes. En canvi, el que no ens diu és que potser també hi ha un temps de recordar, un temps de la memòria, un temps potser contraposat al temps de viure. I tal com va deixar anotat Josep Pla en uns papers que fa pocs anys es van publicar amb el nom de Fer-se totes les il·lusions possibles: la memòria, amb el pas del temps, si s'arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida.

Wotan-sama no musume-tachi

De vegades em demano com és que, al començament del tercer acte de Die Walküre, les germanes de Brunilda no gosen revoltar-se contra l'autoritat paterna. Entenguem-nos-en, les germanes de Brunilda són valquíries, éssers mitològics d'una fortalesa superlativa, i segons diverses fonts són fins a dotze, que no semblen poques. A més, el càstig que Wotan, pare de totes elles, vol imposar a Brunilda no sembla menor: desposseir-la de la immortalitat i deixar-la a mercè del primer poca-pena que l'arreplegui. Però no, quan Brunilda arriba al Walhalla transportant el cos encara viu de la prenyada Sieglinde, les germanes primer se sorprenen, i en sentir les explicacions de Brunilda s'espanten, temoroses de la còlera de Wotan. Així que, cames ajudeu-me, totes fugen deixant sola a Brunilda, que s'enfronta a la còlera paterna amb la serenitat d'esperit i la grollera determinació de qui creu tenir raó.

I si bé potser la gràcia de les peripècies que s'esdevenen en la resta de la tetralogia deriven del càstig de Wotan, i de la folla fermesa de Brunilda, qui sap on ens podria dur la revolta de les filles de Wotan, la revolta d'aquelles que no van gosar.

Kurisumasu desu

Ara que per les dates potser toca, no em sé estar de recordar una obvietat, per si de cas.

I és que potser és important aprendre a desitjar. Saber, ni que sigui de manera intuïtiva i imprecisa, que és allò que volem fer dels dies que ens han estat donats, que és allò que desitgem viure. Perquè si som incapaços de decidir per nosaltres mateixos que volem desitjar, acabarem desitjant els desitjos dels altres, els desitjos comuns, allò que se suposa que hom ha de desitjar. I aleshores, és clar, acabarem vivint una vida imposada, una vida insatisfactòria, una vida que, en el millor dels casos, serà un qui-dia-passa-any-empeny escruixidor. Tot plegat no té gens d'importància, atesa la insignificança de tot plegat i la nostra mateixa insignificança, de manera que visquem com visquem, desitgem el que desitgem, arribarà un dia en què tot s'acabarà i serem feliçment oblidats, que potser és el desig que crec que m'és més propi i que avui em plau recordar, el de ser oblidat.

Sen kyū hyaku kyū jū nana nen ju-ni tsuki

Per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, d'uns dies ençà provo d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts fa vint-i-set anys. Uns esdeveniments que, igual que les raons que em porten a voler-los recordar, també resulten irrellevants, en ser d'una insignificança i vulgaritat que els fa irrisoris i anodins. Uns esdeveniments que, al cap i a la fi, a tothom, més d'hora que tard, li acostumen a esdevenir.

El cas és que, quan més o menys havia decidit com anava la cronologia dels ja massa esmentats i no esmentats fets, he trobat una dada d'un nou, diguem-ne succés (per, si més no, així diferenciar-lo dels fets), que si bé resulta independent dels fets dels quals vull recordar l'exacta cronologia, va esdevenir-se enmig d'aquests. Això fa que aquest succés endreci els esdeveniments que provo de recordar, només que, un cop coneguda l'exacta cronologia d'aquest succés, la cronologia amb què havia decidit endreçar els fets se'm desfà a les mans, en resultar impossible.

És potser per això que, durant uns quants dies més, i per irrellevants raons que continuen sense venir al cas, encara m'estaré provant d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts ara fa vint-i-set anys, l'exacta cronologia dels quals no interessa a ningú, ni tan sols a mi.

Dare ga Pla-sama desu ka

És un cop llegides les més de mil quatre-centes pàgines de la biografia, que trobo que el moll de l'os potser es troba a la pàgina quatre-cents sis, quan l'autor, Xavier Pla, cita un fragment de les memòries del periodista Francisco de Cossío, on es diu que José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él. Quizá cultiva el diletantismo de confundir a la gente.

I és precisament el repte de voler no equivocar-se, el repte de destriar el gra de la palla, el repte de voler posar llum on només hi ha ombres, el repte de voler llevar la màscara a qui acabà sent només màscara, on rau el gran encert de la proposta de Pla (Xavier). Una proposta que, amb una meticulositat a voltes aclaparadora, prova de trobar a qui potser no va existir mai, un Pla (Josep) que potser fou la primera víctima d'un altre Pla (també Josep).

Ikiikitoshita kyōkan

De vegades tinc la temptació d'escriure de manera més o menys seriosa sobre els morts. Però no sobre els morts en general, sinó sobre morts concrets, sobre persones concretes que he conegut i tractat i que ja no hi són.

En canvi, els vius em desperten una (mai millor dita) viva indiferència o, més aviat, una superlativa mandra, potser per la sovint enutjosa necessitat de tractar-los, de parlar o relacionar-se amb ells. Els morts, en canvi, resulten molt més discrets, molts més fàcils de portar. Els morts mai no m'atabalen proposant-me de quedar per dinar o de fer això o allò, ni em retreuen que no els truqui o que quan me'ls trobo pel carrer faci com si no els veiés, quan sovint és que no els veig, per aquella curiosa propietat que tenen els vius de fer-se'm transparents. Quina placidesa, en canvi, els morts, que simplement es fan un lloc al pensament i allà es queden, discrets, tímids, pacients, esperant que tingui un moment per ells. Són, sens dubte, la companyia ideal, i si de cas en algun moment sento la necessitat de tractar especialment amb algun viu, només cal esperar que aquest mori o, si hi ha pressa, donar-li un cop de mà.

Supein no ijin

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, poca broma, soldat a la Guerra del Francès, oficial a la guerra del Perú, i general en cap del dit exèrcit liberal (ironia, suposo) a la primera carlinada.

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, més conegut per Baldomero Espartero, o per Duc de la Victòria. Però victòria, quina victòria? La de la batalla de Luchana, quan diuen que alliberà Bilbao del setge de les forces carlines. Sense entrar a la menuda en el detall de la batalla, sembla que la topada definitiva es produí el dia de Nadal de 1836, quan Espartero es trobava malalt al llit, des d'on donava ordres als seus oficials, essent les posicions de l'exèrcit liberal crítiques en extrem. Però aleshores succeí l'imprevist, un corneta, per error, bufà el toc d'atac, i les extenuades forces liberals, fent més del que podien, atacaren en un moviment ràpid i inesperat, per absurd, que provocà el caos en les forces carlines. És aleshores que Espartero, assabentat de la situació, s'aixecà del llit i encapçalà la càrrega a l'alt de Banderas, que acabà provocant la retirada carlina i la victòria liberal. 

Però més enllà de l'atzar de la victòria que li valgué el ducat, Espartero, tal com sembla establir la tradició militar espanyola, en el que excel·lí fou en l'assassinat de civils, com en el cas dels bombardeigs indiscriminats sobre la ciutat de Barcelona de 1842 i 1843. Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, Grande de España per mèrits propis.

Ozunomahōtsukai

Per irrellevants raons que ara no venen al cas, en cercar informació sobre l'adaptació al cinema que el 1932 es va fer de la coneguda novel·la El màgic d'Oz, de L. Frank Baum, m'assabento que la feina de direcció no fou exclusiva de Victor Fleming. Com acostumava i acostuma a passar, és habitual que els rodatges s'allarguin més del que en un principi es preveu, de manera que quan encara no havia terminat el rodatge de El màgic d'Oz, Fleming hagué de començar el rodatge d'Allò que el vent s'endugué. I, en aquestes circumstàncies, és comprensible, fins i tot sensat, que Fleming es dediqués a un sol rodatge, atès que, tal com va dir Stanley Kubrick, dirigir una pel·lícula és com provar d'escriure Guerra i pau mentre es condueix un auto de xoc en una atracció de fira. I conduir-ne dos alhora seria potser excessiu, fins i tot per Fleming, em permeto afegir. Sigui com sigui, en deixar la feina inacabada, va ser King Vidor qui s'encarregà del que faltava, especialment de les escenes inicials en blanc i negre ambientades a Kansas, inclosa la famosa escena on Judy Garland canta Over the Rainbow. Malgrat tot, Vidor mai va voler figurar com a director, i afirmava que el (suposat) mèrit de la pel·lícula era tot de Fleming, que ell va fer ben poca cosa. El cas és que jo desconeixia la intervenció de Vidor, del meu molt admirat Vidor, que va ser dels pocs directors que va saber fer el pas del mut al sonor.

Tot això ve al cas de res, només que, en saber-ho, no puc deixar d'escriure-ho.

Watashi wa ki ga sukidesu (III)

Perquè la natura tota sola, mancada de l'empremta i de la mirada de l'home, em resulta d'una hostilitat espaordidora, d'una hostilitat pragmàtica i immisericorde que elimina de manera sistemàtica tot allò que ja no li fa profit, tot allò que ja no necessita.

Com en el cas dels arbres, dels arbres que tant em plau admirar, que deixats al seu lliure albir esdevenen uns colonitzadors implacables, que no només proven de foragitar a qualsevol altra espècie, sinó que competeixen com psicòpates en cerca d'aliment i de la llum del sol. Un bosc, una obaga o una fondalada, mancats de la presència de l'home, acaben sent no més que un amuntegament sense mesura d'hiperbòlica vida vegetal. I si bé l'activitat humana sovint també resulta excessiva i depredadora, la natura no coneix aturador, aquest aturador que l'home, de vegades, és capaç d'autoimposar-se. Ni que sigui per mandra.