Sākuru ga suki dewa arimasen

No em plau fer rotllana. Seure o restar dempeus en companyia de coneguts o desconeguts segons un seguit d'hipotètics punts que equidisten d'un punt encara més hipotètic anomenat centre. Tots al voltant de no res, sense cap jerarquia, talment totes les creences, allò que molts en diuen opinions, paguessin la pena de ser escoltades. Ja de menut restava jo desencisat els pocs cops que el professor de torn, pres per comunitàries i sens dubte equivocades intencions, ens feia perdre el temps bellugant cadires i fent rotllana dins l'aula, seient ell mateix, talment ens fos un igual, al nostre costat.

És potser per això que quan veig imatges de clubs de lectura, sempre amb els participants fent rotllana, primer m'esgarrifo i tot seguit em congratulo de la meva esquerpa misantropia, que si més no m'estalvia el mal tràngol de veure'm en circular avinentesa, i em referma en un dels meus més ferms prejudicis, que els polígons, quant menys costats tinguin, millor.

Dōgigo o kakimasu

Restar al marge, seure plàcidament en un banc i admirar-me del tragí d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Veure com s'apressen aqueferats d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, aparentment convençuts de la grossa importància de les seves cobejances. Vet aquí, potser, l'únic afany sensat, l'únic desig digne d'aquell que crec ser.

Digne però inabastable, és clar, com qualsevol anhel com cal, doncs cap deler no ens és permès de veure acomplert als que ens sabem moridors. I no és que em vegi jo arrossegat per l'envestida de tots aquells que tenen la dissort de no ser jo, que també, sinó que jo mateix, tou com sóc, em deixo prendre per la follia d'insensates cobejances, si se'm permet alterar l'ordre canònic de col·locació dels adjectius, i acabo bellugadís i esgotat, sempre en moviment però sense arribar mai enlloc, ennuvolat per noves i inversemblants ambicions, delitosament enderiat de nicieses, com la d'avui, escriure tants sinònims del substantiu desig com em sigui possible.

Segarra ni imashita

I és fent marrada per una nova ruta, travessant la Segarra, que resto sorprès i enlluernat per la polida beatitud del paisatge que m'ofereix la carretera que ens atansa a Cervera, camps verds i ametllers florits, que em donen la sens dubte equivocada imatge d'una terra amable i complaent, endreçada i confortable, fins al punt que l'estimada companya em proposa de passar-hi uns dies a l'estiu, talment les aparences no fossin, segons recull en la seva tercera accepció el diccionari de l'Institut, el que sovint també són: allò que (...) sembla i no és.

Hēzerunattsu o tabemasu

Avui he tingut un malson esgarrifós. Per raons poc clares i probablement irrellevants, em trobava jo reclòs en un espai de mida reduïda en contra de la meva voluntat. Però allò que em resultava esgarrifós no era ni la reclusió ni cap de les seves lletges conseqüències, com ara la manca de llibertat, l'estretor de l'espai on restava jo captiu, o la incertesa pel meu futur. No, no pas, doncs ni manca de llibertat, ni estretors ni incertes són circumstàncies gaire diferents de les que hom viu habitualment. Allò realment esgarrifós de la meva situació era la insistència dels meus carcellers en donar-me avellanes turques com a darreries dels àpats, d'aquelles grosses, blanques i insípides. I encara que és possible que allà a la terra on folguen els turcs també es facin avellanes gustoses i saboroses, les que arriben a casa nostra són totes elles grosses, blanques i insípides. Jo, és clar, protestava amb energia i cridava als meus carcellers on podien adquirir avellanes més xicotetes, fosques i gustoses, subtilment torrades en forn de llenya, i fins m'oferia a pagar la diferència de preu que hi pogués haver entre l'avellana turca i l'avellana del camp de Tarragona que jo reclamava. Però tot era endebades, i després de cada àpat em trobava jo amb l'esgarrifosa bossa d'avellanes turques, totes elles grosses, blanques i insípides.

I encara sort que les nous no eren pas xilenes.

Shinda no kotoba o yomimasu

He contemplat la llum, i tot d'una m'ha estat arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a mi de saber per què vaig néixer.

Són les de més amunt paraules que es poden llegir en la inscripció funerària d'una certa làpida segons traducció del llatí de Mònica Miró, i que formen part del recull de poesia epigràfica llatina Perennia, de Godall edicions. Segons sembla, el difunt a qui encara avui recorden aquestes paraules traspassà a la jovenívola edat de cinc anys, avinentesa que dóna peu al seu suposat plany, doncs el marrec, o qui fos que redactés l'epitafi, s'exclama d'una vida tan curta que ni tan sols ha tingut temps de saber per què li va ser donada.

Però, i jo, que ja fa més de quaranta-set anys que bellugo, que potser sé per què vaig néixer? I vostès, que potser ho saben? I si algú ho creu saber, que me'n faci cinc cèntims, que tinc curiositat.

Ikunangaku no manyuaru

És cosa indiscutible que François Truffaut fou un geòmetra excepcional. Primer amb La sirene du Mississippi, manual de conceptes bàsics on s'exploren abastament les relacions de la geometria lineal a partir de dos punts, en ser amb dos punts que es pot definir una recta. Després, encara que cronològicament anterior, amb La peau douce, on a partir de tres punts s'entra ja de ple en el món de la geometria plana a partir de l'estudi trigonomètric dels vèrtexs dels triangles i de les relacions que entre ells s'estableixen, en ser amb tres punts que es pot definir un pla. I, finalment, amb La femme d'à côté, on a partir de quatre punts hom es pot endinsar en la dita geometria tridimensional i la seva inabastable complexitat, en ser amb quatre punts que es pot definir l'espai.

I si bé és cert que potser hi ha geòmetres de més renom, com ara uns tals Pitàgores o Euclides, ningú com Truffaut ha sabut endinsar-se en les tràgiques implicacions emocionals que tota forma geomètrica comporta, encara que no pocs crítics curts de vista i mancats d'enteniment expliquen que Truffaut no fou geòmetra sinó cineasta, amb el pretext que els seus manuals no tracten pas de geometria, sinó d'allò que a no pas pocs els plau anomenar amor, amor fou, segons aquella màxima que ve a dir que ni amb tu ni sense tu, talment allò que a no pas pocs els complau anomenar amor no fos objecte d'estudi, precisament, de la geometria.

Konban (II)

Aquesta nit els bàrbars han ocupat la ciutat. De manera desorganitzada però molt efectiva, hosts de bàrbars han pres les muralles per assalt amb gran facilitat, ja que no pas pocs dels seus suposats defensors han desertat de llurs obligacions i s'han unit als atacants, de tal manera que fora de la relativa arduïtat d'haver de superar la verticalitat d'uns murs que ningú no defensava, cap dificultat no han hagut de vèncer els bàrbars en el seu assalt. Alguns ciutadans, això sí, des de les finestres dels respectius dormitoris han llançat objectes contundents i cantelluts contra els bàrbars que avançaven en tropell per les amples avingudes, i en alguna cruïlla de l'Eixample hi ha hagut discrets enfrontaments, que de seguida s'han resolt a favor dels bàrbars, gent de mena violenta i molt més habituada a la brega que no pas els benestants burgesos capitalins, que fora d'especejar tortells, poc saben que fer amb un ganivet a les mans. 

I amb la sortida del sol, vençuda ja qualsevol resistència, la ciutat ha restat tota ella ocupada pels bàrbars, que s'han acuitat a celebrar l'èxit de llur comesa. D'aquesta guisa, aquest matí he ensopegat no poques piles de cadàvers en aquelles cantonades on la batussa ha estat més intensa. Però els autobusos funcionaven com d'habitud, les escoles obrien, i a les botigues de queviures no hi mancava cap producte, de manera que cap lleig contratemps sembla derivar-se de la presència dels bàrbars, que encara embriacs exhibeixen orgullosos llurs banyudes testes pel passeig de Gràcia enmig del turistam, que es mostra encantat de disposar d'una nova atracció per fotografiar.

Tot això, és clar, no és més que un somni, el d'aquesta nit passada, doncs, com tothom sap, ja fa molts anys que els bàrbars prenguérem la ciutat.