Avui he tingut un malson esgarrifós. Per raons poc clares i probablement irrellevants, em trobava jo reclòs en un espai de mida reduïda en contra de la meva voluntat. Però allò que em resultava esgarrifós no era ni la reclusió ni cap de les seves lletges conseqüències, com ara la manca de llibertat, l'estretor de l'espai on restava jo captiu, o la incertesa pel meu futur. No, no pas, doncs ni manca de llibertat, ni estretors ni incertes són circumstàncies gaire diferents de les que hom viu habitualment. Allò realment esgarrifós de la meva situació era la insistència dels meus carcellers en donar-me avellanes turques com a darreries dels àpats, d'aquelles grosses, blanques i insípides. I encara que és possible que allà a la terra on folguen els turcs també es facin avellanes gustoses i saboroses, les que arriben a casa nostra són totes elles grosses, blanques i insípides. Jo, és clar, protestava amb energia i cridava als meus carcellers on podien adquirir avellanes més xicotetes, fosques i gustoses, subtilment torrades en forn de llenya, i fins m'oferia a pagar la diferència de preu que hi pogués haver entre l'avellana turca i l'avellana del camp de Tarragona que jo reclamava. Però tot era endebades, i després de cada àpat em trobava jo amb l'esgarrifosa bossa d'avellanes turques, totes elles grosses, blanques i insípides.
I encara sort que les nous no eren pas xilenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada